Administrar

No me puc perdre mai. Visc al carrer de la br˙ixola. Com diu Dino Buzzati, de vegades tenc la impressiˇ que la br˙ixola del meu ge˛graf s'ha tornat boja i que, tot pensant que avanšÓvem cap el sud, en realitat segurament hem estat fent voltes sobre nosaltres mateixos. http://www.escriptors.cat/autors/perelloj

Les estacions absurdes (16): El lector inquiet

joanperello | 18 Marš, 2010 21:51 | facebook.com google.com twitter.com

    El lector que seu al banc de l'estació, esperant el tren imprevisible, duu a les mans un llibre de poemes - Vinyoli, potser? Inquiet, se n'adona que des de fa una bona estona els versos boten de banda a banda de la pàgina, les retxes perden claredat com una belluma a la nineta dels ulls, la fusta del banc li aixafa el cul, el tren no arriba... ha perdut definitivament el fil de la lectura. Potser el darrer vers ben llegit és aquell que diu: " Llegim-nos altre cop, si és possible, els ulls". El lector inquiet no troba ningú amb qui mirar-se als ulls. No hi ha proïsme. Intenta tornar al llibre però és impossible. La fosca compareix a la seva mirada. Si abans dubtava de si arribaria el tren, ara ja dubta de si la poesia també ha desaparegut. Comprèn que finalment ha caigut en la trampa i que en passar pel portal de ferro forjat ha entrat definitivament a l'estació absurda, perquè érem dos a contradir la nit.

Les estacions absurdes (15): Alzheimer

joanperello | 11 Marš, 2010 13:31 | facebook.com google.com twitter.com

Avui migdia he vist un home perdre’s víctima de l’alzheimer. Anava camí de l’aeroport però cercava l’estació, aquest món absurd on vivim, trescam i patim. Vestia de manera esportiva, amb una certa elegància en el posat, qui sap si a la manera d’alguns jugadors de golf o de tennis quan arriben a l’edat de prescindir de certs prejudicis. Ha perdut la memòria, emperò, i no sap on va ni d’on vé. Ignora el que passa al voltant de la seva aura. Tresca i tresca, amb un balbuceig quasi inexpressiu d’algunes paraules. Es com si se cercàs a ell mateix. Arribes a vell i ets un dubte per a tu mateix i qui sap si una nosa per a qualcú. Hem telefonat a la família i el resultat ha estat desesperant. “Deixo-ho fer o l’acompanyi a la parada de l’autobús” ha dit una veu a l’altra banda del telèfon. La persona que ha fet la cridada telefònica s’ha quedat sense veu, en blanc. No se podia creure que qui l’atenia era un familiar que li responia amb la mateixa fredor d’una oficinista poc amable. Finalment ha arribat un segon familiar que sí ha atès correctament la crida. Amb lleugeres llàgrimes als ulls se n’han anat plegats, demanant com fer-ho per arribar a l’estació absurda més propera.

Les estacions absurdes (14): El pintor

joanperello | 10 Marš, 2010 19:29 | facebook.com google.com twitter.com

    El pintor ha arribat d'hora a l'estació, amb tot l'ormeig, però li fa vessa desplegar-ho. Fa tant de fred que avui s'ha vestit amb el màxim de roba gruixuda possible, capell al cap i uns guants que li protegeixen de les sedes als dits i que si sortissin no li permetrien pintar. No desfà, dèiem, els bàrtuls. Es queda mirant la neu incipient que cau just al seu davant, al carrer, i que ell contempla embadalit des de la porta de l'estació. No ha pintat mai la neu. Més encara, no ha pintat mai la pluja, ni el fred. A poc a poc aquesta sensació de no haver pintat aquestes coses li crea una angoixa interior. I agafa por. Agafa la por de l'artista, la por a no treure entrellat del que es proposa, la por de l'artista davant el llenç sense màcula. ¿Com és possible haver arribat a vell i no haver pintat mai el fred? S'acusa d'haver-se dedicat a la rutina, a fer-ho fàcil, a pintar sempre els mateixos redols de la ciutat. Sap que avui tampoc pintarà res. En el fons, potser no és un artista, sinó un pobre solitari, un personatge més d'aquests que viuen a les estacions absurdes. Es toca la barba i acluca els ulls i es fa preguntes. Preguntes sense resposta. Els dits, encara dins els guants, toquen el cavallet i la paleta. No hi ha colors avui, en aquest dia de fred, aigua i neu.

Les estacions absurdes (13): Dermatosi

joanperello | 06 Marš, 2010 11:35 | facebook.com google.com twitter.com

    A l'estació avui tampoc hi arribarà cap tren. Els solitaris, que potser ignoren aquest fet, segueixen esperant. Tenen els ulls talment un cocó de sal, amb cruis. Més enllà de la seva mirada només hi ha la rutina. La seva dermatosi és la brutor, aquest safarrí com una crosta de fosca. Ignoren la veritat perquè fa temps que en prescindeixen d'ella. Ni somien ja en la trobada de cap tresor ni les seves mans podrien gratar la terra. La seva música és la remor d'un tren inexistent. No temen cap olor ni els fa assunto el fum de les locomotores. Els insectes caminen imperceptibles per la seva pell, sucant soledat.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS