Administrar

No me puc perdre mai. Visc al carrer de la br˙ixola. Com diu Dino Buzzati, de vegades tenc la impressiˇ que la br˙ixola del meu ge˛graf s'ha tornat boja i que, tot pensant que avanšÓvem cap el sud, en realitat segurament hem estat fent voltes sobre nosaltres mateixos. http://www.escriptors.cat/autors/perelloj

Els carrerons del fado

joanperello | 21 Octubre, 2010 19:27 | facebook.com google.com twitter.com

M'he perdut un altre pic pels carrers del silenci. Les lliçons de la vida no escatimen a vegades brutor o una certa estètica de la contraestètica. Només aquí ho pot comprendre tot el ca que guaita, qui sap si pendent d'una rata o dels personatges anònims que tresquen perduts pels carrerons. Darrera la manta estesa segur que hi ha la figura austera d'una dona despentinada pendent d'escatar la pell de la flassada i de llevar-li la pols. La roba estesa amb la humilitat de l'artrosi i la humitat, segurament. La granera que no acaba mai de fer net. L'antena parabòlica, qui sap si amb l'únic objectiu de poder mirar partits de futbol. Els baixos de les cases, l'empedrat irregular, l'absència de fesomies somrients, murs de contenció que mai emparen la dignitat. Darrera aquest silenci, emperò, hi ha la màgia de l'instant, l'ull dels espectadors de la vida. Potser, si hi possàssim so a la imatge, escoltaríem un fado, d'aquells que ens posen a prova sobre les contradiccions de la vida, perquè la humilitat i la tristesa també poden formar part de la nostra felicitat.

fotografia: Juan Alfonso Pérez Salazar

El conco En Barret, quan governi el PP

joanperello | 13 Octubre, 2010 21:13 | facebook.com google.com twitter.com

Ahir, mirant els camps anegats, envermellits per un fang sense mirament, pendent de les teulades i de les fulles dels fassers, inquiet per un nosequé que s'ajunta a un punt de la boca de l'estòmac, les bimbolles a les fulles de les figueres, el cel encabronat amb la fosca d'un gris que amaga la força dels fiblons, no sé per què em va venir a la memòria una imatge familiar, de quan era nin, dels anys de matances o de bolic amb albercocs i raïm quan era l'hora per recollir a la parada de l'exclussiva, dels anys que encara no saps ben bé per què i per qui et trobes a una rotllana de ties pendent d'un fogó amb les mans aplegades damunt el davantal amb les rialles d'un nosapsquepassa, aquella olor d'arròs salat, la coa del porc penjada a l'esquena d'una cosina, les bísties quasibé dins la casa, aquella llenya humida que fa mal d'encendre, el fum color de butifarrons, una història de porquerets i forns de calç, aquell que va perdre una mà tirant coets a la mar per pescar, la neu al Pirineu, els grifons aragonesos congelats, una fotografia d'alemanys i maquis, la fotografia d'un pastor alemany que va mossegar el pare, l'entrada de fosca a una caserna de guàrdies civils, les rutes dels contrabandistes, els xots que descobreixen els cadàvers per l'olor al fons dels pous, la pell del porc escaldada, els escaldums, tòrcer el coll de la gallina o un tall sec per fer sang damunt un ribell, l'aigua sempre bullint, aquell oncle de mostatxos esgrogueïts pel tabac pendent només de la caça de perdius i d'una tímbola, aquells dies de primeres comunions quan la vestimenta ja comença a fer nosa i prefereixes anar a jugar a futbol, la fotografia amb tota la família, mudats amb el gris de la postguerra... Ahir, mirant els camps anegats, i l'horitzó gris d'un futur magre, de poca esperança, em vaig adonar que qui sap dins la meva memòria ja no hi haurà lloc per recordar el meu oncle Toni, el conco en Barret, aquell home magre i eixut d'ànima, d'expressió viva que a l'àlbum de records es mescla dins qualsevol de les jornades infantils que bullen dins la meva memòria. Me deman com l'hauré d'anomenar. Si governa el PP amb el llicenciat José Ramón Bauzá al davant, la paraula barret haurà desaparegut dels diccionaris. Ningú m'entendrà quan els hi digui que jo vaig tenir un conco que li deien Toni Barret. Quan hagi de recordar el tio Toni Capell potser m'hauré adonat que definitivament m'han robat i que han esborrat part de la meva història, aquesta humil biografia. Que el meus néts no ho vegin!

Mites dins la boca

joanperello | 09 Octubre, 2010 18:48 | facebook.com google.com twitter.com

Antoni Vidal Ferrando escriu des de la passió. Es un home de gestos austers, senzill, d'actitud familiar, però que transmet una profunda passió por la literatura, tant com a creador en poesia i novel·la com a lector. Parla com si miràs la mar, uns ulls grisencs estimats, o uns penyasegats amb vent de llevant a la cara, o l'empedrat de l'enyorança, o la quietud dels seus ports... El seu to tranquil, amarat d'imatges, vessa aquesta passió per les paraules i per tot allò que estima. En el seu univers literari no tot és bellesa, emperò, perquè sap que si s'ha de clamar contra una injustícia, ell també aixeca la veu i arrufa les celles. Tenaçament pica pedra i basteix una obra que, ara ja, se pot considerar de les més importants de la literatura catalana.

 

Ara, Entreveus, un grup de música santanyiner format per Antònia Suau Sbert, Francesca Suau Artigues i Silke Hamann, ha treu un CD musicant alguns dels seus poemes. Divendres passat, al teatre Xesc Forteza de Palma, ple a vessar, vam poder gaudir de la presentació. La poesia d'Antoni Vidal Ferrando es basta per ella mateixa per anar pel món, però fa goig sentir també els seus versos cantats per aquestes entreveus.

 

Del Danubi a Lima

joanperello | 07 Octubre, 2010 21:03 | facebook.com google.com twitter.com

 ¿Quina cara deu posar Claudio Magris aquests dies quan veu per les notícies de la televisió el Danubi, avui vermell, enverinat per la mà de l'home i qui sap si de la ciència, conjurats amb una diabòlica malmenada de la climatologia? Ja fa anys escrivia Magris: "Es possible que l'escriptura no pugui realment posar veu a la desolació absoluta". ¿Quina cara deu posar la ciutat de Lima quan veu el seu novel·lista per excel·lència, Vargas Llosa premiat amb el Nobel de Literatura? Per internet, només amb una ullada, hi ha gent que rovega claus, especialment a la geografia de parla catalana. Poca gent, tot i reconéixer el valor de la seva prosa, li perdona els habituals exabruptes contra el catalanisme. Sucà de Barcelona, deixà caure una referència sobre Joanot Martorell, i s'alineà amb el castellanisme. Avui, amb els micros que li migtapen la fesomia, defensa amb fervor la llengua espanyola. Per ell, defensar la llengua catalana és provincianisme. Defensar la llengua espanyola, en canvi, és el progrés cosmopolita i liberal. Res a dir, i que cadascú ompli el seu cove amb el seu propi atzar. Tampoc el Nobel no sempre repareteix a gust de tothom. No hi ha espai per Modiano, Cabrer, Magris...

Un sopar amb Joan Fullana

joanperello | 05 Octubre, 2010 21:24 | facebook.com google.com twitter.com

Agafam aquesta paraula, i aquesta altra, i aquesta altra paraula, i també aquesta, paraula, paraula, paraula, i les sofregim. Després les ajuntam amb aquesta línia, i amb aquesta altra línia, i aquesta, i també aquesta, línia, línia, línia, i ho feim bullir tot a foc lent, fins que faci un bon brou. I a taula. Au, seu i sopa!


No és fàcil fer poesia de i des de la quotidianitat. El fet de cuinar, servir el menjar o menjar-s'ho, i de cada vegada més, es vol associar a un art. No ho negaré jo, ara i aquí, però el fet real és que sopar per a la gran majoria de gent és un fet més del dia a dia, sovint patint perquè no ho podem gaudir com voldríem, unes vegades per la mala salut que passejam i unes altres per la precarietat de la vida i de tots els seus components socials i econòmics. Els sopars de Joan Fullana es mantenen al marge d'aquesta dicotomia. La seva proposta literària sorgeix amb el format d'un llibre de poemes d'aparença convencional, amb i·lustracions de Tonina Matamalas, a una jove col·lecció de l'Editorial Documenta, la intrèpida La Cantàrida que dirigeix Pau Castanyer i que, tira a tira, va mostrant especialment quina és la poesia dels joves autors del país, però la de Fullana, probablement degut a la seva formació teatral, trascendeix aquest àmbit i arriba al seu millor moment, i fins i tot la fa més intel·ligible, quan es mostra en públic, en pla perfomance. L'escenari, ja ho deveu sospitar, el conforma una taula amb una greixonera, dos plats, dos tassons, un pitxer i un platet per les olives. Un cambrer, que per cert imita molt bé un poeta maldestre, serveix el brou i la beguda. De fons es sent la veu del poeta recitant la poesia de la quotidianitat i de l'atzar de la vida humil. L'acompanya la música excepcional de Gori Matas. Els comensals són invisibles, qui sap si com una metàfora dels lectors de poesia, pocs i invisibles. A poc a poc vessa tot el brou dels plats i el vi de les copes fins enterra, embrutant severament les estovalles. La màgia de la poesia és que tanmateix està per damunt de la quotidianitat i és capaç de sorgir fins i tot en els hàbitats més adversos, provocant fins i tot l'atzar. Els versicles, com més brou hi ha a la taula, sorgeixen impressos a les estovalles, surant. La màgia de la poesia. El públic, futur lector, s'hi pot acostar per participar i fer-ne una lectura. Si La Cantàrida havia obert una porta a la poesia oral, ara n'acaba d'obrir una altra cap a la poesia escènica. Tot un encert.

Cr˛nica d'un estiuet de Sant Miquel

joanperello | 04 Octubre, 2010 21:24 | facebook.com google.com twitter.com

La meva incapacitat per entendre les coses de la ciència no invalida la capacitat d'emocionar-me davant certs paisatges i de ser sensible a la climatologia variable d'aquest inici de tardor conegut com l'estiuet de Sant Miquel. Divendres, a entrada de fosca, no tenia preu una passejada en bicicleta a ran de mar, a Sa Ràpita i, dissabte dematí, de prestet al mateix indret fascinava una altra vegada aquest mar, amb una calitja severa més aprop que l'horitzó, negant la visibilitat i amagant l'arxipèlag de Cabrera. Pocs minuts després, anant cap el mercat de Campos ha comparegut la boira als camps de garbes. El perill de la boira a la carretera no nega la seva particular bellesa. Al mercat la verdura encara estava humida per la rosada. Poques hores després he anat a foravila, amb tot el seu esplendor tot i el patiment de la pagesia. Hi ha verema a les vinyes d'Algaida. La ciència de la meteorologia potser explica el per què de la bonança la setmana de Sant Miquel.


Mentre anava en cotxe d'una banda a l'altra d'aquests escenaris paisatgístics escoltava música francesa, Françoise Hardy, Jean Ferrat, Montand, Aznavour... En arribar a la casa només es senten els ocells i de tant en tant els renous intermitents d'un tractor llunyà i dels avions que travessen el cel impecable. He escrit a mà, sense les comoditats dels avanços tècnics. Les pàgines amb correccions tenen una estètica més apropiada per gent com jo que la perfecció immaculada d'una pàgina word. Per això mateix disfrut del paisatge irregular de foravila.


Com deia Sergio Pitol: "Un buen día advertí que mi tiempo y mi espacio se habían saturado y contaminado por el mundo exterior y que el estrépito reducía de modo lamentable dos de mis placeres mayores: la lectura y el sueño". Ho llegesc davall d'un ginjoler. Santa raó la del mexicà!

 

 

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS