Administrar

No me puc perdre mai. Visc al carrer de la br˙ixola. Com diu Dino Buzzati, de vegades tenc la impressiˇ que la br˙ixola del meu ge˛graf s'ha tornat boja i que, tot pensant que avanšÓvem cap el sud, en realitat segurament hem estat fent voltes sobre nosaltres mateixos. http://www.escriptors.cat/autors/perelloj

Falta de respecte

joanperello | 18 Setembre, 2011 15:23 | facebook.com google.com twitter.com

La paret humil on hi han clavat la placa no en té cap culpa. Les parets no tenen sentiments ni capacitat de posar ordre, però sempre suggereixen. A cada paret, a cada placa, hi ha sempre la responsabilitat humana, la d'aquells que donen ordres i que potser no n'haurien de donar. Donar nom d'un carrer a una persona com Pere Capellà d'entrada ens predisposa en sentit afirmatiu, perquè un hi entreveu darrera aquesta decisió el coneixement de la cultura del país i dels homes que han patit la seva manca de llibertat per defensar-la. No s'explica com després, feines fetes, es pot deixar sense tenir-ne esment del que es fa. De qui és responsabilitat? Qualcú ho va escriure malament a un paper i el manobre només ha copiat sense més responsabilitat? Es igual. En el fons és el país que va malament i no es veu capacitat de reacció. O pitjor encara, perquè potser anam a la deriva.

Temps tudat

joanperello | 13 Setembre, 2011 15:41 | facebook.com google.com twitter.com

Ahir, emprenyat amb el món de la política cultural del meu país, vaig triar una imatge dramàtica de Rivera Bagur, però avui encara que no manco emprenyat que ahir, he cercat la serenitat d'un paisatge urbà de Miquel Brunet. He parlat del meu país i me deman de què me servirà tenir un país sense llengua. Si en el món de la política de les Illes Balears tot va remogut per mor de l'actitud incendiària dels dirigents, no passa el mateix amb la climatologia. Què donaria per poder disposar de tot el temps d'aquests dies de setembre per trescar pels carrerons del centre antic de Palma de prestet, abans de la benvinguda arribada dels turistes de creuer, o per foravila en aquestes hores de capvespre, o a ran de mar, a les penyes i les tenasses, amb la vista posada en l'horitzó trencat només pel perfil dels illots de Cabrera? Diu Saul Bellow que el lector modern, i els espectadors i oients també, està perillosament sobrecarregat. A mi ja me va bé disposar d'una pila de llibres pendents de llegir, especialment d'escriptors com Bellow, del que encara no sé si assistesc a una lliçó magistral de literatura o a una classe d'història, al capítol dels jueus que emigraren als Estats Units. Me sap greu, però, de no disposar de tot el temps que voldria per fer aquestes coses. Bellow no escriu el tipus de llibres que a mi m'agraden o que m'agradaria escriure, però en tenir-lo a les mans me costa desprendre'm de la força dels seus personatges. La veritat és que ens manca temps per viure la vida com voldríem i tudam un caramull de minuts pendents de l'estupidesa humana i de la mediocritat dels dirigents.

La devastaciˇ

joanperello | 12 Setembre, 2011 19:31 | facebook.com google.com twitter.com

Rivera Bagur se'n va fer un fàstic de pintar figures humanes, senzilles, pintura naïf en diuen, una mica inexpressives, famílies sovint entre flors i sota els arbres, també de línies mínimes, però també va pintar l'expressió de la por i el dolor. Ara se'n parla poc dels pintors mallorquins que marcaren la diferència a la postguerra com Rivera Bagur, Brunet, Fraver o Mercant entre d'altres. Pel camí que duim aviat no en quedarà rastre de la cultura. Aviat hi haurà la conselleria de la devastació, o en plural, conselleries i regidories. No hi ha pressupost és l'argument. Hi ha una llista d'espera per pagar proveïdors i empreses, però sembla que els creadors en quedaran defora. La creativitat no es troba dins les prioritats. Mans de ferro. Mans sense expressió. Gestos polítics que marquen el camí de la devastació. No hi haurà paisatge en català.

Poc llum, sense llibres

joanperello | 06 Setembre, 2011 21:20 | facebook.com google.com twitter.com

A la tauleta del jardí hi he deixat un caramull de llibres, tots començats, amb el punt de llibre just a punt per no perdre'm del tot: una selecció de contes de Saul Bellow, una antologia poètica de Charles Tomlinson, la poesia completa de John Donne, el suplement de cultura d'un diari del passat cap de setmana, la revista El Temps amb l'article insuperable de Mira. També hi ha les meves plaguetes on hi escric notes a mà i on hi treball o somii les meves dèries literàries. Hi ha també la temptació de prendre'm una copa. Mentrestant, unes cases més avall, uns infants apuren les seves darreres nits de vacances, una mica a lloure, com un autèntic sinònim de lleure, jugant uns jocs que no som capaç de desxifrar. També se sent el ressò de qualque film televisiu i, potser, un concurs banal a unes altres cases una mica més llunyanes. L'estiu, fins i tot en setembre, ja ho té això quan fa calor i la gent manté les finestres obertes de pinte en ample. Si fa calor no queden ni les cortines i totes les finestres s'obrin al món. La rutina televisa d'alguns veïnats és com un eixordador clam que batega dins la quietud del millor setembre possible de les nostres vides. Els meus ulls, una mica entabanats, manegen un gest de cansament. No hi ha res pitjor que llegir i saber, unes línies després, quan aquestes es creuen les unes amb les altres embullades, que no s'ho paga tenir cap llibre a les mans. Una remor, dins el fullam del fasser, te fa mantenir a l'expectativa per discernir si és un gest de rata, un moviment de mèrlera o la teva pròpia ombra que persegueix la teva ombra. No, aquesta nit no llegiré, conscient que l'estiu mancaba. Ensumaré el rastre de les darreres alenades de la climatologia benigna i escrutaré la fosca com qui anhela menjar-se la millor tallada del darrer tombet de la penombra. No aixecaré el cap en sentir passes pel carrer. Tota aquesta quietud, egoista, la voldré només per mi. Què bella és la rutina quan ets capaç de tocar la felicitat amb la punta dels dits! Deixau-me aquesta humitat de setembre, sota la vella làmpara que escarneix la meva mirada perduda cap a la silueta fosca de cada una de les senzilles plantes del jardí! Només uns dragons comparteixen el secret amb mí però ells van a la seva, caçant la seva obsessió. Mengen per fam o per instint?

Aquella ploma

joanperello | 06 Setembre, 2011 11:56 | facebook.com google.com twitter.com

De jove aspirava a escriure amb ploma. Eren uns altres temps, quan ets adolescent i no ho vols creure. Ara, granat, només aspir a escriure. Per què aquesta obsessió? Teràpies de sedició, podria dir-me Lluis Maicas, autor d'un esplèndid dietari publicat per Ensiola, amb aquest títol, que posa a prova la contundència de la literatura del jo i la capacitat de la creació des de l'opció del dietari. Descartada la ploma, malgrat el component estètic que duu amb ella mateixa, la vida a poc a poc ens encamina cap els sucedanis, els bolígrafs i retoladors de punta fina, el café descafeinat, la tònica light, la cervesa zero... La vida, a poca intensitat. I si mai vaig tenir una montblanc, la vaig perdre o tudar per manca d'ofici d'escriptor. Només la puc recuperar al món virtual.

fotografia, Juan A. Pérez Salazar

Quietud de setembre

joanperello | 05 Setembre, 2011 20:55 | facebook.com google.com twitter.com

Fotografia: Juan Alfonso Pérez Salazar
   Ahir, de matinada, va ploure a voler després d’un dia de mar vella, de bandera vermella a algunes platges, amb l’aigua marronenca, arrossegant el fang de ves a saber quin territori. Avui, almanco l’horabaixa, la climatologia s’ha dedicat a crear quietud. Mires el mar, la fesomia de Cabrera davant, i penses que si has de creure en res ara és el moment. Tens dret a somiar i a travessar la frontera de l’optimisme. En deixar les vistes del mar, la bicicleta i tu ja sou un tot únic, pedalejant cap a les fites de la rutina. No hi ha urgències. Foravila pels qui no n’entenem de la seva realitat és l’esplendor de la natura. La veu del mar / arrancant el silenci del silenci, diuen uns versos de Charles Tomlinson. Camí de tornada cap a la mar, un altre pic. Els escars mal esbucats atien la fosca que comença a caure. A la mar dues imatges contraposades. Un llaüt lent amb llum tènue i la sonoritat de la tradició contra una moto d’aigua amb un renou que fa fàstic. La meva cal·ligrafia ja té dubtes. Quina llàstima haver de mirar el rellotge, comprovar-ne l’hora i posar el despertador a les sis, i per no gaudir de cap paisatge! Però robaré temps al temps encara per llegir unes pàgines de Saul Bellow, per exemple.  

El suggeriment del silenci

joanperello | 03 Setembre, 2011 10:08 | facebook.com google.com twitter.com

Cioran, en parlar de la seva relació amb Michaux, afirmava que li havia reprovat el fet d’haver volgut aprofundir massa amb un tema, ja que això el feia assemblar un científic. L’escriptor, diu Cioran, no ha de tenir una mentalitat de científic, sinó que només ha de suggerir. Jo, que coincidesc amb aquesta idea del suggeriment com a eina de la literatura, i que respect molt els científics, i als quals no neg la seva capacitat creativa, me deman quin llibre hauria escrit jo si fos del difícil gremi dels científics. Potser hauria volgut escriure un “Tractat del silenci”, o potser en plurar. Silencis, pauses, fragments... Ho deia Damià Huguet: “el corc d’aquest silenci que no té pau i dubta massa”.

Natura i literatura

joanperello | 02 Setembre, 2011 16:49 | facebook.com google.com twitter.com

Ho vaig llegir a Erri de Luca, un dia plàcid del passat mes d'agost, llegint a foravila, quan la canícula encara no havia entrat: "A la natura no existeix la tristesa". Poc després vaig comentar la frase en veu alta i en Joan Noguera en va discrepar, no de la bellesa de la frase però sí de la veritat de la mateixa. A la natura també existeix la tristesa, va dir contundent. I la mort, afegí. Li vaig haver de donar la raó, a la mallorquina, amb una petita capada d'assentiment i arrufant una mica les celles. Té raó en Noguera, una persona al que molts tenen com a un urbanita però que se mou molt bé trescant per foravila i per la mar, fins i tot pels oceans llunyans. També té raó De Luca, que presumeix de conéixer bé les muntanyes. Deu ser que la realitat i la literatura, fins i tot la realista, no sempre coincideixen. Tot aixó m'ha revengut aquest capvespre de setembre, xafogós, amb l'amenaça d'una pluja de fang, contemplant els fassers de ca meva que un dia també s'entristiren i semblava que qualcún podia morir. Han reviscolat, almanco de moment i jo seguesc donant-li voltes a una cosa indiferent. La literatura no és per esser fidel a la realitat. La literatura és suggerència. I jo tenc ganes de natura i literatura. Com el personatge de "El pes de la papallona" a mi m'agradaria abraçar els arbres.

Un cert vitalisme

joanperello | 01 Setembre, 2011 18:05 | facebook.com google.com twitter.com

Anava a escriure que m’agrada el mes de setembre, però en el fons no hi ha mes que no m’agradi. Potser som més vitalista del que aparent i del que pot semblar per les pàgines dels meus llibres. Ja ho deia Cioran: “La paradoxa de la meva naturalesa és que sent passió per l’existència, però alhora tots els meus pensaments són hostils a la vida”.  Aquests darrers horabaixes d’agost, en acabar la jornada laboral, encara he tengut ganes de trescar per llocs de Mallorca com Pollença i Cala Figuera, en dues jornades diferents. M’apassasionen aquests llocs, tot i certs desastres passats, presents i presumiblement futurs. Els carrers de Pollença o la bocana de Cala Figuera, els calons d’en Busques i d’en Boira me captiven. Mir i no me cans de mirar. Per unes hores me distrec del comportament dels mercats, les jubilacions, les reformes constitucionals o les bregues internes dels qui es volen esser candidats a les eleccions. La quietud de les buguenvil·lies, de tornada a casa, també me fan un efecte balsàmic, perquè m’impedeixen conectar-me a internet o mirar les notícies per televisió. Tanmateix Libia, Síria, Son Gotleu, PSOE i PP es posen a l’aguait per estroncar-me la meva capacitat de vitalisme i me fan esser hostil a la vida.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS