Administrar

No me puc perdre mai. Visc al carrer de la br˙ixola. Com diu Dino Buzzati, de vegades tenc la impressiˇ que la br˙ixola del meu ge˛graf s'ha tornat boja i que, tot pensant que avanšÓvem cap el sud, en realitat segurament hem estat fent voltes sobre nosaltres mateixos. http://www.escriptors.cat/autors/perelloj

La fotografia

joanperello | 29 Setembre, 2010 10:44 | facebook.com google.com twitter.com

Mira la fotografia amb atenció. Li hauria agradat allunyar-se per un carreró anònim, com qui es disfressa de viatger i es cerca a si mateix cercant el món. Li hauria agradat tenir ulls de pintor i memoritzar la quietud, o músic per compondre la simfonia del silenci, o arquitecte per estudiar la densitat de la humitat. Li cremen els peus descalços damunt les llambordes i el tacte dels dits damunt el guix de les parets l'esmussa. Descalç de paraules s'allunya de l'objectiu de la càmara fotogràfica. Sap que només té dret a una seqüència. Es conforma amb la fotografia. Ha d'aparcar el somni de viatger anònim i retornar a la realitat. Hi ha més gent als carrers i no hi ha privilegis dins la rutina.

 

fotografia: Juan Alfonso Pérez Salazar

 

Ofrena de tardor, a la francesa

joanperello | 25 Setembre, 2010 18:29 | facebook.com google.com twitter.com

Qui sap si cada vegada que aixec la vista i veig una fulla que cau d’un arbre somii que me trob a unes golfes de París, estret enmig d’un caramull de llibres, sota la làmpara, potser amb unes dècimes de febre, guaitant adesiara per una petita finestra que dóna a un carreró de poc llum amb persontges existencials, vestits de gris i negre, lents com un dubte o una pregunta. Me deix guanyar per la sensació de que definitivament ha arribat la tardor i ho faig llegint novel·les d’autors francesos, de casualitat, amb uns llibres que ara mateix són d’actualitat als mostradors de les llibreries i que destaquen a les entrades de les xarxes socials i a les pàgines de cultura dels mitjans de comunicació. Pierre Michon, Patrick Modiano, Jean Echenoz, escriptors d’una mateixa generació, nascuts devers 1945, i que ara mateix triomfen amb llibres de petit format, pocs diàlegs, pots personatges, però amb una densa càrrega. Els onze, L’horitzó, Còrrer. Tres novel·les bones, diferents cada una d’elles, potser només amb l’indicador comú a les tres, la soledat del personatge. El llibre de Michon, Els Onze, és el més difícil i fa vergonya fer-ne cap comentari de tres retxes quan llegeixes que l’autor s’hi ha esmerçat durant disset anys de la seva vida en la redacció de poc més de cent pàgines. A cada una d’aquestes, emperò, t’adones que estàs llegint un gran llibre que tu, com a lector –jo, naturalment en aquest cas- qui sap si no mereixes. La imaginació al poder! Quan et perds creus que no és possible estar a l’alçada de l’autor, però hi ha alguns fragments que, de tan bons, t’obliguen a seguir esforçant-te. El qui sembla que no s’esforça és Emil Zátopek, el personatge de la novel·la de Jean Echenoz, a Correr, un atleta de la Txecoslovàquia dels anys 45 que quasibé sense voler acaba batent tots els rècords mundials possibles d’atletisme. Es un home que corre i corre, sense bon estil ni bones condicions per a la pràctica de l’esport. A Txecoslovàquia qualsevol dia d’una primavera els triomfadors poden acabar grenant els carrers. L’atleta viu la seva pròpia soledat durant totes les hores d’entrenament i a les maratonianes curses. Són  moltes hores per pensar. Curiossament he tengut una coincidència de personatges aquestes darreres  setmanes, perquè a la novel·la de José Luis Peixoto, Cemetério de pianos, el personatge principal també és un corredor de fons, també humil com Zátopek, guanyador com ell, que arriba al capcurull fins que el cos diu prou! Si deia que la soledat és un punt en comú d’aquestes novel·les, el que millor la recrea és, sens dubte, Patrick Modiano. Amb L’horitzó he visitat París, un París no turístic, de carrers de barris no cèntrics necessàriament, de gent amb gabardina, com a un film en blanc i negre, amb personatges sotmesos a la llei de l’atzar i que apareixen i desapareixen, sense acció encara que el fet que no succeeixi res no vol dir que no deixi una inquietud en el lector. No hi ha glamour, només personatges inquietants, inquiets per un passat difícil i un futur que es disol dins la incertesa. Una bona entrada de tardor, una ofrena com el títol de l’oli d’Antoni Mas que il·lustra aquestes notes de dietari, no crítica de llibres, per a un com jo que comença a assumir que se li acaba el temps de convalescència. A partir d’ara els dies seran més curts. Vull dir que, al marge de la llum solar, tendré manco hores per llegir. Per una banda ho he d’agrair ja que això significa que m’he recuperat, però de l’altra, quina pena no poder llegit tant com vols, encara que siguin històries de perdedors, de solitaris. Tanc els llibres i guait cap a l’exterior. Això no és París, però també cauen les fulles com a qualsevol cançó a qualsevol boulevard de fosca i ombres intermitents.

il·lustració: Ofrena de tardor, oli d'Antoni Mas

De la novelĚla al cinema, Pa negre, de Teixidor a Villaronga

joanperello | 24 Setembre, 2010 10:21 | facebook.com google.com twitter.com

Quan feia bon temps, des de Pasqua Florida fins a principis de tardor, quan el bosc canviava de color, vivíem a les branques dels arbres. Aquest és l'inici d'una de les millors novel·les que he llegit aquests darrers anys, Pa negre (Columna, 2003), d'Emili Teixidor i que ara, sembla per les notícies que dóna la premsa, amb èxit al Festival de Donòstia, ha duit al cinema el director mallorquí Agustí Virallonga, el mateix que ja va dur a la gran pantalla una de les grans novel·les de Blai Bonet, El mar. Sovint el cinema es pren moltes llibertats a l'hora de versionar una obra literària, tantes que certs autors n'han renegat de la visió cinematogràfica. A mi, de veritat, el que m'agradaria és que aquesta versió s'acostàs molt a les pàgines escrites i que els espectadors que encara no han llegit la novel·la surtin amb ganes de llegir-la, però segons aquestes cròniques Villaronga no adapta la novel·la homònima sinó l'esperit literari. Me deman com deu fer-se això i no ho acab d'entendre. La millor manera d'adaptar un esperit liteari és deixar-se endur per la meravella del llenguatge i de les descripcions. Jo, mentrestant, fris d'anar al cinema i, si és necessari, rellegir la novel·la. Les conclusions, després.

La soledat ens fa irreals (Crist de 200.000 brašos d'A.Bartra)

joanperello | 22 Setembre, 2010 16:43 | facebook.com google.com twitter.com

Guait per la finestra aquest horabaixa en que la climatologia vol coincidir amb l'estació que ja pertoca, la tardor. S'anuncia temps variable, malgrat que encara s'imposa la calor, per als propers dies i guanya la perspectiva d'una certa tristor. Potser influeix en el meu estat d'ànim la lectura d'una novel·la molt ben escrita com és Crist de 200.000 braços d'Agustí Bartra que Lleonard Muntaner, editor, va publicar el 2008. Tot un encert per part d'aquesta editorial en recuperar un llibre publicat l'any 1968. El llibre narra els dies que van passar a un camp de refugiats d'Argelers i d'Agde un grup d'exilats catalans. Es un llibre, per tant, de derrotats. D'aquí, m'imagin, aquest punt d'angoixa que ha fet un nu al meu interior. Bartra, emperò, no és un llacrimògen ni un moralista. La seva literatura, nítida, carregada de magnífiques descripcions, és un monòleg a diverses veus d'uns joves que estan a punt de perdre-ho tot, especialment la llibertat. La soledat ens fa irreals, diu un dels personatges. Coneixia part de l'obra poètica de Bartra, en concret, Ecce Homo i Els himnes. Tenc versos d'aquests llibres subratllats als quals, gràcies a lectura de la seva prosa, he volgut tornar. Vet-ací uns exemples: Sintaxi de la bala sobre els murs de la mort. Destraler del silenci a les cimes unànimes, o aquest altra que ben aviat sentirem en passejar per certs llocs amb arbres. Tristesa de fulles a les sines de la tarda. Són versos triats a l'atzar d'aquest subratllat que vaig fer en el seu dia. Ara, llegint la novel·la, puc tornar a agafar el llapis i ratllar el llibre. L'enyorança és com una quieta aigua de sèquia és una frase en prosa de la novel·la esmentada que ben bé podria estar situada en un poemari.


Per tenir una maduresa cal tenir una història darrera. No negaré la meva. Madurar, en darrer terme, significa tenir consciència dels propis límits, personals i de temps històric. Madurar és tenir una mena de tradició d'un mateix. (A.Bartra)

Petit format

joanperello | 20 Setembre, 2010 18:04 | facebook.com google.com twitter.com

 

Potser, per culpa del defecte de la impaciència, no tenc gaire tirada cap els llibres de moltes pàgines i preferesc els de petit format. No sé quin escriptor, crec que sudamericà, deia que era impossible fer una novel·la dolenta si tenia moltes pàgines. Crec que de ben jove me vaig botar fragments de quasi un centenar de pàgines llegint El Don apacible, o potser era Guerra i Pau. Deman perdó humilment, i reflexion sobre el que va dir Julien Gracq al respecte: Una novel·la de Balzac -per exemple- en la que qualcú s'entretingués en alleugerir-la de descripcions amb la única intenció amable d'aprimar-la no evocaria de cap manera una casa on s'hi han fet algunes reformes i guanyat espai, sinó més bé una nau gòtica de la que se n'esbucarien per economia els arcbotants. Massa contundent per rebatre'l, però darrera les obres actuals de gran format hi veig una mà de marqueting editorial. Com a mínim crida l'atenció que els bestsellers actuals siguin de tant de pes. Aquests dies, en canvi, he gaudit de dues obres de petit format, Perder teorías d'Enrique Vila-Matas i La bicicleta estàtica de Sergi Pàmies. Creer en una sola teoría siempre sería algo totalmente suicida y, además, ligeramente estúpido, porque para un tímido como yo nada podía existir tan necio como pensar que precisamente la teoría de uno era la válida. Faig, com el personatge de Vila-Matas i prescindesc de creure en una sola teoria i me deix fascinar pels textos que m'agradin, al marge de la llargària. Un viatge que m'havia confimat que la imaginació pot ser tramposa i fascinant i que, per sort, els llibres no són com els trens i els pots deixar escapar per recuperar-los ( o no ) més endavant, i que, si més no en el planeta on visc, l'essencial és perfectament visible. Seguint també el fil del personatge de Pàmies, massa sovint he perdut el tren d'alguna lectura i me propós esmenar-ho i no deixar la lectura de cap llibre recomanable per al futur. Al cap i a la fi no hi ha futur, només present. La vida és molt curta.

La novelĚla de Dickens

joanperello | 20 Setembre, 2010 10:15 | facebook.com google.com twitter.com

No he tengut mai la necessitat de rellegir Dickens des del temps de la meva adolescència i qui sap si m'he equivocat. Ara l'escriptor se m'ha colat dins la meva sala de lectura, no com autor, sinó com a personatge dins una nova novel·la de Neus Canyelles titulada precissament "La novel.la de Dickens". La presència d'autors com a personatges de novel·les actuals, metaliteratura a vegades li diuen, sol esser com a homenatge dels autors actuals als seus clàssics, alguns d'ells contemporanis com succeeix a la literatura de Vila-Matas, per exemple. Jo també patesc una mica d'aquest mal, perquè m'agrada aprofitar qualsevol contexte per citar els meus escriptors favorits, els qui m'han ferit amb les seves armes literàries. La presència de Dickens a la novel·la de Canyelles no és innecessària, sinó tot el contrari, ja que li dóna a la una certa originalitat a una història molt convencional amb personatges standars de la novel·la realista, urbana, de perdedors i passadors de pena. Ja a una novel·la anterior, L'alè del búfal a l'hivern, l'autora s'havia inspirat en la vida de l'escriptora Jean Rhys. En el fons els personatges principals de les novel·les de Neus Canyelles no poden viure sense la literatura, com en el cas de la protagonista, Blanca, una reponedora de supermercat i alhora ressenyadora de llibres, una dona que pateix forts atacs de migranya i es relaciona amb un Dickens exclusiu per ella, de qui n'ha llegit "Grans esperances" vuitanta quatre vegades. Dins aquest món de velocitat de vertigen potser ens convé aturar-nos una mica, respirar pausadament, passar el sedàs de la literatura i quan tot estigui ben purgat, rellegir els clàssics, com Tolstoi, Balzac, Proust fins a Calvino, Faulkner... ¿Tendrem temps suficient per una aventura d'aquest calibre?.

 (Segueix)

Estopeig al mar de la tranquilĚlitat

joanperello | 18 Setembre, 2010 11:22 | facebook.com google.com twitter.com

 Poc a veure té la història que ens conta en David Castillo (Barcelona, 1961) amb l’arribada de l’home a la lluna excepte que li serveix per donar títol al seu llibre El mar de la tranquil·litat (Proa, 2010). En aquest cas la lluna té uns altres cràters i els personatges no són astronautes, sinó gent d’un barri perifèric de Barcelona nascuts els anys 60 i que varen créixer aprenent de la vida pels carrers urbans, humils, fent-se la seva biografia moltes vegades amb la mesura de l’autodestrucció. La generació retratada per Castillo és la que coneix l’èxit de la heroïna, se n’enganxa i acaba amb l’exitus per sobredosi. Un més a la llista de baixes en combat. Van ser tots aquells finals incessants els que ens van erosionar lentament, anar i tornar, tot així d’immediat i efímer Aquests personatges, joves que s’incorporen al món laboral com a botones de banc o operaris de l’editorial Bruguera, més apropats al món llibertari que a l’esquerra convencional, sovint dotats per a futurs èxits en el món del futbol, la boxa o fins i tot la universitat, la literatura o l’economia, acaben per no deixar el seu barri i, ja més enllà de la trentena, segueixen al mateix bar de semprei amb les mateixes discussions, al voltant de cerveses i carajillos, extenuats per l’excès, passejant el color de la derrota a la mirada. La novel·la comença amb aquesta frase: “Encara no érem capaços de diferenciar l’avorriment de la tristesa. El nostre paisatge preferit s’obria davant l’abocador”. El personatge principal de la història sí que va sortir del barri i, d’alguna manera, aconsegueix triomfar tot i que momentàniament, ja que arriba un moment en que perd la feina i la seva parella. Es aleshores quan decideix el retorn als seus escenaris vitals, de sempre, fugint de la justícia. Al barri hi sobreviu malament la gent major i alguns dels seus coetanis. La història transcorre en temps real i en passat, recordant els vells temps de malifetes infantils que van pujant de to en l’adolescència i que arriben a la joventut. A partir d’aquí envelleixen depressa, amb la mirada perduda a un tasser de café o als solars de les cases esbucades. No hi ha lliçons de moral, sinó la constatació d’uns fets, una realitat que tothom sospitava que podia haver anat d’una altra manera. Els somnis s’assemblen als somnis només dins els somnis. La vida és, en essència, una paradoxa. En David Castillo és un magnífic escriptor, conreant diversos géneres, com la poesia i el periodisme, a més de la novel·la, i és un excel·lent comunicador en directe, ja que les seves conferències són d’una gran amenitat. Ha sabut crear un món, des del paisatge pobre d’una altra Barcelona, amb la banda sonora de tota una generació, Dylan, Doors, Gainsburg, Rollings Stones, Lone Star... “La pàtria dels meus personatges són les seves sabates”. La seva lluna, els solars abandonats de Valcarca i el Carmel, el seu cràter el bar del Siscu... He llegit en algun lloc que aquesta novel·la és una oda a l’amistat i a l’amor. No ho pos en dubte, però per mi és la història d’aquella generació just posterior a la meva, que va posar el llistó de la vida a una alçada impossible, de vèrtigen, sense escatimar cap medi. Molts d’ells ho contemplen des del seu cràter, reincidents de nostàlgia. El lector tanca el llibre pausadament, amb una certa angoixa entre els pits.

Palma, i cementeris de pianos

joanperello | 15 Setembre, 2010 09:59 | facebook.com google.com twitter.com

Passeig per Palma, de prestet, cercant els espais més tranquils possibles. Dalt Murada, naturalment, tot i que sempre hi ha operaris treballant, trencant el silenci, o les mares i padrines que amb cert nerviosisme acompanyen al·lots en aquests primers dies d'escola, emmotxillats a l'esquena i la clenxa encara banyada, deixant crits, o una sirena d'ambulància a l'autovia del port amb els seus vaixells. Hi ha dones magres amb ca magre, amb el testimoni de la heroïna als ulls fondos, joves ja indefensos mig condormits als bancs de la rutina i l'oblit, velles amb bastó passejant la diabetis, turistes dematiners, jardiners enfilats a les palmeres. Cerc les ombres i me veig solitari, passejant uns somnis que ja comencen a envellir, fins arribar al Born. M'assec a la zona d'observació del centre de Palma, el Bar Bosch. La ciutat, qui sap si lamentablement per mi, comença a viure. Hi ha un fragment d'aquesta ciutat que me fascina, especialment quan no hi ha gaire trull, quan es pot passejar com un moix villalonguià. El renou i la brutor són el punt negre de la ciutat. Distret pel pas continu dels vianants deix de cercar la meva sinceritat i m'entretenc en mirar les fesomies i la manera de vestir de la gent, a vegades uniforme, a voltes plural. De tornada a casa, la ciutat ja no és igual. No hi ha ombres sensates, els operaris manegen l'estruendós martell de les obres que no acaben mai i la policia fa sonar les sirenes de la pressa. Si puc, si tots aquests renous m'ho permeten, m'endinsaré dins el cementeri dels pianos per seguir les darreres penes d'unes quantes generacions dels personatges de José Luis Peixoto per la humilitat del barri de Benfica que, segur, és més que un club de futbol, dels temps mítics d'Eusebio.

 

 (Segueix)

Lit˙rgia de setembre

joanperello | 14 Setembre, 2010 11:30 | facebook.com google.com twitter.com

fotografia Pere M. Carlos

Conscient dels pocs dies d’enguany que queden amb una climatologia com la d’avui, i segur de les meves forces en aquests dies de convalescència, he aprofitat per llevar-me d’hora i anar a fer una passejada per la platja de Sa Ràpita. A penes m’he topat amb mitja dotzena de persones, algunes de les quals tenen temps per fer aquesta caminada gairebé tots els dies de l’any. Es difícil descriure la quietud del mar amb un xaloc quasi imperceptible encara, l’olor de l’alga com una essència no ja de natura sinó de naturalitat, les petjades de les rates de la mar a l’aguait del menjar invisible, les barques que s’endevinen alluny, potser ja ha passat un cavall de lent trot, el rastre del tractor que deixa l’arena artificialment plana i falsament neta, les deixalles per mor d’una ventada recent, els peus dins l’aigua freda... No puc sentir gens de dolor, ara, enmig de tanta serenitat. Com diu Vicenç Villatoro al seu article de l’AVUI, sempre ponderat, “per posar signes de puntuació, per subratllar els moments importants, cal crear litúrgies”. Més enllà d’alguna connotació d’aquesta paraula, m’agrada fer-ne una litúrgia d’aquest passeig matinal on, miserablement humà, qued empetitit enmig de la immensitat d’uns horitzons sense fronteres, casi. S’acaba l’estiu i sembla com si el setembre atiàs la força dels records. Llegia ahir vespre, sota un llum de jardí, la novel·la de José Luis Peixoto, Cementerio de pianos, la temperatura agradable, quietud a les fulles de les palmeres, la buguenvíl·lia com a una espectadora muda de la serenitat. Després de la passejada i de la volta per internet per mirar premsa, blogs i xarxes socials, m’hi he tornat a endinsar, a pler, amb uns personatges carregats d’humanitat de gent senzilla a cases amb olor de silenci estantís, vi de taverna i pols de fusteria, però amb bona mà d’escriptor. La climatologia va canviant. Els niguls s’ennegreixen i torna l’ansietat al cos per un final d’estiu. Bona passejada, bon llibre... Litúrgia de setembre.

Les estacions absurdes (25): Somni

joanperello | 13 Setembre, 2010 14:35 | facebook.com google.com twitter.com

 Es desperta a la cadira amb dolor de cervicals i una certa angoixa que dura uns pocs segons, com un mareig o el sentiment d’incertesa. El cos suat com a senyal inequívoc de no haver dormit a pler. Té tots els ossos amb la sensació d’haver ajegut a una llitera de fusta, artesana, com un ferit d’una guerra inexplicable d’un país llunyà. La nàusea des de la tràquea fins a la punta de l’estòmac, amunt i avall, com un bitllet d’anada i tornada, a punt de glopada. S’incorpora lentament amb el gest de dolor com un estrany enmig del desig de beure aigua o, com a mínim, de banyar la punta d’un mocador per passar-s’ho pels llavis, el front, el coll. A poc a poc s’adona d’allà on es troba, a l’estació de trens més llunyana on havia arribat la seva imaginació. Treu la plagueta de la seva bossa de viatge i rellegeix fins on havia escrit. Ara ja sap una vegada més que no passarà cap tren per aquesta estació absurda. Amaga els papers de bell nou a la bossa. Fa uns estiraments i dóna unes passes observadores per l’estació. Definitivament, és un bon lloc per seguir somiant. En tornar a la cadira ja s’ha esvaït el somni. Pot asseure’s una altra vegada i escriure la seva ficció. L’aigua que es duu als llavis té el gust de plàstic d’una garrafa convencional i ell no és cap passatger etiòpic.

fotografia: Juan Alfonso Pérez Salazar

Tiroidectomia, o la literatura del jo

joanperello | 12 Setembre, 2010 09:13 | facebook.com google.com twitter.com

Aquests dies per Mallorca hi ha festa literària amb les Converses de Formentor. Pel que llegesc es tracten dos temes que a mi m’interessen, el de la literatura del jo i l’escriptura als blogs. No sé gaire de les aportacions que han fet els ponents sobre aquest tema, excepte les breus ressenyes de la premsa. A mi, ara mateix, els dos temes se m’arrepleguen en un de sol, perquè estic intentant escriure un article per a la pàgina del meu blog. D’una banda, si el blog és allò més directe, allà on s’hi expressa literàriament el que no feim a la poesia o a la narrativa convencional, potser pot arribar a confondre’s amb el dietari, amb la diferència que el gènere dels dietaris sol tenir un temps de repòs bastant llarg abans de ser publicat, no com l’escriptura de blog, que es deixa dur per la imminència i una certa impaciència. Es diu, i es repeteix mai suficientment, que no s’ha de confondre la veu del narrador ni la del jo poètic amb l’autor. Hi ha lectors a qui els costa entendre aquesta situació, però també és ver que els autors tenim una certa tendència a l’ambiguïtat, a jugar amb la fragilitat de les coses que contam o els sentiments que expressam. Potser magnificam l’expressió del dolor. Aquests dies he passat pel tràngol d’una intervenció quirúrgica (tiroidectomia) i, ja d’abans d’ella, durant tot el llarg procés de la malaltia, he tingut la temptació de narrar-la. ¿Tenim dret a marejar els nostres lectors, al marge de si són pocs o molts, amb les vicisituds de les nostres penes? La resposta és clara. Sí, si som capaços de donar-li el to narratiu que correspongui i d’allunyar-nos d’un dietari privat sense ànim de publicació, la qual cosa pot induir a crear-ne un estat de ficció que ens allunyi de la realitat, i per alguns lectors això significaria perdre autenticitat. La resposta seria no si ens limitam a una narració convencional on, per damunt del fet literari, primi el fet personal, l’autenticitat. Tornant a la meva temptació, ara mateix m’agradaria trobar el to per recuperar amb molt poc espai, un procés de dos o tres anys de malaltia, amb un gest sever, de literatura nua, transparent, una mica potser a la manera de l’Albert Camus de L’estrany. Recordar, potser, la primera sensació un dematí a l’hora d’afaitar-me allà on no em deix créixer la barba quan notes que al coll, sota la pell més fràgil, hi ha un nòdul, i detectes que la por recorre el teu cos sense concessions, fins arribar a les sensacions d’aquests dies ja convalescent a casa, després d’uns dies on aprens a l’hospital a conviure amb les dificultats dels afegits que han fet al teu cos, sèrums, drenatges, vies... i, especialment de nit, quan l’hospital ronca i gemega, es senten passes d’infermeres, i només tens la llum tènue d’una certa inquietud, tota una nit per pensar i repensar. Deixes la vida, els records per tant, una mica a mitges, com la història d’aquest apunt del blog. Ni contes la història ni l’esborres. Ja ho dèiem: és la dificultat de distingir la literatura del jo de la vida real, o l’inconvenient de la impaciència de l’escriptura i de la imminència de la publicació, sense revisar. El blog és una nova manera d’escriure el jo.

La rata

joanperello | 04 Setembre, 2010 09:21 | facebook.com google.com twitter.com

La claror extraordinària que s’intuïa per la finestra, a pesar de la son, m’ha animat a aixecar-me una mica més prest del que pensava. Aquesta nit, al redol de Sa Ràpita, no ha fet gaire calor i, després d’una agradable vetllada familiar al jardí de casa una estona després d’haver degustat peix fresc a Ses Covetes, he dormit amb la necessitat de tapar-me els peus per la fredor que s’escolava per la finestra. Tot d’una en sortir al jardí, decidit a empapar-me del primer sol i de la vista d’un cel blau sense fisures, amb uns lleugeríssims niguls, escampats com un fum blanc que anuncia la quietud, m’he topat casi sense acabar de creure-ho amb una rata moribunda, fent les darreres alenades, enverinada per la conxorxa dels veïns. Davant la seva quasi total quietud, abans de retirar-la, l’he examinada una estona. Una certa curiositat per la seva anatomia, ja que és un animal que tens molt familiaritzat a foravila, jardins, travessant carreteres a la seva manera suïcida, trescant amb una agilitat espectacular per les palmeres i les parets, però que mai no acabes d’entretenir-te en seguir-li les seves fesomies. Record un dia, després d’una jornada de feina dels jardiners, podant les palmeres, es trobaren un niu a dalt del fasser. Hi va haver escampadissa de ratolins. Record pefectament la mirada d’un d’ells desafiant-me, amb uns ulls molt expressius. He recordat tot d’una l’obra d’un dels escultors que més m’agraden, En Ferran Aguiló, a qui vaig poder visitar al seu estudi de foravila, a Campos, entre els horts. Una de les seves especialitats són les escultures de rates, de les que en podeu veure una diminuta mostra a la figura que il·lustra aquest article. Potser ell ha pogut estudiar la seva fesomia i la seva anatomia, quan fan corredisses per les parets i herbes que envolten el seu estudi. De la rata n’ha tret art escultòric. Jo, literat, un breu article i un cadàver recollit amb una certa aprensió.
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS