Administrar

No me puc perdre mai. Visc al carrer de la br˙ixola. Com diu Dino Buzzati, de vegades tenc la impressiˇ que la br˙ixola del meu ge˛graf s'ha tornat boja i que, tot pensant que avanšÓvem cap el sud, en realitat segurament hem estat fent voltes sobre nosaltres mateixos. http://www.escriptors.cat/autors/perelloj

La vida des de la cadira de bova

joanperello | 31 Juliol, 2010 11:14 | facebook.com google.com twitter.com

 L’amo Andreu Filat seu a la fresca, a la cadira de bova, un capvespre d’agost, mirant com es belluguen les paperines, tot a punt per a les festes. Aplega el diari amb una certa parsimònia, qui sap si perquè n’és ben conscient que el que ha anat llegint, a les lletres grosses, amb les seves ulleres entelades, són coses allunyades del seu quefer. Hem hagut d’aprendre un nou llenguatge de missers. Ha descobert que viu al món de la prevaricació i de la corrupció. Mangarrufes, sempre li havíem dit. Alguns polítics d’avui serien els reis de l’estraperlo. Quan un home no té altra mal de cap que esperar la mort, els drames de la premsa arriben a pesar poc a la romana de les inquietuds. Anys enrera encara s’enfadava amb els polítics. Ara els hi dóna poca importància. Ha doblegat tant el periòdic que sembla com si el preparàs per donar llendera a un ca malcriat. Llendera, picar pedra, veure sortir el sol i pondre’s al mateix jornal. ¿Tornarà el tren a Campos? S’ho demana però com si no s’ho acabàs de creure. Qui sap si d’aquesta manera tendria Palma més avinent i hi podria baixar qualque dissabte. Tanmateix ja no hi ha els mateixos cafès d’un temps, ni els homes fan rotllana devora el banc de s’oli per fer transaccions, ni es fumen els mateixos puros. ¿Com pot canviar tot tant? Fins i tot la gent ja no mira l’hora que és de la mateixa manera que es feia abans. Els minuts compten diferent, i ja no en parlem de les hores. Ara tot torna estantís només durant el temps que dura una aclucada d’ulls. ¿Tornarà el tren? S’ho torna a demanar, com si volgués creure’s, o per ganes a tornar trepitjar el món. El món és més enllà de qualsevol fita del poble. Somriu recordant aquell dia que el seu nét li va demanar si ell també havia fet esclafar monedes de cinc cèntims a les vies del tren, com havia escrit en Damià Huguet a El fum oscur del tren. No, li havia contestat ell. No havia jugat mai a l’estació. Els seus records del tren venen a ser com una lluita per a no enrecordar-se’n de res, una obsessió per oblidar. Tampoc tornaran les vetllades a la pista, aquella remor de les bicicletes, tubulars, les motos stayer, ni les carreres a l’americana. Tampoc tornaran les cançons de picat, les glosses, ni els boleros. Ni les dones tornaran a fer randa. ¿Per què la remor de les paperines, a entrada de fosca, li fan venir tots els records, d’una glopada? Es la por a no tornar. Ja tenc billet, va pensar quan li varen confirmar la malaltia ja fa uns anys. No hi deixa de pensar cap dia i, a les fosques, quan s’estira davall els llençols, li entra el pànic de no despertar-se mai més.  

Encara a la fresca, no s’acaba de decidir d’anar a sopar. Mira les fesomies que passen per davant ca seva, provant de contar els qui realment coneix. Un remuc com a salutació potser és el senyal que indica que el que ha passat és un conegut, encara que ben bé no de la seva quinta, que ja en queden molt poquets. La resta, ombres d’altres continents, d’altres llengües, d’altres colors, que passen callats amb la timidesa de la soledat dels qui es senten estranys. Altra volta els records, com un repic de campana dins el cervell, forns de calç, solls, menjades a fora vila, emprivada, amagar-se darrera un claper, coets dins la mar, jornades de llenya... tota una joventut esmicolada pels records en uns pocs segons. Ara que tothom parla de la crisi, ell se’n recorda dels rovegons de pa i de l’escudella enmig de la taula, a compartir. Ningú no se’n recorda dels excusats, ni de la ferum de la pobresa. La vida li ha passat per davant com un estel fugisser, vist i no vist. La vida, vista i no vista. I mira que n’han vingudes de mal dades. Des de la cadira de bova, no s’assacia d’enyorança, talment un bolero de joventut.

Publicat al Programa de Festes de la Mare de Déu d'Agost, Campos 2010

Canvi de terš

joanperello | 28 Juliol, 2010 12:13 | facebook.com google.com twitter.com

Canvi de terç

Hi ha dies aptes per canviar d’opinió, per enterrar una part de la teva educació. Molta gent del meu entorn mai no s’ho acabat de creure, però a mi sempre m’han agradat els toros – no m’agradat mai anomenar-los corregudes de bous o curses de braus, una manera molt cursi d’anomenar l’espectacle taurí-. Avui, aprofitant l’avinentesa del Parlament de Catalunya i després de la pressió popular que ha encetat el debat, puc declarar que hauria votat afirmativament per la prohibició. Pura contradicció, no ho puc negar, però pesa més la reflexió sobre la tortura dels animals que l’espectacle en si mateix. Deu fer una cinquentena d’anys que no assistesc en directe a una corrida de toros. Perdudes en el records quedaran imatges d’El Viti, El Cordobés, Dominguín, Nimeño, Tomás… Punt i apart. Catalunya una vegada més ens ajuda a la reflexió, tot i que sigui per dir adéu a una part, encara que no essencial, d’una vida. Adéu a les chicuelinas, manoletinas, naturals… Adéu a les armes. Potser Hemingway hi aportaría quelcom més ara que no fa no sé quants d’anys, quan els toros estaven de moda i ell es deixava fotografiar als tendidos. Adéu a Goya, Picasso, Barceló… Adéu als paisatges d’Extremadura. Benvingut el diàleg i la reflexió.

La pluja i els arbres

joanperello | 26 Juliol, 2010 21:14 | facebook.com google.com twitter.com

 Ha arribat la fresca. Una sensació molt agradable a la pell, sense res que t’enfiti. Un oratge que transporta la sensació del benestar. Avui horabaixa, després d’una lleugera pluja, he tengut l’oportunitat de sentir la sensació de la terra mullada a foravila. He hagut de fer un recorregut amb cotxe, inevitablement,  i he cercat els camins perduts, el camí dels ametllers, fugint de la carretera principal, a velocitat mínima, finestres obertes, els braços una mica per defora intentant tocar el fonoll i les tapareres. La bicicleta m’havia fet pana quan, després de la pluja, m’havia decidit a sortir a passejar i he hagut d’anar al mecànic. He fet l’itinerari, d’anada i tornada, sense presses, deixant-me endur per la lentitud. Anar pel món amb cotxe no és la millor manera d’entendre el paisatge, però sempre s’ha de saber triar la millor opció quan les coses venen maldades. La millor opció era, per tant, un horabaixa com el d’avui, cercar l’intinerari manco transitat, una carretera inusual, un paisatge per deixar-se amarar la pell d’essencialitat. No sé si m’acab d’inventar una paraula, però sé ben cert que no m’he inventat una sensació, una sensació essencial. Feia ganes d’aturar-se i mirar als ulls d’un arbre, fitant-lo, demanant-li el seu parer sobre com els homes malmenen el seu entorn. Potser, si m’hagués aturat, hauria vist les seves llàgrimes regalimant pel cos, la reïna d’una pell cansada de patir, tot i viure al millor paisatge possible. Finalment no m’he aturat a parlar amb cap arbre. I ho lament. Ara, a la fresca, interrog els fassers. No vull fer-me cap pregunta. Jo, com els arbres, qui sap si visc al millor lloc dels possibles, i tanmateix ens toca patir.

Adhesiˇ a la declaraciˇ del PEN CATALA sobre la sentŔncia del TC

joanperello | 22 Juliol, 2010 19:20 | facebook.com google.com twitter.com

  DECLARACIÓ DEL PEN CATALÀ   En aquests moments, alhora crítics i estimulants, que viu el poble català, el PEN Català i la Presidència del comitè de Traduccions i Drets Lingüístics del PEN Internacional volen subratllar que qualsevol projecte polític que es plantegi a Catalunya ha d’expressar clarament el compromís amb la llengua i la cultura pròpies d’aquest país; llengua i cultura a la qual s’han anat incorporant al llarg de la història generacions de nouvinguts i que, per això mateix, constitueix el nervi irrenunciable de la nació. En aquest sentit, situant-nos al costat del que manifesta de forma majoritària el poble català, ens declarem a favor d’assolir les màximes cotes de llibertat per a Catalunya. Només així podrem garantir la cohesió social al voltant de la plenitud lingüística i cultural de la nació catalana. En relació amb la sentència dictada pel Tribunal Constitucional espanyol sobre l’Estatut de Catalunya, el PEN Català, entitat internacional d’escriptors, que treballa per la llibertat d’expressió i vetlla pels drets lingüístics dels pobles, entre d’altres objectius, i la Presidència del Comitè de Traduccions i Drets Lingüístiocs del PEN Internacional, volen expressar als seus associats, amics, així com a l’opinió pública en general, que: 1. Cap tribunal, i encara menys un òrgan polititzat i ple d’anomalies contradictòries amb la constitució que suposadament interpreta, no té legitimitat per retallar ni condicionar la voluntat del poble català expressada mitjançant els seus representants electes i ratificada en un referèndum democràtic.  2.  La decisió del Tribunal Constitucional de llevar a la llengua catalana el seu caràcter de “preferent” en l’ús de les administracions públiques catalanes i el mitjans de comunicació de titularitat pública constitueix una humiliació inacceptable per a tots els catalans d’esperit lliure, a part de comportar una fractura social. Per això la rebutgem sense cap ambigüitat. 3.  Qualsevol interpretació que negui ple valor jurídic a l’obligació de conèixer la llengua catalana equival a la seva subordinació legal respecte de la llengua castellana i perpetua una situació imposada per antics drets de conquesta, incompatibles amb la llibertat i la democràcia. A més, el dret a emprar la llengua pròpia és un dret inalienable dels pobles que tot Estat ha de protegir i fomentar com un patrimoni propi. 4.  La llengua catalana ha de ser la llengua vehicular de tots els graus de l’ensenyament públic i privat a Catalunya, sense perjudici de l’aprenentatge d’altres llengües, inclosa la castellana. La transmissió intergeneracional és un dels elements clau d'una llengua i en garanteix l'ús social.El coneixement de la llengua catalana, doncs, és imprescindible per a la bona convivència de la societat catalana, per a la integració dels nouvinguts i situa els ciutadans que no la coneguin en un grau d’inferioritat. Qualsevol altra interpretació no només és contrària a la legislació emanada del Parlament de Catalunya des de fa 30 anys, sinó que posaria en greu perill la supervivència del català i la cohesió social. 5. La llengua catalana és l’eina de l’escriptor català, la que ha configurat una literatura mil·lenària com ho és la catalana, fundacional en l’imaginari europeu. És un deure de l’administració de l’Estat vetllar perquè sigui coneguda i utilitzada amb llibertat i igualtat per tots els seus parlants. 6.  El sentiment d’injustícia derivat d’una sentència irrespectuosa amb la legitimitat democràtica, lluny d’abatre’ns ens esperona a lluitar per la llibertat de Catalunya i pel més alt reconeixement dels drets lingüístics, socials, econòmics i polítics dels catalans en tots els nostres actes diaris. El PEN Català, que des del 1922 treballa en la mateixa direcció, ja va ser una de les entitats promotores de la Declaració Universal dels Drets Lingüístics, aprovada a Barcelona el 1996.  El proppassat mes de maig, va presentar a la seu de les Nacions Unides de Ginebra, en el curs de la sessió oficial de l’Informe Periòdic Anual sobre Espanya, un dictamen sobre la situació precària i minoritària de la llengua catalana en l’àmbit de l’administració de la Justícia, cosa que vulnera els drets dels catalanoparlants reconeguts pels tractats internacionals subscrits per l’Estat espanyol. La present declaració s’inscriu en la mateixa línia: la defensa dels drets lingüístics dels ciutadans de Catalunya.  PEN CatalàPresidència del Comitè de Traduccions i Drets Lingüístics del PEN Internacionalwww.pencatala.cat 

Barcelona, 21 de juliol de 2010

El caos polÝtic

joanperello | 20 Juliol, 2010 21:22 | facebook.com google.com twitter.com

El caos polític. Els qui vivim a la intempèrie, nus de qualsevol cobertura dogmàtica, interessats emperò amb el devenir de la nostra societat, no tenim gaire possibilitat de creure que després de cada cruïlla hi pot haver-hi una solució pragmàtica. La darrera vegada que vaig participar a una concentració de signe polític pensava que ho feia per la defensa del meu país. La veritat emperò és que es concentra més gent pel problema del botellot que per la dignitat del país. No és que pensi que el tema del botellot no es mereixi una, o mil si fan falta, concentracions. Contra el renou i la brutor ens podríem manifestar cada segon a cada indret del nostre país. També, per la dignitat del nostre país. El problema és que entre tots no sabem encara a quin país pertanyem. La classe política perd la memòria amb molta facilitat, però també ho feim els votants, i els militants o simpatitzants de cada organització política. A Mallorca, cada persona pot representar un partit polític, excepte els de la dreta. A Mallorca la consciència de la gent d’esquerres és manté amb una pulcritud que arriba a esverar. Ho dic amb ironia, naturalment. Sovint, llegint els diaris digitals amb els comentaris anònims, he arribat a pensar que estam condemnats a patir. Hi ha moments en que tot i estar d’acord s’arriben a insultar.  Si això és debat, el que li falta al país no és debat, sinó educació, i en el sentit més ample. Educar-nos, encara que sigui d’una manera autodidacte, fugint dels dogmes de l’impossible. Educar-nos, per entendre el que és el país. Educar-nos per posar el país per damunt del desveri i d’aquesta increible facilitat que tenim per l’odi i l’autodestrucció. Ja ho sé, vaig malament.

Llišˇ de silenci

joanperello | 18 Juliol, 2010 18:54 | facebook.com google.com twitter.com

 

Som a foravila. Canícula de juliol. Ensumant pletes llunyanes, que deia Damià Huguet, he cercat una ombra, la mateixa dels cans, els animals que trien millor el lloc on romandre quiets sense patir. M’acompanyen dos raters inquiets i àgils, però que fins i tot ells, pur nirvi, no saben que fer amb el seu cos menut, sense grasses, al punt del migdia d’un dia de juliol. Cigales, com un cor acústic d’estridències, inquietes enmig de la pineda. L’horitzó, allunyant-se de les pletes, s’amaga darrera un tel d’humitat. Estic assistint a una magistral lliçó de silenci. La remor insistent del vent i el càntic persistent de les cigales formen part del silenci, qui sap si perquè l’antítesi del silenci és la veu de l’home i de les seves circumstàncies. Llegesc pausadament Antonio Tabucchi, com qui olora un vi portugués, mentre unes formigues s’enfilen per les meves cames. Fins i tot he cregut que qualcú me cridava pel meu nom. Lliçó d’un silenci inexistent, per tant. “No és fàcil fugir de Porto –va dir l’advocat-, però tal vegada el vertader problema és que no és fàcil fugir d’un mateix, perdoni’m l’obvietat” diu un personatge de Tabucchi. Qui sap si jo, obvi, estic intentant fugir de mi mateix, enmig d’aquesta lliçó de foravila i silenci, aparentant saber el per què de la meva persistent ansietat. I mentrestant, molt més important, hi ha vida. Esplendor de buguenvíl·lies. El cactus, mama de monja, ha tret la flor d’un dia. La terra seca esmussa la pell de la punta dels dits dels peus. Moraduix al tacte. Les figueres de moro com un símbol de la vida, i de la terra, que ja no ha de tornar. La llimonera quasi nua. La vinya marca el sender de l’esclat de la bellesa. “A mi que no em treguin dels paisatges on hi hagi vinyes i oliveres. Allà fins on van arribar els romans és el límit de la bona vida”, diu un personatge d’Hèctor Bofill. Lladrucs llunyans fan alçar les orelles dels petits raters. La llunyania sembla una suggerència, fins i tot sensual. Un punt d’inquietud aprop de l’esternó, talment com quan dones per acabada la lectura d’un llibre fascinant. Tanmateix el silenci no existeix.

Aquella educaciˇ francesa

joanperello | 15 Juliol, 2010 13:08 | facebook.com google.com twitter.com

Aquella educació francesa

Vaig rebre, a través de l’IEB, un exemplar de l’antologia de poetes de les Illes Balears que el recentment traspassat Maties Tugores va preparar per a l’editorial Caractères de França en versió bilingüe traduïda per ell, i que va tenir a bé incloure-hi tres poemes meus, la mateixa quantitat per tothom, una trentena de poetes. Adesiara, qualque capvespre d’estiu, abans de retornar al meu retir de Sa Ràpita, faig una volta per les llibreries de Palma i després m’assec a prendre un refresc a qualque café de la plaça Santa Eulàlia, fullejant els llibres. Trii la plaça de Santa Eulàlia per dues raons: una, perquè m’és avinent, i l’altra, per un gest de nostàlgia cap a la joventut perduda. En aquesta plaça s’hi van gestar alguns dels meus primers poemes i, sobre tot, la iniciació a l’etapa de la joventut irrecuperable. Ahir capvespre, a l’ombra , vaig tractar-me de llegir en francés, i tot i l’avantatge que significa enfrontar-te a un text propi, me vaig trobar amb paraules no registrades a la meva memòria ni a la meva pobra educació franciscana. Quan parl de pobre no ho faig en sentit estrictament franciscà, auster i senzill, sinó amb el de paupèrrim, tant en sentit qualificatiu com quantitatiu. En aquelles aules franciscanes m’ensenyaren a aprovar, si és que realment no vaig esser un autodidacte també amb aquest afer, però realment no vaig aprendre res, i això que l’assignatura de francés era la més estimulant, entre d’altres raons perquè el professor que l’impartia era, o semblava esser, el més laic del col·legi. Francés de banda, una educació decebedora en conjunt.

Una certa edat

joanperello | 10 Juliol, 2010 10:50 | facebook.com google.com twitter.com

 Quan arribes a una certa edat... Una certa edat. ¿Com marcam aquesta distància, aquesta fita? ¿Quina és una certa edat? Potser és quan ja comences a comptar els mesos. Aquest és el meu cas. Fa un mes que me’n vaig sortir d’una i això dóna, com diuen, una nova perspectiva de les coses. Ara ja puc dir que tenc una certa edat i les cicatrius vitals comencen a deixar marca, sense exagerar. Fins i tot por resultar imperceptible per molta gent, però a poc a poc, tens una altra manera d’establir les teves preferències, com reparteixes el minuts, les mirades.  Sempre vaig passejar amb orgull el fet d’haver nascut un 10 de juliol, i fins i tot ho vaig fer avinent al meu primer poema publicat en llibre, Es massa difícil, aquell conjunt de poemaris que vàrem publicar en Lleonard Muntaner, Guiem Soler i Damià Pons, amb el títol co·lectiu de Temptant l’equilibri. Un 10 de juliol també va néixer en Marcel Proust. I tanmateix això no significa res. L’horòscop juga amb l’atzar i les coincidències. Els llunàtics, així ens diuen als qui hem nascut sota l’auspici de Càncer, ens desfeim a preguntes sobre el jo, però alhora som un col·lectiu sense respostes.  Quan arribes a una certa edat... agraeixes que quan et feliciten amb un molts d’anys hi afegeixin, i salut!.
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS