Administrar

No me puc perdre mai. Visc al carrer de la br˙ixola. Com diu Dino Buzzati, de vegades tenc la impressiˇ que la br˙ixola del meu ge˛graf s'ha tornat boja i que, tot pensant que avanšÓvem cap el sud, en realitat segurament hem estat fent voltes sobre nosaltres mateixos. http://www.escriptors.cat/autors/perelloj

A cegues

joanperello | 25 Agost, 2010 20:52 | facebook.com google.com twitter.com

Escric a cegues. Llegesc un llibre difícil, Alla cieca, A cegues, de Claudio Magris en versió catalana d’Anna Casassas i editada per Edicions de 1984, amb un personatge múltiple i un monòleg de monòlegs. Un, qui sap quin dels derrotats i lluitadors que naveguen per les pàgines denses d’aquest llibre, diu: “I tot gràcies a una ploma i a una mica de paper, en el qual es reordena la vida”. Al paper també es menteix, fins i tot en els papers íntims que ningú més que l’egoisme pot llegir. A vegades es menteix per salvar-se. Salvar-se? De qui i de què? Salvar-se de la llei de l’atzar i del poder de la providència. El personatge de Magris, o els personatges, lluita aferradissadament i pateix molt, navegant per la mar enfurismada, rebel contra ell mateix, o a les presons del món, als interrogatoris sota la làmpada de la intimidació. “Viure és navegar. El mar és la vida, la pretensió arrogant de viure, d’expandir-se, de conquerir, per tant és la mort, la incursió que depreda i destrueix, el naufragi”. A les pàgines de A cegues hi ha crueltat, fragments repugnants, vils, escrits amb la precissió de gran literatura. Podem quedar fascinats davant la descripció de la humiliació i la tortura? Tenim dret al gaudi veient el dolor? Es pot llegir un llibre arribant a prescindir de saber el personatge del que es narra i del seu temps? Pas pàgines i pàgines, exhaust, astorat, sense poder deixar la lectura, sense saber si la narració ara és de Jorgen, Tore, Jans... qui sap! Prescindesc de les històries i me deix endur pel tacte sublim de la narrativa. No me preocupa perdre la noció del temps narratiu, del temps de l’acció, ni saber si som a Tasmània, Islàndia, Cap d’Hornos, Iugoslàvia... perdent el rastre. Podria llegir el llibre sense estar pendent dels capítols, o tornar enrera per rellegir una escena, o llegir un fragment només. Som un reclús del llibre, d’aquesta epopeia de la rebel·lió i la derrota, d’aquesta crònica d’un naufragi des del mascaró de proa. “Qui pot narrar la vida d’un home millor que un mateix?, es pregunta el personatge. Claudio Magris, per exemple, encara que estigui vint anys per fer-ho.

Trons i llamps a Migjorn

joanperello | 19 Agost, 2010 21:42 | facebook.com google.com twitter.com


Ha comparegut finalment la pluja al sud de Mallorca, just a l’hora de preparar uns calamars en la seva tinta i de beure un sec, i tranquil, blanc de blancs. Vos podria recordar quina és la sensació de la pluja damunt l’envelat, o caient des de les fulles dels fassers, o la remor de la canal, o l’olor de la terra que s’emmalaltia de sequera. Si un no fós tan sensat ara mateix se n’aniria a la pleta per ensumar i alenar dins la fosca tot aquest oxígen de força i vida. Fang fins els garrons. La pluja fins els ossos. Un llamp a la llunyania. Essència de segona quinzena d’agost. Un tel de pluja confonent-se amb una llàgrima inútil, imprevista. Després de sopar m’he arrecerat a un raconet del porxo on la xafogor i la humitat s’amaren a la meva pell. La pluja, persistent ara, me convida a deixar de llegir. L’alternativa no pot esser millor, amb un quintet format de músics com Miles Davis, John Coltrane, Red Garland, Paul Chambers i Philly Joe Jones, en un enregistrament datat el 1956. I could write a book, If were a bell, You’re my everithing... El jazz també deu ser una pàtria. Com a mínim és el racó on deixar-se endur per fer més amples cada una de les nostres fronteres. “El sur es un desierto que llora mientras canta”, deia Luis Cernuda. Acaramull pàtries i me podria fer un embolic sota el resplendor d’aquest llamp que ha enlluernat la nit sense soroll, dibuixant ombres i figures de la tempesta, la línia dels núvols. Tard arriba el renou dels trons, dispersos per la mar de Cabrera, però apropant-se amb la velocitat d’un piano, “tecleando un secreto” que deia Gabriel Celaya. Magnífica tempesta a Migjorn, que ha agafat un to d’autenticitat, suficient per sentir, ara sí, la frescor a la pell.

fotografia: Pere M. Carlos, Sa Ràpita

Exercicis d'admiraciˇ i coincidŔncies. (De Mauriac a Cioran)

joanperello | 19 Agost, 2010 12:00 | facebook.com google.com twitter.com

L’altre dia citava a un article un escriptor que m’havia arribat per atzar, a l’època de la meva infància i que llegiria després, d’adolescent i que deixaria de llegir per sempre, François Mauriac. No sé perquè he emfatitzat el tema de que m’havia arribat per atzar a la meva infància, quan els únics llibres realment m’arribaren així, pels cops de sort i de desgràcia que dóna la vida, i mai per l’educació. Avui, coincidències de la vida de lector, rellegint E.M. Cioran, torn a topar-me amb el record de Mauriac. Exercicis d’admiració és el títol que Cioran li va donar a una sèrie de textos sobre diversos escriptors, admirats o no, potser mai venerats, com Saint-John Perse, Beckett, Zambrano, Borges, Celan, Fitzgerald... Bona. Molt bona llista. Bona i eclèctica com ha de ser la vida dels llibres. Mauriac vs Cioran és un duel entre el creient i l’escèptic al voltant de la tortura de Déu. Rellegiré alguna vegada més Mauriac, després d’aquelles lectures de fa una quarentena d’anys? Segur que no. L’atzar i el caramull de llibres que com a novetats es mostren arreu de les llibreries fa que que sigui impossible la lectura amb un cert ordre. A més, ja fa temps que me vaig alinear a la banda dels escèptics. Una certa curiositat sempre queda perquè, com diu Cioran, “rellegint un escrit de fa més de trenta anys, intent tornar a trobar la persona que jo era aleshores i que s’esvaeix, que se m’escapa ara, almenys en part”. Que ho decideixi l’atzar.

una ilÝada particular

joanperello | 18 Agost, 2010 09:18 | facebook.com google.com twitter.com

El meu primer contacte amb La Ilíada vé d’alluny, de la meva infància. El meu conco Miquel Ginard Garí, fuster de professió, va finir de mort sobtada als trenta tres anys, ara ja en fa una cinquentena. Record que aquest fet, dolorós especialment per a la meva mare, va tenir una incidència religiosa en la vida familiar. A partir d’aquesta mort els pares, no gaire fervorosos ni practicants fins aleshores, tornaren a anar a missa durant una temporada, temerosos de la ira dels déus, sempre implacable. El cristianisme té aquest vessant de patiment i sentiment de culpa. A mí, també, aquesta mort me va agafar quan vivia l’espiritualitat de l’anomenada Primera Comunió. La por a la mort i als déus aviat va deixar de pesar en la vida religiosa dels meus pares i a mi no m’acabava de minvar per mor de l’efecte de l’escola de frares. Mentrestant havia comparegut a casa un cofre ple de llibres i, entre ells, La Ilíada, un extensíssim volum de fulles primíssimes – de missal, que en dèiem – Tot i que jo aleshores encara no comprenia res del món ni de la literatura, quan en aquell moment no acabava d’entendre com es pot morir tan jove sense cap preavís de malaltia, vaig notar com si aquest fet pogués tenir alguna repercussió en mi. Record perfectament el caramull de llibres. Se’n feren, a l’atzar o a pes, dues parts, per a cada una de les germanes, Na Margalida i Na Miquela, mumare. No era gaire habitual que un fuster de poble, de poca lletra tengués tants de llibres i, sobre tot, tan bons, en el Campos – i Llucmajor, perquè allà s’hi establí en casar-se – de les peroles de llet pels carrers de poc llum, les entrades de fosca amb l’arribada dels carros, els estables, el trespol d’aquelles cases, l’olor dels animales, els excusats casi a la intempèrie. Què hi fa la gran literatura en aquestes cases de calç on no hi s’hi acostumen a veure-hi prestatges per a llibres? La meva família, amb l’excepció del meu germà gran, també finit de manera sobtada, no n’estava molt al cas de la qualitat d’aquells llibres que ens havíen tocat com a record o herència de l’oncle Miquel. En el caramull de mumare, i alguns han acabat a la meva biblioteca, hi havia llibres de Tolstoi, Balzac, Mauriac, Huxley, Baum, Somerset Maugham... a més de l’esmentada Ilíada que feia col·lecció amb La Odissea i La Divina Comèdia, a més d’altres volums d’art, història, astronomia, matemàtiques, medicina, higiene i vida sexual sana. A poc a poc jo sí vaig comprendre que tenia un petit, minúscul, tresor i qui sap si li dec al conco Miquel la meva dèria per la literatura.  

Ara, que ja sé més coses de la vida però que encara no puc comprendre la mort sobtada, tot i que ja res no m’agafa per sorpresa, torn a trobar-me amb Homer i aquest cop de la mà, de la visió i de la literatura d’un dels escriptors que més m’han sorprés en la darrera dècada, Alessandro Baricco, amb llibres com Oceà o Seda. Fa uns anys va rellegir i reescriure La Ilíada amb la pretensió de fer una lectura coral. Hauria necessitat d’una quarentena d’hores i un públic molt fidel i entusiasta per a dur a terme la representació. Per aliviar el dolor als espectadors/oients/lectors, va anar treballant el text fins a redimensionar-lo al lector d’avui en dia, fent tantes retallades com calgués. Diu Baricco, per exemple, en referir-se als talls de les aparicions dels déus, que La Ilíada té una ornamenta fonamentalment laica i que es pot prescindir de l’aportació dels déus. No seré jo qui en discutiré cap dels talls. De fet, jo he tallat quan no he pogut pus. 

De dia passeig pel litoral de la meva terra, aquest traç dels dits o el pam d’atles que va de Sa Ràpita fins el terme de Manacor. Els calons d’En Busques i d’En Boira, Cala Figuera, S’Amarador, Mondragó... El paisatge també fa l’olor de la pell que estimes. Te podries aturar a cada racó, remenar cada una de les pedres, destriar una fita de contrabandista, cercar el topònim de cada alenada... La mar gran, des dels penya-segats de Santanyí, me recorda el que llegesc, aquest camp de batalla homèric. La fusta de les embarcacions pateix. Els pescadors examinen la barca i amb el tacte de la rutina treballen contra la força del salobre. Al paisatge del temps d’ara, la guerra és l’atur. Els déus no fan nom als vents ni a la climatologia, sinó a la crisi. Parlam de crisi econòmica, però també, davall l’envelat de l’estiu a la fresca, parlam de la crisi de la identitat. Qui som? On anam? Les nostres embarcacions naveguen sense rumb a un mar sense topònims ni fites. A Ulisses, l’astut, l’angoixa li menja el cor. Tem sempre el destí de la mort o el desig de sang al camp de batalla. A mi, diferent la mar a les penyes de S’Amarador, també me tremola el cor. Podem refusar les virtuts que els déus ens han donat? S’ho pregunta Paris abans de desaparéixer en el no res, i li ho demana a Héctor. Són tractats de pau i tractats de bellesa. Els tractes de la guerra. Herois a les tombes de la mar gran. Helena és el premi o la derrota. Hi ha fletxes que no acaben d’endinsar-se a la pell i no totes les ferides són mortals. Els intrèpids no acaben de morir al paisatge desolat. Moren i pateixen homes sense audàcia i, sobre tot, sense glòria. Llegesc i llegesc i no sé que hi faig en aquesta guerra. Els ulls pesen i les línies del llibre no sempre van en paralel. Vocables de dispersió. La pàgina és un dubte i jo estic a punt de la rendició. Lament la meva poca sensibilitat cap a Troia, però me’n vaig a la recerca d’un llibre més útil per a la meva passió literària. Ho sento molt, Homer, però Baricco me va dir que podia fer els meus propis talls.

 (Segueix)

En els mars del sud

joanperello | 14 Agost, 2010 10:01 | facebook.com google.com twitter.com

Llegesc el llibre de Robert Louis Stevenson, En els mars del sud, que l’autor no va poder veure publicat mai, ja que la primera edició és de 1896 i ell havia mort a Samoa l’any 1894. Ho faig de la mà de la inquieta i pulcre editorial del Port de Pollença, Edicions del Salobre, amb traducció de Dolors Udina. Jo, que no som gaire dels viatges d’aventures, ni a la vida real ni a la literària, i que mai no he tengut a les meves prioritats una anada als mars del sud, ho faig amb passió, gairebé com qui llegeix una enciclopèdia redactada per un bon escriptor, i una bona traductora en aquest cas. El primer capítol del llibre és espectacular, com si es tractàs d’un manual de memòries des l’òptica de la millor literatura, “em semblava que havia arribat a l’últim acte de la meva vida i que no em quedava res més que esperar la infermera i la funerària”. Tota una lliçó de com assumir el declivi, i per afrontar el futur, un viatge llarguíssim als mars del sud, per acabar definitivament la vida.  Hi ha el mar enfurismat, el confort dels blancs, l’absenta, l’opi, gent que viu a la platja com un indigent, lliçons d’antropologia i lingüística, el trencament de l’alba, la bellesa dels cossos exòtics, penya-segats i boscos, gent que estima no amb seny sinó amb excés, com els personatges shakespeareans, els alisis, gent excèntrica, reis, déus, caníbals, esclaus, servents, favorites... Llegesc el testimoni d’Stevenson a un jardi convencional de palmeres, ficus, buguenví·lies, cintes, corones d’espines, cereres, clívies..., tot poc exòtic però natural per mi, el que tenc a mà. El vent si que venia del sud, des de Cabrera, poc inquietant, però ahir va canviar a gregal, més fred i intens. Cabrera és l’illa més propera si descomptam els illots de S’Estanyol i de la Colònia de Sant Jordi. No és que el mar d’aquí, al Migjorn de Mallorca, no hagi viscut les seves aventures o tràgics naufragis. I tant! Tots els pobles de vorera de mar tenen testimonis de la mort a la mar gran. No són molts llunyans el temps de les aventures, amb els contrabandistes navegant cap a Alger i Tànger. Més recent encara, però d’allà cap aquí, tenim les aventures de la travessia dels immigrants magrebins amb petites pateres, tot i que no se’n divisen aquest estiu. Llegesc i escric, doncs, des d’un paisatge de rutina, però qui sap si fet a la meva mida. Els meus mars del sud són a la literatura, Segarra, Somerset Maugham, De Foe i, aquests dies, Stevenson. Aquí no hi ha caníbals que comandin una comunitat, però déu ni do l’adjectiu que els podríem donar a alguns dels polítics que han governat aquesta terra. La Terra Inexistent, deia n’Antoni Serra. A hores d’ara l’amic Serra es deu plantejar trobar un altre nom, més selvatgí potser. En els mars del sud la pell i els tresors es veneren d’una altra manera. Aquí hi ha polítics aclamats que de la comandera n’han fet un modus vivendi, amb una gran facilitat per passar les factures d’una taula a l’altra. Són els caníbals de l’administració pública. I, com en els mars del sud, hi ha gent que mira cap a l’altra banda o fins i tot els venera i els vota.  Els caníbals d’Stevenson es llegeixen des de la llunyania, tant de la distància com del temps. Ja no existeixen. Fascina el paisatge descrit i estremeixen els costums humans. Hi ha altres personatges, una mica extres de la filmació, galvanitzats per la ginebra. La mort i els esperits també són part important de la trama. Els boscos esdevenen els llocs on s’hi viuen molts d’aconteixements. Les ànimes dels morts sobreviuen a les fulles dels arbres. No tot és mar a les illes del sud.  

Avançant en la lectura un es va demanant sobre la vida de la família Stevenson, ja que fins i tot les referències a la seva esposa són mínimes, tot i que ella se sap que també escriu el seu dietari de viatge. Tota la geografia humana i paisatgística es mou a través de la seva mirada literària. L’autor mira, i descriu, estremit, tot el que l’envolta, però sense exagerats trascendentalismes i, malgrat l’estupor, amb molta condescendència. Not a faltar certa quotidianetat. L’escriptor està per damunt la nimietat de la vida o, qui sap, si als mars del sud no ha res nimi des de l’òptica occidental. Tot és una aventura, al mar enfurismat, als boscos tremolosos, a les cases i als cementiris. Només una frugal escena a un casino amb pocs parroquians, capitans de vaixell o comerciants, però el temps d’oci del narrador no té pèrdua: “treballàvem en una novel·la, llegíem en veu alta, tocàvem el flageolet, rascàvem guitarres, fèiem fotografies a la llum del sol, de la lluna i del magnesi, de vegades jugàvem a cartes. La caça per a la sopa ens ocupava part del temps de l’oci.” Una vida excel·lent, no hi ha dubte, per a qui viu professionalment de la literatura. Stevenson, al cap i a la fi, es passeja amb els aires de superioritat habituals de la gent de raça blanca, atret i enfurismant a la vegada amb els indígenes, però tot plegat des de l’esplendor d’una bona prosa i de la incertesa de l’aventura. La literatura també subjuga, qui sap si com alguna de les danses de la Polinèsia.

carn vol dir desaparicions

joanperello | 08 Agost, 2010 11:24 | facebook.com google.com twitter.com

La poesia a Mallorca es troba en auge ara mateix, de la mà, del vers d’alguns joves que han vingut a rompre la uniformitat del discurs poètic de les generacions anteriors, tot i que no renuncien a elles, especialment Miquel Bauçà, Blai Bonet o Andreu Vidal, i que tenen com a element bàsic el viure i escriure versos, com si tot fos una única còrpora, sense fisures. Ho fan des de la imaginació i la contundència, una mica eufòrics i, sobre tot, incontinents com els hi agrada a ells mateixos definir-se i no en tenen prou a bastament amb el format dels tradicionals llibres de poemaris, sinó que aprofiten qualsevol escenari, o bé teatral o bé de qualsevol plaça o casal per cridar amb eloqüència el ritme de la seva versificació. La densitat ara mateix de poetes i, sobre tot, de publicacions poètiques a Mallorca no és de fàcil quantificació. Potser, amb la sal del temps i passant el sedàs de la consistència, així com el vital i la seva vitalitat d’aquests joves cossos, podrem valorar el pes espcífic d’aquests poetes efervescents i eclèctics, que sovint han trobat recer en la metàfora de la carn i la seva descomposició. De moment no aturen ni baixen el nivell de qualitat que ells mateixos han establert. El darrer testimoni és el llibre d’un dels més creatius i prolífics, en Jaume C. Pons Alorda amb el volum Carn vol dir desparicions. El títol, naturalment suggerent, condensa una mica l’èpica lírica d’aquesta generació de creadors d’imatges potents i punyents. Llegesc el llibre escrit al laboratori de l’ombra, allà on els homes ploren, un escenari alquímic de silenci, destruït però intacte, anhelant l’excès i coneixent la sordidesa de la llum. L’home és l’horror fet carn i la carn sempre vol carn. Així és la poesia de Pons Alorda (1984) que ha publicat labreu edicions. En la lectura he subratllat molts de vesos. Per mi és un senyal inequívoc de l’interés en que l’he llegit. El poeta, l’ambaixador de la fosca, vol condensar l’eternitat de l’ombra en un sol vers i romandre-hi. Contundent!

Tristano es mor

joanperello | 08 Agost, 2010 09:23 | facebook.com google.com twitter.com

Tristano, sé que et mors. La mort s’assembla per tot per igual, tant a una vella casa de la Toscana com a una de Mallorca, en ple estiu. Ja se sap, l’esplendor dels ametlers, les figueres, les vinyes, l’olor del món, la carn. Ara ja no s’emblanquina quan un es mor. També la vida és així, com el mes d’agost que caduca amb facilitat, com sempre m’has acostumat a dir, amagat darrera la fesomia d’unes cortines, allargat al llit d’una lenta elegia. Els teus records, com un balbuceig de vell, trastoquen els plans d’aquest dia de llebeig. Fa vessa mirar cap alluny quan saps que tota la vida és aquí, en aquest lent i llarg torpedeig de records. A l’agost de dia també fa fosca si et tanques contra el món i unes velles cortines color ala de mosca, qui sap si ja passades de moda, romanen enfosquint la cambra i tapant l’oxigen del sol i la claror. Els records dels vells potser dubten però tenen la clarividència de la paraula. Els vells encara usen la paraula que toca per definir cada situació quan els joves s’estan quedant sense capacitat narrativa oral. Tot i el balbuceig s’ho paga escoltar l’oratòria senil, amb un punt de saliva als llavis i el tremolor dels músculs facials. Sovint, Tristano, me perd, però només recordant els teus ulls, la teva mirada d’experiència, torn a agafar el fil de l’agonia. L’agonia d’ara és la culminació d’una trajectòria vital, l’ahir. La vida en ordre alfabètic, malgrat els teus remucs amb olor de gangrena i la carn esquinçada, sense articulacions. Saps quina cosa m’impressiona molt? Les armes, el tacte de la mà al fusell. Fins i tot quan no tens la mort que t’està mirant de prop com passa a la guerra, quan tens una arma i n’acaricies la textura rebel, hi ha una certa emoció en el fet. Un calfred de dubtes. Pots no néixer per matar però l’atzar et pot posar en el lloc dels fets. Déu es troba en els detalls. I l’atzar. I, per què? Potser la covardia també és obra minuciosa de l’atzar. I l’altivesa de les medalles dels militars. Com fugir de les malmenades de l’atzar? Millor llegir Cavafis, des de l’abisme de la distància. Comprendre la vida és envellir. Sé que te fa por aclucar els ulls. La mort, a l’aiguavés de darrera, és no veure-hi a través de la finestra, pensar que que les cortines amaguen la llum, i no despertar-se mai més. Tot com un somni. Un somni malèvol. La mort és fer la prova del nou i no trobar-hi solució. Esperar amb paciència la sequedat dels ulls i deixar se sentir com s’estremeixen els cartílags. A partir d’aquí es pot valorar la densitat del silenci i del dolor. Es el moment de l’estupor, i de somriure agrament contra la providència. Un sabor d’ametla amarga. Hauries preferit la veu d’un poeta però qui sap si el que compareixerà serà un viró damunt els teus llavis quan facis el darrer alè, Tristano. El silenci és teu.

llegint Tristano es mor, d'Antonio Tabucchi 

Un llapis sense pes se'm posa a escriure

joanperello | 06 Agost, 2010 09:57 | facebook.com google.com twitter.com

Un llapis sense pes se’m posa a escriure. Aquest vers de Felícia Fuster (1921) m’ha fet aturar la lectura d’avui dematí, iniciada ahir a la nit d’aquesta antologia que ha fet Proa (Obra Poètica 1984-2001) de la mà de Lluïsa Julià. Els llibres bons es divideixen en dues categories. Una, no els pots amollar encara que se’t faci tard. L’altra, t’ajuden a aturar-te, a observar amb més deteniment un fragment de la vida. La poesia de Felícia Fuster permet ambdues possibilitats. Ahir a la nit, que havia refrescat molt amb un vent exigent, se’m feia difícil deixar de llegir els poemes, especialment a partir del volum “Aquelles cordes del vent”. Avui dematí, una vegada represa la lectura del volum, quan m’he topat amb el vers que encapçala aquest escrit, un llapis sense pes se’m posa a escriure, quasi amb un gest impulsiu i impacient, així com imprevist, les mans han cercat un paper i un llapis imaginari. M’hauria agradat posar-me a escriure poesia, potser amb la mateixa intensitat humana de la poeta Fuster, calcant versos tan especials i de gran impacte com Escric. / I em travesso./ La pàgina és la pell,/ el temps que el temps no em dóna.” Impacient esper poder endinsar-me pels seus senders orientals, apropant-me a la brevetat dels haikús i de les versions de poesia japonesa, així com als pròlegs i estudis que l’editora ha tengut a bé posar al final del llibre, com a complement i no com a distorsió del llibre, tot i que saber que els qui opinen són Maria Mercè Marçal, Francesc Parcerises, Albert Ràfols-Casamada i Sam Abrams, ja ens dóna una pista sobre la qualitat de l’obra literària de Felícia Fuster.  

Faig memòria i tract d’enrecordar-me’n si qualque mitjà de comunicació ha recomanat per aquest estiu cap llibre de poesia. Segur que no. Hi ha una certa tendència a fomentar pels dies de calor lectures livianes tot i que a vegades amb formats molt gruixuts. Poc m’importa tanmateix, perquè no hi crec en les lectures de temporada. L’opció millor és triar llibres bons per a qualsevol època de l’any. L’obra poètica de Felícia Fuster ho és.

Escenaris en blau, d'Antoni Mas

joanperello | 04 Agost, 2010 13:33 | facebook.com google.com twitter.com

 

Escric des d’un dels escenaris en blau del pintor Antoni Mas, un dels reals que compartim i no només des de vessants artístiques. Paisatge i pàtria. I com pod arribar a sonar tan malament aquesta paraula! Hi ha mots que, per malmenats, sovint han perdut el seu caràcter, o que poden fer desviar l’atenció o donar lloc a un malentés. No en parlem ja dels casos en que la pàtria, o per la pàtria, pugui vessar-se sang o acabar en guerra. Res més lluny ara mateix, perquè escric, deia, des d’un dels escenaris en blau d’Antoni Mas, a les penyes de vorera de mar, a Sa Ràpita, amb l’embat girant-me els fulls del bloc de notes, a prop d’un escar esbucat, els peus dins un cocó de sal, aquestes ribelles de la nostàlgia, i amb la remor del mar morint a les tenasses verdes, les catifes a l’entrada de casa, el mar. La pàtria és la llengua i el paisatge que hem triat. L’escenari: la platja de Sa Ràpita fins a la Colònia de Sant Jordi, passant per Ses Covetes, o Siracusa en la metàfora d’una de les teles d’Antoni Mas, Cabrera, embarcacions per un horitzó dissenyat per la distància, fins el far de S’Estalella, seguint cap a S’Estanyol, Can Mandana, Na Voltora, i torna a començar. La pàtria també són els topònims que hem triat per rescabalar-nos de l’interés general per fer-nos perdre la identitat. El pintor, pulcrament, en fa la seva versió a la tela i la realitat es confon amb els somnis. Cada color és a punt per a cada una de les instantànies, com si l’artista es convertís en un científic de la precissió, o un matemàtic de l’exactitud. L’escenari ocupa l’amplitud de tot el gest de la nostra mirada. I si els paisatges i les figures perfectes d’Antoni Mas són un retrat i un reflexe just de la realitat, ens podríem demanar si es tracta només d’un artesà copista, fidel a la rutina de la realitat. No és així, però tampoc passaria res. Darrera cada pinzellada hi ha una lectura emotiva, humanisme ancestral, l’obviar la fragilitat de les modes. Hi ha una reinvidació permanent per una manera d’entendre l’harmonia entre l’home i la seva obra, l’home i la seva economia, l’home i la natura. L’artista va i vé per la seva Ítaca particular com un animal que segueix un rastre, ensumant el perfil del silenci i la latitud de la quietud. Mirar (viure als), els escenaris en blau d’Antoni Mas és no posar mai el punt i final a la vida, sinó aprendre a escandir les síl·labes de l’horitzó, és a dir, aprendre de la remor lenta d’una onada que ens duu des de la mar gran l’essència de l’avior i l’ensenyança dels déus. Mir els llaüts i la distància és la lentitud, com la metàfora dels miratges, anar i venir des d’Ítaca. La pàtria és la distància que abasten els ulls, encara que sigui per un instant, o  de per vida, contemplant els olis damunt tela d’Antoni Mas. L’artista ens posa a prova, com si en mirar cada una de les seves teles haguéssim de recapitular sobre les nostres vivències o no poguéssim deixar-nos de fer preguntes. De cada pinzellada sorgeix una inquietud, la remor de l’ànima, el cuc verinós de les entranyes. Ens mereixem aquest escenari? Qui sap si la pregunta és, podríem emigrar d’aquest escenari? No vos penseu que parl només d’un localisme. Parl de l’univers, però sovint m’agrada usar escales petites, i com el pintor, fer-lo a la mida de la nostra mirada i del nostre pensament. No puc deixar de pensar en una frase de Guillem Frontera al seu treball País i paisatge: “Es en l’art on batega el paisatge que va ser, on el paisatge encara és patrimoni comú, mentre que en la geografia se l’han apropiat uns pocs i, per al seu benefici, han maltractat el que era de tots”. Si un dia, els déus no ho vulguin, arriben les excavadores i, amb mirada ruda i posat xaruc, començassin a malmenar una altra volta els racons més íntims del paisatge de Migjorn, no ens quedaria altra cosa que reafirmar-nos, mirant l’escenografia d’Antoni Mas. Exagerat? Si qualcú pensa que encara podem subsistir sense l’enginy depredador de qualque polític és que no sap mirar al seu voltant. Ja en tenim proves de la capacitat humana de malmenar l’entorn, fins i tot a Sa Ràpita, un lloc de privilegi vist des del punt de vista dels qui han patit d’aprop l’excés, com els coloniers, els arenalers, etc... Només un cop d’excavadora a un escar ja significa una traició al sentit comú i a la sensibilitat. Contra aquesta destral de la destrucció, n’Antoni Mas ens ofereix el blau orgullós d’una temàtica des d’un punt de vista artístic. Conec gent, i no és exageració, que s’han aturat d’alenar davant alguns dels quadres d’aquest artista. També sé de gent que quan ha vist un catàleg s’ha pensat que es tractava d’una exposició de fotografia. Si els escenaris en blau, com a paisatges, són d’una precissió tan artesanal com emotiva, no manco perfectes són els interiors, les natures mortes o els bodegons. Als interiors d’En Mas, a més de l’esplendor de la idea general, del conjunt de la temàtica, hi tenen especial rellevància els petits detalls, les rues de les teles, les irregularitats, la textura dels fruits, els reflexes dels vidres, la naturalitat perfecta d’uns texans, totes aquestes imatges que al llarg de la seva trajectòria han fet d’Antoni Mas un pintor amb una personalitat pròpia, el genuí exemple del realisme de l’art no convencional. Anys enrera no hauria gosat a usar aquesta teminologia, aquestes definicions, com natures mortes, bodegons, etc... perquè d’alguna manera estava contaminat per algunes creences que poden arribar  a afirmar que aquests conceptes pictòrics corresponen a una manera desfasada de fer pintura. A poc a poc podem discernir la qualitat a cada un dels estils pictòrics, abstracció, expressionisme, realisme... i sabem que tots plegats poden conviure dins l’art de progrés a Mallorca i que, en canvi, cert art abstracte, expressionista i hiperrealista, pot arribar a ser vulgar i repetitiu i no representar cap novetat. Cada artista imposa la seva personalitat a cada una de les facetes, com Ramon Canet, Menéndez Rojas, Miquel Barceló, Andreu Terrades o Antoni Mas, per posar uns exemples dels que jo consider més representatiu de l’art pictòric a Mallorca i amb estils prou diferenciats. Els mediocres sovint tenen capacitat per, només enmig de la voràgine de les modes, atreure l’atenció. Els artistes de debó, primmirats a cada una de les seves facetes, sobreviuen en aquest món tumultuós i deixen la petja de l’honestedat. Vivim sota l’amenaça de la banalitat, però hem d’encomanar les nostreas oracions perquè les noves generacions puguin sortir dels bassal de la mediocritat. Serà possible? No, taxativament, però per això hi ha el recurs de les oracions i la fe. Mentrestant els olis damunt tela d’Antoni Mas que s’exposen al Casal Can Pere Ignasi de Campos fins el 3 de setembre, ens conviden a participar de la capacitat de crear un món a la nostra mida.Testimoni, oli d'Antoni Mas (2006)

Olors d'infantesa i futur

joanperello | 02 Agost, 2010 22:15 | facebook.com google.com twitter.com

La publicitat diu que INFANTESA, la novel·la de J.M.Coetzee és crua i deliciosa a la vegada. Potser sí, i no sé si per la primera d’aquestes raons, tot i que he dedicat bona part de la jornada a llegir-la, m’ha costat una mica entrar-hi. De fet hi he pogut entrar-hi gràcies a les lectures d’anteriors llibres de Coetzee, ja que l’interés de les lectures anteriors m’han donat la fe i força suficients per seguir endavant. Naturalment no m’ha defraudat, i potser gràcies a la seva cruesa més que no al factor deliciós. Aquesta novel·la, de la que no en faré una crítica, forma part d’una sèrie de llibres anomenats autobiogràfics i que no he llegit per l’ordre que tocava. En el fons no té gaire importància. No diré que la biografia de Coetzee no tengui gaire interés, però el que realment importa és com ho conta i, a més, té l’afegitó de contar-nos la vida a  un país, Sud-àfrica, força desconegut i carregat de contradiccions que no sé si el darrer mundial de futbol ha aconseguit donar a conéixer. Qui sap si a qualque banda que no han patit l’estrés de les banderes han tengut més facilitat i sensibilitat per entrar a l’entrellat d’aquest estat que ja no és el del nobel Coetzee que s’ha decantat per la nacionalitat australiana.  Algunes de les interrupcions de la lectura han estat força profitoses i agradables. La primera, un bany al mar rapiter, breu, amb el blog de notes damunt les penyes, devora el llibre de Coetzee. No escrivia aquesta nota, sinò que unes altres reflexions, però adesiara m’aturava per mirar l’horitzó i les fites del meu redol. He parat esment a les olors. La pell amb la saladina, els cocons de sal vella, brutícies de gent amb poca educació... He intentat olorar els records, cercant alguna jornada a vorera de mar. Curiosament una de les olors que he recordat no era gaire ecològica, no era sapore di mare, sapore di sale. He recordat l’olor de la benzina de la moto de mon pare, una derbi, i la de les rodes dels autos que fèiem servir de salvavides.  L’interval de l’horabaixa, una passejada amb bicicleta, també ha resultat molt agradable. Des de Sa Ràpita hem pujat pel camí de Sa Vinyola fins al Paraiso, maleït contra-topònim, els colzes rapinyats pel fonoll i, adesiara, una antiga olor d’infantesa, les figueres. El renou d’una exacavadora m’ha deixat intranquil quan ja baixàvem cap a la carretera dels presos. He deixat de pensar en l’olor de la infantesa i he començat a preocupar-me pel futur. Remouen unes pedres i acaben especulant. Difícil és saber com serà l’olor de la marina en el futur.
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS