Administrar

No me puc perdre mai. Visc al carrer de la br˙ixola. Com diu Dino Buzzati, de vegades tenc la impressiˇ que la br˙ixola del meu ge˛graf s'ha tornat boja i que, tot pensant que avanšÓvem cap el sud, en realitat segurament hem estat fent voltes sobre nosaltres mateixos. http://www.escriptors.cat/autors/perelloj

Hotels a sa RÓpita: mÓscares, mascara...

joanperello | 30 Juny, 2011 21:10 | facebook.com google.com twitter.com

Hi ha en el meu vocabulari una paraula que tem per costum usar i que sovint no es llegeix com jo voldria. M’agrada la paraula mascara i que sovint esdevé màscara en mans de correctors i de lectors. La mascara i la màscara, tot i que a primera vista no tenen res a veure l’una amb l’altra, hi ha moments en que convergeixen i arriben a semblar-se. A vegades canviam la nostra fesomia, la màscara de la quotidionetat, amb mascara. D’aquesta actualment n’hi ha de molt de tipus i no sempre van associats al sutge, ni als carnavals o a les pintures de guerra dels indis d’antany. M’he distret de la lectura, un text que havia arraconat fa unes setmanes sobre l’oblit, de Maurice Blanchot, i m’he descobert amb aquesta dispersió sobre les màscares i la mascara, al jardí de ca meva a sa Ràpita, en aquesta nit que vol finiquitar el mes de juny, intentant sobreviure als atacs dels moscards, devora una espelma amb sucedanis de llimona. Mir les plantes i me fix especialment amb un ficus, quiet com l’ombra dels dubtes o l’evocació de l’oblit, i me n’adon del seu envelliment. Qualsevol diria que li han sortit canes a la verdor de les seves fulles. Mentre jo me faig preguntes sobre les màscares i la mascara, i a més he escrit sobre els records d’un temps quan ens embrutavem de vernis a la platja o de morques mentre culejavem motors, la gent també se fa preguntes sobre el que succeeix  a Campos dins l’àmbit polític municipal. Me n’adon, amb una mica de sarcasme, que el fet de parlar de màscares i mascara no és una casualitat. Imagin que la providència m’hi duu ja que, qualque pic, i a Campos amb insistència, la política és un joc de màscares on alguns polítics s’emmascaren fins a l’ànima, com si jugassin a canviar de fesomia, o de camisa. Per a oblidar-me del món, o per retrobar-lo, torn a la lectura de Maurice Blanchot. Ell diu: “Misteriós, el que es posa al descobert i no es descobreix”. Blanchot no pensava en Campos, però jo sí, i encara més especialment en sa Ràpita. Anit somiaré amb la mascara, les màscares i, sobre tot, en hotels.

Hotels a sa RÓpita: mÓscares, mascara...

joanperello | 30 Juny, 2011 21:10 | facebook.com google.com twitter.com

Hi ha en el meu vocabulari una paraula que tem per costum usar i que sovint no es llegeix com jo voldria. M’agrada la paraula mascara i que sovint esdevé màscara en mans de correctors i de lectors. La mascara i la màscara, tot i que a primera vista no tenen res a veure l’una amb l’altra, hi ha moments en que convergeixen i arriben a semblar-se. A vegades canviam la nostra fesomia, la màscara de la quotidionetat, amb mascara. D’aquesta actualment n’hi ha de molt de tipus i no sempre van associats al sutge, ni als carnavals o a les pintures de guerra dels indis d’antany. M’he distret de la lectura, un text que havia arraconat fa unes setmanes sobre l’oblit, de Maurice Blanchot, i m’he descobert amb aquesta dispersió sobre les màscares i la mascara, al jardí de ca meva a sa Ràpita, en aquesta nit que vol finiquitar el mes de juny, intentant sobreviure als atacs dels moscards, devora una espelma amb sucedanis de llimona. Mir les plantes i me fix especialment amb un ficus, quiet com l’ombra dels dubtes o l’evocació de l’oblit, i me n’adon del seu envelliment. Qualsevol diria que li han sortit canes a la verdor de les seves fulles. Mentre jo me faig preguntes sobre les màscares i la mascara, i a més he escrit sobre els records d’un temps quan ens embrutavem de vernis a la platja o de morques mentre culejavem motors, la gent també se fa preguntes sobre el que succeeix  a Campos dins l’àmbit polític municipal. Me n’adon, amb una mica de sarcasme, que el fet de parlar de màscares i mascara no és una casualitat. Imagin que la providència m’hi duu ja que, qualque pic, i a Campos amb insistència, la política és un joc de màscares on alguns polítics s’emmascaren fins a l’ànima, com si jugassin a canviar de fesomia, o de camisa. Per a oblidar-me del món, o per retrobar-lo, torn a la lectura de Maurice Blanchot. Ell diu: “Misteriós, el que es posa al descobert i no es descobreix”. Blanchot no pensava en Campos, però jo sí, i encara més especialment en sa Ràpita. Anit somiaré amb la mascara, les màscares i, sobre tot, en hotels.

Moscards i beates, desprÚs de les gavines i les rates

joanperello | 21 Juny, 2011 21:22 | facebook.com google.com twitter.com

Fa uns dies, a l'empar dels resultats electorals de les illes Balears, vaig parlar de les gavines i de les rates, aquestes espècies que amenacen sovint el decurs dels dies i les hores. La gavina, rata de la mar, anuncia a pit descobert les seves intencions i es llança, ferotge, contra la seva presa, sense amagar-se'n, i fins i tot en fa ostentació al cel o a algunes tanques publicitàries. La rata, més fonedissa, guaita només quan els altres ja han tret pit i tracta de treure'n profit. Són aquells que, dins la xerrameca popular, són coneguts perquè no es cansen de dir "i que hi ha de lo meu?". Solen demanar pa i negar-lo al proïsme. Les beates, insectes de juny, efímeres, compareixen a les zones salobroses, a l'aguait de la pell més feble i solen desaparéixer quan veuen que no en poden treure gaire entrellat, devers les fogueres de Sant Joan. Enguany, després d'aquestes successives epidèmies, han comparegut els moscards, amb efervescència. Hi ha qui parla de canvi climàtic, però els més vells del llogaret recorden que tota la vida hi ha hagut moscards, sobre tot si el maig ha estat plujós i les tanques de foravila han quedat embassades. Jo, que també vaig a l'antiga, record que tota la vida he patit a la meva carnadura la picada ferotge dels moscards. Potser hi ha hagut alguns anys de certa tranquil·litat però sembla que ara han tornat amb més força que mai. Van crescuts i són com a tigres. No hi ha temps que no torni. Qui sap si alguns d'aquests moscards tornen a dur una camisa blava.

Lectura i realitat

joanperello | 14 Juny, 2011 18:00 | facebook.com google.com twitter.com

Seguesc amb la lectura de "La inminencia", els diaris de Sánchez Robayna, uns diaris que abasten un notable espai de temps, de 1980 a 1995. En aquestes pàgines no hi ha dolor, ni malalties, l'amor s'intueix però una mica imperceptiblement, sense vida quotidiana ni rutines, almenys fins allà on he llegit. Només hi ha art, literatura, cinema i paisatge, natural i urbà. "Ni confesión, pues, ni relato de mi mismo...". El llibre, per tant, és una reflexió permanent sobre l'art, acompanyada d'algunes cites d'alguns dels grans del segle XX, Novalis, Cioran, Lezama Lima, Blanchot... Intent mantenir-me a l'aguait, però sovint me descobresc amb la textura minimalista de la meva capacitat d'enteniment. El llibre, però, estimula. I enmig de la quietud d'aquest horabaixa retorn a la realitat. Aviat donaran les notícies i explicaran com va el debat d'investidura del nou president de les illes Balears. Els polítics, ara, no acostumen a llegir gaire, diuen que per manca de temps, però solen adornar els discursos que els hi preparen amb alguna cita important. Fins i tot als E.E.U.U. és costum que els presidents recitin alguns versos. Me deman quin escriptor deu haver citat José Ramón Bauzá?

El futur incert de Campos

joanperello | 13 Juny, 2011 18:23 | facebook.com google.com twitter.com

M'havia proposat escriure sobre els fets ocorreguts a Campos però finalment m'he decantat per no fer-ho. Avui he llegit un informe sobre les caixes negres que semblen donar la solució als interrogants que es fan quan esdevé una catàstrofe aèria per mor d'un accident. Aquestes caixes registren, entre altres coses, les converses de la tripulació durant un temps abans del fatal desenllaç. A Campos no hi ha hagut cap accident de navegació aèria però sí un daltabaix polític i social. Ens aniria molt bé, per treure'n l'entrellat del que ha succeït, si poguéssim tenir accés a unes imaginàries caixes negres que haguessin enregistrat totes les converses dels polítics que han negociat la batlia del poble aquestes darreres setmanes. Segur que descobriríem hipocresies, mentides i també estranyes habilitats per al cos a cos polític, tot ben vestit amb la frase de cercar el millor pel poble. No sé com acabarà, però sé que si no hi ha un the end feliç la banda sonora de la pel·lícula de les properes dècades pot sonar escardada. Es temps de crisi econòmica, bencert,  i no podem anar de rialles, però part damunt del dia a dia encara hauria de quedar la dignitat i, sigui quin sigui el final de la crisi municipal, esper que aquesta, la dignitat, n'hagi pogut esser part essencial dels personatges involucrats. La crisi és un argument de mal pagador. El que compta és el poble, i no demagògicament, sinó en el sentit de país.

Cartes des de Caubet, de Josep-Joan Rossellˇ

joanperello | 12 Juny, 2011 17:01 | facebook.com google.com twitter.com

He deixat la lectura d’uns diaris d’Andrés Sánchez Robayna, La inminencia, per llegir un altre dietari, aquest de dues tirades, Cartes des de Caubet, Di(et)ari, de Josep-Joan Rosselló Cuní, publicat a la col·lecció Maregassa, de Lleonard Muntaner. Els llibres que publica aquest editor sempre tenen molt bona presència. En aquesta ocasió l’editor també s’hi ha implicat ja que observ que la coberta, els envoltoris de plàstic d’unes medicines, és d’una fotografia del propi Lleonard Muntaner que de ben segur també passa algunes hores capficat a qualque dietari, reflexionant sobre llibres i malalties. El dietari, directíssim, de Josep-Joan Rosselló, està escrit entre el febrer de 2007 i el febrer de 2008, des del dia en que va ingressar a l’hospital Joan March, o sanatori de Caubet com prefereix anomenar-lo l’autor, en un departament especialitzat en desintoxicació alcohòlica, tot un any de superació de la malaltia, o malalties hauríem de dir en plural. No és fàcil sortir a la llum pública i exposar les teves malalties i el per què de les teves malalties. Josep-Joan Rosselló, sense amagar res, té prou cura de no entrar dins el terreny de la morbositat i de l’autoinculpació. El tema és dur i l’autor se’n surt perquè se’n va més enllà de la literatura del jo que pateix. L’autor dóna protagonisma a la societat que l’envolta. De fet l’autor des de la seva joventut és un cronista  cultural i polític de la Mallorca d’aquests darrers trenta anys des de les pàgines de diversos periòdics de Palma. Ara, enmig de la seva recuperació, ens narra fins i tot des de la soledat de l’habitació de l’hospital, la vida política i ciutadana de Palma.  Havia aturat la lectura de “La Inminencia” de Sánchez Robayna a la pàgina 98 en un paràgraf d’una sola línea: “Ha ardido un día mas hasta la muerte”. I el llibre llegit anteriorment havia estat el poemari de Pere Rovira, “Contra la mort”. “Se’ns farà llarg el temps. Jo, a l’altre costat / de la frontera fosca; tu, dintre de la vida; / esperant que la mort ens digui una mentida: / que, al final del futur, tornarem al passat.” En Josep-Joan parla de malalties però poc de la mort. Potser el seu moment més intens és en el post “Fa un any vaig veure de prop la cua d’en Barrufet”. Aleshores, i ell ho recorda en el llibre, li vaig escriure transcrivint una cita de Sandor Márai: “No m’havia guarit de la nit al dia, senzillament m’havia escapat de la mort”. Davant el fet inevitable al que no ens hi podem enfrontar tenim el camí a recórrer, guarint-nos, escapant de la mort. L’autor ens ha donat una lliçó. És curiós, però en el fons, tot i ser un dietari escrit enmig d’un llarg procés de malalties i de recuperació, és un llibre vitalista. Com diu l’autor, a veure si en traiem l’entrellat.

Juny de gavines i rates

joanperello | 10 Juny, 2011 21:33 | facebook.com google.com twitter.com

Finalment sembla com si el mes de juny pugui recobrar la seva autèntica fesomia, juny de juny. Hi ha quietud als fassers anit, fins i tot en els ferits pel becut vermell i cap fulla se mou, però has de romandre a l'aguait, atent a qualsevol renou, a qualsevol psímptoma de l'aparició de les rates. Ara n'és el temps. Fan niu i haurem d'aprendre a conviure amb elles. Mentrestant marquen territori, eixamplen els seus horitzons, alenen ambició i es preparen per a la devastació. Potser aquest estiu tendrem l'oportunitat d'aprendre a esser humils i a ser capaços de mantenir la mirada dels ulls vermells dels mamífers. Aquests dies passats, de pluja i niguls, als horts i als camps de garbes es veien les gavines, a vol rasant, allunyant-se dels ports. Senyal inequívoc del mal temps. Ara, que la meteorologia ens anuncia la seva millora, la presència de les gavines és una mica més discreta, però ningú no pot evitar la presència de les rates. Els vells ho diuen, xiuxiuejant a la fresca: les gavines i les rates s'assemblen. Nosaltres, els escèptics, ens indignam però elles, les rates i les gavines van fent la seva. Temps d'ambició. Temps de derrota. La devastació.
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS