Administrar

No me puc perdre mai. Visc al carrer de la br˙ixola. Com diu Dino Buzzati, de vegades tenc la impressiˇ que la br˙ixola del meu ge˛graf s'ha tornat boja i que, tot pensant que avanšÓvem cap el sud, en realitat segurament hem estat fent voltes sobre nosaltres mateixos. http://www.escriptors.cat/autors/perelloj

Les barques de la boira

joanperello | 17 Maig, 2011 21:06 | facebook.com google.com twitter.com


 

He llegit el llibre de poemes de Miquel Cardell, Les barques de la boira, editat per Moll a la col·lecció Balenguera i que va guanyar el darrer premi Ciutat de Palma Joan Alcover. Sabia d'antuvi que el llibre m'agradaria per dues raons. Conec i admir l'obra de Cardell des dels seus inicis, l'any 1978, i perquè en vaig conéixer un tast un dia que el poeta recità algun d'aquests poemes. Llavonses ja me vaig quedar amb la suggerència particular que jo sospitava que el poeta ens volia transmetre.


Vaig tenir la sort de ser membre del jurat que va premiar el primer llibre de Miquel Cardell, Elegia de grumers, a Campos l'any 1978. Crec que era la primera vegada que jo formava part d'un jurat literari. Ara encara faig igual que llavonses quan reb els originals. Els mir un a un, passant els fulls ràpidament i llegint un breu text de cada un. M'agrada cercar la primera suggerència, la primera sensació. Record perfectament com amb aquell manuscrit m'hi vaig entretenir més que amb els altres en aquella primera presa de contacte. S'hi detectaven un ventall d'imatges valentes. Al cap d'unes setmanes, després d'haver rellegit unes quantes vegades tots els originals, me'n vaig anar decidit a la reunió amb la resta de membres del jurat disposat a defensar aquest llibre. Presidia la reunió en Josep Mª Llompart que abans d'iniciar-la, crec que ens trobavem totsols ell i jo, me va enflocar la frase: Supòs que no hi ha dubtes? Es referia naturalment al llibre de Cardell, el guanyador finalment d'aquella edició del premi Andreu Roig, que també jo havia guanyat amb el llibre Baf de llavis. D'aquella època record un horabaixa que jo estava malalt i que vaig rebre la visita del poeta. Passàrem unes hores, potser esvaint la febre amb glopades de gin, parlant de poesia, fins que es va fer fosc i el poeta de Llucmajor va perdre l'exclusiva que l'havia de tornar a casa. El vaig acompanyar amb el menut 850, per la vella carretera que junta Palma i Llucmajor a través de la costa de S'Aranjassa. Segur que parlàrem encara més de Damià Huguet, Vicent Andrés Estellés i Blai Bonet entre d'altres. Ni ell ni jo, tot i que amb algunes pauses, no hem traicionat mai la poesia.


No es pot dir que des d'aleshores Miquel Cardell s'hagi prodigat massa: Magazine (1983), Instamàtic (1990), Material de calendari (1993), Tebeo (1992), Sota la volta de ferro (2000) i Les terrasses d'Avalon (2008) són les obres que s'avancen al llibre que acaba de publicar i que ja ens mostren l'itinerari d'una poètica contundent, sense concessions. Avui mateix, al diari Balears, en Bartomeu Fiol diu d'aquest autor: "Hem de concloure que la ja dilatada carrera de Miquel Cardell en l'exercici de la parenta pobra, que es va produint lentament però de manera molt consistent i del tot imparable, ha de merèixer el nostre major respecte."


El llibre es divideix en quatre parts: Les crosteres de l'erm, Informacions meteorològiques, De la boira i 9 poemes. De la primera part també ja en coneixíem la seva intenció ja que són textos que acompanyaren una exposició de Guillem Nadal l'any 2001, amb Damià Huguet i el seus paisatges com a protagonistes principals. Si alces els ulls veuràs passar les barques / carregades de pols i calabruix / per un cel de rostoll. El paisatge, i no només en aquesta primera part, jo crec que té un protagonisme importantíssim i el posa al servei de la poesia, sense escatimar encara que amb contenció el seu homenatge a alguns poetes essencials, com Wallace Stevens. El llibre és una road movie per carreteres secundàries, turons i carrerons de fanals amb poc llum a la serena. Poetes, records i el paisatge essencial, senzill, amb la banda sonora d'una generació. Un llibre que he rellegit amb molt de gust.

 


Visca el meu Barša!

joanperello | 11 Maig, 2011 22:10 | facebook.com google.com twitter.com

La copa de cava damunt el meu escriptori és quasi una anècdota. La mir, tractant de veure-hi a través de les bimbolles l'essència del barcelonisme. Diuen les cròniques que Guardiola, un cop més, ha estat magistral a la roda de premsa, posant per davant la solidaritat amb les víctimes del terratrèmol de Lorca que s'ha cobrat unes quantes víctimes mortals. He vist el partit que sentenciava la lliga de futbol espanyola a un bar i ara ho celebr a la meva casa de Palma, just a una barriada on no es prodiguen gaire les botzines ni els coets quan guanya el Barça, i amb una televisió, potser mutilada, on aquesta victòria, guanyada pam a pam, amb pedagogia, no es mereix cap mena de retransmissió. ¿I on som? Me conect a les xarxes socials i, amb la mínima expressió possible, intent mostrar el meu estat d'ànim. Potser he pecat de pessimista, o de negatiu, però al partit d'avui, sense desmeréixer el que significa com a premi de tota una temporada, a mi m'hi ha faltat una mica de passió i més ambició, amb l'excepció d'una passada de Xavi, la rematada de Keita, els minuts d'Abidal i unes quantes jugades magistrals de Messi mereixedors del premi del gol. Potser m'he contagiat de l'ambient del bar. Com que no tenc gaire interés amb les retransmissions perquè no puc triar els que m'agradaria sentir, a vegades me perd escoltant els meus veïnats de taula. Encara hi ha un home major que recorda l'èpica del temps franquista, dels arbitratges de Guruceta, i pateix cada vegada que la pilota enlloc d'anar endavant recula fins a Valdés i recorda com Bakero ja ho feia sempre. Un altre client no es cansa de repetir que ja se sabia que els dos equips jugarien a empatar. Hi ha una taula amb dos madridistes, aferrats a l'esperança dels impossibles, que romanen inquiets a la seva taula cada cap de setmana fins que el Barça marca. Després, decebuts, conscients que mai arribaren a aconseguir la fita del seu somni, veure perdre el Barça, marxen. Hi ha també alguna conversa sobre la contradicció de preferir veure els partits del Barça enlloc del Mallorca, i qualcú ho aprofita per fer sucós proselitisme polític, sovint amb l'altra llengua, la dels defensors de la llibertat d'elecció de centre d'educació i altres etcèteres. Hi ha també una taula que, per parlar en àrab, no puc seguir, però a qui se'ls hi nota la seva preferència pel joc del Barça i alguna referència a Afellay. Hi ha també un negre de parla catalana que me recorda molt Guillem d'Efak i, sovint, li he vist teràpia pedagògica, perquè té molt bona comunicació. L'al·lota colombiana és especial, tot i que no esmenta mai Shakira, per la passió que hi posa en els seus comentaris, detectant-s'hi una especial predisposició per Puyol. Abans hi havia un cambrer que volia jugar a provocador però que mai no encenia els ànims, ni a favor ni en contra. El cambrer d'avui s'ha mostrat diligent i ràpid, servint el gin-tònic just a la manera de les vuit de la tarda, just a l'hora en que el campió de la lliga de futbol es disposava a entrar en acció. Un altre client no ha aturat de parlar durant la retransmissió i se n'ha fet un fart de contar anècdotes de Mourinho i m'ha semblat, a estones, com si me trobàs davant d'un video de youtube. Ara, de bell nou a casa, la copa de cava, les xarxes socials, etcétera, llegesc que qualque comentarista, potser de la central lletera, encara hi veia possibilitats perquè la lliga no s'havia acabat. Si el Llevant.... - era el Llevant qui jugava contra el Barça avui?- marcàs un altre gol. Salut i sort per a dia 28. De moment, brufem l'èxit de la lliga!.

Wembley, de bell nou!

joanperello | 03 Maig, 2011 21:14 | facebook.com google.com twitter.com

Sense paraules, només amb aquesta imatge de l'Sport

 

La cuadrilla de subalterns (Fageda i Huguet)

joanperello | 02 Maig, 2011 12:26 | facebook.com google.com twitter.com

Els subalterns Fageda i Huguet.
No tenc cap anidmarversió al toro d’Osborne, ni me molesta la seva presència com a publicitat d’un conyac que, a hores d’ara, me sembla que a molts de llocs ja té l’estatus de caducat. Potser el que no caduca mai és la nostàlgia, els records d’aquella botella de veterano i les copes menudes, amb una ratlla vermella com a senyal de la dosi. Tampoc hagués pintat mai el toro amb els colors de l’arc de Sant Martí, ni li hauria pegat destralades a tort i a dret. L’hauria deixat al seu lloc, talment tantes coses que hi ha a la vida. No tot el que veiem ens agrada però tampoc ens passam la vida intentant canviar-li la fesomia. El que no m’ha agradat gens és veure uns presumptes senadors en representació de les Illes Balears, poal de pintura en mà, intentant pintar de negre, el color original, el toro que marca una de les fites de la carretera d’Algaida . Faig memòria i no record cap altra gest d’aquests polítics del PP durant el seu mandat com a senadors. La seva gestió ha passat desapercebuda, i fins i tot ja ni se conten anècdotes personals, senyal inequívoc que pinten poc actualment. A Fageda i a Huguet potser se’ls hi acaba la vida política i cerquen recer a la venda ambulant. El seu futur és la venda de banderes tricolors a tres euros la peça. Poc currículum. Així és la vida dels subalterns, la gent de cuadrilla, que cerquen moments de glòria sense que els importi fer el ridícul més espantós.
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS