Administrar

No me puc perdre mai. Visc al carrer de la br˙ixola. Com diu Dino Buzzati, de vegades tenc la impressiˇ que la br˙ixola del meu ge˛graf s'ha tornat boja i que, tot pensant que avanšÓvem cap el sud, en realitat segurament hem estat fent voltes sobre nosaltres mateixos. http://www.escriptors.cat/autors/perelloj

Tot Ús silenci (Hist˛ria d'un tret)

joanperello | 03 Desembre, 2010 19:00 | facebook.com google.com twitter.com

Tenc la sensació de passar una nova convalescència, aquests dies d'estar per casa, sortint el mínim, l'indispensable per sobreviure. Escolt Xavier Ribalta cantant cançons de Léo Ferré, després d'haver llegit durant algunes hores, mentre escric aquestes notes. Ni gris ni verd, com a Ostende... si val la pena aquesta vida. L'horabaixa, almanco des de la finestra, ha tengut millor aspecte que el dematí, amb la claror d'un cel esqueixat pels niguls de la fredor. S'ha escurçat massa el dia i, quasi de cop, la fosca entra a l'habitació. Todo é silencio, és el títol de la darrera novel·la de Manuel Rivas que llegesc en la versió espanyola. Gris de Galícia, penya-segats amb cops d'onades, cafetons amb sergents de la guàrdia civil, adolescents que aprenen les lliçons de la vida a mar i terra, contrabandistes altius, mà d'obra humil als secrets del contrabàndol de la matinada, descarregant fardells de tabac i licor. M'ha fet entrar en unes altres vides, diu un vers de Joan Margarit al seu darrer llibre No era lluny ni difícil. Fa anys vaig tenir la temptació de fer una novel·la de contrabandistes, però aviat vaig trobar suficients excuses per obviar el tema. Record el que hauria pogut esser una primera escena al primer capítol. De nin, vaig acompanyar el meu pare pels penya-segats del Cap Blanc. M'ensenyà el que era un secret, i a disparar. Hi ha dies que he arribat a pensar que això no m'havia succeït mai, sino que era un somni. Toda la vida había sido adiestrado para lo imprevisible, diu d'un personatge el narrador de Todo é silencio. La coberta del llibre, amb l'infant a punt de disparar la pistola, m'ha capficat a un abisme, entotsolat.

 

Coses de la tardor

joanperello | 03 Desembre, 2010 12:08 | facebook.com google.com twitter.com

A Sebastià Verd, I.M.



Potser m'hauria agradat topar-me amb una imatge semblant a la que il·lustra l'article en guaitar per la finestra aquesta matinada, just quan un telèfon d'emergències ha sonat a casa. Eren les 5,06 A.M. Feia temps que no rebia un ensurt a la mala hora, segurament des de la darrera angina de pit de mumare. Falsa alarma, afortunadament, però ningú me lleva les palpitacions dels primers moments. He quedat guaitant per la finestra, cercant el rastre del fred i de la pluja. No hi havia cap petjada humana pels carrers amb neu, ni els arbres s'havien tenyit de nostàlgia, ni els bancs de la plaça perdien caràcter humà. He tornat al llit i, en aixecar-me, la primera notícia ha estat la mort d'En Sebastià Verd. De cop se m'han succeït un caramull d'imatges, a una velocitat de vertigen, superposant-se aquella de bonhomia, pàl·lida, d'En Sebastià Verd, devora la d'uns altres, Damià Huguet per exemple, o la meva mateixa, potser fa més de trenta anys. Llegesc aquests dies Joan Margarit, No era lluny ni difícil: Es un temps que només em deixa l'horitzó/ com a mesura de la soledat./ El temps de la tristesa protectora. També llegesc Carles Duarte, la seva antologia que arreplega poemes des de 1984 fins el 2009, S'acosta el mar. Versos com: Vençuts de solitud,/ cerquem refugi al temps/ que se'ns havia quedat,/ amb els rellotges, damunt la tauleta. Ara, al refugi dels llibres i la música, qui sap si davant l'absència, cercaré Brel, Brassens, Piaf... Potser, equivocadament, cercaré que el temps s'aturi. Són coses de la tardor. Tristesa i absència. En Sebastià Verd ens deixa un record de dignitat periodística.

 

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS