Administrar

No me puc perdre mai. Visc al carrer de la br˙ixola. Com diu Dino Buzzati, de vegades tenc la impressiˇ que la br˙ixola del meu ge˛graf s'ha tornat boja i que, tot pensant que avanšÓvem cap el sud, en realitat segurament hem estat fent voltes sobre nosaltres mateixos. http://www.escriptors.cat/autors/perelloj

Carta a Antoni Serra

joanperello | 31 Gener, 2011 20:36 | facebook.com google.com twitter.com

Estimat Toni:


No vaig poder anar a l'homenatge que te feren uns amics dissabte passat i em vaig quedar amb les ganes de saludar-te efusivament, que és com a tu t'agrada anar per la vida. Vaig haver de quedar a Sa Ràpita, en aquell mateix indret on passàrem anys enrera una nit de cap d'any, una nit que no va acabar tan feliçment com ens havíem proposat. Ja no hi ha aquell bar ons ens beguèrem l'ànsia, però pels carrers de la nit encara hi ha una humitat que congela els sentiments. A entrada de fosca la mar remuga amb monotonia i plora un plugim de llàgrimes. Tot i que ara ja no ens veiem tant realment hem passat prou hores plegats. Record les estones passades al soterrani de la Llibreria Tous on configuràrem aquella revista de poesia que finalment es va anomenar Domini Fosc i que havíem d'editar quasi clandestinament, en ciclostil. En Rafel Jaume, aquell singular amador de la poesia, hauria preferit que li possàssim El pou de Judith, però finalment es va imposar l'homenatge a Rosselló-Pòrcel, el nostre primer poeta contemporani. Les reunions preparant el Congrés de Cultura Catalana, aquelles nits fredes amb quatre gats, a Can Moll potser, on hi vas tener un paper destacat, no només per l'organització d'aquell esdeveniment sinó pel teu propi abrandament. Els diumenges horabaixa, a Son Rapinya, on ens rebies amb una copa de vi negre, em feies descobrir Chandler, Hammett, jo que sé, i jo mirava aquelles plaguetes on hi escampaves les primeres notes de les teves novel·les, deixant-me endur per l'enveja. Anàvem cada setmana al cinema i acabàvem sopant al Palace de Gomila, al que també anomenàvem Can Terrassa, no sé si perquè ens ho deia en Pere Carlos o en Carlets. Un bistec anglès per acabar la setmana. Des de llavonses hem anat menjant manco bistecs anglesos, de fet ja no en queda rastre del Palace ni de la plaça Gomila que vam estimar, però jo he seguit llegint els teus llibres i els teus articles, i agraesc els comentaris que sempre has fet dels meus llibres. Mentre escolt boleros pas la mirada pels prestatges de la llibreria i la secció Antoni Serra sembla no acabar-se mai. Es una sort haver pogut escriure tant i no perdre la dignitat. Me'n record també d'en Joan Boira, estòmac, sexe i cul. Me'n record del mul mort. Me'n record dels teus personatges que es conformen amb el que tenen, que quasibé és res. Me'n record de tantes coses. La novel·la, i no només la novel·la negra, et deu molt en aquesta terra que tu has anomenat inexistent. Ens veurem qualsevol dia d'aquests, potser pels carrerons de Palma antiga que és per allà on ens hem vist les darreres vegades. Potser tendrem temps de fer un cafè al Modern o al Bosch, o coincidirem a la fira del llibre, o la presentació d'un amic comú. Mentrestant, una aferrada forta! No afluixis.

ASTERISC ( Homenatge a Joan Mirˇ )

joanperello | 28 Gener, 2011 19:01 | facebook.com google.com twitter.com

a Joana Maria Palou


Seguir una gran disciplina en el treball, però passar ensems hores i hores en

la meditació i contemplació, aliment de l'ànima.

Joan Miró



L'artista seu a un tamboret, pensarós, dissenyant el cosmopolitisme dels colors: un bloc de notes, unes cartes, uns carnets, unes retxes efusives, la mirada a les teles nues amb els ulls del silenci de l'estança, la seducció del paper blanc... Al jardí els macs no es reconeixen entre ells, sinó que només miren les mans d'un jardiner agosarat, aquell home capaç de pintar el crepuscle amb el lila obsessiu que amenaça una jornada de vent. Els macs, com els pinzells bruts, reconeixen el tacte humà de la vanitat i es deixen abeurar de saliva, aquella saliva que expressa la cadència de la lentitud, com qui deixa passar pàgines, pensa i, amb un cert temps, resol mots encreuats. L'artista resol permanentment els mots encreuats de la tela. L'art és el laberint de l'expressió.


París és el record, la tristor amable de la nostàlgia. Cafès i cinemes. Jazz i llibreries. L'elegància sovint s'escriu amb el color gris de la tardor, i París és una tardor persistent de bulevards adients per a una abraçada, amb anuncis de cerveses poc conegudes i amb els gossos que lladren a la lluna i compixen el llindar de la casa d'un poeta, l'André Masson, al 45 de la rue Blomet.


L'escala de l'escapada. L'evasió dels colors. El blau és insensat, com la força d'un traç hàbil. L'horitzó és una mentida difícil de pintar. Groc? Vermell? Un marró tèrbol? El verd ingrat? Cap a on mena l'escala de l'evasió?


L'artista seu al tamboret i dubta. Voldria treballar la materia quotidiana, tallucar els instants en mil bocins, crear el paper, fondre's a un espai de cendres, dibuixar un cos amb una canya damunt les ombres de l'espai enlluernat de la sorra. L'artista dubta i crea signes. L'artista assumeix un espai difícil, una estrella senzilla i inaccessible, com un avió desconegut o una libèl·lula de disseny fàcil.


Els grafismes evoquen la capacitat per discrepar. Una paret nocturna ens acosta a la revolta, oferint-se com un espai capaç de suggerir, capaç de transmetre el murmuri feliç de la matinada. Joan Miró estudia la calç i els crulls de la paret. Carasses de traçades enèrgiques. Fetitxisme de paraules i gestos comuns. Escriure i transmetre obscenitats a les parets d'una vella possessió. Taques i símbols. El carisme dels signes abstractes. La màgia. La poesia, com l'aventura d'un somni o el risc de pintar sense futur.


La vida com a panoràmica. Eines, pedaços, fregalls, pinzells, estris per emblanquinar... L'any 1940 sorgeix com un record, com una improvisació de constel·lacions. L'artista capta el paisatge i crea el mar. L'artista potser enyora la fragància subtil d'un cos nu a l'arena. De la sal dels cocons i dels silencis de la platja, qui sap si en sorgeix una pedra de Santa Llucia o una estrella de mar, com un asterisc a una pàgina nua, capaç de fer ombra i companyia als siurells de Mallorca, aquests personatges extravagants i desconeguts que, immbòbils als prestatges, donen color de vida, com el blanc de les mans seques, capaces de donar forma al món. Qui sap si aquests personatges van ser creats per a representar els desbarats o l'atzar escrit per un artista. Desbarats quotidians. Una evasió. La màgia a les fosques. Personatges senzills que compareixen a l'escenari.


Joan Miró, des del tamboret, contempla els detalls imprevistos, les coses invisibles i els materials en desordre. Hi ha un asterisc a un caire. Es com un punt i a part de la puntuació de l'escriptura de la pintura. L'asterisc, l'estrella, imita el color blanc. El capgira de dalt a baix. L'asterisc escomet l'atzar i també el gapgira de dalt a baix. Arrisca el gest i, com no, el capgira, de dalt a baix.


Joan Miró bada a la finestra de Son Boter. Potser és una finestra insensata, qui sap si oberta cap el món banal. Les bellumes del mar podrien dissenyar maragdes i rubins. Des de la finestra també es veu un lloc habilitat per als exrements humans, com un homenatge a Rembrandt. La finestra de la vida. L'espai per crear. Parets i pàgines en blanc. Un traç, un dubte. Un traç, l'energia.


Joan Miró contempla l'al·literació del paisatge. El caràcter extremadament torbador de la pàgina escrita. Leiris, Breton, Miró. Trair la pintura amb la poesia. Signes d'una escriptura imaginària. Signes i constel·lacions. La grafia subtil per crear l'univers. Les parets blanques de Son Boter són com un llibre de poemes en blanc. Cal·ligrames inútils com llàgrimes desolades que contemplen el que queda de la ciutat. Son Abrines gemega l'arquitectura en desordre. La Seu reclama els vitralls en ordre. La fosca fa callar el silenci. A la constel·lació dels signes hi ha un asterisc humil que contempla la bifurcació dels dubtes.





Color de clarinet per un capvespre r˙fol

joanperello | 27 Gener, 2011 18:41 | facebook.com google.com twitter.com

Va vessa sortir a caminar aquest horabaixa de pluja i fred. Preferesc que l'hora foscant agafi color de clarinet, escoltant Buddy de Franco, com un film inacabable. A vegades pens que la música és l'art més complet. No assacia i arriba a molta gent. M'agrada sentir-me acariciat pel jazz. Tot plegat l'acompanya a un perquè s'afanyi a negar la realitat, o a anegar-se dins la realitat. Més enllà de la finestra els neons, llums de benzinera, intermitències policíaques, la gent fuig del carrer per amagar-se del mal temps. El silenci infinit existeix si llegeixes Leopardi, però en cas contrari el silenci no existeix, sobre tot si escoltes Buddy de Franco, i l'infinit és un dubte, un dubte raonable. La pluja té un cert aire expressionista. O figuratiu? O abstracte? Lover man ( oh, where can you be? ), escolt mentre guait per aquesta finestra una mica cínic mentre la gent que corre i fuig té l'amenaça de la seva no jubilació. La vida laboral s'allarga com l'infinit. El clarinet de Buddy, tenaç i contundent, dibuixa un gest de tristesa. Escric amb un llapis que tremola, fingint una mirada absent, deixant de mirar per aquesta finestra des d'on només es veuen els llums de la benzinera i els semàfors intermitents, observadors de la realitat. Tot és aquí, i jo no sóc res és la cita de Goethe que Peter Handke va triar com a final del seu llibre Tarda d'un escriptor. El seu personatge tenia por a emmudir. Potser ha arribat ja l'hora de passar de les novetats i començar el procés de relectures. Veure la vida dels llibres des d'una perspectiva diferent a la de fa déu, vint o trenta anys enrera. I començar per la lletra H? Handke, Highsmith, Hemingway, Hrabal, Homer, Holderlin, Hammett, Holan, Huguet... Mentrestant If I should lose you potser m'ajudarà a decidir per decantar la mirada de la finestra. Música i lectura per aquest capvespre rúfol.

Les dreceres invisibles (3): Una mort vulgar

joanperello | 05 Gener, 2011 23:50 | facebook.com google.com twitter.com

Rivera Bagur

 

 

La lluna, vulgar, es reflecteix en els bassiots del carrer. A l'entrada del bar hi ha gent que fuma cigarrets agres. Hi ha personatges, perdedors, jugadors de màquina, que desapareixen, capcots, fugint de qualsevol escenografia. Qui sap si són homes avesats al mar i a la beguda. Potser saben que l'atzar pot trabucar el seu destí. No se'n queixen més del que és realment necessari. La mecànica dels seus dits traça el gest d'un suïcidi amb la mateixa naturalitat que un ganivet desembulla les fulles aferrades dels llibres que ja no s'usen. Si parlàssim de cinema, els operaris recollirien l'utillatge fredament, sense parar esment del que manegen, avesats també al dia a dia vulgar. La diferència és que, just ara mateix, al carrer, allò que podia ser l'ombra d'un personatge indiferent és realment un embalum que supera la cinematografia. Just a la cantonada hi ha un cadàver, fred, inesperat, amb uns llavis luctuosos que reflecteixen la ira de la derrota. Altres personatges, xafarders, en volen dir la seva. La ferida mortal del cadàver, emperò, no és ni de bala ni de ganivet, ni tan sols ha sofert un robatori. Mort d'oi, simplement. Ho deia André Breton, fugir fins allà on sigui possible d'aquest tipus d'home als que tots ens assemblam.

 

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS