Administrar

No me puc perdre mai. Visc al carrer de la br˙ixola. Com diu Dino Buzzati, de vegades tenc la impressiˇ que la br˙ixola del meu ge˛graf s'ha tornat boja i que, tot pensant que avanšÓvem cap el sud, en realitat segurament hem estat fent voltes sobre nosaltres mateixos. http://www.escriptors.cat/autors/perelloj

Les estacions absurdes (12): Jubilacions

joanperello | 31 Gener, 2010 23:13 | facebook.com google.com twitter.com

    El diari endarrerit que el solitari llegeix al banc de l'estació absurda duu unes lletres grosses sobre la jubilació dels ciutadans d'aquest país absurd als 67 anys. El lector, neutre, viatger sense rellotges ni calendaris, poc avesat a la lectura de la premsa groga o de l'ocàs, no vol donar-li importància i pensa aquella frase de ja s'ho faran, aplegant de bell nou les fulles del vell diari. I si no fos un diari sensacionalista? I si fos un diari que expressàs la veritat d'una proposta política? Mira al seu voltant, posant especial atenció en el cambrer. Li calcula l'edat, posant esment en els peus plans de tantes passes donades en pocs metres quadrats, les mans a les butxaques comptant les monedes permanentment, deixant de banda ja els tics de la rutina. El cambrer té una edat indefinida, però potser s'acosta a la seixentena, la calba ja consolidada, amb el rodapeus no gaire ben arreglat, amb tot l'excés de pél a les orelles i les celles. El lector extern de la premsa del país pensa que aquell és un home fidel al seu patró, que no fa cara de haver estat gaire de baixa laboral per raons mèdiques, que s'ha conformat amb el seu status, que probablement no ha estat infeliç fent la seva feina... però potser té una data marcada al seu calendari vital. Potser sospira arribar a la jubilació sense haver tastat l'olor d'una malaltia cruel. Potser el cambrer pensa que, quan li arribi l'hora de retirar-se, podrà anar al bar de l'estació a prendre's el tallat. Potser el cambrer, molt probablement, també decidirà no anar mai més al bar de l'estació. El cambrer aspira a no tenir despertador i, enlloc de fer recompte de monedes a la butxaca del davantal, s'estimaria més fer recompte de les hores per badar mirant la merda dels altres, aquells que aspiren a no jubilar-se mai.

Les estacions absurdes (11): El cantiner de Cuba

joanperello | 22 Gener, 2010 21:57 | facebook.com google.com twitter.com

    Arriba amb presses a l'estació per agafar el primer tren, però la música l'atura. Des d'un racó se sent un acordió, tocat per un home de pell trista, mulato potser. Cantinero de Cuba és la cançó instrumental del vell. De cop li fugen les presses i es deixa endur per la melodia. S'asseu, discretament, al banc de l'estació absurda i no posa el fre als records. De cop la lentitud i la calma són el més important. De cop no importaria que hi hagués ni vies, ni trens, ni estació. De cop la música ho és tot. O els records. La pell dels records sua, com si aspiràs el frenesí dels tròpics o es banyàs amb una pluja persistent. L'amor també és suar i als tròpics s'estima. A les cantines les mulates dansen remenant la voluptuositat i els homes s'eixuguen els llavis amb el rom de la vida. La cançó és breu i l'acordionista, lent, s'eixuga les mans amb un mocador estantís, color de colom de parc d'estació absurda. De cop ja no hi ha més música i la vida és rutina. L'home de records fràgils s'arregla les rues de la roba i, seguint el full de ruta de la rutina, puja al tren. Qui sap si a la propera estació hi haurà una cantina, dones de llavis voluptuosos i ritme als malucs, o només un vell acordionista, ranci com la soledat.

Les estacions absurdes (10): El fugitiu

joanperello | 12 Gener, 2010 14:10 | facebook.com google.com twitter.com

Ha pujat al tren amb presses, com si volgués oblidar intencionadament tot el que li quedava enrera, grenant flashos de la memòria. Cerca la finestreta i passa els dits gelats pels vidres, desentelant la fragilitat. El paisatge encara no existeix. Només hi ha l’edifici i la gent de l’andana. Frissa per captar el que serà el seu paisatge a partir d’ara, aquest paisatge que per la finestra sempre va contradirecció. Arbres, sementers, vinyes… ¿Què vol oblidar el viatger? ¿Què cerca a la propera estació? Qui sap si té un missatge a la consigna, o una maleta amb diners o passaports falsos. Qui sap si l’espera només l’altra soledat. La seva expressió impacient és la d’un fugitiu. A vegades és molt més fàcil que tot això. Fuig d’ell mateix. Només d’ell mateix.

╔ric Rohmer

joanperello | 11 Gener, 2010 22:15 | facebook.com google.com twitter.com

Ha mort Eric Rohmer. Record especialment, per haver vist alguns, i també llegit crec que tots, els seus SIS CONTES MORALS: La boulangère de Monceau, La carrière de Suzanne, Ma nuit chez Maud, La collectionnesse, Le genou de Claire i L'amour, l'après-midi. Tardes de cinema dels anys setanta, especialment al Rialto. Ell va escriure que tots aquests films des del primer moment van tenir una aparença decididament literària. ¿Per què filmar una història, quan es pot escriure? ¿Per què escriure-la, quan s'ha de filmar? Cineasta/escriptor subtil.

Les estacions absurdes ( 9 ): El mˇn

joanperello | 07 Gener, 2010 22:10 | facebook.com google.com twitter.com

    Té la mirada fixada a una volta del ferro forjat de l'estació. Quasibé no se n'adona quan entren a l'estació absurda els policies locals i els voluntaris municipals dels serveis socials. Duen aliments i mantes per salvar-se d'una nit gelada. Ell tanmateix no ho entèn, perquè fa temps que va perdre el sentit de l'orientació. Anit intenta recordar la lletra d'una cançó italiana que cantava Fontana, Il Mondo. No se'n surt. Recorda la cintura d'aquella al·lota, el vestit blanc, els ulls com el gest esquiu d'una moixa. Potser ell duia per primera vegada una americana, camisa groguenca a to, qui sap si un rull de l'un contra el rull de l'altra. Aquesta nit, amor, no he pensat amb tu. Gira el món dins l'infinit. Amors, penes, alegries. La cançó és una mentida. El món sí que se va aturar el dia que el pobre solitari va perdre l'orientació, un munt d'anys enrera, i a poc a poc es va escolar-se per les rieres de la soledat. Recorda l'al·lota, les seves galtes, un bes tímid, però no se n'acaba de sortir amb la lletra de la cançó. De cop, quan la voluntària dels serveis socials s'acota per fer li arribar el pa i la llet, ell compren que pot tornar-se a enamorar i, qui sap, si el món tornarà a girar. Ella, aliena a l'amor, voluntària d'una nit de gelades, no pensa en l'infinit com el boig solitari. Vaig obrir el ulls per veure-hi entorn a mi. En el silenci jo me perd.

Present i futur, imperfectes

joanperello | 05 Gener, 2010 10:52 | facebook.com google.com twitter.com

    Darrera la finestra el dia presumeix de gris, amb pluja fina, tènue. Escolt els Adagis d'Albinoni ( Claudio Scimone ) i llegesc Dino Buzzati. Una aturada per llegir la correspondència ( sic ). La correspondència d'un temps, en forma de carta, ara només són informacions bancàries. La correspondència actual és al correu electrònic i a les xarxes socials. Avui emperò, acompanyat d'aquesta música i d'aquesta lectura, amb la pluja equidistant del gris, ja m'aniria bé prescindir-ne una mica de tot. A vegades és necessari fer una aturada i escoltar-se. Aplicar-se la medicina per a cadascú. Ens agrada que els metges ens escoltin. Ens hauria d'agradar escoltar-nos a nosaltres mateixos. Fer de metges d'un temps. A la mar potser han començat les seques de gener després de la darrera ponentada. ¿Tindrem el privilegi d'una segona vida? Ca, barret! Com diu un personatge de Buzzati, El futur no és bo per a ningú. N'hi ha prou que una persona sàpiga quan ha de morir, basta amb aquesta notícia, per enverinar-li la vida. Facem idò que només existeixi el present. Ni somiar amb el privilegi d'una nova vida.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS