Administrar

No me puc perdre mai. Visc al carrer de la br˙ixola. Com diu Dino Buzzati, de vegades tenc la impressiˇ que la br˙ixola del meu ge˛graf s'ha tornat boja i que, tot pensant que avanšÓvem cap el sud, en realitat segurament hem estat fent voltes sobre nosaltres mateixos. http://www.escriptors.cat/autors/perelloj

Relectures de tardor

joanperello | 28 Setembre, 2009 20:56 | facebook.com google.com twitter.com

Una de les sensacions que fa que doni per acabat l'estiu és veure a tots els racons de la meva habitació de lectura tot un caramull de llibres llegits durant l'estiu a Sa Ràpita i que esperen el seu lloc al prestatge corresponent a la biblioteca de Palma. Avui vespre mateix he adesat una mica un raconet de la taula, i en anar a posar uns llibres a la zona d'assaig literari, els ulls s'han fixat en uns quants d'aquesta sèrie. Molts d'ells es situen a l'any 72 i 73, probablement aquells anys de jove que s'ho vol llegir tot. Mai he estat molt acadèmic, ni he seguit un ordre gaire rigorós en la meva formació, però amb la distància dels anys observ ara que vaig tenir curiositat per a saber el que pensaven els escriptors del seu procés de creació. Els ulls se'n van cap a una peça diminuta, dels Cuadernos Anagrama. Qui contesta és Lezama Lima, de qui n'he perdut alguns llibres, entre ells Paradiso, qui sap si a una tempesta de pluja del Carib, o a un dels cafès amb poc llum de Santo Domingo, ja fa una vintena llarga d'anys. Rellegint, amb aquest cop d'efecte de l'atzar, me trob amb frases com aquesta: "A mi nunca me ha interesado publicar sino hacer, como aquel noble inglés que escribía sus poemas en papel de cigarrillos y después se los fumaba y exclamaba: lo interesante es crearlos. Uno nunca se dedica a la poesía. La poesía es algo más misterioso que una dedicación... " De cop m'han entrat unes ganes loques de rellegir Lezama Lima. Parlant del desconeixement d'aquest poeta cubà, Julio Cortázar havia escrit: " De la ignorancia no me asombro." I jo, que els anys 70 vaig llegir Lezama puc afirmar que a la tardor de 2009 seguesc essent un ignorant de la literatura de Lezama Lima. Me rescabalaré, si puc!

Realitat o ficciˇ

joanperello | 24 Setembre, 2009 18:00 | facebook.com google.com twitter.com

Els articles que es publiquen a una bitàcora donen una sensació autobiogràfica, sobre tot quan els etiquetes a la categoria de personal. Ahir vaig penjar un article en aquest blog, que també es pot llegir al meu facebook, que s'ha interpretat com a una narració d'un fet real. Potser em vaig equivocar en no anunciar-ho, o tal vegada l'equivocació és ara quan anuncii que l'article d'ahir era total ficció. Una ficció a mitges, perquè quasibé tothom té un amic o conegut de característiques semblants a la del meu personatge d'ahir, o bé té diversos coneguts que tenen semblances i jo en vaig fer tot un únic personatge, un guanyador al món de l'empresa, un home que necessita esser convincent, un home que quan pateix un daltabaix se n'adona que a la vida hi ha més coses que la feina, un home que s'ha d'enfrontar a la malaltia, el mal dolent com també s'anomena i que ataca per sorpresa i sovint quan et creus que encara hi ha marge per a la vida. Lament si he desil·lusionat a qualcú. Lament si ahir vaig fer patir a qualcú. Diríem que el post d'ahir, ficció total, està basat en fets reals. La veritat és que quan vaig iniciar la redacció de l'article no tenia cap intenció d'emmalaltir el meu personatge. Volia fer el retrat d'un treballador que ha pujat des de baix fins a llocs de certa rellevància a la seva empresa en moments agraïts  de la vida econòmica del país, però que ara pateix el pes de la severitat de la crisi i dels retalls de les empreses. A l'hora de la veritat va pesar més la por a les malalties que la por a la crisi econòmica i a la mecànica de les grans empreses d'avui en dia. Els personatges tenen això. Entren i surten de la nostra vida, del nostre relat, i a vegades no els podem controlar del tot.

Moments difÝcils

joanperello | 23 Setembre, 2009 20:09 | facebook.com google.com twitter.com

He fet una aturadeta avui dematí a la feina per anar a prendre café amb un vell col·lega. Ja fa uns anys que no treballam junts, segurament perquè ell va optar per la via de l'ambició laboral, l'ascens a la vida professional i tot aquest món de estranys viaranys, perquè devia entendre que també amb això milloraria la seva qualitat de vida. Mai el me vaig creure del tot però era convincent. La típica persona que sap fer cas. Per posar un exemple, sabent que jo li don un valor important a la lectura, no deixa de fer-me alguna pregunta sobre llibres i en cita alguns dels darrers que ha llegit, els de moda, els de les prestatgeries dels centres comercials. M'agrada molt -diu- la força expressiva dels seus llibres, citant un autor de moda. I jo somric condescendent. M'agrada no fer la contrària als que tenen com a valor afegit de la seva vida el voler esser convincents. Potser m'equivoc. Potser de tant en tant convé fer la contrària a la gent del teu entorn. Parlam més de les empreses i de la crisi econòmica que dels llibres. Sense voler demostrar-me que se sent derrotat pel món voraginós dels nuclis durs de les empreses, jo li not un cert cansament a les parpelles. El seu gest de gestor ja no és tan vibrant ni altisonant. Admet, mirant el sobre de la sacarina, que potser ens hem equivocat una mica, que potser la vida no havia de ser només feina i feina, com ha fet ell fins ara mateix. La seva tossina delata els seus dubtes. Tanmateix m'ho acaba dient: Tenc por, Joan. He rebut a la rifa. Tenc càncer. Tampoc avui li faré la contrària. Beurem el cafè sabent que perdem una mica l'esperança. Els nostres truis de fa uns anys queden relegats. Ens acomiadam amb poques paraules, precissament amb aquelles que mai no sé dir. Voldria girar-me per mirar la seva silueta però no m'atrevesc, no fos cosa que ell també cercàs la meva.

Ciclisme, bicis, corrupciˇ...

joanperello | 21 Setembre, 2009 18:31 | facebook.com google.com twitter.com

Diumenge, 3 de febrer

La meva afició pel ciclisme ve d'antic. Es el primer esport que me va interessar, fins i tot abans que el futbol o el bàsquet, potser perquè mon pare me'n parlà des de molt petit quan me contava que ell havia participat a qualque carrera. Si digués cursa me semblaria cursi, seria com si mon pare no m'hagués contat mai aquelles històries. De nin també me vaig empasolar un caramull de biografies dels millors, dels històrics. Record encara fragments i anècdotes de Gino Bartali, Fausto Coppi, Bahamontes... La meva infància va lligada també a l'èxit professional de Guillem Timoner i no poques vegades el vaig anar a veure a Felanitx quan, apoteòsic, el rebíem els aficionats devers les escales (escaleres, en felanitxer) de l'església. També vaig anar moltes vegades a Sant Salvador per veure la seva particular ofrena de maillots arc-en-ciel. Després anàvem al velòdrom de Campos on podíem gaudir de les revenges del mundial, fent tàndem amb el motorista Albons. He passat moltes vetllades en aquest velòdrom, igual que al d'Algaida i al de Palma, el vell Tirador. La sensació de remor de bicicletes me posa la pell de gallina. Els colors del ciclisme me fascinen. Després d'En Timoner vaig seguir amb molt d'interés altres corredors de darrera moto de generacions molt posteriors, Bordoy, Caldentey, Espinós...fins que aquest esport inexplicablement va desaparéixer de Mallorca, el de ciclisme en pista i especialment darrera moto stayer. Afortunadament hem tengut uns anys espectaculars amb en Joan Llaneres, corrent a l'americana, persecució i puntuació. Ha arribat el més amunt on es pot arribar actualment dins la modalitat de la pista. També vaig seguir amb molt d'interés les carreres per etapes, Vuelta, Giro i Tour. I ara quasibé no les seguesc. Han fet, no sé si els ciclistes, els dirigents, els metges o fins i tot els comentaristes esportius, que ja no vibri amb aquest esport. Avui mateix he repassat el palmarés de la Vuelta. He recordat aquells noms de la meva infància. A les fires dels pobles venien uns paquets amb un caramull de ciclistes de plàstic que s'aguantaven damunt una plataforma on jo hi escrivia els meus noms mítics: Van Looy, Darrigade, Stablinsky, Altig... Quan s'espanyaven els ciclistes, els substituïa per les pinces d'estendre roba. Si en juntes dues en pots treure la silueta d'un ciclista. Aquells corredors de la meva infància corrien a ritme d'atzar. Jo llençava un dau de parxís i segons el resultat avançava posicions. Segurament qualque vegada feia trampes per afavorir la victòria d'un i no la del que pertocava. A les fires del ram hi havia jocs semblants. Els meus millors records del ciclisme correspon a la dècada dels 60, amb els mítics Anquetil, Poulidor, Gimondi fins arribar al millor de tota la història, Eddie Merck que ho guanyava tot. Potser de llavonses ençà va començar el declivi d'aquest esport, amb l'excepció i interval d'Indurain. Avui llegint el resum de la Vuelta he pogut retornar a l'infància. Les bicicletes, emperò, des de la retirada de Joan Llaneras, passen per un mal moment. No en queda cap d'aquells velòdroms mítics, i el que ens han fet per a glòria efímera d'uns polítics, no serveix per a la causa, a causa del mal ús dels doblers públics que han fet els polítics,. A Palma l'ajuntament ha pres posició en favor dels carrils per bicicletes i sembla com si la ciutadania no acabi d'estar-ne majoritàriament a favor. N'estic segur que el temps ho curarà tot i que, acabades les obres, tot es veurà millor. Veurem ciclistes, no professionals, pels carrers de Palma, almanco aquells que tenen on estotjar-la. A mi no me preocupa el carril bici, almanco no tant com l'escàndol polític del velòdrom Palma Arena que, miris per on miris, no té nom per jutjar-lo. També me preocupa l'evolució del ciclisme professional, amb tot aquest embull de dopatges i màfies mèdiques. En el fons enyor la remor dels radis voltant per Campos, Algaida o el vell Tirador.

Peixos daurats

joanperello | 19 Setembre, 2009 08:35 | facebook.com google.com twitter.com

Llegesc Le Clézio, desconegut per mi, fins ara mateix. Obviament quan dic desconegut, me referesc a no llegit. De jove m’empegueïa molt quan veia citat un escriptor i no el coneixia. Ara, amb l’esquena que va encongint-se, duc el tema molt millor. Això no vol dir que no m’avergonyeixi de no haver llegit moltíssims autors. Tanmateix ja no hi som a temps i la recuperació del temps perdut és inviable. Als mostradors de les llibreries hi ha voràgine de novetats. ¿Com combinar la lectura de les novetats, amb els títols perduts i amb la relectura? ¿Quin dels tres camins citats és el que hem de prendre? No queda més remei, almanco per una persona eclèctica amb les lectures com jo mateix, que tirar pel camí d’enmig, és a dir, seguir l’itinerari de l’atzar. Si fos una persona ordenada, amb cultura acadèmica, potser podria traçar un camí, però jo som com la meteorologia d’aquest setembre, ara una barrumbada, ara l’arc de Sant Martí, vent humit de llebeig o una refredada de gregal. Tot vé a compte perquè al llibre que llegesc, El pez dorado, del Nobel esmentat, el personatge principal, passa de ser venuda als sis anys, amb una adolescència difícil, a ser una lectora de Zola, Flaubert, Hugo, Camus, etc. etc. Increïble. ¿Unicament ficció, o hi pot haver elements reals en aquesta història? Potser al llarg de la narració ho podré descobrir. De moment, jo com la Laila, atemorida com un peix daurat, jugant amb l’atzar.

Pluges de setembre

joanperello | 15 Setembre, 2009 18:08 | facebook.com google.com twitter.com

He hagut de renunciar a la meva caminada diària perquè, tot i que ja m’havia fet una mica enfora, no anava preparat per a la pluja. Hi ha dies que els telèfons mòbils fan un bon servei, sobre tot quan l’altra persona que hi ha a la comunicació pot venir al teu rescat. En vint minuts que duia caminant, per les urbabitzacions in crescendo de Sa Ràpita només m’he topat amb una persona, una senyora que caminava amb el seu cusset. M’ha cridat l’atenció per la seva vestimenta, esportiva, però quasi bé d’hivern. Ho he trobat una mica exagerat, tot i que el vent que bufava de terra, no era gens càlid. Me refugii al porxo per llegir. Faig una ullada a alguns llibres, ja llegits, especialment dietaris –darrerament Pavese i Márai, perquè els tenc molt a mà en aquesta casa-. Es com si abans de llegir un llibre, recuperant fragments d’autors com aquests, me fixàs com a objectiu no llegir res que no es pugui comparar amb aquests. Després d’unes frases, com un uep! o un advertiment perquè no caigui en convencionalismes literaris, puc cercar un llibre per a una nova lectura. Escrivia Sandor Márai, el setembre de 1986, no és bo tornar-se vell en la vellesa, però romandre jove artificialment és molt pitjor, uns mesos després de la mort de la seva parella i quan ell té molt clar que ja no suporto la tortura dels dies i em voldria adormir. Però encara no estic preparat per a la mort. Es va prepararant permanentment per a la mort fins que ho va decidir, per incorporar-se a files, com deia ell. Per aquest capvespre gris de setembre he triat un llibret molt curt, bellament editat per El Gall de Pollença. El títol segueix la ruta dels pensaments de Márai, Te’m morires, del portugués José Luis Peixoto traduït per Antoni Xumet. Potser direu que hi ha massa mort en aquesta anotació, però no l’hem de témer. Es igual que quan a un infant que té por en veure alguna pel·lícula li feim veure que no ha de témer res, que allò és simplement ficció. Això és simplement literatura. L’altra mort ja és una altra cosa. L’inici del llibre promet: Avui he tornat a aquesta terra ara cruel. La nostra terra, pare. I tot com si continués. S’ha aturat de ploure i potser podria reiniciar la meva caminada, però hi ha quelcom que em diu que he començar ja la lectura d’aquest llibre. De nit tonarà a tronar insistenment, com la passada. Es temps de pluges. Som a setembre. I tanmateix tornarà a fer una mica de calor, presumiblement.

Carrer de les Botigues Fosques

joanperello | 14 Setembre, 2009 21:14 | facebook.com google.com twitter.com

He caminat pel carrer de les botigues fosques. Jo no sóc res. Amb prou feines una silueta clara, aquell vespre, a la terrassa d’un cafè... Durant unes hores he canviat la meva dèria de lector per la de director de cinema. M’he posat darrera una càmera, he enquadrat carrers de París, Niça... He intentat crear el clima. He cercat la fotografia adient per escolpir els meus personatges. He imaginat cada un dels gestos, masculins i femenins, fins i tot els dels vells marietes maquillats i demacrats. He estat pendent del despatx del vell investigador privat i m’he entretingut amb els seus papers i, sobre tot, amb els anuaris. No he oblidat posar-hi música, Que reste-t-il de nos amours, sisplau. He investigat la identitat perduda d’un home a l’etorn dels anys quaranta i que no es capaç de recuperar-la. He conegut barons bàltics, flamencs, jueus de Salònica, què sé jo... tots ells dibuixats amb una línia trascendent, però lineal, suggerents, sense concessions a la moral, a les creences, a les pàtries... França 1940-1965. Quina època. El meu film és gris. Les fotografies de tots els personatges també han envellit, agafant el color del crepuscle. El Sena passa per Mirabeau com els personatges que s’amaguen sota una gabardina i un capell, anònims, turbulents, tèrbols. Són homes i dones que tenen passat, perden el present i acaben per no saber qui són. Ah!, el que volia dir és que he llegit una gran novel·la de Patrick Modiano publicada fa uns mesos a Proa amb traducció de Joan Casas. Ombres i personatges color gris malva, o atmosferes misterioses com diu la propaganda editorial.  

Cr˛nica inacabada d'un cap de setmana

joanperello | 13 Setembre, 2009 09:50 | facebook.com google.com twitter.com

Podria dir que el cap de setmana va començar amb una telefonada que m’anunciava la dimissió de Rosa Estaràs com a presidenta del Partit Popular de les Illes Balears. Internet me confirma la notícia, però me sap greu, ja que la dimissió no té res a veure amb la política, ni amb el desgavell intern d’un partit polític, ni amb la resolució dels presumptes casos de corrupció, ni amb la ineficàcia gestora de la política Estaràs, la de l’aire net que havia de fer entrar a les institucions. Dimiteix per problems de salut, cor i tiroides. Una pena. De tot d’una m’imagin com pot afectar la salut d’una persona el ritme de la vida política, els viatges a Brusel·les, dematinades, hores d’aeroport pendent del telèfon i de l’ordinador, menjar fora a hores intempestives... La salut és el primer. Sense salut no podem viure la vida com ens pertoca. La sorpresa és que malgrat aquesta mala salut el metge només li aconsella que deixi la presidència del partit, però que pot seguir dematinant, viatjant, menjant fora casa, etc. etc. El metge té en compta dues coses primordials a la vida, anteriors fins i tot a la salut, l’aforament i la nòmina. El substitut no és cap sorpresa, un home net –com a mínim la seva vestimenta així ho fa veure-, perquè ningú el té present a cap dels casos de corrupció que hi ha en marxa als jutjats, ni als que encara han de venir, però que té com a primera llengua el castellà però que, com n’Aznar, sap utititzar el català en la intimitat. El qui aspira a presidir les Illes Balears a les fotos dels diaris d’avui, José Ramón Bauzá, sembla com si dugués una polsera amb la bandera espanyola. No ho crec. Deu ser un efecte òptic. Potser no mir la vida amb bons ulls.  D’anada cap al recital de Raimon al Principal, divendres vespre, vaig fer una aturada a la plaça Major i durant uns minuts vaig seguir l’Orquestra Simfònica. Llàstima, perquè m’hi hauria quedat més estona, tot i que ho havia de seguir de dret, perquè l’aforament de cadires de plàstic ja estava ocupat. Ja al Principal l’actuació de Raimon, com ja vaig pronosticar en aquest mateix blog, no em va decebre gens, ans tot el contrari. Raimon es manté en forma, discret i elegant, mesurant molt bé el temps del recital. Bo en els temes més nous i eficient en els antics, sense escatimar res físicament ja que el seu crit segueix fent enveja. L’acompanyen molt bé baix, guitarres i clarinet i, com no, un públic gairebé contemporani que necessita d’unes dosis de nostàlgia però que valora els temes d’amor, així com les versions dels grans poetes March i Espriu.  Dissabte dematí, després de l’anada a plaça, a Campos, com gairebé és de rigor, i a la peixeteria, de tornada a Sa Ràpita vàrem anar a nedar a les penyes, devora l’esbucat escar de Cas Notari. Vaig tenir la sensació que aquella era la darrera nedada de la temporada. Vaig assaborir tot i que per uns instants breus el valor de l’aigua saladíssima i neta del meu racó. Duia un llibre per llegir, però no el vaig obrir. Me vaig decantar per mirar el color del mar, la seva netedat. Era com si volgués que no allò no s’acabàs. El bon temps climatològic no em feia pensar que unes hores després cauria una barrumbada, posant en perill les figues a secar. Sa Ràpita, almanco al meu redol, es va convertir en Sa Ràpita d’un temps, sense llum, igual que passava fa unes dècades cada vegada que hi havia un llamp. L’horabaixa, amb l’olor de la terra banyada, tanmateix ha quedat espectacular. Benvinguda la pluja. No he pogut veure el Barça per televisió perquè al bar, tot i que ells sí tenien electricitat, encara no tenen clar el tema dels nous canals i l’he seguit per ràdio, quan ha tornat la llum, al porxo de ca meva, amb la retransmissió d’en Puyal. Una victòria per seguir tranquils, mirant el futur futbolístic. La fosca, després d’unes pàgines del Tractat de Geografia d’Isidor Cònsul, m’ha duit cap a un sopar de llampuga, acompanyat de verdejo. Després he sabut que per TVM retransmitien un programa de la Diada del Consell, i he vist o sentit alguns temes de Paco Ibáñez. La veritat és que he tengut mala sort ja que quan he conectat tocava una cançó sobre aniversaris i m’ha decebut, a més la seva imatge amb poca cura i els seus alens espessos quan xerrava me feien presagiar un fiasco. La cosa s’ha compost i, finalment, ha aconseguit emocionar-me quan cantava el poema de Goytisolo, Palabras para Júlia. Tot i això no acab de veure que sigui el cantant pertinent per dur a una vetllada commemorativa d’una anomenada Diada de Mallorca. El cap de setmana continua. Toca lectura i caminada, i ja de nit, veure el que ha passat, a Arenys de Munt, per exemple.

Raimon

joanperello | 11 Setembre, 2009 12:09 | facebook.com google.com twitter.com

Aquesta nit, si no hi ha res de nou o el desgavell sobre l’hora d’inici de l’acte no ho impedeix, seré un dels afortunats que podrà anar al concert de Raimon al Teatre Principal. Obvii el tema de les commemoracions i les diades. Que cadascú brufi les seves victòries o les seves derrotes com vulgui i en trii la jornada que consideri més pertinent. Aniré a sentir com canta Raimon una mica a la manera de l’article de Guillem Frontera al Diari de Balears de fa uns dies, i ara potser hauria de posar entre cometes tot l’article sencer, perquè si no fos un artista, ja faria molt de temps que no ens emocionaria. Jo som d’aquells que encara s’hi emociona escoltant les seves cançons, la tria dels seus poetes. Fa una pila d’anys que va intentar-se una polèmica sobre el seu valor musical. Sempre hem de triar entre dues opcions. Se’ns fa difícil valorar cada una d’ells per separat. O ets dels Beatles o dels Rollings. Idò no. Diguem no. N’hi ha que volem cada cosa per separat. Anit voldria sentir-me pàl·lid amb un vers d’amor i envermellir-me amb un crit de protesta. Anit voldria sentir Ausiàs March, Espriu… i la veu de la consciència de la meva generació. Voldria sentir les notes d’una música suau com una carícia lenta dels dits, però no voldria perdre’m una forta gratada a les cordes, tant de la guitarra com de la gargamella d’en Ramon Pelejero i Sanchís.

InfÓncia

joanperello | 10 Setembre, 2009 20:38 | facebook.com google.com twitter.com

Deia Pavese: “no és bonic ser infant: és bonic, quan som vells, pensar en quan érem infants”. Sec a un dels bancs de consultes externes de l’hospital de Son Llàtzer i els meus veïnats són una jove parella, potser sud o centreamericans, que espera a la mateixa consulta. Duen el seu fill, quatre anys potser, juganer, actiu, simpàtic. ¿ A qui se li ocorre anar de metges amb el fill? Segurament no tenen a on deixar-lo. Pare i fill vesteixen idèntics, polo blanc i calçons fins a mitja cama, de quadres grossos. La mare de la criatura, molt jove, és atractiva de cara però ja té el cos feixug. Mirant els tres membres de la família jug a endevinar quin dels tres és el que ha de passar consulta. El fill, descartat, no perquè no hi hagi nins de tres o quatre anys malalts, per desgràcia, sino perquè hauria anat a la part de medicina infantil. El pare té aspecte esportiu, fort. La mare és la que té més números a la rifa. ¿I per què? Ja ho he dit, és atractiva, però amb tendència a l’engreixament. O la diabetes de l’embaràs. O vés a saber. No som dels qui fan tertúlia a les sales d’espera dels hospitals, tot i que sempre has de respondre alguna pregunta. L’espera es fa llarga i l’infermera informa a tots el qui ho demanen que van endarrerits. Tenc paciència i llegesc premsa, fins i tot qualque article d’aquells que no me desperten gaire interès. L’infant, el fill de la Linda, que és com l’han anomenada quan havia de entrar a consulta, perquè tanmateix ella era la predestinada a veure’s cara a cara amb la doctora, es porta molt bé. Potser per això mateix han quedat al passadís esperant la mare, enlloc de jugar per defora. ¿Què deu pensar un nin d’aquesta edat quan veu aquest caramull de gent que espera asseguda a les cadires de plàstic mirant amb ànsia i inquietud el rellotge i els papers que duu? ¿Deu saber que a qualcú dels qui l’envolten li poden diagnosticar una malaltia greu? No sap el que és la cirurgia ni la medicina, però igual si s’acostuma a anar d’hospitals, en demanar-li el que voldrà ser en tornar gran dirà que metge o infermer, o millor encara i més adient per a la seva edat, conductor d’ambulàncies. ¿I què record jo de la meva infància quan tenia la mateixa edat del fill de na Linda? De bades ho intent i només reconec intermitències. Se’m fa difícil un retorn al paradís de la meva infància. Poser no ho era paradís. Després de na Linda, és el meu torn.

Existeix la pluja?

joanperello | 09 Setembre, 2009 20:52 | facebook.com google.com twitter.com

Existeix la pluja? El meu cos no la necessita, però hi ha alguna cosa dins meu que me fa sospitar que ens convé que ja arribi. Foravila, crepuscular, te fa sentir molt bé si n’ets un caminant, amb una temperatura agradable. No sé si en pensen el mateix els pagesos, o la mateixa terra, sàvia ella tota sola i que sap entendre el per què de cada crui per mor de la sequera. Per on he caminat aquest horabaixa no he vist rastre humà pendent dels ametlers o les figueres. On són les siluetes d’esquena arrufada que trescaven pel camp? Gallines, rates, serps... i vells somiers que fan de barrera, o un vell dos cavalls color de monja abandonat... La paret que duia cap a l’agre dels esclatassangs ara dóna a una nova urbanització. Tanmateix no n’hi haurà enguany diuen els qui en saben. Tampoc han anat bé los tomàtigues. Problemes amb la llet i les vaqueries. Acluc els ulls per facilitar evitar mals pensaments. Sobre tot perquè tanmateix jo no hi entenc del camp. Tampoc entenc d’especulació i m’entretenc mirant un cartell que anuncia la venda d’una finca, amb casa. Una casa en runes, mig esbucada, però pot ser un paper com mentres sigui possible fer-hi una bona reforma. A pesar de tots aquests dubtes he de reconèixer que en el fons aquest és l’estiu millor de la meva vida, per la sensació de bon temps que duc aferrada a la pell. Camp i mar no sé si en pensen el mateix, com ja he dit, però per als qui tenim per vocació l’alenada a l’aire lliure des de maig fins a octubre, ja sigui per caminar, llegir, sopars, etc. no podem demanar res millor. Setembre, que sol esser un mes cruel, no com l’abril d’Eliot, per aquells que tenen problemes d’adaptació després de les vacances, és també el mes de la felicitat pels qui ensumam les fulles del silenci i gaudim de la lectura quan es fa fosc. Es com si el muetzí enlloc de cridar-nos a l’oració, ens cridàs a la lectura. En el fons deu ser el mateix. La pluja, si existeix, ja vindrà. Potser tendrà els nostres ulls.

Intensitat

joanperello | 08 Setembre, 2009 19:37 | facebook.com google.com twitter.com

M’agrada el llapis com a eina per escriure, però amb el temps aquesta escriptura perd intensitat. Els meus darrers llibres han començat a plaguetes de paper en blanc, regal de fills, i han acabat a l’edició després del procés de correcció amb l’ordinador. Potser era Hemingway qui treia punta als seus llapissos abans de començar el procés de creació. Si no aconseguia escriure alguna pàgina potser s’acostava al rebost i en treia una botella de calvados. Ves a saber. Deia que l’escriptura a llapis perd intensitat. Potser és millor així perquè ens obliga a un procés de recreació, de reescriptura. No hi ha res pitjor per a la literatura les frases que continuen a la primera. Aquesta sempre ha de ser bona, però després ens deixam endur per la rutina o la facilitat. Parescut als polítics, que sempre comencen amb bon peu i acaben desencisant. Parlam del Pacte de Progrés? Millor que no. Potser és que de cada cop som més conservador. Mirau si ho som que ara mateix escolt Dean Martin. Conservador? Potser s’ho paga. No a la manera de la classe política conservadora, per si per uns moments havieu pensat que la màquina de fer punta al llapis m’havia fet de broca al cervell. Conservar el sentit d’intentar assaborir els instants amb intensitat, fins i tot aquells instants més fràgils i més efímers. La vida, emperò, és com l’escriptura a llapis, que perd intensitat amb el temps i a vegades no entens el que has escrit o el que has viscut.

El retorn

joanperello | 07 Setembre, 2009 20:12 | facebook.com google.com twitter.com

 Avui m’he hagut d’acostumar a la nova vida després del parèntesi vacacional. No queda més remei que acceptar les regles del joc i fer feina, posar el despertador a les sis del dematí i començar el joc de la rutina, des de prendre les pastilles fins a beure’t el cafè. A la carretera no hi ha hagut gaire diferència respecte a principis d’agost en quant al número de cotxes que circulaven, sino que la gran diferència ha estat la fosca. Les cadenes de ràdio mallorquines que acostum a escoltar al cotxe quan vaig a la feina a primera hora del dematí no donen informació, sino que encara es dediquen a la música i la veritat és que no resulta gaire agradable sentir música estrident quan encara no són les set del matí. A llevant hi havia un foc però quan finalment els senyals horaris han permès l’inici de les notícies radiofòniques cap d’elles n’ha donat fe, supòs que per ser una cosa molt recent. Durant tot l’estiu les estrelles radiofòniques del dematí han estat els portaveus dels comerciants mallorquins. Sembla com si fossin els únics en tenir criteri respecte a la crisi i, la veritat, les seves declaracions no es diferencien gaire de quan no n’hi havia. Són els motors de la societat, però en queixa permanent. En època de bonança no se’ls ha vist fer de mecenes, sinó tot el contrari, ja que alguns d’ells han participat de la lluita contra la llengua catalana. He superat les hores de feina amb nota. Vull dir que no he patit massa. Però no és el mateix. El ritme no el marca ni el paisatge ni la lectura. A la sortida de la feina, enlloc de tornar de pressa cap a Sa Ràpita, unes feines m’han duit a Palma i, com a mínim, he aprofitat per anar de llibreries, tot i que sense pausa. M’han escurat la tarja de crèdit, però sempre tenc sentències preparades per a consolar-me. Quan he tornat a Sa Ràpita, el mar tenia aquell color del crepuscle que tant me fascina. Al corral, damunt la taula, he estès la premsa que no havia tengut temps de llegir, així com alguns exemplars de revistes endarrerits que reb a Palma. La sort és que també hi ha escriptors que fan articles que estan per damunt del fet immediat i que superen la prova d’un endarreriment en la seva lectura. Un d’aquests és en Joan Francesc Mira. He pogut llegir uns records sobre el Kabul dels anys 70 i un altre sobre el fet de mirar el mar, aquesta filosofia d’estar per casa i de perdre el temps, que són les que , en aquests païssos de voramar, tenen algun valor permanent. Almenys mentre dura l’estiu. La llàstima és que el temps del treballador té una durada. No he pogut fer la caminada, però mentre sopàvem, encara afortunadament al jardí, hem escoltat Billie Holliday que encara sóna mentre redact aquestes notes de dietari. La sort del treballador, a més de flastomar contra la política de corrupció del PP, és que llegint les notícies pots passar per alt les que fan referència al PSOE. N’hi ha prou en veure les fotografies als diaris, punys en alt a la manera de no sé quantes dècades enrera, mocador sindicalista al coll blanc, acudits de Guerra sobre els xoriços i promeses de Zapatero, als talls informatius radiofònics. La jornada d’un treballador és tan curta que no mereixem que ens facin perdre el temps escoltant-los. No tendrem temps de refugiar-nos en el paisatge, la lectura, la música i l’amor.

Inestabilitat

joanperello | 05 Setembre, 2009 12:07 | facebook.com google.com twitter.com

S’anunciava el canvi de temps, una certa inestabilitat. El canvi de llebeig a gregal va fer augmentar el soroll de les palmeres a foravila. Tot com si fos un presagi de que les coses no sempre poden rutllar finament. Gisquen els sentiments i qualsevol comentari pot provocar una espurna. Un gest mal calculat pot fer anar en orris un sopar a la fresca. Quatre gotes que no arriben a banyar enterra no aconsegueixen que la sentor de la terra banyada calmi els ànims inquiets. Passes pàgina tot i sabent que a la pàgina anterior hi has deixat una rua, una fulla plegada com un punt, el lloc que no vols oblidar on has de tornar a començar. Després del sopar vetlles la lluna plena. Qui sap si ella hi ha influït! Un whisky de malta damunt la tauleta de la terrassa davant la mar, o un gin tònic d’essències safires, són com una pregunta de difícil resposta. Has de triar tanmateix. La conversa s’allarga cap a la matinada, reconduint els ànims dels qui romanen davant la mar. Esperem la medicina del salobre que ho cura tot.

Estopeig de llebeig i maltractaments a joves i llengua

joanperello | 03 Setembre, 2009 11:33 | facebook.com google.com twitter.com

Hi ha estopeig de llebeig. I humitat. El cel poc clar, de setembre. Les xarxes socials, els correus electrònics, la premsa, donen una nova noticia sobre un maltractament a l’aeroport de Palma. Les víctimes, uns joves i la llengua catalana, estopejats per la guàrdia civil. ¿Fins quan el delegat del govern romandrà impassible veient que els seus subordinats no li fan gens de cas? No crec que en Ramon Socias sigui insensible al tema de la llengua, però ja hi ha massa casos de la seva manca d’autoritat. Es va comprometre fa uns anys a erradicar els mals usos a les casernes sobre l’ús de la llengua catalana. De tant en tant a qualque subordinat se li’n va la mà i colpeja un jove. De tant en tant no li fan cas quan dóna instruccions sobre l’ús dels grillons i tothom campa per on vol. Ja sé que si se canvia el delegat de govern no impedirem que se segueixin succeïnt fets com aquest, però convé que els cossos de seguredat sàpiguen quin és el seu paper a la societat. Deia que hi ha estopeig a la mar. Els pescadors de raors de la meva zona deuen estrènyer les celles. Després d’unes quantes setmanes de mar plana i neta, ara que s’aixeca la veda per la pesca fa mal pescar. No es veu Cabrera. També hi deu haver estopeig, malgrat la unanimitat, al si del grup municipal del PP de Palma. Hi deu haver estopeig a les conselleries amb tanta rumorologia de canvis i reduccions. Un dels presumptes sacrificats en aquesta crisi de govern se sent fort perquè és l’home que decideix el govern de Cort. Me deman quina capacitat de decissió té Francesc Antich en aquests afers.

Una nit d'agost a les festes de Campos / relat

joanperello | 02 Setembre, 2009 19:41 | facebook.com google.com twitter.com

L’amo Andreu Filat seu a la fresca, un vespre d’agost, mirant les paperines, i es venta amb un programa de les festes. ¿Com pot una cosa tan senzilla com les paperines penjades canviar la fesomia d’uns carrers? Tot sentint la seva remor, encara que faci calor, nota com se li posa per uns instants la pell de gallina. S’estremeix. Les paperines són també el ressó de la nostàlgia. Per a ell no passen els dies, i manco encara des de que va enviudar. La mort de na Miquela l’ha deixat tupat. Ara el que manco importància té són el mal d’esquena, el sucre i el colesterol. La pena és grossa i, a més a més, fa dies que no venen els fills. Ves a saber què els hi ha passat pel cap per embarcar-se. Enguany no vendran ni per passar les festes de la marededéu d’agost. Són a fer un creuer per la mediterrània, i fins i tot l’havien convidat, dient allò de que”vos anirà bé distreure-vos”. Potser sabien que ell tanmateix els hi havia de dir que no, que ja li està bé passar-se l’agost a la fresca del corral, o davant la portassa. Està entretingut amb un dragó de coa curta a l’aguait d’un insecte vora la llum tènue. Niça, Marsella, Roma, Nàpols... S’imagina que si hi hagués anat a bord del vaixell potser en baixar a un d’aquests ports, només sentiria música francesa o italiana d’aquell temps, de quan ballaven aferradets a la verbena de la plaça, lleugers com el tacte del vestit de Na Miquela o aquella camisa que solia estrenar molts d’anys. Les seves cames no anaven tan tortes ni eren tan feixugues en aquell temps. No era el millor ballador, però era un dels dies que més li agradava sentir el cos de la seva dona entre els braços, ella amb la rialla oberta, els llavis pintats de vermell gairebé l’única nit de l’any. Té la mirada fixada en un crui de la paret, com si ja no estàs pendent del dragó de coa curta. De jove fa fer una temporada a Marsella, eren els temps del contrabàndol i sovint havia d’anar a Tànger i a Marsella, l’únic dels ports pel que se sentia atret del viatge del seu fill i la nora, amb una certa gola enyoradíssa. Sense acabar de voler reconéixer-ho, muda els pensaments, i se veu passejant per la Rue de la Canebière, deixant enrera els carrerons del port i l’olor de bullabesa i els ulls negres de les joves algerianes.  Acluca els ulls i es reconeix jove, fort, amb els braons dels qui no temen posar call. Passa gent pel carrer i ara no és com abans ja que no sempre reconeix les fesomies. No sap ni si l’han saludat amb un bon vespre o una aixecada de celles, austera, com la roba que duen. Ell roman amb les mans a la barra, assegut a la cadira de bova ¿Com era aquella cançó que cantaven, abeurats d’anisats, els mariners marsellesos, a entrada de fosca? No era com les cançons franceses de les verbenes. Era com un cant a l’exaltació. Res a veure amb el que es cantava per Campos. ¿Deuen passejar-se aquelles joves morunes pels carrerons amb pixum de mariners? No fa cap gest però amaga els pensaments com si n’estàs empegüeit,. Coses de joves. Aquells ulls negres, emperò, els va dur en el seu record durant molts d’anys, gairebé com una obsessió. Hi ha coses que no se duen a la cartera. Qui sap si passejant pels carrerons de Marsella, allunyant-se dels fills si hagués anat finalment amb ells, hauria topat la mirada estremida d’una d’aquelles algerines, potser velles i demacrades, com unes flors mustiees. ¿Com poden mesclar-se en una nit com aquesta les imatges d’un ball amb la seva dona amb les abraçades furtives amb una jove de Marsella, d’ulls negres i olor de pensió humida? Segueix sense fer cap gest, però agrena mentalment els seus records. Sent un buit a l’estòmac. Sap perfectament el què és. Es un mal de tota la vida. Potser s’espassarà amb un tassó de llet i unes galletes. Tanca la portassa i no fa esment de res mes. No té ni inquietud per la televisió. No sap si, finalment, divendres anirà a fer un volt per la revetla. Si ho hagués de decidir ara seria un no rotund, però tot pot canviar en un parell de dies. Les festes són les festes, i per qualque cosa. El darrer que li van dir els fills abans de partir era que no quedàs tancat a ca seva, sinó que sortís. Els focs allunyen els mals esperits. Potser tenen raó. La darrera imatge de la nit és la de na Miquela amb els llavis vermells somrient, potser quaranta i tants d’anys enrera. El darrer tacte, aquella pell, davall el vestit estampat, just estrenat. 

  Publicat al programa de festes de la Mare de Déu d’agost de l’Ajuntament de Campos, 2009

Pintura rÓpida

joanperello | 02 Setembre, 2009 10:59 | facebook.com google.com twitter.com

L’Ajuntament de Palma, a través de la regidoria de Participació Ciutadana, ha convocat amb motiu de les festes de Mare de Déu de la Salut un concurs de pintura ràpida. Ho rellegeixes, però no te’n surts de la perplexitat. Un concurs on es premia el que acaba més aviat un quadre? No m’extendré en detalls crítics, ja que avui ho ha fet al Diari Balears en Guillem Frontera, amb el seu rigor i, sobretot, amb una elegància extrema. Un ajuntament no hauria d’entrar en aquestes foteses. El tinent de batle Grosske és el responsable d’aquest programa de festes, i s’ha de considerar que se tracta d’una nova relliscada del polític.  Repetesc, perplexitat. Com podem posar l’art al mateix nivell que un concurs de menjar més ous estrellats amb el menor temps possible? Palma, mentrestant, reclama una acció decidida sobre la convivència. Pel que respecte a la participació ciutadana potser a tot l’equip de Grosske li manca una mica de reflexió. No li haurien d’acabar dient el regidor SISI com algú li deia al batle Fageda incapaç de dir que no quan s’entrevistava amb qualque grup. La crítica no va cap a cap d’aquests grups que visiten periòdicament les institucions amb la voluntat d’aconseguir alguna resposta a les seves reivindicacions, i alguna subvenció. La crítica va a la regidoria municipal sense programa clar.

Primer de setembre

joanperello | 01 Setembre, 2009 17:32 | facebook.com google.com twitter.com

El primer dia de setembre, pensant que ja hi hauria manco gent per les carreteres de Mallorca, he trescat amb cotxe per mitja illa. Des de Sa Ràpita he anat a Cala Tuent i Sa Calobra per l’interior, via Sancelles, Inca... No sé que en diuen les xifres dels diversos estaments del món turístic, però a Sa Calobra hi havia una gentada, un munt d’autocars plens i també de cotxes de lloguer. Això sí, tots amb pic-nic. La meva dona i jo érem els únics turistes indígenes, sense menjar prefabricat. Lamentablement l’accés al Torrent de Pareis encara ara no està disponible per a discapacitats i he pogut comprovar com una al·lota s’havia de quedar a mitjan camí, sense poder accedir a la platja de pedres. Tan fàcil com és afegir-hi una rampa i un caminet de fusta. Vivim d’esquena al món. La senyoreta discapacitada supòs que avesada a patir i a topar-se amb contrarietats d’aquesta mena es mirava el mar des de la distància. Dia de bell nou esplendorós. La mar, al nord de l’illa, ja no podia estar més plana. He disfrutat des de tots els miradors. A Deià, ja a l’hora de dinar, no hem pogut aparcar l’auto a cap lloc autoritzat i hem hagut de passar de llarg, sense poder dedicar el meu minut de reverència al poeta Graves. Llàstima. Hem dinat a Valldemossa on, per cert, si consideram el número de persones que s’hi passejaven a les tres de l’horabaixa podem afirmar que no hi ha crisi. Ja sé que probablement no diuen el mateix els propietaris d’alguns comerços i que la gent no compra. Diríem que això és un turisme que ens ho hem guanyat a pols. Després d’una aturada a Esporles, tornada a Sa Ràpita. La mar aquí està més moguda, però l’horabaixa és exemplar. He disfrutat del dia. He disfrutat del paisatge. A qualque moment, entre els cims de la serra nord, he pensat que podia tocar amb un dit el cel, sobre tot quan he vist volar un avió a menys alçada d’allà on jo me trobava. Ara, de nou conectat a internet, me reincorpor al món: fa anys de la guerra mundial, no-solucions per a la grip, el PP de Palma tornarà a tenir la mateixa portaveu dels darrers no sé quants anys, la que no se’n va tèmer de res del que feien els seus subordinats, i no sé quantes notícies més. Vull tornar cap al cel!.
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS