Administrar

No me puc perdre mai. Visc al carrer de la br˙ixola. Com diu Dino Buzzati, de vegades tenc la impressiˇ que la br˙ixola del meu ge˛graf s'ha tornat boja i que, tot pensant que avanšÓvem cap el sud, en realitat segurament hem estat fent voltes sobre nosaltres mateixos. http://www.escriptors.cat/autors/perelloj

Amors i laberints, d'Antoni Vidal Ferrando

joanperello | 22 Febrer, 2011 21:49 | facebook.com google.com twitter.com

Seques de febrer, temps de foganyes

joanperello | 14 Febrer, 2011 22:12 | facebook.com google.com twitter.com

Per si qualcú no s'ho acabava de creure, els meteoròlegs afirmen que l'hivern no s'ha acabat. L'anticicló s'allunya, deixant convulsió a la política catalana per mor de la velocitat a les autovies/autopistes/vies... A Mallorca no acabam d'aclarir el projecte de nova circumvalació urbana. Les minves/calmes/seques de gener se'n van definitivament. Llegesc Antoni Vidal Ferrando, el seu magnífic dietari Amors i laberints (Ensiola): Per amables que siguin els hiverns a Mallorca, en arribar el febrer cobren la contundència del que vol passar a exercir els seus drets amb severitat.... Els ulls són incapaços de penetrar el misteri d'aquests núvols tenaços... Però el cor sap que és temps de silenci i cautela. O de exili i de foganya. El foc ens manté sempre amb la mirada fixa com qui posa cucales a la política exterior. De l'alegria pels esdeveniments a Egipte passam a la por pel futur d'Egipte. El mal temps ens torna a les telenotícies amb imatges de Jaume Matas i el seu missèr. No sé amb quin interés es filtra la notícia que Jaume Font no farà cap coalició amb UM. ¿I això, a qui convé?. L'entrenador de futbol del Girona, nascut a l'anegat poble de Mequinensa, pot patir una nova ofegada per la seva defensa de parlar en català als mitjans catalans a terres hostils. El cinema en català triomfa a la gala de l'acadèmia de cinema espanyol. Bons directors, bons productors, bons guions, bons actors... i una mala indústria o la por a trobar el seu públic. La pitjor indústria que tenim és la que només es sotmet al poder de l'especulació. Aquest darrer cap de setmana el teatre de Manacor s'ha vist ple a vessar de públic amb la representació del Siuau qui sou de Guillem d'Efak, però el seu teatre mai no podrà dur el seu nom. Amors i laberints, diu en Vidal Ferrando al seu darrer llibre. Si jo fos mariner, aplegaria les veles, davant el que ens cau damunt. Ja ho dèiem abans. Es temps de silenci i cautela. O d'exili i de foganya. Ho sent molt, però tenc males vibracions.


EL CAIRE

joanperello | 10 Febrer, 2011 21:47 | facebook.com google.com twitter.com

 (Segueix)

SYLVIE VARTAN

joanperello | 10 Febrer, 2011 18:59 | facebook.com google.com twitter.com

Aquesta nit Sylvie Vartan actua a Barcelona, al Palau de la Música. No hi podré assistir, però m'hauria agradat esser-hi. Em conformaré escoltant les seves cançons des de l'habitació, i rellegiré aquell poema que vaig publicar l'any 2001 dins La set del viatger ( Col·lecció Balenguera, Editorial Moll)


"Tal vegada, en entrar a un bar, el cambrer somnolent et preguntarà què vols prendre. Et vindrien de gust unes fulles d'arbre de bulevard de París. Ell, professionalment impassible, et preguntarà si ho vols sec o amb gel. Tu, amb carussa d'enyorança, fas avinent que ho voldries amb unes gotes de Sylvie Vartan."

Les dreceres invisibles (4): La lectora

joanperello | 01 Febrer, 2011 21:59 | facebook.com google.com twitter.com

Balthus



Arriba a casa i es posa roba còmoda, una pollera colorá com li agrada dir tot i que no hi tengui res a veure, una camiseta lila poètic, femení com la roba interior i s'asseu a la butaca mariantonieta, descalça. Cerca un llibre per no mirar les parets nues, potser la darrera de Paul Auster és la que més s'hi escau, Sunset Park, i pensa que potser és Ellen o Alice... La veritat és que no pot esser cap d'elles. Duu la cicatriu de la seixantena a les bosses dels ulls i als bíceps. Amb la mà que no sosté el llibre es passa els dits pel coll, acariciant-se les rues. Podria endur-se les mans als pits, però es manté al coll, amb un moviment cada vegada més lent. No pot llegir emperò. Hi ha una imatge que fa unes hores no es pot llevar del cap. A darrera hora del matí, a punt de dinar, a punt del menú de la soledat, amb una única companyia d'alguns missatges telefònics dins el desordre d'una bossa plena de coses inútils, ha pensat que era ell aquell home que travessava impacient pel semàfor encara en vermell. Feia els mateixos gestos de sempre. Ella l'hauria pogut atropellar, més pendent de trobar aparcament. Un cop sec de clàxon l'ha espavilada. Primera marxa i una mirada cap aquell home que, segur, era ell. ¿Però, per què aquest desfici? S'ho demana quan duu unes línies de la novel·la sense treure'n entrellat, les retxes oblícues, enterenyinades per la distracció. La fesomia d'aquell home segueix rodolant pel seu cervell des que l'ha vist al semàfor, durant tot el dinar, les hores de la tarda a l'oficina, al carrer retornant a casa mirant els mostradors i les fesomies de la gest adusta. Amb una intermitència de molts pocs instants, però contínua, ha pogut recordar aquells capvespres, aquelles nits, quan aprenien a deixar l'adolescència i que fins i tot ja no volien esser considerats joves del caramull. Mai més podrà oblidar aquells capvespres com un vici que no comprenia. Vindrà la mort i tindrà els teus ulls, aquesta mort que ens acompanya des de l'alba a la nit, insomne, sorda, com un vell remordiment o un vici absurd...els teus ulls seran una paraula inútil, un crit callat, un silenci. Recitava Pavese cada dia, hora foscant, després de fer l'amor. Deia que aprenia l'ofici de viure, mentre bevia cervesa, nu, assegut al llit. Ella ara recorda aquell temps quan li feia creure que s'assemblava a Anouk Aimée mentre ell posava cara de Jean-Louis Trintignant, amb l'obsessió de madurar amb urgència i a costa de cerveses i gins, de vetllades cruels. I tanmateix avui migdia quan l'ha vist travessant aquell carrer, al semàfor en vermell, encara li han tremolat les cames i se li han enrevenat els pèls dels braços. Era ell però no en quedava res d'ell. Ara, incapaç de llegir, acluca els ulls, la falda se li puja deixant les cuixes nues, i pensa per un moment com hauria pogut esser la vida amb aquell tímid lector de Pavese que volia assemblar-se a Trintignant i no semblar mai jove.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS