Administrar

No me puc perdre mai. Visc al carrer de la br˙ixola. Com diu Dino Buzzati, de vegades tenc la impressiˇ que la br˙ixola del meu ge˛graf s'ha tornat boja i que, tot pensant que avanšÓvem cap el sud, en realitat segurament hem estat fent voltes sobre nosaltres mateixos. http://www.escriptors.cat/autors/perelloj

Viatge a Sardenya ( i 6 ): Fins a Castelsardo

joanperello | 24 Octubre, 2009 10:34 | facebook.com google.com twitter.com

Des de l'hotel, aprofitant l'avinentesa d'uns dies d'octubre de sol, mires arreu on te permet la finestra de l'habitació, vista de la ciutat vella i el port. Devora la sala on serveixen el berenar hi ha una terrassa amb més panoràmica encara. La ruta del dia està traçada, fins a Castelsardo sempre vorera de mar. A prop de Capo Caccia, a mí m'agrada en català, el Cap de la Caça, la mar es pot veure a banda i banda, amb la capital difusa a una i a l'altra, molt aprop, Isola Foradada, per no sentir-se estranys naturalment. Si voleu trobar encara més similituds amb Mallorca és d'obligada visita baixar fins a les Coves de Neptú, però amb la diferència respecte a les mallorquines és que, o bé hi vas amb embarcació per mar i depenent de l'estat d'aquesta. o baixant l'Escala del Cabirol, amb uns 650 escalons de pedra, de costa empinada i que després has de tornar a pujar. La ruta segueix cap a Stintino, passant per les mines d'Argentiera. Llegesc que Stintino/S'isthintinu vol dir passadís estret. L'antic poblet de pescadors es llança directe cap a la indústria turística, i així ja es manifesta als dos ports amb un notable augment de construcció nova. Al nord, l'illa d'Asinara, avui parc nacional, volcànica, té com a característica una somera albina que només conec per fotos. Finalment, arribam a Castelsardo que com clarament indica el nom es tracta d'una vila amb un castell al capcurucull, amb el seu corresponent museu de la llata. La tornada, ja ràpida, via Sàsser, cap a les darreres hores de l'Alguer, i de Sardenya en definitiva. Tot plegat amb la sensació d'haver endevinat el viatge, suficientment com per pensar que aquí sí que potser hi tornaràs en qualque ocasió, potser per seguir la ruta del nord cap a Santa Teresa i l'illa Magdalena, per anar baixant per la Costa Maragda qui sap si fins a Orosei i Arbatax, o cercar l'interior i les muntanyes amb més intensitat que aquesta vegada. Un repte, tot si la política italiana ho permet. La voràgine constructora hi pot fer molt de mal i sembla que ja s'han obert les comportes. Qui sap si en tornar-hi les tomàtigues i l'oli ja no siguin d'allà.

Una mala nit amb Borges

joanperello | 24 Octubre, 2009 09:31 | facebook.com google.com twitter.com

Insomni, un atac de tossina, cert malestar respiratori... potser són els ingredients per acabar de passar una mala nit. No n'hi ha prou en tenir dies difícils, d'aquells que et fan dubtar de la política del benestar perquè no has tengut ni un moment per a ser feliç, o per saber que ho pots esser. Finalment decideixes aixecar-te perquè els punts cardinals del llit s'han fet estrets. Una mirada cap el carrer buit. No, encara hi un solitari passejant el ca, i un taxi lent, i unes ombres talment fesomies del silenci o del murmuri. No és hora de preparar-se un gintònic, ni d'assaborir un whisky de malta, ni fins i tot una cervesa. Es l'hora de l'aigua mineral. Es l'hora de la butaca i d'una mirada sense gaire precissió, però potser això implica reflexió i de retruc, malestar. ¿Què fa la gent que té insomni? Posa la ràdio i escolta un programa del telèfon de l'esperança, o escolta Mahler, o es decanta per la televisió dels tarots, pornos, redifusions... La televisió a vegades et sorprèn. Assegut, amb la botella de vichy a la vora, talment com si fos safir del bó, pitges el botó i una cara el·legant tot i els ulls malalts, omple la pantalla. Es Jorge Luis Borges. Escoltes i penses que potser ha estat una sort no trobar-te gaire bé aquesta nit. Es el Canal 33, com no, i ho sé després, es tracta d'un film documental de Fernando Arrabal per a la televisió italiana. Es succeeixen els primers plànols de Borges i les imatges dirigides per Arrabal. Tot un espectacle de bellesa i reflexió. La literatura queda a un nivell molt alt.

Viatge a Sardenya (5) L'Alguer

joanperello | 22 Octubre, 2009 16:53 | facebook.com google.com twitter.com

Hi ha dos moments del dia imprescindibles per passejar per L'Alguer, a primera hora quan els comerços no han obert i es veuen pocs turistes pels carrerons, o pel bastió quan es pon el sol devers el Cap de la Caça, tot i que aquí ja ho comparteixes amb molts de turistes i dels propis habitants de la ciutat que s'hi passegen a peu o amb bicicleta. No som externs, diu Damià Huguet al poema Un dijous a L'Alguer ( Vols des d'Orly ). Aquest fragment de vers, contundent, no conté només literatura. Hi ha el que sentim molts de nosaltres quan viatjam per aquests corrals mediterranis. A L'Alguer és dels llocs on manco extern et sents, no ja per la parla catalana ja molt a la baixa, crec, o la retolació antiga dels carrers, sinó pel propi paisatge urbà. Vas i vens pels carrerons empedrats i adesiara tornes sortir a la murada oberta al mar, pels bastions anomenats Marco Polo o Colombo, entre cada una de les set torres fins al port on no s'hi veuen grans embarcacions per mor de la poca profunditat de les aigües. No hi ha corregudes ni presses. No hi ha cridòria. Tot és com la lenta harmonia de les ones enmig d'un mestral molt lleuger, quasi imperceptible. De tornada als carrerons a través de la Plaça del Pou Vell o Piazza Cívica, bades per les tendes inevitables dels souvenirs, des del coral vermell fins a les botigues que venen camisetes estampades amb la fesomia del sard. Es el preu que paguen les ciutats belles, que cada cop són més visitades. Acluques els ulls i intentes veure una ciutat sense aquestes botigues, sentint només el renou de les teves petjades damunt les pedres o el grinyolar d'una finestra que es tanca, amb qualcú que xafardeja des de la penombra. El temps es detendria i això és una quimera impensable, i fins i tot no convenient. Altra vegada al bastió i mirada cap a la mar, aquesta pàtria comuna. No és que ens assemblem, és que ni ells ni nosaltres som externs.

La crisi polÝtica de Campos. AdÚu al canvi.

joanperello | 20 Octubre, 2009 22:18 | facebook.com google.com twitter.com

Una de les professions més difícils, potser, és la de polític, especialment quan s'han de gestionar els fons públics. Hi ha dues maneres de viure la política, o millor encara, de viure de la política. Una és en base a les idees, defensant unes posicions que penses que s'avenen amb la teva manera d'entendre el món i que, des de la honestedat, penses que les pots posar en pràctica, o bé des de l'oposició o bé des d'un govern. L'altra és l'opció personal, és a dir, la d'aquells polítics que, fins i tot amb un alt grau d'ideologia, poden posar el seu benefici particular per damunt de les seves pròpies idees. Fins i tot hi ha casos en que per aquest benefici personal canvien d'idees. Diuen que amb l'edat també les idees polítiques sofreixen un cert canvi, i no ho ho negaré, però fins i tot en aquest cas queda palesa l'honestedat d'un polític, o no. Quan el polític ha de defensar la posició de la seva ideologia, acceptant el percentatge que correspon al pragmatisme, si sospesa el seu benefici personal per damunt de la resta, corre el perill d'entrar a un carreró sense sortida. D'això se'n diu l'amor a la cadira, l'eròtica del poder... i no sé quantes coses més. A Mallorca n'anam plens d'aquests polítics que s'han deixat endur per les passions eròtiques del poder, pel diner fàcil, per l'afagalament dels conciutadans, i no sempre lleials, per no pagar les factures que te corresponen. Diríem que s'ha generat una peculiar pedagogia política basada en la picaresca. Un dirigent del PP, alt, tant físicament com pel càrrec que va ocupar, i que va dimitir no fa gaire, me va dir un dia, tot cofoi, "i qui és que a Mallorca no ha tengut un padrí o un conco que no hagi fet una mangarrufa". Així es defensava dels atacs que rebia el seu partit sobre la corrupció i es vantava que tanmateix res del que sortia als diaris afectaria el resultat de les eleccions. Amb això, probablement, tenia tota la raó. La veritat és que hi ha moments en que penses que una part de la població mallorquina té la corrupció considerada com un valor afegit. Quan no tenen arguments, diu allò de "tanmateix tots són iguals" o "i què no farien lo mateix ells si poguessin". Me neg a acceptar aquest diàleg. Posem els grillons als corruptes i que, a més de tornar el que han bestret de les arques públiques, reflexionin enmig de la humitat del que dictamini la justícia. A Campos, on no hi ha indicis de mangarrufes fins allà on jo sé, hi ha una situació peculiar. El batle Ginard cessa regidors que estan fent el que pactaren amb ell que farien amb la política municipal d'aquesta vila, per mor que el partit que ell representa, UM, va pactar allò que no vol ell pel seu poble, legítimament. Potser el que hauria de fer és replantejar-se el que fa dins aquest partit, perquè la realitat és que ara vol governar gràcies a la confiança i pacte que li donà l'esquerra amb una gestió de dretes. Es aquí on vull agafar el fil de la meva argumentació sobre l'ofici dels polítics. Teníem l'opció A, les idees i una segona, que anomenarem B, el benefici personal. Coincidesc amb els qui demanen la dimissió de Guillem Ginard com a batle de Campos per dues raons. Si ell es troba en política representant l'opció A, la de les idees, es troba en una situació difícil, ja que ha fracassat en dos fronts, primer com a membre destacat d'Unió Mallorquina, ja que no ha sabut transmetre al seu entorn fora del poble - a Palma, diria ell -, les necessitats de la vila que presideix. No l'entenen i, pens que a partir d'ara, ja ni l'escolten, una mica cansats de la seva lletania. Com a batle, recordem que gràcies als vots de l'esquerra que signà amb ell un pacte, el seu resultat és dolent ja que no aconsegueix garantir la governabilitat amb base al que acordaren i es dedica a recitar diàriament a través de les seves eines de comunicació, facebook per exemple, tota una lletania de dies d'un calendari que un lector no sap si sa van cap endavant o cap endarrera amb un alt caramull d'adeptes, just és reconéixer-ho, però que fomenten la crispació, tant que fins i tot el propi batle ha hagut d'anunciar la possibilitat d'esborrar comentaris. Si les decissions que es prenen dins UM es fan amb aquest encalantiment de cap, no és estrany que s'entri al joc de les contradiccions. Deia que si es troba a l'opció A, i vol lluitar pel poble de Campos, la cadira de batle hauria d'estar molt per damunt dels seus pensaments i dels seus interessos. Si, per ideologia, va equivocar-se pactant amb l'esquerra, potser el més convenient seria plantejar-se governar amb la dreta, però - ai, maremeva -., qui sap si hauria de cedir la batlia al PP. No pot governar amb minoria, i vot de qualitat, amb els vots dels qui ell ha cessat per manca de confiança. Es ell qui ha de sotmetre's al vot de confiança i, si és necessari, arribar a acords amb el PP. A ningú no li vendria res de nou. L'altre opció és, naturalment, la B, és a dir, la de posar les qüestions personals per damunt de tot. Davant els fets que s'han anat succeïnt me costa creure que per al batle Ginard el cessament dels regidors de CxC hagi estat unes de les decissions més difícils de la seva vida. Lament tot el que està succeïnt al poble on vaig nèixer. Sé que Campos és un poble de dretes, amb gent que maneja encara les cordes de les titelles imposant actuacions, però amb el pacte de centre-esquerra pensava que podia començar una nova etapa encaminada a canviar definitivament aquesta orientació dretana i caciquil. No ha estat possible tot i que s'han pogut observar detalls importants, com per exemple la garantia de corresponsabilitat política que han donat els partits de la coalició CAMPOS PEL CANVI, des del PSM, passant pel PSOE amb l'exemplar actitud d'En Burguera, fins als d'Entesa ben posicionats en aquesta crisi. L'oposició no ha estat a l'altura, badant com si la festa del desgavell campaner no anàs amb ells. Haurien d'haver aprofitat per agafar les regnes, però s'estimen veure com es desfà la calça del centre-esquerra, o volen tenir paciència un any més, assegurar-se l'empat i provar-ho a les noves urnes. Pens que s'ha triat l'opció B.


Viatge a Sardenya (4): Cap a L'Alguer

joanperello | 14 Octubre, 2009 19:34 | facebook.com google.com twitter.com

Iniciam la ruta cap a l'Alguer, sense perdre de vista ja gaire el Mar de Sardenya, amb una primera aturada a l'stagno di Cabras. Fins ara havíem vist marismes i pantans, però crec que aquí és on hi ha la zona més salobrosa. M'entretenc mirant com els barquers transporten uns feixos de banda a banda de l'estany, però tot i la meva curiositat per saber el que fan no se m'ocorre demanar el per què, ni el què. Fan feina, xerren i berenen. El lloc podria esser una llonja de peix, però sembla que els pescadors ja deuen haver fet la seva feina i ara tenen una altra tasca, la de transportar els feixos desconeguts cap a una vorera desconeguda. L'objectiu és passar per San Giovanni de Sinis i per Tharros, tot i que feim primer una altra aturada a Torre Grande, una extensa platja a una zona turística en temporada baixa. A la platja només hi ha una parella de jubilats, tot i l'excel·lent dia de sol. Al bar, uns operaris berenen i el cafè me costa 0,90€. L'extensió de platja fa presumir que els mesos d'estiu es deu omplir a bastament, però l'arena no és tan fina com la nostra. Les carreteres d'aquesta zona, bones i amb poc trànsit, et permeten anar a una velocitat individual, sense pressions, percebent el paisatge. Camps de carxoferes, i d'altres productes, amb extensions considerables et fan pensar que aquesta illa pot abastir-se per ella mateixa i, a més a més, esser el rebost de l'Itàlia continental. Vinyes de vernaccia. El mar a l'esquerra i el salobrar a la dreta. Podria aturar-me de cop, deixant el cotxe a la vorera, i gratar la terra. Es el moment en que t'agradaria disposar de tot el temps del món i començar a caminar, sense terminis, sense rellotge. Sense presses, sense clàxons, arribam a San Giovanni de Sinnis i a Tharros, contemplant tot el Golf d'Oristany. Hi ha pescadors de canya, alguns senderistes i pocs turistes, alguns d'ells amb inquietuds arqueològiques i històriques. La ciutat dels fenicis. Es aquest un d'aquells moments de la teva vida en que maleeixes la teva ignorància. Mires el poblat i et converteixes en l'arqueòleg d'aquesta ignorància, fins que el rellotge te recomana seguir, potser ja directe cap a Bosa. De cop el camí, tot i que no perds de vista el mar, fa pujada fins arribar a un poble on hi ha signes de trànsit que et recomanen precaució en cas de neu. Ets a Cuglieri, un poble amb una gran basílica, muntanyós, amb carrers estrets de difícil circulació i d'impossible aparcament que t'obliga a continuar, ara ja cap per avall, per una carretera que mai perd intensitat paisatgística fins a la zona de Bosa. Una aturada a la platja de Bosa Marina, per estudiar ja les possibilitats de quedar-hi a dinar, bevent una bona cervesa ichnusa, i descartant-ho. Tornam a trobar-nos a una bona zona de platja però amb els establiments de restauració tancats, la qual cosa no és dolent pel resultat final, ja que a Bosa, la població tradicional, que té el seu breu encant, topam amb un restaurant que ens ofereix un menú de terra i un de mar per cadascun de nosaltres que és del nostre gust. Passejada per la vorera del riu Temo, amb uns pescadors que realitzen la seva tasca amb un peculiar artilugi, que no acab d'atrevir-me a descriure però que té èxit. A banda i banda del riu les cases són molt diferents, ja que unes tenen un comportament de certa elegància i les de l'altra banda, elegantment degradades. L'Alguer ens espera al final del recorregut, sempre espectacular, amb el mar de Sardenya a una banda i un paisatge costerut a l'altra.

Viatge a Sardenya (3): Eleonora d'Arborea

joanperello | 13 Octubre, 2009 20:45 | facebook.com google.com twitter.com

Eleonora d'Arborea. Vet aquí un nom suggestiu, sovint vist i llegit a l'oest de Sardenya, al Golf d'Oristany. També és el nom del bed & breakfast que he triat per dormir a la ciutat d'Oristany, on hi arrib per carreteres comarcals quan el sol inicia el seu declivi i enlluerna la passió pel paisatge. Com sol passar no sempre les primeres impressions d'una ciutat mitjana solen coincidir amb aquella imatge que hi dus present, ja sigui per la lectura d'una guia de viatges o seguint itineraris pels blogs personals, sovint anònims des del punt de vista d'un lector. La gent s'esforça per fer-me fàcil l'arribada al centre, sense escatimar res. Potser no són tan expressius coms els italians continentals però m'agrada la seva austeritat. Tenen l'aparença de la gent senzilla que no frissa perquè sap que tot, tard o d'hora, ha d'arribar, fins i tot la massificació del turisme. Hi ha un punt emperò en que la vulgaritat canvia de fesomia i apareix la Piazza Eleonora i, millor encara, el b&b que has triat efectivament es correspon amb la fotografia d'internet i és una de les cases més belles de la plaça just devora l'ajuntament, tot un casal senyorívol que ara fa les funcions d'hostatge per a viatgers que blasmen de la política turística del tot inclós que ara tant s'usa a Mallorca amb la seva perniciosa influència. A partir d'aquest moment de canvi de fesomia Oristany es converteix en una bella ciutat, peatonal, també lenta com els murmuris de les velles parets d'esglèsies, monuments i edificis. Un simpàtic Andrea ens mostra l'habitació que tenim reservada. Si la casa compleix amb les nostres expectatives, l'habitació no rebaixa el nivell, ja que és ampla, i alta, amb un bon bany. Molts detalls per tots els racons, com si cada un d'ells aportàs una alenada de records. Els miralls, les llunes, tenen la vellura que correspon a una casa d'aquestes característiques. Els llençols antics no eviten la sensació de netedat. Tot funciona. El preu, 65 euros, amb berenar. Davant la política d'hotels que, com a monstres urbanístics, trenquen l'harmonia del paisatge, n'estic convençut de la bondat de la política dels b&b i dels agroturismes, o dels petits hotels. Els grans hotels beneficien l'economia de la multinacional, mentre que aquesta alternativa dóna beneficis als petits propietaris i a l'entorn més pròxim. Es el mateix que passa amb les botigues i els grans centres comercials. Es tracta de triar qualitat, encara que tenguin la senzillesa d'un vino della casa. Deia emperò que el nom d'Eleonora d'Arborea és suggerent. També ho és la seva imatge reial, amb un cert toc de distinció i potser de distanciament. He llegit, i això no la fa ni més bona ni més dolenta, que va néixer a Molins de Rei, qui sap si com una mostra més de la petjada catalana per aquesta illa. ¿L'hem d'anomenar a partir d'ara Elionor? El que ens quedarà tanmateix és la passejada lenta, nocturna, observant una reinvidicació política sobre l'energia eòlica, els carrerons al voltant de la Seu, o la passejada amb la claror del dematí, sorpresos perquè encara s'hi passegen frares de sandàlia, o perquè els arbres estan catalogats amb una petita fitxa, o la manera que tenen els operaris de fer una reforma a la calçada amb cura o la manera que tenen d'aparcar les bicicletes. No hi deu haver lladres de bicicletes a Oristany. No hi deu haver lladres. Potser només roben humitat per aquells carrerons. No devia pensar el mateix en Josep Pla que a Càller li van prendre la cartera, i d'això ja fa una pila d'anys. Llegir Pla, sobre tot fora d'hores, és un plaer de difícil traducció. Potser no serveix com a guia, però els seus comentaris sobre les illes del Mediterrani no tenen pèrdua. Es va declarar com a illòman, una malaltia segons ell encara no qualificada pels facultatius... una malaltia que no me sap gens de greu patir. De matinada, ben prest, toquen les campanes i lladren els cans. Ni això és molèstia, ans tot el contrari. Tot plegat és com la pregària dels muetzins. Estimar la pedra vella té això.

Viatge a Sardenya (2): l'illa dels nurags

joanperello | 12 Octubre, 2009 20:48 | facebook.com google.com twitter.com

Deix la ciutat escarpida i solitària, sense arbres, com una antiga miniatura platejada, com havia descrit D.H.Lawrence la Càller que va conéixer. Podria anar cap a la mar, cap el sud-est i començar a olorar-la, potser Nora, l'illa de San Pietro, Piscinas... però tenint en compte l'horari i el quilometratge, me decidesc cap a l'interior, allunyant-me de les marismes que m'havien enlluernat des de les panoràmiques de l'avió en aterrar com des dels bastions de la ciutat, desviant-me una mica del camí que m'ha de dur a Oristany on tenc reservat per pernoctar. L'objectiu és Barumini on podré veure un poblat nurag, quelcom com els nostres talaiots. Així de fàcil ho té el guia quan sap que venim de Mallorca, tot i que no escatima informació. Parla d'elements de defensa, religiosos, mortuoris, socials... M'explica també que l'artífex del que veiem, el professor Lilliu, arqueòleg nadiu de la zona, ha treballat a Mallorca. L'interés no ve donat només pel vell poblat en sí, sino que també s'ha de valorar l'esplèndid paisatge de l'entorn. No record ara l'alçada del nurag, però és com un turó des on és perceptible la varietat camperola de l'illa, on tota la sensació de la tardor es fon dins la pel·lícula de la mirada. Hi ha foravila a pler, que diríem. Els nuclis urbans es troben molt allunyats els uns dels altres i, tant en el recorregut que hem fet fins aleshores, com en el que ens queda, ens topam amb molt poca gent i poquíssims cotxes. L'illa té vida lenta, com el gest d'un pagés que s'eixuga la suor del front sense presses i potser cavil·la sobre la seva sort o maleeix la climatologia.

Viatge a Sardenya (1): CÓller

joanperello | 11 Octubre, 2009 20:12 | facebook.com google.com twitter.com

He viatjat a Sardenya i n’he tornat amb molt bon record, tant que m’ha fet posar en entredit la meva manera de viatjar, sempre pocs dies. Ho dic perquè m’hauria agradat allargar l’estada. Lamentablement no sempre es disposa del temps, ni del presupost adient, apte per fer un bon viatge. Avui en dia s’ha de viatjar mesurant també l’equipatge. Internet, això ho té bé, et permet saber amb precissió la meteorologia de qualsevol indret. Sense saber les previsions del temps segur que hauria carregat la maleta de manera innecessària, com roba d’abrig i paraigües. El temps a Sardenya durant aquests dies d’octubre ha estat perfecte. Sol i calor no agobiant, sense vent tot i que sembla que és una de les característiques de la zona, potser com Menorca. La claror del sol ha fet que el mar brillàs amb la seva intensitat a la manera de les postals, i el camp, variat com a paisatge, ha mostrat l’esplendor de la tardor. Vaig arribar a la capital de Sardenya amb un vol procedent de Girona i a l’hora prevista. El vol, travessant l’illa de nord a sud, va ser bastant bo, amb l’excepció de la xerrera del personal de cabina oferint estranys productes. Si hi hagués hagut una mica de silenci a bord podríem parlar encara de l’elegància de la navegació aèria. Tots els colors de la tardor es podien veure des de la finestreta i la primera percepció sobre el tema de la densitat de la població: pocs nuclis urbans, i encara més, poques cases solitàries. La natura en estat natural, si es permet aquesta redundància. .¿Com anomenar aquesta capital? Cagliari, com els italians. Casteddu, en llengua sarda. Caralis, com els antics. Càller, en català. Qualsevol de les maneres sona bé. Es una més de les contradiccions, o potser peculiaritats, dels pobles de la Mediterrània, sotmesos sovint als avatars de les guerres i de les conquestes. M’ha agradat passejar-me pels carrerons sense mapes ni guies, deixant-t’ho a l’atzar. Molt poca vida al barri antic, entre murades. El silenci com una alenada de la vellura. Adesiara una sortida cap a la mar, des de la distància del bastió. Una mirada cap els barris que no visitaré. La panoràmica me duu records d’altres ciutats, com Lisboa, Barcelona, Marsella, Palma fins i tot. Una mirada cap a la zona portuària que té els mateixos colors de totes les ciutats que tenen comandàncies marines, agències de consignataris de vaixells, el que queda de les velles duanes marítimes ara ja gairebé en desús. Càller encara no ha rebut l’empenta d’una reforma, la pintada de cara que els governs municipals intenten. ¿S’ho paga? Les ciutats, amb les reformes, solen perdre identitat. A vegades convé veure qualque teranyina a les finestres dels carrerons. La humitat dels passatges et fa repensar una mica. El bastió de Sant Remy, essencial per copsar la vida de la ciutat, enllaça la vella ciutat amb el cor comercial, tot sense estridències. Just en aquest lloc un home amb traje i corbata, a la antiga, no com els nous italians que solen anar mudadíssims, amb els ulls vidriosos, comença a cridar en veu alta. No l’entenc, però m’agradaria ser un fellini, càmera en mà, gravant l’escena. Din on m’ha recomanat gentilment un ciutadà de la zona comercial i el lloc està molt bé, modern i confortable. A la taula del costat tres joves d’aparença d’empressaris emprenadors atesos amb familiaritat. Hi ha una altra taula amb gent local, una parella amb certa sofisticació als gestos, encara més tractada pel maitre. La resta, turistes, d’aquells que no cerquen l’oferta del tot inclòs, sino que s’avenen a tastar la cuina local. Ben aviat descobrim dos elements essencials de la cuina sarda, l’oli i la tomàtiga, d’alta qualitat. El vi també ja crida l’atenció. Es pot beure vi de la casa a bon preu i d’un nivell acceptable. Som a Càller i no necessit visitar res més, i tampoc puc, perquè les dimensions d’aquesta illa s’ha de tenir en consideració. Es com si ja hagués visitat aquest lloc altres vegades, com si el paisatge urbà i la fesomia humana les compartesqui adesiara. Sé que me perd coses però me’n duc la fragància. Una ullada al mapa per saber quina ruta seguir.

La polÝtica a Mallorca

joanperello | 01 Octubre, 2009 18:51 | facebook.com google.com twitter.com

La política a Mallorca potser té algun interés per aquells aspirants a exercir de politòlegs, o bé pels contertulians, si és que tenen intenció d'aclarir o aclarir-se enmig d'aquest món. Els qui no aspiram a res de tot això, ho llegim i ho comentam com qui passa ràpidament les pàgines d'un diari, llegint només les lletres grosses o la secció de xafardeig polític. L'actualitat política a Mallorca és molt perecedera. Quan tu llegeixes que han dit o decidit, ells ja s'han desdit i han tornat enrera, o no. La crisi que ha provocat UM al Consell de Mallorca i que ells diuen que ha provocat la presidenta Armengol o les desavinences amb el Bloc, probablement és comprensible, però ho tenen difícil per explicar. Ho tenen difícil i, a més, no se'n surten. Ja sé que no es pot demanar a la militància d'un partit que siguin tots intel·ligents i generosos, però quelcom més del que donen els seus dirigents se'ls hi ha d'exigir. Ara que estan de moda les quotes dins els partits polítics, quota de dones, quota de part forana, quota de crítics, quota de no sé què, potser seria el moment d'exigir la quota dels qui tenen sentit comú i, si a més són intel·ligents, ja seria exemplar. Hem vist com en aquests darrers anys el lideratge a UM ha estat difícil, lluny dels anys d'Albertí i Munar. Els dirigents actuals, emperò, surten a les fotografies amb una rialla de pinta en ample. També he llegit que diuen que sortint del pacte del Consell s'han llevat un pes de damunt. Jo no crec que els polítics s'hagin de llevar cap pes de damunt, sinó que han d'assumir la seva responsabilitat i el seu compromís adquirit. Potser duen massa llast imputable.

 

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS