Administrar

No me puc perdre mai. Visc al carrer de la brúixola. Com diu Dino Buzzati, de vegades tenc la impressió que la brúixola del meu geògraf s'ha tornat boja i que, tot pensant que avançàvem cap el sud, en realitat segurament hem estat fent voltes sobre nosaltres mateixos. http://www.escriptors.cat/autors/perelloj

Categoria: Les estacions absurdes

Les estacions absurdes (25): Somni

  Es desperta a la cadira amb dolor de cervicals i una certa angoixa que dura uns pocs segons, com un mareig o el sentiment d’incertesa. El cos suat com a senyal inequívoc de no haver dormit a pler. Té tots els ossos amb la sensació d’haver ajegut a...

Les estacions absurdes (24): El darrer manuscrit

A Tomeu Mestre, Balutxo, amb motiu de la publicació de la novel·la El darrer manuscrit, que va d’estacions i trens.     L’escena es produeix dia 14 d’octubre de 1968. En Macià Gomis, Manacorer de mal nom, s’aixeca lentament del banc...

Les estacions absurdes (23): La fel del tren

La nit encalça la festa. Es la revetla de Sant Joan. El tren de la platja va estibat de gent. Molts escolten música i mouen els seu cos a ritme de cumbies, merengues, rumbes... Roba de mils colors, camisetes i jeans ajustats a la pell. La gent va endarrer de la gran festa de la...

Les estacions absurdes (22): L'ensurt

Quan desperta, la primera imatge que té davant els ulls és la de dos policies locals, de blau i groc, les mans a la cintura, treient pit. S’examina lentament, com si es trobàs al centre d’un somni, amb personatges que murmuren i que no acaba d’entendre, com...

Les estacions absurdes (21): L'esquela

M'he cansat de la mort. Ramon Guillem S'assembla al personatge de la seva esquela. Les dades indiquen sense confusió que ell és el mort. Potser ho ha fet calladament, com la seva pròpia mirada dels darrers anys,...

Les estacions absurdes (20): L'espera

Desde la plataforma del último vagón has venido absorta en la huida del paisaje. Alvaro Mutis Ell, solitari com una ungla amb dol, arriba puntual cada dia a l'estació. Espera una estimada que no ha de tornar mai i...

Les estacions absurdes (19): Una darrera oportunitat

És un home menut, aclaparat per l'estridència dels altaveus de l'estació, atemorit per la cua davant la finestreta de l'oficina de venda de bitllets. Va net, però sense mirar prim amb el planxat de la roba, caducada ja per l'hostilitat...

Les estacions absurdes (18): La lentitud

Ja no arriba a l'estació amb ansietat ni impaciència. Ha après a respondre a la vida amb lentitud. Potser ho va acabar de comprendre, i aprendre, llegint Milan Kundera : "En aquesta lentitud hi crec reconéixer una marca de la felicitat"....

Les estacions absurdes (17): Ell, de bell nou

  Es un home estrany que seu a l'estació, silenciós. Té una certa manera de mirar que sembla que vagi més net del que va. Segur que va molt brut, a no ser que de matinada hagi anat per l'hospital i una infermera, na Maria normalment, l'hagi fet...

Les estacions absurdes (16): El lector inquiet

El lector que seu al banc de l'estació, esperant el tren imprevisible, duu a les mans un llibre de poemes - Vinyoli, potser? Inquiet, se n'adona que des de fa una bona estona els versos boten de banda a banda de la pàgina, les retxes perden claredat...

Les estacions absurdes (15): Alzheimer

Avui migdia he vist un home perdre’s víctima de l’alzheimer. Anava camí de l’aeroport però cercava l’estació, aquest món absurd on vivim, trescam i patim. Vestia de manera esportiva, amb una certa elegància en el posat, qui sap si...

Les estacions absurdes (14): El pintor

El pintor ha arribat d'hora a l'estació, amb tot l'ormeig, però li fa vessa desplegar-ho. Fa tant de fred que avui s'ha vestit amb el màxim de roba gruixuda possible, capell al cap i uns guants que li protegeixen de les sedes als dits i...

Les estacions absurdes (13): Dermatosi

A l'estació avui tampoc hi arribarà cap tren. Els solitaris, que potser ignoren aquest fet, segueixen esperant. Tenen els ulls talment un cocó de sal, amb cruis. Més enllà de la seva mirada només hi ha la rutina. La seva...

Les estacions absurdes (12): Jubilacions

El diari endarrerit que el solitari llegeix al banc de l'estació absurda duu unes lletres grosses sobre la jubilació dels ciutadans d'aquest país absurd als 67 anys. El lector, neutre, viatger sense rellotges ni calendaris, poc avesat a la...

Les estacions absurdes (11): El cantiner de Cuba

Arriba amb presses a l'estació per agafar el primer tren, però la música l'atura. Des d'un racó se sent un acordió, tocat per un home de pell trista, mulato potser. Cantinero de Cuba és la cançó...

Les estacions absurdes (10): El fugitiu

Ha pujat al tren amb presses, com si volgués oblidar intencionadament tot el que li quedava enrera, grenant flashos de la memòria. Cerca la finestreta i passa els dits gelats pels vidres, desentelant la fragilitat. El paisatge encara no existeix. Només hi ha l’edifici...

Les estacions absurdes ( 9 ): El món

Té la mirada fixada a una volta del ferro forjat de l'estació. Quasibé no se n'adona quan entren a l'estació absurda els policies locals i els voluntaris municipals dels serveis socials. Duen aliments i mantes per salvar-se d'una...

Les estacions absurdes (8): La literatura

L'home que seu al banc de l'andana, sota un capell envellit per la mà dura dels calendaris, i sota també del rellotge de l'estació que marca la fugida en punt, anys enrera escrivia sense conéixer el desenllaç del que escrivia. Ho...

Les estacions absurdes (7): L'eternitat

El tren arriba a la ciutat per la part més lletja, per la cara on el reciclatge es mostra en estat natural i salvatge, un abocador permanent de diarrea urbana. Només es salva un petit hortet, en desordre, com la barba mal arreglada d’un vell jubilat amb aresta i taques a la...

Les estacions absurdes (6): Sobredosi

A prop de l'estació hi ha una vella pensió, amb la façana d'un groc pàl·lid que ha anat perdent intensitat i lluentor. Assegut al llit desfet, magre com un faristol, hi ha un home amb la fesomia d'una ombra, qui sap si com una...

Les estacions absurdes (5): El solitari existencialista.

Ha vist per l'estació Juliette Gréco, com una fulla morta. Fa temps que no es fa netes les sabates i cada taca de pols li fa envellir la fosca dels ulls. Té cataractes i un tel imprecís li genera dubtes. En arribar Nadal plora,...

Les estacions absurdes (4): Mocadors

Tots passen per davant d'ell amb bosses i maletes, un bitllet a la butxaca, la suor al coll. Els mocadors són per a torcar-se la suor, mocar-se, mostrar el malestar a un espectacle esportiu, mostrar l'aprovació a un espectacle taurí, plorar, dur-ne al...

Les estacions absurdes (3): Llepolies i safarrí.

La vella, cada dia, en arribar a l'estació, cerca el seu banc per asseure's. Duu un vell mocador pel cap que se'l treu de damunt i se'l deixa al voltant del coll. Sembla que no li doni gaire importància al prominent goll que li sobresurt...

Les estacions absurdes (2): Periòdics abandonats.

Plou, talment un fado. Dubta a l'hora d'asseure's a un banc. Finalment tria aquell que té un diari abandonat. Importa poc la data. Avui, ahir, fa una setmana. Els solitaris de les estacions absurdes no viuen pendents del calendari. Desplega el diari i observa...

Les estacions absurdes ( 1 )

Passa molts de capvespres a l'estació del tren, qui sap si com un personatge de Pere Calders, aquell a qui ningú no volia dir-li a quina hora passaria el tren, perquè el veien tan carregat de maletes, que els feia pena explicar-li que allí no hi...
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS