Administrar

No me puc perdre mai. Visc al carrer de la br˙ixola. Com diu Dino Buzzati, de vegades tenc la impressiˇ que la br˙ixola del meu ge˛graf s'ha tornat boja i que, tot pensant que avanšÓvem cap el sud, en realitat segurament hem estat fent voltes sobre nosaltres mateixos. http://www.escriptors.cat/autors/perelloj

Les estacions absurdes (24): El darrer manuscrit

joanperello | 25 Juny, 2010 18:24 | facebook.com google.com twitter.com

A Tomeu Mestre, Balutxo, amb motiu de la publicació de la novel·la El darrer manuscrit, que va d’estacions i trens.  

L’escena es produeix dia 14 d’octubre de 1968. En Macià Gomis, Manacorer de mal nom, s’aixeca lentament del banc de l’estació. Comença el seu compte enrera, i qui sap si el de Mallorca ja definitivament. Durant el temps que s’ha mantingut assegut com si es miràs la feta, sense donar gens d’importància a res, ha vist com passaven pel seu cap milers de records. Potser ara ja s’han acabat els somnis, la violència, el temps de la postguerra, dels militars i falangistes, de les cunetes i parets de cementeris, de vetllades a fora vila, de guitarrons i fogarons, estraperlistes i contrabandistes, herències i terres, capellans i velles... Mallorca s’esforça en canviar la seva identitat i qui sap si no acaba d’encertar el camí. Té el cap a punt d’explotar amb el seu vaivé de records i premonicions. Acluca els ulls amb un intent de retrobar-se, de saber ben bé qui és. Es veu per la serra de Campos, per l’estació de les pedreres, mirant de coa d’ull l’imatge de Sant Salvador. Obre els ulls i, altra volta a la realitat, pensa que ja no li queda res més a fer a l’estació de Ciutat. Tot està en ordre. L’estació té marcat el seu destí.

Les estacions absurdes (23): La fel del tren

joanperello | 25 Juny, 2010 17:32 | facebook.com google.com twitter.com

La nit encalça la festa. Es la revetla de Sant Joan. El tren de la platja va estibat de gent. Molts escolten música i mouen els seu cos a ritme de cumbies, merengues, rumbes... Roba de mils colors, camisetes i jeans ajustats a la pell. La gent va endarrer de la gran festa de la Mediterrània: foc i energia a recer de la lluna, sensualitat a la pell. Però no tots hi arriben d’hora. Els darrers trens encara arriben carregats de gent i música. Tothom s’apressa per arribar aviat a la platja dels somnis, per a compartir la gresca de les fogueres. La gent camina a caramull, qui sap si darrera el guia de la mort, aquell que va endavant i, potser carregat de la valentia més absurda, i que decideix obviar els senyals pels peatons per accedir a l’altra banda de l’andana. La multitud segueix la multitud, sense fer cas omís a l’avís de la providència i travessen per les vies. No hi són a temps per esquivar el tren que s’apropa, el convoi de la mort, aliè a la festa de Sant Joan. L’impacte apaga totes les músiques i trenca els cossos. L’estació, aquesta nit, és més absurda que mai.

Les estacions absurdes (22): L'ensurt

joanperello | 19 Juny, 2010 09:56 | facebook.com google.com twitter.com

Quan desperta, la primera imatge que té davant els ulls és la de dos policies locals, de blau i groc, les mans a la cintura, treient pit. S’examina lentament, com si es trobàs al centre d’un somni, amb personatges que murmuren i que no acaba d’entendre, com si surassin per un paisatge que va reconeixent a poc a poc. Duu la camiseta totalment mullada i hi ha restes de sang a la roba, gotes quasi imperceptibles. Reconeix un infermer que s’agenolla davant seu i li pica un dit. Una nova gota de sang que li estronquen amb un segon, amb el cotó aferradís. Sent com comenten que ja hi ha millora. Una glucèmia de 52, mitja hora després de la de 33. Ja no hi coma. Respon totes les preguntes però no se’n recorda de res. L’han de dur a urgències i l’aixequen del banc de l’estació. Les cames pesen molt i nota la humitat del carrer on l’espera l’ambulància amb les intermitències de les urgències. Prefereix que no l’ajeguin a la camilla, i seu a una cadira de poca estabilitat, observat per un infermer. Tots els estris de l’ambulància sembla que han de rodolar per enterra. No es veu res des de l’interior de l’auto, però sospita que al carrer només hi ha la soledat. Ell sent un buit immens dins la seva còrpora. Un cansament vital. La fluixedat. L’infermera l’informa que té el sucre a 82 i li dóna unes recomanacions per a les properes hores. Pregunta per qui els ha avisat. Un àngel, li diuen. Quan li demanen on vol que el deixen, diu que el deixin a l’estació. Té un llarg viatge per fer. Tota una vida per endavant.

Les estacions absurdes (21): L'esquela

joanperello | 10 Juny, 2010 21:40 | facebook.com google.com twitter.com

M'he cansat de la mort.


Ramon Guillem



S'assembla al personatge de la seva esquela. Les dades indiquen sense confusió que ell és el mort. Potser ho ha fet calladament, com la seva pròpia mirada dels darrers anys, d'ençà que va decidir no viure més, ell precissament, un xarlatà, a qui li agradava escoltar-se pels altaveus de la mediocritat, aquells anys de generacions sense gaire opinió. No va poder ser un bon estudiant de carrera perquè l'afany per viure li va malbaratar els somnis. No va poder ser mai un obrer perquè volia marcar la distància respecte als seus col·legues, sempre amb una paraula treta del diccionari de la ironia i de la supervivència. Va viure amb la contradicció de ser qui no volia esser i de no esser qui hauria pogut esser. Finalment un dia va callar. Va entrar a un bar i es va asseure al final del tasser, amb una gerra de cervesa. Va decidir que, des d'aquell moment, l'horitzó no era al mar. Van passar els anys i la gent es va acostumar al seu silenci i a la seva mirada perduda fins que un dia, i no amb gaire decissió, es va aixecar del tabulet de la seva absència i va decidir que estava cansat de la seva sort. Amb pas insegur va dissenyar com seria la seva mort. Imaginà la seva esquela als vidres de l'estació absurda. Cansat de la mort, es va reconéixer, subtil i contradictori, com tota la seva existència i la seva pròpia absència.

Les estacions absurdes (20): L'espera

joanperello | 04 Juny, 2010 21:28 | facebook.com google.com twitter.com

Desde la plataforma del último vagón

has venido absorta en la huida del paisaje.


Alvaro Mutis



Ell, solitari com una ungla amb dol, arriba puntual cada dia a l'estació. Espera una estimada que no ha de tornar mai i que, tot i els pas inevitable del temps, segur que manté encara una planta immillorable. S'ha arribat a avesar a les esperes infructuoses. La rutina del desamor no li acaba de trencar el cordó umbilical de l'esperança. Llegeix amb molta atenció el "Breve poema de viaje" d'Alvaro Mutis i li agrada saber que comparteix amb el poeta el gust i l'amor per la mateixa dona. Sap que ella, com si s'allunyàs del paisatge, es desembotona amb gest femení la brusa. Ho fotografia mentalment. Les ungles pintades de fosca no escatimen l'essència del gest. Els dits també fan un lleuger moviment per decantar els cabells negres i acaricien les celles. Es pregunta quants d'anys deu fer que l'amada d'ulls negres viatja en aquell tren que no acaba d'arribar mai. ¿Deu, vint, trenta...? Intenta fer memòria. Sí, potser són més de trenta. Ella un dia va pujar a un tren sense mirar enrera. Ell durant molts d'anys va pensar que l'havia vista girar per acomiadar-se amb un mocador als ulls. Després, també durant molts d'anys, ha esperat la tornada del tren. No sap encara si de bades.

Les estacions absurdes (19): Una darrera oportunitat

joanperello | 01 Juny, 2010 21:23 | facebook.com google.com twitter.com

És un home menut, aclaparat per l'estridència dels altaveus de l'estació, atemorit per la cua davant la finestreta de l'oficina de venda de bitllets. Va net, però sense mirar prim amb el planxat de la roba, caducada ja per l'hostilitat de la humilitat d'una vida austera a la força. Va net, però els pèls al nas i a les orelles, així com les celles poblades, en desordre, fan endevinar la seva edat. El poc cabell, gris, només manté una certa vitalitat al rodapeu del cap. La clenxa és com el silenci, inexistent. Té pressa, però sobre tot li guanya la impaciència perquè no n'està molt segur del que ha de fer. A més a més, tot i que des de que s'ha llevat de matinada s'ha esforçat en dur al dia el tema de les orinades, comença a notar una coïtja a l'entrecuix. Mira a cada banda cercant els rètols de l'excusat però li fa vergonya demanar-li a l'estranger que duu darrera que li estotji l'espai de la cua. Sap que a vegades s'ho paga tenir una mica de paciència i que, de cop i volta, la cua farà més via, ell entendrà l'oficinista de la finestreta i que encara li quedaran uns minuts per anar a pixar, tot i que pensa que déunovulguiunmaldeventrearaiaquí. Qui sap si tot anirà bé. Pensa si els estrangers també deuen amollar pets i bufes, mentre mira de reüll l'home de sandàlies amb calcetins. Fins ara no havia maleït la mort de la seva Maria, ni havia notat a faltar els seus cops de colze pels seus gestos inoportuns. Adesiara fa recompte del que duu a la cartera, aquell paperet doblegat fins a la mínima expressió amb l'adreça del seu fill, o la llista de medicaments tot i que ell sempre havia volgut diferenciar-los pel color de les pastilles o per les capses, la loteria de la seva darrera esperança acabada tanmateix en un número en el que no hi manté gaire fe, la llista amb els números de telèfons per a possibles emergències. ¿ I tot això, per què?. S'ho demana mirant l'entorn. Ell no ha decidit res, perquè fa temps que calla i escolta, perquè ja fa molts d'anys que va deixar de dur una vida, la vida. La coïssor va en augment, però el distreu amargament la visió d'un home en cadira de rodes. Agafa aire. Sap que en el fons no està tan malament i que potser al poble del seu fill hi pugui trobar un café amb gent amable, senzilla i austera, que sàpiguen que l'onze de bastos és qui comanda. ¿ I tot això, per què?. S'ho repeteix, amb un remug de barra closa. Es posa la mà a la cartera i separa els papers importants. Un a un els trenca per cada un dels doblegs. Primer, la llista de les medecines. Després, l'adreça del fill. Després, la foto de la dona. Té una llàgrima seca a l'aguait. Sap que té poc tens per plorar si vol que el cop del tren tengui efecte, perquè la velocitat que duu és poca. La força, emperò, potser deu ser suficient per no haver d'admetre una darrera oportunitat.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS