Administrar

No me puc perdre mai. Visc al carrer de la br˙ixola. Com diu Dino Buzzati, de vegades tenc la impressiˇ que la br˙ixola del meu ge˛graf s'ha tornat boja i que, tot pensant que avanšÓvem cap el sud, en realitat segurament hem estat fent voltes sobre nosaltres mateixos. http://www.escriptors.cat/autors/perelloj

2009

joanperello | 30 Desembre, 2009 22:12 | facebook.com google.com twitter.com

D'aquí a pocs minuts el rellotge m'anunciarà el darrer dia de l'any. Hi ha dates especials per fer diferents coses. Els primers dies d'alguns mesos, o d'alguna època, ens duen a un acte de contricció i ens prometem perseverar en allò que tanmateix no hem aconseguit mai, aprendre un caramull d'idiomes, renunciar a una part de la vida per fer més salut, etcètera. Altres dies, emperò, normalment coincidents amb un final, bé de temporada o bé d'any, com ara, ens duen als excessos. Les darreres hores d'un any conviden a reflexionar sobre el què ha significat aquest any per a cadascú, fins i tot pel nostre país, o el nostre petit redolet. He estat a punt de caure en la temptació, disposant-me a la reflexió. Sort emperò de la lectura d'un text que m'ha tornat a la realitat. De vegades, tinc la impressió que la brúixola del meu geògraf s'ha tornat boja i que, tot pensant que avançàvem vers el sud, en realitat segurament hem estat fent voltes sobre nosaltres mateixos...( Dino Buzzati ). El 2009 potser és això, una volta sobre nosaltres mateixos, sense avançar gaire. Una opció: no escriure inútilment el resum de l'any. Millor, guaitar cap al carrer entotsolat, Chopin potser, Buzzati sota la làmpara i a un racó, una beguda ja que tanmateix encara ens trobam a una data de finals i no de començament. La penitència, per més endavant. L'esperança, sí, però sense massa fe tampoc.

Les estacions absurdes (8): La literatura

joanperello | 30 Desembre, 2009 21:19 | facebook.com google.com twitter.com

L'home que seu al banc de l'andana, sota un capell envellit per la mà dura dels calendaris, i sota també del rellotge de l'estació que marca la fugida en punt, anys enrera escrivia sense conéixer el desenllaç del que escrivia. Ho havia après d'Octavio Paz i, llegint Cortázar, sabia que els homes somien i que el somni també forma part de la literatura, o com li havia ensenyat Henry Miller, el llibre és l'home. Somriu davant aquest rampell que feia tants anys que no sentia. La literatura, es va dir, rumiant el que posaria ara a una pàgina en blanc si tingués una olivetti a mà, com si parlàs d'una cosa llunyana en el temps. La literatura, es repetia. Finalment, amb un gest de fàstic, o potser d'impotència, va posar la mà a la bossa. Fa pegar una glopada llarga i es va deixar endur per la somnolència. Potser, ulls clucs, solitari i vençut, volia meditar. L'any setanta-u havia escrit una pàgina amb l'olivetti i va somiar que seria escriptor. També va decidir anar a l'estació per fugir cap a la vida. La literatura, la vida, torna a pensar. Tot plegat com una glopada de vi que no assacia.

Les estacions absurdes (7): L'eternitat

joanperello | 29 Desembre, 2009 14:30 | facebook.com google.com twitter.com

El tren arriba a la ciutat per la part més lletja, per la cara on el reciclatge es mostra en estat natural i salvatge, un abocador permanent de diarrea urbana. Només es salva un petit hortet, en desordre, com la barba mal arreglada d’un vell jubilat amb aresta i taques a la camisa mal embotonada. Seu a una cadireta plegable, com aquelles de missa, amb un cusset a la panxa, mirant passar el tren cap a la ciutat absurda. ¿Què pensa? ¿Què mira? Només ho compren una mica el cus, avesat al tacte d’uns dits ja cansats de cavar i de llevar males herbes. Es deixen endur mútuament, com qui s’esquinça la soledat tocant-se el rastre de la rutina, el rostre d’una mirada que ja no espera res. Potser aquí tampoc no hi ha ni vies ni tren. Qui sap si és una mort dolça, amb la mirada permanent cap a l’eternitat. Qui sap si ja és al cel. ¿I els cans, a on van? De moment romanen plegats, el vell i el ca, mirant amb indiferència la vida.

Les estacions absurdes (6): Sobredosi

joanperello | 28 Desembre, 2009 21:24 | facebook.com google.com twitter.com

    A prop de l'estació hi ha una vella pensió, amb la façana d'un groc pàl·lid que ha anat perdent intensitat i lluentor. Assegut al llit desfet, magre com un faristol, hi ha un home amb la fesomia d'una ombra, qui sap si com una tonada de tango. No s'atreveix a moure les cortines per mirar cap el carrer. Des de la finestra només podrà veure el fems trabucat, xeringues, una espina malmenada pels moixos. ¿Per a què mirar cap al carrer? La finestra dóna al carreró de darrera, on moren les matinades a cops d'escopinades i pixum. L'estació, potser avui més absurda que mai, ha quedat sense viatgers. El fred de Nadal fa romandre el dolor a la minúscula habitació de la pensió de façana pàl·lidament groga. La nit és un gemec de sobredosi imprevista. No cal mirar el dolor i la brutor del carreró. Es més dur encara l'instant de la mort, estretes les venes del darrer gest de força, amb la darrera punxada sense humilitat.

Bon Nadal

joanperello | 24 Desembre, 2009 12:21 | facebook.com google.com twitter.com

Un Nadal feliç. Hi ha polítics que surten de la presó, o dels jutjats, amb un fort sentiment d'amistat al cor. Nadal serveix per a que els amics t'avalin la compensació de la justícia. Pagues i evites la presó. La veritat és que passar un Nadal de fred i aigua a una cel·la no ha de ser gaire gratificant. Millor al carrer, posant bona cara als periodistes i agraint l'esforç econòmic dels companys de partit. Fins i tot els adversaris polítics consideren un gest d'honor dimitir, mal avesats com estam, obviant la crítica a una nefasta gestió política carregada de corrupció. Ai Nadal! Fins i tot jo m'emocion escoltant nadales, amb el nas aferrat als vidres contemplant la pluja. Serà que s'ha m'ha encomanat la por del pas del temps. Si arribàs a vell faria com Enrique Miret Magdalena que, segons llegesc, va dir que "No sé si Déu és poesia en la qual es creu". No com ara que no puc creure en res. Ho he llegit gràcies a Internet. casi gratis, on també he pogut seguir l'article de Sebastià Alzamora sobre la nit de Nadal i La Sibi·la, amb el seu anunci del judici final. Seguesc també el blog de Juan Cruz, a El País, que avui tracta d'un tema precissament d'internet, sobre una condemna judicial a uns periodistes de la Ser. I també trob una frase de Josep Pla, contundent, a un article de Joan Ollé: "Jo fumo per buscar adjectius". Si pogués tornaria a fumar, només per poder trobar adjectius adients. Gràcies a Internet, casi gratis, he passat un matí de música excepcional: Albinoni, Debussy amb versions de poemes de Baudelaire amb la veu de Barbara Hendricks, Ovidi Montllor i Toti Soler. A internet també hi podeu trobar l'article de Guillem Frontera "Per la refundació d'Unió Mallorquina". M'hauria agradat poder signar-ho jo, però no hi insistesc, no fos cosa que li fes malbé a la prosa del mestre Frontera. Ja ho sabeu, els millors articles també són a casa nostra, com alguns aliments i alguns vins. Bon Nadal i salut per a tothom!

Les estacions absurdes (5): El solitari existencialista.

joanperello | 23 Desembre, 2009 22:33 | facebook.com google.com twitter.com

    Ha vist per l'estació Juliette Gréco, com una fulla morta. Fa temps que no es fa netes les sabates i cada taca de pols li fa envellir la fosca dels ulls. Té cataractes i un tel imprecís li genera dubtes. En arribar Nadal plora, imperceptiblement, si sent la música d'un acordió. De cada vegada hi ha més músics vinguts de l'est que toquen els seus instruments als racons de les estacions absurdes. Tots toquen la música de la nostàlgia, però no se'n recorden d'ell, del solitari del banc de l'estació, d'aquell que quaranta anys enrera es sentia l'amo de París, essencial com el diable, existencialista com la rua d'un jersei negre, com el traç negatiu d'un pintor amb dubtes. Essencialment existencialista, com el dibuix del fum quan encara formava part de l'estètica del pensament. Les bosses de la compra dels passatgers duen el senyal inequívoc de les festes de Nadal. Ell, brut com la soledat essencial, existeix perquè a les fulles mortes, com un mirall, ha pensat que veia l'expressió de Juliette que li cantava Le solitaire.

Llišons de la vida

joanperello | 15 Desembre, 2009 23:07 | facebook.com google.com twitter.com

    Les 23.29 de la nit. A poc a poc amenaces la normativa. La prescripció és dormir de 7 a 8 hores. Impossible, si acabes de posar el despertador a les 6. T'asseus davant la màquina d'escriure, ara anomenada ordinador, i poses música. Passes revista al que has fet al llarg del dia i saps que n'has après molt de la vida, i això que no has tengut temps per asseure't a la butaca d'orellanes per llegir prosa o poesia. ¿Es possible aprendre res de la vida si no has passat unes hores llegint ficció? Els dissabtes hi ha un diari que publica un setmanari amb una secció en la que se demana a l'entrevistat de quina manera supera les crisis. Plorant és potser una de les més ineficaces, potser tant com la reflexió, però ambdues són absolutament necessàries per donar-li sentit a una crisi. Com escoltar boleros en llengua castellana, bevent cava, com qui celebra la vida passant per damunt dels prejudicis. Reloj, no marques las horas, canta Lucho Gatica, porque voy a enloquecer. Repases alguns punts de l'agenda d'avui: punció a l'hospital, celebrar un aniversari amb un dinar amb la dona i els fills, presentació del facsímil de LA NOSTRA TERRA, gràcies a Edicions El Gall, l'Institut d'Estudis Baleàrics, Sa Nostra i, individualment, gràcies a la tenacitat de Bartomeu Mestre, Balutxo. Tot plegat una lliçó del que és la vida: anar de metges, esser feliç amb la família, participar anònimament d'un homenatge als intel·lectuals que foren capaços d'avançar-se al temps dels seus polítics però que patiren el franquisme fins a les darreres conseqüències. Ho canta Antonio Machín, tengo envidia de tu sombra.

Les estacions absurdes (4): Mocadors

joanperello | 14 Desembre, 2009 20:57 | facebook.com google.com twitter.com

Tots passen per davant d'ell amb bosses i maletes, un bitllet a la butxaca, la suor al coll. Els mocadors són per a torcar-se la suor, mocar-se, mostrar el malestar a un espectacle esportiu, mostrar l'aprovació a un espectacle taurí, plorar, dur-ne al butxacó de l'americana i, essencialment, per acomiadar-se a les estacions de tren. Quina meravella aquells films amb estacions plenes de fum que quasibé omplien la sala de projecció! I ara? Ell ja es fa poques preguntes i espera manco respostes. Ja no hi ha comiats. No hi ha belles al·lotes que corren per l'andana travelant amb els tacons alts i una bossa per capells, ni soldats, ni espies. Abans tenia la necessitat urgent de saber quina seria la propera estació. Ara ja no sap per què va cada dia a l'estació. Abans hi anava per fugir. Després per retrobar-se. Llavors per no perdre's. Ara ja no ho sap. De nit somia rails. De dia els mira. Les ginyes del desencís. Fragments de la vida a la deriva. Un gargall malalt al mocador.

Les estacions absurdes (3): Llepolies i safarrÝ.

joanperello | 10 Desembre, 2009 20:38 | facebook.com google.com twitter.com

La vella, cada dia, en arribar a l'estació, cerca el seu banc per asseure's. Duu un vell mocador pel cap que se'l treu de damunt i se'l deixa al voltant del coll. Sembla que no li doni gaire importància al prominent goll que li sobresurt perquè no té gaire cura per a que no se li noti. De fet, abans duia el mocador pel cap amb el coll gairebé descobert. Del carretó treu una bossa de plàstic, arruada, de propaganda de qualque supermercat. Una a una es menja una llepolia. Tot s'aferra. Ella mateixa sembla aferrada al banc. Ni sua. Duu la mateixa roba tant a l'estiu com a l'hivern. Duu un dit de safarrí, que se li pot veure a la pell de les cames primes, un dit per damunt dels calcetins arregussats. Les seves ungles de dol, brutes com el silenci, graten la pell de les golosies, com qui escata la fam. Ni els ocellets que han entrat a l'estació gosen apropar-se. Hi ha un tuf de soledat a la pell com qui traça una frontera. No se sap ben bé si hi ha un somriure entristit a la seva mirada o és el gest del desencís. L'oliosa bossa queda damunt el banc i ella, lenta com el cansament, cerca a les papereres l'aliment de l'atzar.

Les estacions absurdes (2): Peri˛dics abandonats.

joanperello | 09 Desembre, 2009 18:07 | facebook.com google.com twitter.com

Plou, talment un fado. Dubta a l'hora d'asseure's a un banc. Finalment tria aquell que té un diari abandonat. Importa poc la data. Avui, ahir, fa una setmana. Els solitaris de les estacions absurdes no viuen pendents del calendari. Desplega el diari i observa els cercles en que qualcú ha fet una senya a les pàgines d'oportunitats. A un raconet de la pàgina en falta un tros. Segur que li ha donat més importància que a la resta d'anuncis i se l'ha ficat a la butxaca. Es el que passa amb els periòdics abandonats. Tots tenen els passatemps mig solucionats i les pàgines d'anuncis arrancades. El periòdic torna vell just en tenir-lo a les mans. Abans s'hi embolicaven els berenars, o a les botigues en tenien trossos penjant d'un clau, igual que als excusats. Vessar tinta, potser inútilment. Els periodistes cerquen els titulars per a les notícies i la gent llegeix les lletres grosses. Els qui malviuen a les estacions absurdes agafen el diari de manllevat, per pur atzar, perquè qualcú ja cansat d'una lectura poc productiva el llença o el deixa al banc dels desocupats. ¿Per què els diumenges hi ha més passatgers amb diaris sota els braços? Duen suplements i ofertes, fins i tot cupons per anar a un supermercat. Quan això succeeix no en queda ni un d'abandonat. Els captaires de la soledat ensumen els cupons. A les estacions absurdes també es llegeixen les notícies sense treure'ns res en clar. Qui sap si no s'ho paga entendre-ho. Passa les fulles amb un gest lent de posar saliva al dit. Potser avui és un dia apte per treure estadístiques a les pàgines d'obituaris. Separa les esqueles per sexes, després per edats. Treu mentalment l'estadística i se demana si tots deuen haver mort havent rebut els sants sacraments i la bendició apostòlica. Ni ell mateix se n'adona, però somriu una mica despectivament, potser amb menyspreu. Sap que a ell ningú li publicarà una esquela. La mitjana d'avui és de 72 anys, amb un seixanta-dos per cent d'homes. Pensa que ell no servirà ni per fer estadístiques.

Les estacions absurdes ( 1 )

joanperello | 03 Desembre, 2009 21:13 | facebook.com google.com twitter.com

Passa molts de capvespres a l'estació del tren, qui sap si com un personatge de Pere Calders, aquell a qui ningú no volia dir-li a quina hora passaria el tren, perquè el veien tan carregat de maletes, que els feia pena explicar-li que allí no hi havien hagut mai ni vies ni estació. Mira amb fixació l'andana i dubta. Potser és vera que aquelles línies paral·leles no són les ginyes del tren. De fet la gent, que com ell mateix pateix a l'andana, no duu gens d'equipatge. Manegen només la soledat. Duen l'expressió d'allò que a vegades s'anomena pell de cuiro, aquella pell enfosquida pel dolor qüotidià, unes rues que s'alimenten de fulles de calendari sense temps per girar-ne la pàgina. Mira cap a l'andana i dubta, com deia, perquè s'ha avesat a les cares de la rutina. Observa les presses i la manca de presses. Hi ha gent que frisa i gent impacient per a que s'acabi la jornada, amb el neguit d'unes busques de rellotge que fan difícil d'endevinar si s'han aturat o que ja han donat la volta sencera a la seva impaciència per posar-se la corda al coll. Hi ha gent que no sap si el temps avança. Miren cap a la llunyania d'una distància poc concreta. Somriuen amb el gest tímid dels qui assumeixen avorrir-se cordialment. Donar corda a la rutina. Donar corda al suïcida. La soledat és dubtar a l'hora d'asseure's a un banc d'estació de tren. Es com compartir neguits, si ets negatiu, o compartir la cadència de les anques si ets possitiu. A ningú li agrada compartir el dolor de cada dia, però hi ha gent que ignora que potser es pot compartir alguns fragments del dolor de cada dia. Ell s'empassa el silenci com si fos saliva. El tren no acaba d'arribar.

Nota breu sobre un vers de Vinyoli

joanperello | 02 Desembre, 2009 19:33 | facebook.com google.com twitter.com

No crec en mi però no em deixis, diu un vers de Joan Vinyoli. Ho he repetit moltes vegades: en poesia m'agraden els versos contundents, aquells que poden sobreviure al marge d'un poema. Aquest vers de Vinyoli potser no és bell, però cau damunt la pàgina amb l'estridència del dolor. La poesia no sempre ha de ser bella, i fins i tot no convé que sempre sigui autèntica. L'autenticitat en poesia sovint fa perdre genialitat. L'autenticitat és per als dietaris no publicables, íntims. intimistes. La poesia exigeix molt més. Ara bé, quina sort quan damunt el paper en blanc s'entinta una frase que pot reconèixer-se com un vers! Com un gran vers.


Els fassers de Sa RÓpita

joanperello | 01 Desembre, 2009 21:54 | facebook.com google.com twitter.com

Escrivia Joan Vinyoli:


"Un altre hivern i cada cop més àrid:

al fons de l'avinguda, el pomerar

s'ha tornat una taca de silenci

lilós que ja no esquinça cap lladruc,

planura enllà, i es va apagant de pressa.

Adéu, adéu!"


A ca meva, a Sa Ràpita, se'm moren els fassers, víctimes de la globalització, a través d'un intermediari anomenat becut vermell. Els fassers han tornat una taca de silenci. El seu silenci s'escampa arreu. Moren, si així es pot dir, lentament i de pressa. Fa temps que pateixen el mal a les seves entranyes, però sembla com si morissin d'un dia per l'altre. Seria fàcil anomenar culpables, però també seria una mica deshonest per part meva, ja que som un home poc avesat al món dels arbres i en sé poc de palmeres, però no puc avesar-me a veure-les morir arreu de Mallorca i, manco encara, al jardí de ca meva. Els fassers formen part de la meva imatge del camp mallorquí, de les meves passejades per les zones marítimes tant de Palma com de moltes poblacions. Amb humilitat els hi he fet homenatges a qualque llibre, o qui sap si en el fons el que feia era un homenatge als meus, a aquells que han estimat una gota d'essència popular. Així ho vaig escriure al meu llibre "Sal de Migjorn":


"L'alçada dels fassers, altius i serens, anuncia que el destí no s'acaba mai.

En saben molt de la remor de la soledat al camp fosc de les idees. Coneixen, i temen, el valor de la sequera i de la humitat. Baixen sovint al celler per embriagar-se de tedi.

A sota, els ossos dels éssers estimats, cruixen abeurats de terra grisa, a l'infern dels oblits. Aviat no en quedarà vestigi de tot el que he estimat. La sal del temps ho cura tot.

Els fassers són com la poesia. Ho saben tot de l'amor i la mort, però romanen impassibles i austers contemplant la vida.

L'alçada dels fassers, altius i serens, traça el desconcert final de la vida. Es l'observatori d'un paisatge difícil i cruel."


Ho repetesc: Aviat no en quedarà vestigi de tot el que hem estimat. La sal del temps ho cura tot. Mentrestant, a cadacú, se'ns mor un arbre, un fasser, o pitjor encara, se'ns mor la persona que estimam.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS