Administrar

No me puc perdre mai. Visc al carrer de la br˙ixola. Com diu Dino Buzzati, de vegades tenc la impressiˇ que la br˙ixola del meu ge˛graf s'ha tornat boja i que, tot pensant que avanšÓvem cap el sud, en realitat segurament hem estat fent voltes sobre nosaltres mateixos. http://www.escriptors.cat/autors/perelloj

Les dreceres invisibles (2): L'escriptor

joanperello | 25 Desembre, 2010 22:13 | facebook.com google.com twitter.com

Picasso

 


Si pogués li agradaria ensumar el mar o detectar una discreta bellesa de nit urbana, emperò només veu les ditades als vidres de la finestra quan, inquiet, hi guaita tot pensant que és l'únic personatge despert en tot el barri. Escolta les notícies de qualsevol hora en punt i apaga l'aparell amb afany d'obviar la realitat. El que pot ensumar, emperò, només és el cendrer ple de llosques perquè no hi ha mar visible ni la perspectiva d'una ciutat bella al barri on viu. La seva companyia és un elefant d'ívori, inútil, que hi ha damunt la taula, obsessionat en recordar-li les tasques pendents a realitzar i un caramull de factures pendents de pagar, alguns números de telèfon i unes anotacions inintel·ligibles, tot penjat als ullals de l'animal. Les ditades als vidres podrien suggerir-li una imatge d'art abstracte, retxes sense dogmes, una mirada cínica, qualsevol cosa per poder començar a escriure. Però no escriu. Aixafa un cigarret fins a consumir el darrer fum. Ha posat una música que té sabor a carn i desig i que li fa aclucar els ulls cercant la somnolència. La lluna podria apropar-se una mica i li podria posar una mà damunt, lenta. Uns vehicles amb desmesurada velocitat arranquen al semàfor de la cantonada i trenquen la vaga somnolència. Intenta acaramullar paraules de la mà de l'atzar però els papers acaben a la paperera. Trenca una fulla en mil bocins, esqueixant allò que havia escrit de tal manera que no es pugui recuperar mai. Juga amb l'estilogràfica imitant la força d'un imant, atraient els minúsculs paperets que han quedat dispersos per damunt de la taula després de la trencadissa. Aviat no en quedarà vestigi de tot el que ha escrit al llarg del dia. Es com si hagués passat la jornada contemplant-se el ventre o les ungles, badant a la finestra sense vistes al mar, mirant com s'alcen els avions cap a la distància desconeguda. Fuig de la taula i s'asseu a una butaca després de servir-se un rom de Macorís. Es condorm amb el preludi de Debussy La terrasse des audiences du clair de lune i el gel es fon dins el rom. No hi ha literatura.

Les dreceres invisibles: (1) El retorn

joanperello | 24 Desembre, 2010 10:01 | facebook.com google.com twitter.com

oli d'Antoni Mas

 

Va obrir la porta de la casa tement les ombres. Un cert rovell a les claus, la fusta de la porta, les persianes, tot una mica desencaixat. Un mobiliari tapat per llençols amb pols. La sensació d'un dèja vu. La percepció d'un temps que no ha passat de bades. En el fons, pensa, mai deixam de perdre-ho tot. La vida és un caliu que es manté, tot i que a vegades esborrant certs rastres. A mesura que s'obrien portes i finestres, a mesura que es renovava l'aire, que hi havia una certa sensació d'olor a excrements d'animals al corral, la humitat a les rajoles del pati, les fulles mortes, la inquietud anava en augment. En el fons ja no queda ni temps per a equivocar-se. Es va espolsar les mans amb exagerada lentitud i va posar l'americana damunt una cadira. Damunt l'aparador hi havia un rellotge tancat dins una bolla de vidre, aturat. Les hores tanmateix han anat passant, inflexibles. De cop va sentir la necessitat casi violenta d'esbucar totes les parets del seu passat, de fer llenya, acaramullar-ho tot i pegar-li foc. Prescindir del passat per recuperar-lo des d'una altra perspectiva. Cada una de les peces del mobiliari eren el seu passat, just abans del parèntesi que va significar la fugida. Va decantar la tela que amagava el piano i en va aixecar la tapa. Quasi amb temor hi va anar deixant passar els dits. La melodia del passat en un sol gest. La fotografia d'ella, certament bella, observava des de la seva perspectiva en blanc i negre de més de vint anys enrera. Aquells cabells negres, la fesomia una mica greu, un posat d'artista. Res a veure amb la realitat dels seus darrers anys. Les seves passes arreu de la casa deixaven petjada damunt la pols de les rajoles. El testimoni d'un retorn. Passes més feixugues i lentes que el dia que va partir. Ara que començava la darrera part de la seva vida, encara no sabia si volia esborrar certs fragments del passat.

 

Amistats perilloses al Facebook, NOLTROS

joanperello | 21 Desembre, 2010 15:34 | facebook.com google.com twitter.com

 Fa uns dies vaig rebre una petició d'amistat, a una xarxa social,  d'un grup anomenat NOLTROS. No sé quin criteri tenen per fer amistats, però amb jo s'han equivocat. No acostum a refusar amistats, encara que hi detecti interessos comercials o polítics aliens a la meva manera d'entendre el món, però en aquest cas no els hi he pogut estendre la mà, aquesta mà virtual, ja que més enllà de la seva opció política hi veig unes ganes terribles de fer mal a la cultura d'aquesta terra. Lamentablement hi he pogut detectar amistats comunes que alguna raó tendran per esser-hi en aquest fòrum de mallorquinisme anticatalanista, tot i que tenc la sensació que hi són més per desconeixement d'allà on s'han aficat que per coincidència social, cultural o política amb ells, NOLTROS. Vet-ací els seus interessos i les seves activitats com a mostra del seu quefer cultural i polític. Una ullada al seu mur acaba de complementar la seva aposta político-cultural. Si teniu més curiositat podeu guaitar al seu perfil del Facebook.

 

 

Activitats i interessos

Informació general

Sobre el NoltrosSomos una plataforma que nace para aglutinar a todos los isleños, para luchar contra el desmantelamiento de nuestra identidad como pueblo diferente y único.

NOLTROS.COM es una plataforma que nace para aglutinar a todos los isleños, sin distinción de ideología ni clase social, con el fin de luchar contra el desmantelamiento y venta de nuestra identidad como pueblo diferente y único. Nuestro compromiso es el del esfuerzo en poner al alcance de todos los datos, argumentos, documentos, informaciones y opiniones y así abrir el debate de nuestra identidad: nuestra lengua (balear), nuestros orígenes, y así nuestro futuro...

Es necesario para que este proyecto no se quede en trabajo baldío que todo el que tenga algo que decir hable, sin limitaciones y con libertad, sin miedo, ya que no es nuestra intención que este proyecto sea un discurso unilateral. Nos comprometemos asimismo a que se respetarán de la misma forma las opiniones discrepantes con nuestro ideario básico.

Hagamos de una vez por todas algo más por nuestras Islas Baleares.

Sˇc alg˙ que va ser

joanperello | 15 Desembre, 2010 21:58 | facebook.com google.com twitter.com

Sóc algú que va ser, resa un vers de Carles Duarte, d'un llibre que duu el títol El silenci (2001). Ho llegesc dins aquesta magnífica edició d'obra completa S'acosta el mar que recull la seva poesia des de 1984 fins al 2009 ( Poesia 3i4 ). Alguns dels llibres que hi van dins aquest volum ja els vaig llegir en el seu moment, quan s'editaren per primer cop, però crec que ara en llegir-ne el corpus poètic complet, l'obra hi guanya. A mesura que vaig passant pàgines de mars, silenci, infinits, déus... més còmode me sent en la lectura. Aquesta poesia m'ajuda a pensar, tot i que jo sóc un lector que més aviat es deixa fascinar pels versos concrets, per les imatges contundents. El vers citat m'ha fet aturar una estona. M'ha fet asseure'm davant l'ordinador, amb la música persistent de Ludovico Einaudi, per fer-me una fotografia. La literatura del jo, una vegada més, sóc algú que va ser, pàgines llegides, música sentida, pintura observada, política viscuda, la família, el cos cansat... Darrera una frase com aquesta hi ha la pel·lícula de la vida, des dels millors moments fins a les situacions de màxima tensió. No s'ho paga, emperò, recular ni aturar-se. Després del fred, que també ajuda a recollir-se dins un mateix i a mirar-se al mirall entelat de la humitat, vendrà la primavera. Ho diu el poeta: El que he après i el que mai no sabré.

└nima de gos

joanperello | 14 Desembre, 2010 18:25 | facebook.com google.com twitter.com

Hi ha un paisatge desolat a qualque barri de la ciutat desconeguda. A entrada de fosca el personatge d'una novel·la es deixa perdre pels carrers, acompanyat del seu gos. El ca, talment un observador distret, segueix les passes de l'amo. Avança i s'atura al ritme del caminar pesant i derrotat de qui mana. Es l'únic, a més dels lectors, que sap ben bé el que passa a l'entorn. Els personatges humans d'aquesta història es deixen endur pel ritme de la vida grisa, de la rutina, fins i tot quan es permeten alguna alegria. La vida duu a moltes contradiccions. La vida vulgar és la contradicció permanent. Un crit contra la rutina. Auxiliars d'hospital, xineses de botiga clandestina, sindicalistes en temps de crisi, venedors de solars falsos, higienistes, pintors i traginers pocs feiners, doctores reconvertides al món espiritual... Els fills ho observen i fan com qui no fa cas dels seus majors. El ca espera el senyal per sortir al carrer i es deixa endur. L'escenari és el drama de la vida. N'Antònia Vicens ho conta en aquesta novel·la breu però punyent on el narrador és un gos i el seu amo un home que anava pel carrer escombrant el terra amb els ulls i si trobava una llosca, l'agafava. Era un home amb les butxaques buides. Un home, emperò, en el fons dels seus ulls i dels seus records, que estava disposat a tot.

Liu Xiaobo: a part d'una mentida, no tinc res mÚs.

joanperello | 10 Desembre, 2010 21:23 | facebook.com google.com twitter.com

Llegint Cioran, amb la remor de la llenya a la foganya, aquest foc que fa mirera i que fa alçar el cap adesiara, en aquest temps de tardor de climatologia variable, una reflexió sobre el porvenir. Diu que a mesura que ens feim majors, ens formam una imatge més ombrívola del futur perquè l’home només sap posar remei als seus mals agreujant-los. L’any 1936 va ser el darrer en que un premi Nobel de la Pau no pogués recollir-lo per mor d’un règim nazi. De res ens ha servit creure que la democràcia anava consolidant-se arreu del món. Hem bastit somnis, com qui atia el foc, però la realitat ens retorna al caliu antic. ¿ És possible una condemna d’onze anys per la signatura d’un manifest? ¿ Què li podria caure a Assenge si el jutjassin a la Xina ? ¿ Quina és la resposta de la societat davant aquestes situacions ? Miram educadament cap a l’altra banda. Feim una capada d’incomprenssió quan observam les escenes per televisió. Incrèduls i ingenus llegim les lletres grosses dels diaris i ens recream amb l’anècdota. Manejam una gran quantitat d’informació i sembla com si no tinguéssim capacitat de reacció. No podria parlar gaire de Liu Xiaobo però el seu cas, la seva absència a la cerimònia d’entrega del Nobel de la Pau, el seu empresonament, m’han deixat en situació de desfici. El diari ARA ha obert l’edició d’avui amb un poema seu, inèdit, des de la presó de Jinzhou. El text té més de testimoni que de poema, però per desgràcia en algunes ocasions hem d’assumir que també a través de la poesia es pot fer denúncia. Els dos darrers versos, tanmateix,  li donen realment credibilitat poètica. A part d’una mentida, / no tinc res més. Nosaltres tampoc. Vivim dins una gran bimbolla. La bimbolla de la mentida. Només participam d’una manera figurativa en el gran teatre del món. Som uns extres. Els qui comanden, fan i desfan. Diuen i, sobre tot, amaguen. Creen la mentida.

Palma, Patrimoni de la Humanitat?

joanperello | 06 Desembre, 2010 10:49 | facebook.com google.com twitter.com

M'he aixecat del llit d'hora, en sonar el despertador com un dia feiner, com qui s'abstèn d'un dia festiu. Assaborint el primer café del dia m'he afegit a través d'una convidada d'una xarxa social a un nou grup, Volem el Casc Antic de Palma com a candidat a Patrimoni de la Humanitat. Potser acabarem banalitzant aquestes fites, no perquè una ciutat com Palma amb un dels millors cascs antics d'Europa no s'ho mereixi, sinó per l'ús una mica frívol en que s'acaben convertint, com el Dia del llibre, Dia de la Pau, dia del Pare... He sortit al carrer per anar a comprar el diari Ara, amb el que me sent representat i això vol dir molt a l'època de les comunicacions. M'agrada la seva línia informativa, posant per damunt l'opinió i el debat sobre l'anècdota i fins i tot per sobre les notícies, ja que aquestes ben aviat perden protagonisme per mor de les pròpies inèrcies de la comunicació digital, de la ràdio i de la televisió. Les notícies caduquen aviat. El diari Ara amplia el temps de comunicació, allarga el temps de reflexió. Passejant pel casc antic de Palma he pensat que convendria que si un dia venen uns pèrits per avaluar l'estat del casc antic amb la voluntat de declarar-lo Patrimoni de la Humanitat, ens convendria que la nit anterior no hagués plogut, per mor de la llacor damunt les rajoles recents que lleneguen com un maltetocpesta. Potser tampoc podrien valorar molts d'elements de l'arquitectura ja que no podrien alçar la vista perquè haurien d'estar pendents de les cagarades dels cans. Me deman si ja no hi ha gent educada que passegi pels carrerons de Palma, que es deixi fascinar pels patis, o senti un gust de passió nostàlgica en sentir les campanades de Santa Eulàlia, just en aquella plaça on em vaig creure ja esser adult. Palma, en aquest dia d'abstenció, és una ciutat que pidola. ¿Me permite una pregunta estúpida, buenos días, no tendría treinta céntimos? Unes passes més avall la petició s'havia rebaixat a vint cèntims. No me'n desdic de la petició de la candidatura al Patrimoni de la Humanitat, però costa mirar als ulls dels ciutadans que passegen per Palma. La bellesa dóna pas a la pobresa i no sembla que ningú hi pugui posar remei.


fotografia: Pere M. Carlos

El tercer home

joanperello | 05 Desembre, 2010 18:04 | facebook.com google.com twitter.com

Tarda de diumenge, somnolent, fredoler. Una imatge inquietant, en el millor blanc i negre, me deixondeix. Per la Televisió de Mallorca [ M ] donen El tercer home. Deia Graham Greene, l'autor literari del guió que serviria per fer el film, que la majoria de novel·listes duen dins el cap o a les seves agendes les primeres idees de contes que mai no s'escriuen. El tercer home és, però, un treball d'encàrrec. Potser l'havia iniciat però fins que no va rebre l'encàrrec no el va tirar endavant. També va reconéixer, en el pròleg del llibre, que hi va haver canvis entre el texte i el film, fins i tot esmenades per ell mateix, a base de llargues converses amb el director. Afirma Greene que el film és millor que el conte perquè és, en aquest cas, el conte en la seva forma definitiva. No he vist sencera la pel·lícula, condormit com estava a la butaca, i que ja havia visionat fa anys, ni recordava gaire la trama del llibre també llegit encara fa més anys, però he passat molt de gust amb algunes escenes per la fosca de Viena i l'expressió d'Orson Welles i Joseph Cotten. Poc m'arribava a importar el per què de la trama, ni el contrabàndol de penicilina, ni les històries de britànics i russos a la Viena ocupada. En el cinema no tot és una història, sinó que l'ambientació, l'expressivitat, el color ( en aquest cas les tonalitats negrenques i grisàcees ), la música, la manera de fumar fins i tot ara que això esdevindrà un efecte impossible, cada gest, agafen la seva particular força. La veritat és que en aquest film tot això pren un notable interés, encara que sigui a través del clavegueram d'una ciutat tan bella com és Viena. Una bona aportació de TVM [M] en aquest diumenge, per una persona com jo que mira poca televisió i que vol sobreviure a les bajanades televisives.

Tot Ús silenci (Hist˛ria d'un tret)

joanperello | 03 Desembre, 2010 19:00 | facebook.com google.com twitter.com

Tenc la sensació de passar una nova convalescència, aquests dies d'estar per casa, sortint el mínim, l'indispensable per sobreviure. Escolt Xavier Ribalta cantant cançons de Léo Ferré, després d'haver llegit durant algunes hores, mentre escric aquestes notes. Ni gris ni verd, com a Ostende... si val la pena aquesta vida. L'horabaixa, almanco des de la finestra, ha tengut millor aspecte que el dematí, amb la claror d'un cel esqueixat pels niguls de la fredor. S'ha escurçat massa el dia i, quasi de cop, la fosca entra a l'habitació. Todo é silencio, és el títol de la darrera novel·la de Manuel Rivas que llegesc en la versió espanyola. Gris de Galícia, penya-segats amb cops d'onades, cafetons amb sergents de la guàrdia civil, adolescents que aprenen les lliçons de la vida a mar i terra, contrabandistes altius, mà d'obra humil als secrets del contrabàndol de la matinada, descarregant fardells de tabac i licor. M'ha fet entrar en unes altres vides, diu un vers de Joan Margarit al seu darrer llibre No era lluny ni difícil. Fa anys vaig tenir la temptació de fer una novel·la de contrabandistes, però aviat vaig trobar suficients excuses per obviar el tema. Record el que hauria pogut esser una primera escena al primer capítol. De nin, vaig acompanyar el meu pare pels penya-segats del Cap Blanc. M'ensenyà el que era un secret, i a disparar. Hi ha dies que he arribat a pensar que això no m'havia succeït mai, sino que era un somni. Toda la vida había sido adiestrado para lo imprevisible, diu d'un personatge el narrador de Todo é silencio. La coberta del llibre, amb l'infant a punt de disparar la pistola, m'ha capficat a un abisme, entotsolat.

 

Coses de la tardor

joanperello | 03 Desembre, 2010 12:08 | facebook.com google.com twitter.com

A Sebastià Verd, I.M.



Potser m'hauria agradat topar-me amb una imatge semblant a la que il·lustra l'article en guaitar per la finestra aquesta matinada, just quan un telèfon d'emergències ha sonat a casa. Eren les 5,06 A.M. Feia temps que no rebia un ensurt a la mala hora, segurament des de la darrera angina de pit de mumare. Falsa alarma, afortunadament, però ningú me lleva les palpitacions dels primers moments. He quedat guaitant per la finestra, cercant el rastre del fred i de la pluja. No hi havia cap petjada humana pels carrers amb neu, ni els arbres s'havien tenyit de nostàlgia, ni els bancs de la plaça perdien caràcter humà. He tornat al llit i, en aixecar-me, la primera notícia ha estat la mort d'En Sebastià Verd. De cop se m'han succeït un caramull d'imatges, a una velocitat de vertigen, superposant-se aquella de bonhomia, pàl·lida, d'En Sebastià Verd, devora la d'uns altres, Damià Huguet per exemple, o la meva mateixa, potser fa més de trenta anys. Llegesc aquests dies Joan Margarit, No era lluny ni difícil: Es un temps que només em deixa l'horitzó/ com a mesura de la soledat./ El temps de la tristesa protectora. També llegesc Carles Duarte, la seva antologia que arreplega poemes des de 1984 fins el 2009, S'acosta el mar. Versos com: Vençuts de solitud,/ cerquem refugi al temps/ que se'ns havia quedat,/ amb els rellotges, damunt la tauleta. Ara, al refugi dels llibres i la música, qui sap si davant l'absència, cercaré Brel, Brassens, Piaf... Potser, equivocadament, cercaré que el temps s'aturi. Són coses de la tardor. Tristesa i absència. En Sebastià Verd ens deixa un record de dignitat periodística.

 

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS