Administrar

No me puc perdre mai. Visc al carrer de la br˙ixola. Com diu Dino Buzzati, de vegades tenc la impressiˇ que la br˙ixola del meu ge˛graf s'ha tornat boja i que, tot pensant que avanšÓvem cap el sud, en realitat segurament hem estat fent voltes sobre nosaltres mateixos. http://www.escriptors.cat/autors/perelloj

Llegint J.C.Llop: "En la ciudad sumergida"

joanperello | 26 Maig, 2010 21:09 | facebook.com google.com twitter.com

He llegit els darrers capítols del llibre de José Carlos Llop, En la ciudad sumergida, amb música de Tete Montoliu de fons. Pura coincidència, però hi ha un personatge urbà en el llibre de Llop que és el Bar Bruselas, que de qualque manera tutela part de la nostra memòria i on, de ben segur, que vam compartir bones vetllades. Eren els anys del nostre aprenentatge. Aprendre a viure, a escriure, a llegir... En Llop ha estat un alumne avantatjat dels seus propis mites i, amb una gran cal·ligrafia literària ha recreat el seu món, i no només en aquest llibre. Un món no sempre real. Vull dir que el món que descriu, la Palma que visiona, no sempre s'ajusta a la crua realitat. Diríem que té el perímetre vital i social molt tancat. Això, emperò, no és cap obstacle per endevinar una gran literatura en tots els seus llibres, novel·la, poesia, dietaris... fins aquesta entrega de memòries que he llegit amb un cert apassionament i, fins i tot, com si a qualque moment jo mateix en fos un personatge anònim d'aquesta pel·lícula, un extra, un figurí que passeja pels carrerons de Palma, o s'asseu a una certa distància del narrador a tots i cada un dels bars, escolta la seva música o llegeix els seus llibres, o fa de soldat a les ordres del pare general. Deia que en Llop ha sabut esser un alumne avantatjat dels seus mites, aprenent a viure, a escriure, a llegir... Ho ha fet talment com s'havia proposat fer-ho, sense escatimar res en aquest afany, i amb els millors resultats possibles.

Les estacions absurdes (18): La lentitud

joanperello | 25 Maig, 2010 17:36 | facebook.com google.com twitter.com

Ja no arriba a l'estació amb ansietat ni impaciència. Ha après a respondre a la vida amb lentitud. Potser ho va acabar de comprendre, i aprendre, llegint Milan Kundera: "En aquesta lentitud hi crec reconéixer una marca de la felicitat". S'asseu amb parsimònia, amb un gest inequívocament artrític, al banc de fusta i ferro de l'estació. Sap que no duu cap marca de felicitat, però hi creu obstinadament, des d'aquell dia que va comprendre que no s'ho pagava rebel·lar-se. La meta tanmateix de cada vegada és més aprop i el premi és un càstig. O no. Pensa somrient, amb una busca d'ironia, que l'eternitat qui sap si té el color del crepuscle damunt la mar plana d'un capvespre de maig. Ca barret! L'eternitat només dura un segon, suficient per saber que la mort és inevitable. Se lleva la gorra amb ronseria, només per gratar-se la frontera de la calba. De cada gratada sempre en surt una gota de sang per haver-se encetat la crostera. Mentrestant hi ha gent amb presses, homes als qui se'ls hi surt la camisa per caminar aviat, o dones esveltes a punt de perdre la compostura corrent amb sabates de tacó. I a on deven anar, es pregunta? Ell, que anys enrera va llegir Cioran, sap que l'home corre cap el seu enfonsament i que el devernir és un carreró sense sortida. Potser aquells que corren i corren de pressa no ho saben. Ell sí. I per això, s'amara de lentitud, allargant l'espera a l'estació absurda.

Les estacions absurdes (17): Ell, de bell nou

joanperello | 20 Maig, 2010 17:16 | facebook.com google.com twitter.com

 Es un home estrany que seu a l'estació, silenciós. Té una certa manera de mirar que sembla que vagi més net del que va. Segur que va molt brut, a no ser que de matinada hagi anat per l'hospital i una infermera, na Maria normalment, l'hagi fet passar per la dutxa d'urgències. Una dutxa d'emergència i alguna muda una mica esquinçada. Qui sap! Tanmateix ningú no si acosta per comprovar-ho, tot i que efectivament no fa cara de dolent. La brutor només destorba als qui necessiten canviar-se de roba sovint. La brutor, les taques especialment, és la metàfora del pecat. Lluites contra la temptació, igual que vas alerta amb no tacar-te. Què passa, una vegada que ja duus una taca d'oli a la camisa?. Amb el pecat passa el mateix. Ja no vé d'un quan caus. Una mirada mustia, potser. Ell ja no pensa  ni en temptacions ni en pecats. No pensa en les mans brutes o el calçons tacats. Mira o no mira. Les cadències de les anques femenines, els capells masculins, normalment gorres. Mira o no mira. Qui sap que es veu darrere els ulls mig aclucats, com qui s'enlluerna només amb el trànsit de la ciutat, amb tots els renous a la plaça del Rei Jaume I. A la paperera hi ha una bossa amb deixalles de patates sintètiques. Miques a una bossa oliosa a la que ell mai no s'hi acosta. Ho deixa per a les velles. Qui sap si se li nota un lleuger somriure quan veu arribar alguna d'aquestes velles de cabell oliós culejant pels bancs i les papereres. Elles sí que cerquen les golosies i les patates fregides, tot allò que ell obvia. Fa anys que no es troben rovegons de pa bo. Restes de baguettes com xicles, amb alguna gota de saliva. Bosses de plàstic que un dia van ser transparents, enfitoses ara com un condó usat. ¿És un home estrany? Més aviat és un home de poques paraules, de mirada discreta i de pensaments amagats. Esquiu com els moixos. ¿ La seva història ? Qui sap si un dia va ser un viatger. Qui sap si tot es déu a que un dia va perdre el seu tren i no sap quin és que ha d'arribar ni el que li convé. No fa gestos de dubte, ni es posa nerviós quan es formen gran cues de passatgers al seu davant. Roman impassible amb la seva mirada d'ulls menuts. Hi ha una vella que s'unta els cabells amb la saliva i gesticula com els muts. Una altra duu els llavis vermells, un rouge que no perd mai el seu color, sense caducitat a l'expressió. Morirà entelant les ulleres del forense que l'examina, si es que moren mai aquestes velles de les estacions. Hi ha una altra vella que es manté viva gràcies al gat d'angora que duu damunt les velles maletes. Ell mai no s'acosta cap a elles, com si a la seva joventut n'hagués sortit escalivat. Elles, naturalment, l'obvien des de la distància, com aquells animals intel·ligents que mesuren amb la seva experiència el moment oportú per llançar-se cap a una víctima. Quan ell, a vegades, sembla observar els tickets dels passatgers que s'apressen a desfer-se'n d'ells a la sortida, com si temessin que puguin quedar dins les butxaques, exposats a la violència destructora d'una rentadora automàtica, elles miren cap a la llunyania com si s'observassin a un mirall llunyà. Curiós això dels tickets deu pensar. Quina poca efectivitat. Caduquen amb facilitat i no serveixen mai més. Ni els impostors s'interessen ja per ells. Passa com amb les monedes abandonades a les cabines telefòniques. La de la plaça de l'estació duu setmanes sense que ningú la faci servir. Potser no quedi ni l'aparell o el cablejat. Enterra hi ha els vidres i un rouge als llavis de la protagonista de la publicitat. Tot passat de moda. La caducitat dels viatgers: turistes, immigrants, jornalers... Tots tenen el seu límit. Tots tenen una tornada. A l'estació només hi ha una persona que esquiva les busques del rellotge, avesat a un nou temporitzador. Només la fosca i la pluja poden interrompre el seu gest tranquil. Es quan s'aixeca molt lentament i fa un nou dobleg al vell diari per ficar-lo dins la carreta de la bossa que altres fan usar per anar a la compra. No se sap com era fa uns anys, ni el color ni el material. També falla una rodeta, com si patís d'aneurisme. Ajupit, com qui ja no pot ni amb l'ànima ni l'esquena, enrampades les cames i els peus freds, inicia un nou itinerari. No se'n va molt alluny. Cerca el seu petit racó, arrecerat del fred i la humitat, tot esperant que a les fosques ningú el trepitgi, i que els vigilants de seguredat facin el més fàcil, mirar cap a l'altra banda. Pocs cartrons i la manta d'aquella infermera d'urgències. Ningú no ho sap però ell somriu cada vegada que pensa amb ella, tot i que a vegades el renyi molt fort. La vida tanmateix està feta per aquells qui tenen un sac de paciència i que, a l'adversitat, saben fer una pausa. Una pausa, un silenci a la penombra, no és emperò un acte de contricció. Es, simplement, una alenada, un sospir, un gest de paciència, el cansament al cap i a la fi.

Edoardo Sanguineti

joanperello | 19 Maig, 2010 20:32 | facebook.com google.com twitter.com

    Ha mort el poeta Edoardo Sanguineti, a Gènova, als 79 anys. La notícia m'ha agafat de rampellada, però deixant-me un gest a la cara com qui mig acluca els ulls i intenta retrocedir en el temps. He recordat que la meva educació literària, anant per lliure, bona part me ve donada pel poeta Octavio Paz i, precissament d'una col·laboració entre aquests dos poetes, i uns altres dos, Jacques Roubaud i Charles Tomlinson, vaig conéixer els primers versos d'Edoardo Sanguineti. M'afectaren tant que fins i tot els vaig usar com a epíleg d'un dels meus primers llibres, Baf de Llavis (1976). Si vaig gosar a cloure un llibre amb uns versos d'aquest poeta va ser per l'impacte que me produiren i perquè ja que li havia furtat alguns versos, me veia amb la necessitat de fer-ho explícit. El mateix me passava amb Octavio Paz que vaig usar al mateix llibre per encapçalar-lo amb una cita seva, que començava amb els versos amar es combatir, es abrir puertas.... i acabava amb un contundent en monedas de cobre y mierda abstracta. Dec, i no només això, la coneixença de la literatura d'Octavio Paz al poeta Damià Pons. El poeta mexicà d'alguna manera me va obrir les portes del món poètic, o com a mínim les me va eixamplar. Mai emperò sabem ni podem correspondre i per això me sap greu no haver estat un alumne avantatjat dels escriptors esmentats.

    La col·laboració entre els poetes Paz, Tomlinson, Roubaud i Sanguineti es va concretar en el llibre RENGA, publicat inicialment per Gallimard el 1971 i després en versió espanyola per l'editorial mexicana Joaquin Mortiz l'any 1972. El llibre que els poetes dedicaren a André Breton es va gestar l'abril de 1969 quan els quatre poetes es tancaran al soterrani d'un hotel parisenc. El renga segons explica al pròleg d'aquest llibre Claude Roy és una forma poètica col·lectiva japonesa desenvolupada en diverses épocas des del 794 fins el segle XV. Els poetes que inicien una estrofa obliguen a l'altre a continuar-la, adoptant-ne la forma del sonet, tot i que d'una manera molt lliure com es pot suposar. Poesia a quatre mans o, millor dit, poesia a quatre essències.

     

    Ho segnato sopra la mia fronte le rughe del tuo utero,

    i morbidi anelli del tuo muschio mestruale:

    ho versato lividi liquori dentro le pagine dei tuoi calendari:

    ho coltivato il fungo e la felce sopra le spiagge dei tuoi laghi

     

    Aquesta poesia contundent i experimental, d'enfant terrible segons alguns crítics, era la poesia d'un dels principals I novíssimi (1961). Moltes nits de lectura enyor poesia capaç de mossegar les síl·labes.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS