Administrar

No me puc perdre mai. Visc al carrer de la br˙ixola. Com diu Dino Buzzati, de vegades tenc la impressiˇ que la br˙ixola del meu ge˛graf s'ha tornat boja i que, tot pensant que avanšÓvem cap el sud, en realitat segurament hem estat fent voltes sobre nosaltres mateixos. http://www.escriptors.cat/autors/perelloj

De senectude

joanperello | 28 Marš, 2011 21:32 | facebook.com google.com twitter.com

il·lustraciÖ: El triomf de la mort, Brueghel El Vell.

 

¿Per què Aznavour aquesta nit? Hi ha una lleugera compareixença de la millora del temps i això podria entrar en contradicció amb l'elecció de les cançons d'Aznavour, més aviat entintades de tardor. La vida, els petits detalls de l'atzar, ja ho duen aixó de les contradiccions. La vida no seria vida, sino una ximple fulla de càlcul. Hi ha una pila de llibres a punt per llegir, així com una llarga llista d'uns altres llibres per rellegir. En canvi m'entretenc escoltant música de tardor i revisant articles de diaris passats, setmanaris, suplements... sotmesos a una lectura dispersa, a vegades impacient. Els autors citen Pavese, Roth, Nabokov, Perucho, Rodoreda... i jo, educat cristianament en el sentiment de la culpabilitat, tenc una sensació d'haver perdut el temps durant molt de temps. Però es fa tard. Massa tard per a reconduir la situació. Entre article de literatura i article d'opinió també mir, amb un cert sarcasme si he de ser sincer, les notícies pre-electorals amb les inauguracions a la correguda i faig, solitari, qualque comentari groller en veu alta sobre l'aparença d'alguns polítics, amb la clenxa feta pels seus assessors. Aznavour, incombustible, segueix sonant al fons de l'habitació i jo he acabat per ignorar-lo. Ell, només, ara és la meva nostàlgia i voldria rebel·lar-me una mica. Llegesc, per acabar de compondre-ho, Vicenç Villatoro al seu poemari/dietari Sense Invitació el text De senectude:


­Si pogués tornar a començar,

però sabent ja tot el que he arribat a aprendre

al llarga d'aquesta vida,

podria aconseguir cometre

unes equivocacions radicalment diferents.

 

La primavera de LÝbia

joanperello | 21 Marš, 2011 22:12 | facebook.com google.com twitter.com

imatge: Reuters/Diari Ara

 

Cada vegada que sorgeix una nova guerra, sigui quina sigui la causa, m'apunt a la llista dels incrèduls. Intent comprendre la legalitat. Intent fer avinent el pensament de la defensa de l'ordre, la llibertat i la justícia. Els meus dubtes augmenten quan es detecten errors en els punts de mira de les armes -tant dels soldats, com dels estrategues o dels polítics. Els meus dubtes augmenten quan queda sense explicar la complicitat d'ahir d'uns atacants amb els atacats d'avui. Mir les imatges pels mitjans audiovisuals i el meu cos queda fred com si pensàs que mai no arribarà la primavera. No intent destriar de les imatges qui són realment les víctimes, perquè tots ho són, d'alguna manera. Fins i tot els que comanden, els ideòlegs o els qui aspiren per aconseguir el poder, i també els mercenaris. Tots tenen un punt de derrota a la seva ànima. Ens omplim la boca parlant de la cultura mediterrània. Ningú es renta la boca parlant de la nostra ignorància sobre el que està passant a l'epicentre de les revoltes. Voldria dur a la butxaca el DNI d'un estat que no ven armes. I ho tenc clar? Es clar què no! Vacil·lar i dubtar a vegades és el meu credo particular. Llegesc Georges Steiner: "El pensament duu a dins un llegat de culpa."

 

Llegint els "Amors i laberints" d'Antoni Vidal Ferrando

joanperello | 17 Marš, 2011 21:31 | facebook.com google.com twitter.com

Sam Abrams, Antoni Vidal Ferrando i Joan Perelló

 

 

Un dels darrers grans llibres que he llegit aquests darrers mesos, Amors i laberints, d'Antoni Vidal Ferrando he tengut l'ocasió de compartir amb l'autor la seva presentació, sempre envoltats de llibres en català, a la XXII Setmana del Llibre en Català que es va fer al Pati de la Misericòrdia de Palma i a l'Espai Mallorca. He de començar desitjant una llarga vida als dos escenaris. Mentre hi siguim, any rera any, voldrà dir que tant les institucions com el públic de Mallorca no li donen l'esquena a la cultura i llengua catalanes. Es ver que no podem ser gaire optimistes perquè sembla com si la meteorologia política ens vaticini un fort temporal. Patirem, però ens en sortirem perquè al cap davant de tota aquesta aventura encara hi ha gent disposada a escapçar-se les ungles i fins i tot a escapollar-se els dits escrivint i fent de l'edició un art. Es per això que voldria començar retent un homenatge a les editorials independents que sobreviuen en aquest món de pressió i crisi, crisi econòmica, política i cultural. L'editorial Ensiola n'és una de les capdavanteres: Universalitat, cultura i país. Qualitat d'edició, però sobre tot, qualitat en el seu catàleg. Aquest és ja el segon llibre que l'autor, Antoni Vidal Ferrando, publica en aquesta editorial. L'anterior, la novel·la, L'illa dels dòlmens, va sortir a la llum l'any 2007, al número 7 de la col·lecció Narrativa. Això ens demostra la confiança que es tenen entre ells, editor i autor, per a benefici de tots nosaltres.


Presentam una novetat, i no només perquè sigui un llibre que hagi sortit recentment, sinó perquè fins ara estàvem avesats a veure com l'autor publicava essencialment llibres de poesia, tres novel·les i alguns treballs d'història. Ara, l'autor, se'n surt d'aquests marges i s'ha aplicat amb un nou gènere. L'editorial, amb un criteri més que raonable, l'ha incorporat a la seva col·lecció Testimoni, i és molt adient perquè n'Antoni Vidal Ferrando, a través d'aquestes dues-centes pàgines ens dóna el testimoni de la seva visió del món, i no és fàcil des d’una taula d’escriptura. Qualcú el podria anomenar dietari, i de fet el títol del llibre és Amors i laberints, dietari 2008-2010, però com ell mateix ha dit a una entrevista, frega els límits de l'assaig. La majoria de dietaris solen estar emmarcats en una franja de temps amb uns límits molt concrets. N'Antoni Vidal Ferrando no es cinyeix gaire a n'aquests límits. Tira pel camí del mig i fa literatura. El que és important, emperò, és que tota la seva vida s'hi veu reflectida. Ells és capaç, amb breus pinzellades, de contar-nos com ha anat passant la seva vida, quins són els seus temors, quines són les seves grans passions. La novetat també es troba en el final de cada un d'aquests articles, assaigs, o apunts de dietari. Tots acaben en un poema en prosa. Potser l'autor ens ve a dir que la poesia és la síntesi i, en el seu cas, el punt breu on es concentra tota aquesta visió del món que dèiem abans. Per això la poesia és part essencial d'aquest llibre, més enllà de l'anècdota de que sigui la segona part de cada capítol. Si n’extraguéssim els fragments poètics tot el material en donaria per un bon llibre de poemes, però l’elecció que ha fet l’autor, aquesta combinació de dietari i poesia, a més d’original, està molt bé perquè ens ajuda a entendre un poc més l’autor, ens fa conéixer una mica més el seu humanisme, la seva lleialtat, la seva inquietud davant totes les manifestacions de l’art i el devenir social al nostra planeta. Mai, n'Antoni Vidal Ferrando, quan escriu, encara que sigui prosa oblida la seva condició de poeta. Es com la pell dels mariners, que duen la sal de la vida amarada. La poesia -diu- requereix un estat de gràcia, uns tocs d'entusiasme, una credulitat que només són coses pròpies de la primavera de la vida. La poesia -segueix més endavant- és incompatible amb els que no somnien i amb els que ja no esperen.


Dit això, una primera constatació. N'Antoni Vidal Ferrando brilla en qualsevol de les facetes esmentades d'escriptor. Jo, personalment, seria incapaç de decantar-me per una d'elles. Potser, en el fons, és que ell hi dóna el millor de sí i que s'entrega amb passió a la literatura. Segur que ell també ho ha dit en qualque ocasió. La literatura és passió, o, sense passió no hi ha literatura. De fet, jo diria que Amors i laberints, és un manual de passió, passió per l'art, per la literatura, per la vida realment, o si voleu, el relat apassionat i apassionant de l'art i la cultura. Trescar, que és una paraula molt humil. Trescar per les pàgines dels mestres, trescar pel paisatge que estimam i que forma part del nostre sentit de la vida, trescar visualment per les obres mestres de la pintura.


En alguna ocasió li he sentit contar, a l'autor, que ell va començar a publicar ja una mica granat perquè tenia dubtes de la seva qualitat literària, i de no estar a l'alçada dels seus mestres o fins i tot dels seus contemporanis. Es ver que als anys seixanta es publiquen a Mallorca tres llibres de poesia cabdals: Poemes a Naí, de Miquel Angel Riera, Calaloscans de Bartomeu Fiol i Una bella història de Miquel Bauçà, avui encara difícils de superar. Aquest fet ho hem comentat alguna vegada i Na Susanna Rafart també se'n fa ressò al la introducció del llibre Allà on crema l'herba, publicat per Edicions del Salobre i que recull l'obra poètica de Vidal Ferrando des de 1986 fins a 2007. Darrera els llibres esmentats va sorgir també una important generació coetània de l'autor amb una aportació literària també de primer ordre. Eren doncs uns anys que van ser molt importants pel devenir de la literatura mallorquina. Potser el seu caràcter tímid no el va deixar donar l'empenta necessària per sortir a l'escenari poètic, i no és que no tengués mestres ben a prop de casa, com en Bernat Vidal i Tomàs o en Blai Bonet. La veritat, emperò, és que ara mateix, des de la perspectiva d'aquests anys d'escriptura contínua, podem afirmar que la seva obra sí que ha estat sempre a l'alçada dels seus mestres i contemporanis, des d'aquell primer poemari, El brell dels jorns, publicat l'any 1986, fins al llibre que presentam avui. En canvi ara no se n'amaga de reproduir el seu primer poema, un sonet ni més ni manco, com a tasca d'escola. En diu que cada vers que aconseguia lligar era com aquella bengala que encens en els moments d'apoteosi d'un concert del teu cantautor preferit. Era la celebració d'un descobriment: a força d'intuïció, d'intrepidesa, de malaveigs es pot aconseguir que les paraules -tan propenses a la volatilitat i a la insubordinació- transcendeixen el seu significat habitual. Aquell dia ja vaig començar a veure que la literatura és una malaltia. Però també bellesa, llibertat, dissidència, ritu, coneixement. Es aquest un magnífic fragment per explicar la seva experiència iniciàtica, i el seu compromís amb la literatura ja de per vida. Com ja s'ha dit, cada capítol acaba amb un poema en prosa, la síntesi. El que fa referència a El meu primer poema, duu per títol Quasi una poètica, i acaba amb aquest versicle així de contundent: Des d'aleshores tenc més fred, aquesta por de no saber-ho escriure. Crec que deu ser difícil plantejar el fet de l'escriptura d'una manera superior a la d'aquest versicle. Sovint sentim molts de tòpics sobre el fet d'escriure, o sobre el fet de no poder escriure, la pàgina en blanc, etcètera, però poques vegades es deu haver suggerit d'una manera tan contundent, sense alarmismes ni victimismes, la fragilitat de l'escriptor, malmès per l'ímpetu dels dubtes.


Ací intente descobrir-me a mi mateix, que potser seré un altre demà si un nou aprenentatge em canvia. No tinc suficient autoritat per a ser cregut ni ho desitge, ja que em sent instruït massa malament per a tractar d'instruir ningú. Així comença el llibre, amb aquesta cita de Michel de Montaigne en traducció de Vicent Alonso, acompanyada d'una altra, traduïda en aquest cas per Maria Antònia Oliver, de Virginia Woolf, Les paraules li eren com vi encara que no les entengués. Ignor en quin moment de la redacció del llibre l'autor va decidir incorporar aquestes cites, o fins i tot si el començament del llibre ve d'haver recuperat aquestes retxes estotjades a qualque calaix o subratllades des de fa temps en la primera lectura d'aquests autors, però aquestes cites ens encaminen cap el que serà el llibre i el que l'autor projecta. Descobrir-se a un mateix. Potser aquesta és la finalitat de molta literatura. Antoni Vidal, ho fa amb molta humilitat, segur que amb més humilitat que la de Montaigne, quan els dos autors afirmen que es senten massa malament instruïts com per a tractar d'instruir ningú. Els escriptors no han de tenir com a objectiu la instrucció, sinó la suggestió. Els escriptors tenim com a responsabilitat la nostra capacitat de fer propostes. Investigar els nostres intestins, la nostra ànima, i suggerir als lectors com poder esser les ànimes i els sentiments del proïsme. L'altra gran responsabilitat és escriure bé. Les paraules! I aquest és un do d'Antoni Vidal Ferrando i jo diria que una obsessió. La paraula és l’únic instrument vàlid per a un creador literari.


N'Antoni Vidal Ferrando també ha tengut la faceta d'instructor, com a mestre i professor d'història, i me consta, que amb una dedicació extraordinària. L'escriptor, emperò, és un aprenent, un lector, un artesà que al seu escriptori recull el món del seu entorn, o el que s'ha imaginat, i ens ho conta. En el cas de Vidal Ferrando, primer com a poeta, després alternant amb la prosa amb tres de les novel·les més ben escrites de la narrativa catalana actual, i ara, les seves metàfores, els seus personatges, són aquesta permanent reflexió sobre el món que li ha tocat viure, records d'infància, adolescència, joventut, l'amor, els anys a Menorca, l'ensenyament, els pintors, els pensadors, la literatura i l'art en general.


Amors i laberints. El llibre comença recordant una escena de la seva infància, en aquells anys en que, en paraules de l'autor, el general hi posava la lletra i l'església catòlica, la música. El primer capítol duu per títol Com la terra de Moriah però tot i que arranca d'una escena d'infància, s'hi traça el retrat de l'Espanya franquista, la inquietud d'un pare tancat al penal - i hi ha més entrades al llibre sobre l'estada del pare a la presó de Cartagena-, la religió d'un Déu sever, Isaac a la terra de Moriah, saber que el món és injust. Diu l'autor en aquest capítol, Si existeixen els meus llibres és perquè, abans, va existir aquell nin, amb el seu cor innocent. També hi ha l'infant que s'extasia davant la neu, l'any 56. A vegades la felicitat són aquests petits moments. Aquell matí començava en la tebiesa del cos de la mare i anava a culminar en l'alegria dels borrallons de neu, immensos i bellugadissos, que queien com una pluja d'assutzenes. Per cert, en parla en més d'una ocasió de la mare i les assutzenes, i de les ortigues que deu ser un tema molt santanyiner . La vida als pobles de caràcter mariner ja ho duu això de viure envoltat de dones. Els homes són a la mar, pescadors o contrabandistes. Les dones tenien un hivern llarg. Els mariners d'aquell temps naufragaven. La família de l'escriptor ho ha patit de prop. L'obra narrativa de Vidal Ferrando deu molt a les sensacions que li suggerien les històries dels homes de la mar. Aquest fet el duu a reflexionar sobre l'autobiografia dins la ficció. També hi ha el pas pel campament de la Victòria a Alcúdia, com a passa prèvia per aprovar l'asignatura de Formación del Espíritu Nacional. Jo també hi vaig sucumbir a aquella temptació i no record molt bé qui me va convèncer. Supòs que era la inèrcia dels companys de curs, uns infants que la majoria es deixaven endur per l'estètica dels uniformes. N'Antoni Vidal Ferrando en va tenir a bastament amb quinze dies de campament a la manera falangista per entendre que el seu món no era d'aquell regne, tot i que ja ho va intuir el dia que li donaren l'uniforme paramilitar. Als quinze anys es va traslladar a Palma per estudiar magisteri. Va anar a viure a un carrer a prop de Sa Llonja. Hi ha una magnífica descripció de la barriada i d'aquells anys. Quan sorties de casa, t'arribava tot d'una, una discreta barreja dels seus efluvis d'aigües mortes, de barques avarades, de mercaderies maltractades per les grues, de tintura de les xarxes esteses al sol. Per a un fill, nét i besnét de mariners no crec que sigui una mala opció anar a viure a Palma precisament per la zona de les drassanes, de fet hi vivien altres santanyiners. La mort no els feia por. Es tatuaven amb ganivets cremats... Travessen la mar gran amb les mateixes veus.


Aquell nin, en arribar a l'adolescència, tímid, magritxol, insegur, troba el seu millor mestre, l'apotecari Bernat Vidal i Tomàs. ¿Què és el que el fascina d'aquell home? La seva capacitat de lectura. ¿I quin és, probablement, el primer gran poeta que llegeix el nostre autor en aquesta època? Sens dubte, Federico García Lorca. Després, Antonio Machado o potser Pablo Neruda. La joventut de l'escriptor també va lligada a Menorca on l'autor hi va destinat com a mestre. Es el temps de Joan Fuster, Salvador Espriu, Raimon, és el temps d'entusiasmar-se, de rebel·lar-se, és el temps del Cuirassat Potemkin, és el temps d'aprofundir en les amistats. Es temps de viure profundament l'amor. Per mi, va ser una època d'una bellesa incontestable perquè era molt jove, estava enamorat i creia en la utopia.


Si a Santanyí, en Bernat Vidal i Tomàs, és el mestre en el sentit cultural més ample, pel que fa a la creació, a la litúrgia de la literatura, el gran mestre és Blai Bonet, paradoxal, genial. Tan genial que, com recorda en Toni, encara no s'han publicat les seves obres completes. Potser aquest escenari és un bon lloc per seguir reivindicant-les.


A partir d'aquest punt m'agradaria concentrar-me en dos apartats del llibre: l'art i la literatura. La llista de pintors, actors, escriptors, pensadors... és inacabable. Vaig tenir la temptació de fer-ne un índex, però en vaig desistir. La lletania de mestres de l'art no s'acaba mai. Només el que no coneixen en Toni Vidal Ferrando podrien pensar que hi ha esnobisme a la seva tria d'autors, cites i referències, o que l'autor premeditadament ha volgut fer una exhibició erudita o que es deixa endur per la mitomania. En el llibre, Amors i laberints, tot hi és natural i sorgeix de la passió de l'autor pels artistes, i del coneixement de la seva obra. No escatima una crítica o una decepció si és el cas. Els pintors i els escriptors són els extres d'aquest llibre. Un dietari és l'expressió de l'escriptor sobre el seu entorn i sobre les coses que el fan pensar, reflexionar, i que l'ajuden a entendre una mica millor el món que l'envolta, que el fa més fàcil dur.


Hi ha una reflexió que me va cridar molt l'atenció, parlant de Joan Miró quan conta que en Blai Bonet, amb motiu d'una foto del pintor amb el rei, diu " Quan Joan Miró es retrata amb el rei, el que hi guanya és el rei i el que hi perd és Miró. Els artistes devora el poder fan poca planta". Segurament no anava gaire desencaminant en Blai Bonet. En Toni Vidal Ferrando, reafirmant la tesi, diu que El poder i l'art són incompatibles, des del moment en què, d'una manera o l'altra, el primer esclavitza, i el segon allibera". Jo no hi afegesc res. Me qued amb les dues asseveracions dels poetes santanyiners i també coincidesc amb en Toni quan diu que per fer art s'ha de tenir una mena de sisè sentit... que habita les profunditats de l'inconscient.


Jo crec que en Toni Vidal és un homo que es deixa fascinar quan troba alguna cosa que li toca la veta. L'imagin trasmudat el dia que va llegir un poema que li feia pensar que aquella lectura li podia canviar la vida. L'imagin reflexiu i apassionat, emocionat, davant algun quadre a un museu. Diu pintura i poesia vénen a participar de la dinàmica d'aquest moviment continu. Ben mirat, tot això funciona per afinitats. O encara més. En algunes ocasions aquestes afinitats es poden convertir en entusiasme i, fins i tot, en una autèntica història d'amor. Es el que, a mi, em va passar amb el tríptic de Hieronymus Bosc El jardí de les delícies. Crec que me'n vaig enamorar des que el vaig contemplar per primer cop, i m'he mantingut fidel tota la vida a aquell compromís. En el llibre Cap de cantó, publicat a Proa el 2004, el poeta dedica al pintor i al quadre un poema també en forma de tríptic, que és una delícia, com no podia ser d'altra manera un homenatge al Jardí de les delícies. Aquest poema, conta al llibre que comentam avui, va ser escrit en defensa del fervor i de la llibertat. L'escriptor hi veu en el quadre, l'amor, la mort, la culpa, els excessos dels sentits, el pas del temps, etc. Ves a sebre si el títol del llibre, en part, no surt d'aquest món laberíntic del pintor Bosch.


La reflexió sobre l'art sura al llarg de tot el llibre. No sé -diu- separar l'art del plaer. A l'art li deman que sigui nou, original, i fins i tot profètic; li deman d'una manera especial que m'estimuli i que m'emocioni.


No és que vulgui destacar cap capítol l'un per damunt l'altre, però voldria fer una aturadeta a un de concret que duu per títol La tomba dels pares. Per mi és una autèntica lliçó de literatura. Amb dues pàgines, no només pel que diu, sinò per com ho diu, hi és tot. La mort no vol ostentació, però tampoc no vol indiferència. Això ja seria suficient per ser un capítol, un aforisme a l'alçada dels millors, Cioran o Canetti per exemple. Parla, amb una frase, de la mort, però explica la vida. La passejada pel cementeri de Santanyí el duu a la reflexió. No pot explicar el que hi cerca, però hi troba pau, una mena de contacte religiós amb allò que no és visible, l'harmonia que em demanen el cos i l'esperit. Cita Plató, Paul Valéry, però destaca la preferència que té per Marguerite Yourcenar quan escriu sobre la seva mort. Aquesta escriptora forma part del seu cànon literari. Ho ha dit i escrit en diverses ocasions. A ella hi va dedicat el poema que tanca aquest capítol, a l'estimada Marguerite, que ja coneixes les rutes blanques de l'eternitat.


Tothom dubta a l'hora de definir la literatura, però en Toni Vidal Ferrando no balbuceja gens per definir el que és un escriptor: un homo que té fe en les possibilitats de les paraules. L'escriptor Antoni Vidal Ferrando, emperò, no només és un home que té fe en les possibilitats de les paraules, que es fascina davant l'art, que sent l'humanisme recórrer les seves venes, sinó que reflexiona permanentment sobre el que succeeix al planeta, entristit per la desaparició de paisatges físics i culturals. No crec -diu- que es tracti únicament del dret legítim de defensar el que és teu o de defensar l'ànima esperançada d'un poble. Parl de defensar el món, que, en essència, és pluralitat i exuberància. Cada vegada que es perd un costum, una llengua, una espècie, s'empobreix el planeta i s'empobreix el cor de l'home. L’autor, i crec que és una cosa inevitable, viu decebut per tot el que ha anat passant per la nostra terra, on la mediocritat política i la corrupció, encara en un estat superior, formen part del nostre estil de viure. Ara mateix un baf irrespirable aquesta illa –diu. Un baf que crema les bones intencions i mata els ocells. Fosqueja i no ens queda res pur: ni un verd ni una arrel ni una mica d’aigua. La corrupció s’ha convertit en una de les nostres senyes d’identitat. Què n’hem de fer, del nostre cor fenici? Mallorca ja és un femer de consciències. Els somnis, la decència, els ideals, matèria d’enderroc. Tenim aquest perfil tan poc honorable i gens de memòria. Per desgràcia de tots nosaltres ningú li pot discutir a n’Antoni Vidal Ferrando la seva raó en aquesta dràstica i contundent denúncia, en aquesta descripció de la nostra terra.



Si les cites del començament del llibre són importants, què n’hem de dir del final. El llibre acaba amb un vers de Czeslau Milosz: I amb tot, la Terra mereix tendresa, encara que sigui poca. N’Antoni Vidal Ferrando no dóna treva al lector. Ens obliga a repensar el nostre món i la nostra intimitat. I no escatima en donar-nos les eines.


Miquel Campaner, Antoni Vidal Ferrando i Joan Perelló

 

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS