Administrar

No me puc perdre mai. Visc al carrer de la brúixola. Com diu Dino Buzzati, de vegades tenc la impressió que la brúixola del meu geògraf s'ha tornat boja i que, tot pensant que avançàvem cap el sud, en realitat segurament hem estat fent voltes sobre nosaltres mateixos. http://www.escriptors.cat/autors/perelloj

Cap a Can Prunera, després de llegir Estaràs!

joanperello | 26 Agost, 2009 18:19 | facebook.com google.com twitter.com

El dia d’avui estava previst dedicar-lo a una caminada per S’Arenal de Sa Ràpita fins Es Trenc amb uns amics, però finalment hi ha hagut canvi de plans. Després de berenar, a penes pa torrat amb un raig d’oli, he estès el diari damunt la taula. Una coberta amb una frase espectacular de Rosa Estaràs: “El PP és un partit honrat”. Com qui està molt de moda a Mallorca la defensa de la presumpció d’innocència, tot i que amb molta desconfiança, potser hem de donar per bones les declaracions de la presidenta balear, honoríficament exilada a Brussel·les. Vull creure que parla d’un partit en que la gran majoria de gent que li dóna suport és gent honesta, senzilla, treballadora, que no posa la mà al calaix, que no abusa de l’absentisme laboral, etc. etc. Si quan parla del PP es refereix a la maquinària de gestió i clientelisme polítics, hem de començar a tenir dubtes. Cap de l’equip de Matas i Cirer no hauria de tornar anar a una llista electoral. A Rosa Estaràs ara ja no se la creuen, i potser ni se l’escolten, ni els seus. Es un nom a un organigrama però sense idees ni poder, i sobretot sense possibilitat de regenerar-se. He aplegat el diari i hem fixat l’itinerari del dia, cap a Sòller. No sé quants de quilòmetres separen Sa Ràpita de Sóller, però hi vaig amb gust perquè hi tenc una especial predilecció per aquesta població, elegant, serena, cosmopolita, bella... Ara hi té un punt especial d’interés amb Can Prunera, de recent estrena, una casa plena d’elements modernistes tant a la construcció com al mobiliari, destacant les rajoles que si no vaig errat han tengut l’aportació de Can Huguet de Campos, i amb la incorporació d’una important mostra d’art contemporani. Tot plegat un conjunt excel·lent, ideal per a consum d’un turisme a l’alçada i dels indígenes d’aquesta petita illa que no està gaire avesada al bon gust. Tots plegats potser aprendrem una mica. Després de la passejada pel carrer de La Lluna i per la plaça, hem agafat el tramvia cap el Port. Sembla, durant aquest curt trajecte, com si aquests darrers anys s’hagués produït un cert abandonament a la zona de sortida cap el port. Una llàstima, perquè veure els corrals amb els tarongers i les llimoneres ben cuidats també fan més agradable la passejada. I així com el centre de Sóller no me deceb, el port crec que va en decadència. La massificació de les muntanyes esqueixa la mirada. Sembla com si als gestors econòmics del Port de Sóller se li haguessin acabat les idees, contagiant els petits comerciants. Sembla com si Sóller i el Port parlassin llenguatges diferents. Sé que hi ha qualque bon restaurant a la zona, i en record d’un a la zona del far que ens va fer gaudir del peix i de la vista del port fa dos anys, però a la zona portuària l’oferta és magre. El restaurant on tenia decidit anar ha estat tancat, no sé si per descans del personal o per la crisi. M’ha caigut l’ànima als peus, però he cercat una mica. Al primer m’han dit que no ens podrien atendre, i eren a penes les dues del migdia. No acostum a arribar tard a dinar. Al segon, sense mambelletes ens han acceptat i hem dinat rinxo-ranxo, però els següents clients que han entrat després de nosaltres se n’han anat una vegada feta la comanda cansats d’esperar, o aconsellats pel propi personal del restaurant, perquè els hi anunciaven que haurien d’esperar més d’una hora. Al tasser, no és una exageració, ajudava una padrina de més de vuitanta anys. Què significa tot això? Fragilitat laboral, ni més ni pus. No contracten personal. No adeqüen els locals. He agafat el tramvia de tornada a Sóller amb un cert desencís, però el paisatge m’ha recuperat, amb l’esplendor de les muntanyes. He tornat per les voltes del coll i abans d’arribar a Palma m’he desviat cap a Santa Maria, com si seguís una ruta vinícola ara que es temps de vermar, Santa Eugènia, Algaida, Llucmajor i, finalment, Sa Ràpita. El turisme a Mallorca necessita una posada a punt, una mandrinada que diríem. No tot serà efecte de la crisi o dels atemptats. També hi ha altres responsabilitats. Crec que venen d’enrera.
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS