Administrar

No me puc perdre mai. Visc al carrer de la br˙ixola. Com diu Dino Buzzati, de vegades tenc la impressiˇ que la br˙ixola del meu ge˛graf s'ha tornat boja i que, tot pensant que avanšÓvem cap el sud, en realitat segurament hem estat fent voltes sobre nosaltres mateixos. http://www.escriptors.cat/autors/perelloj

Notes de jazz i, potser, de literatura.

joanperello | 02 Agost, 2009 20:24 | facebook.com google.com twitter.com

«Sentimos el vacío de Thelonious apartado del borde del piano, el interminable diástole de un solo inmenso corazón donde laten todas nuestras sangres, y del piano, el oso se balancea amablemente y regresa nube a nube hacia el teclado, lo mira como por primera vez, pasea por el aire los dedos indecisos, los deja caer y estamos salvados, hay Thelonious capitán, hay rumbo por un rato». Julio Cortázar. En haver sopat, tumbet en pèl, aprofitant la climatologia estant a la fresca del jardí, pos música. Potser feia un any que no escoltava aquest disc de Thelonius Monk, acompanyat de Gryce,Hawkins i Coltrane als saxos, Colepand a la trompeta, Ware al baix i Blakey a la bateria, qui en el moment d’engegar el portàtil per començar a escriure aquestes notes inicia un solo. El jazz es pot associar a la literatura de molt diferentes maneres, però potser un dels grans que millor ens hi ha acostat és Julio Cortázar. O potser és el jazz qui ens duu a Cortázar. En qualsevol cas hi ha una bona combinació, i ja n’he parlat en altres ocasions citant Jazzuela, un disc amb els temes que van sortint a la novel·la de J.C.  Sovint, amb el silenci d’una nit d’estiu, només amb la remor de les fulles dels fassers visitats pels ratolins inquiets, o els dragons que vetllen les seves víctimes a prop d’un llum, acrobàticament aferrats a una paret, no me queda més remei que tancar el llibre que llegesc. La música té dret a guanyar a la literatura, o la literatura es mereix un parèntesi. La veritat és que així com ho duim, per mor de la velocitat del temps que se’ns tira al damunt i no hi ha manera de complir amb els objectius cap dia, no llegim ni escoltam música com hauríem de fer. Sort que la televisió és absolutament prescindible i no crea un conflicte en aquestes hores nocturnes d’esplai.  Ara mateix la corneta de Beiderbecke m’ha interromput, tot i que preferesc la música que pos a continuació The Kansas City Six: Coleman,Wells,Young,Bushkin i Simomons tocant un dels millors temes de la història del jazz Four 0’Clock Drag, de Milt Gabler. Parlam de l’any 44.  Potser, tenint en compte que en el cas de la música a penes hi ha opció, i has de tirar dels clàssics permanentment, amb la literatura hauré de fer el mateix. L’edat duu cap a la relectura. Es el moment de veure els clàssics des de la perspectiva de l’experiència

Cabrera, d'Andreu Terrades

joanperello | 02 Agost, 2009 10:21 | facebook.com google.com twitter.com

Els diumenges surt poc de casa, sobre tot els dematins, per evitar aquesta sensació d’overbooking que s’escampa arreu de Mallorca. Evit els llocs d’aglomeracions, als supermercats dels oblits o els restaurants plens de gom a gom. L’anada a la compra dels diaris, en bicicleta, me permet veure la mar, el perfil de Cabrera, una visió que no s’assembla gens a la del pintor Andreu Terrades que ha plasmat al seu llibre que duu precissament aquest títol, Cabrera, pulcrament editat per la Conselleria de Cultura. En Terrades també es un estiuejant de Sa Ràpita i solem coincidir en alguna ocasió. Mantenim converses breus, de veïnats, però també sobre la pintura i la literatura. Ell és un pintor molt interessant que no defuig la reflexió. Precissament la lectura d’un llibre probablement esquerp, com és Cinq ans de captivité à Cabrera ou soirées d’un prisonnier d’Espagne (1853) de l’abbé Turquet, el van fer meditar sobre l’angoixa d’aquest captiveri a uns personatges i en va fer una versió de dibuixos que es van publicar a El Turó, sota el títol de Silencis de Migjorn. L’edició actual de Cabrera duu un esplèndid pròleg, i aclaridor, de Pere Rosselló Bover que ens introduexi en els dos llibres, el de l’abat captiu i el del pintor dels Silencis de Migjorn. Haureu entès el comentari sobre el fet que la meva imatge de Cabrera no es correspòn amb la de n’Andreu Terrades, quan aquest plasma en la literatura visual l’odi dels bergants. N’estic ben segur, emperò, que aquesta imatge que tenim de Cabrera, quan no revisitam la història cruel dels que patiren el captiveri entre 1809 i 1813, és ben coincident. Pels que vivim a Sa Ràpita, el perfil canviant de Cabrera és una fita que fins i tot ens ajuda a entendre la climatologia i ens fa a tots una mica meteoròlegs. Esperem que l’illa mai més sigui una presó i que la poguen gaudir en el seu estadi més natural, des de la visita esporàdica fins a la mirada quotidiana.
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS