Administrar

No me puc perdre mai. Visc al carrer de la br˙ixola. Com diu Dino Buzzati, de vegades tenc la impressiˇ que la br˙ixola del meu ge˛graf s'ha tornat boja i que, tot pensant que avanšÓvem cap el sud, en realitat segurament hem estat fent voltes sobre nosaltres mateixos. http://www.escriptors.cat/autors/perelloj

Final d'estiu

joanperello | 29 Agost, 2009 19:03 | facebook.com google.com twitter.com

Ni acab les vacances ni tenc previst deixar Sa Ràpita, però tenc una trista sensació que l’estiu pot acabar-se. El cel encapotat del dia, la sensació de fosca quan encara no són les nou de la nit, les converses de la gent i els preparatius de molts per preparar un viatge de tornada a casa, fan que aquest dissabte doni aquesta sensació de final d’estiu. El futbol també hi ajuda, sempre lligat a la resta d’estacions de l’any. Sé que no és així i que el setembre és un mes molt bo, però de qualque manera sembla com si me deixàs endur per les vibracions de la resta de gent. He caminat aquest horabaixa per foravila per un redol que encara no coneix la pluja que ha aparegut a qualque indret de Mallorca. Terra seca, cruixent. No sé quants de porcellets he comptat aferrats a les mamelles de les seves mares. Les ovelles pasturaven amb el seu renou peculiar. Caminava per uns indrets on fa uns anys només hi havia vaques. Avui, al llarg de deu quilòmetres, no n’he vista ni una. No ho puc valorar, però ho lament. Me comenten, mentrestant, que IB3 en donar una notícia sobre un incendi a Sa Colònia de Sant Jordi la situa al municipi de Campos. Potser les pregàries i queixes del batle d’aquest municipi han tingut efecte i les autoritats l’hi ha donat aquesta zona de Migjorn. Hem perdut les vaques. Hem guanyat els hotels. Es el joc del món a l’inrevés, o més senzill, a IB3 TV no acaben de saber on som.

Des dels Peregons fins a la dimissiˇ de Duran

joanperello | 27 Agost, 2009 21:55 | facebook.com google.com twitter.com

Aquest dematí sí que he fet la caminada per la platja amb els amics, des de Sa Ràpita. En arribar als nius d’ametralladora d’Es Trenc, ells s’hi ha quedat per nedar i jo he continuat fins a Sa Colònia de Sant Jordi. En arribar a les platges dels Peregons ( la platja del francés ) he mirat les instruccions que hi figuren per si et trobes enmig d’una d’aquestes correnties i et veus en perill, tal com havíem comentat amb el meu amic Pere, que ell sí és observador i ho sabia, mentre que jo no m’hi havia fixat mai en el detall. Es com les instruccions d’un avió. Per molt que hagis volat, si ha un ensurt, no crec que te’n recordis de res. Ja està bé, però, que com a mínim hi hagi a la platja un gràfic que t’indiqui els perills en que pots trobar-te. Aquesta zona és on solen romandre els vaixells perquè també és la més arrecerada de l’entorn. En Cosme Aguiló ha estudiat aquesta toponimia amb pulcritud. Li tenc una gran enveja, ja que d’alguna manera és qui millor entén cada un dels racons del litoral de Migjorn. Sap cada racó quin nom té, i n’estudia la procedència de la paraula. La seva tasca és com la d’un orfebre, detall a detall. De tornada, en topar-me de bell nou amb els meus acompanyants, he fet una nedada. L’aigua, com sempre. M’estalviaré descripcions. I a les dotze, després de tres hores i mitja de platja, de bell nou al cau rapiter, per llegir Indignació, de Philip Roth. A l’horabaixa he hagut de pegar un bot a Palma on, mentre menava per l’autopista, en un punt informatiu radiofònic, m’he assabentat de la dimissió de Duran com a portaveu del PP a Palma. Me sembla poc. Crec que no té dret a cobrar de l’administració. Ja sé que el jutjaran per això, però una persona que s’ha autoinculpat d’inepte, per no llegir contractes milionaris que afecten a l’administració dels ciutadans, ha de poder ser jutjat i condemnat per la gent del carrer, demanant-li la seva dimissió no com a portaveu, sinó com a regidor. La justícia, després, que faci el seu camí.

Cap a Can Prunera, desprÚs de llegir EstarÓs!

joanperello | 26 Agost, 2009 18:19 | facebook.com google.com twitter.com

El dia d’avui estava previst dedicar-lo a una caminada per S’Arenal de Sa Ràpita fins Es Trenc amb uns amics, però finalment hi ha hagut canvi de plans. Després de berenar, a penes pa torrat amb un raig d’oli, he estès el diari damunt la taula. Una coberta amb una frase espectacular de Rosa Estaràs: “El PP és un partit honrat”. Com qui està molt de moda a Mallorca la defensa de la presumpció d’innocència, tot i que amb molta desconfiança, potser hem de donar per bones les declaracions de la presidenta balear, honoríficament exilada a Brussel·les. Vull creure que parla d’un partit en que la gran majoria de gent que li dóna suport és gent honesta, senzilla, treballadora, que no posa la mà al calaix, que no abusa de l’absentisme laboral, etc. etc. Si quan parla del PP es refereix a la maquinària de gestió i clientelisme polítics, hem de començar a tenir dubtes. Cap de l’equip de Matas i Cirer no hauria de tornar anar a una llista electoral. A Rosa Estaràs ara ja no se la creuen, i potser ni se l’escolten, ni els seus. Es un nom a un organigrama però sense idees ni poder, i sobretot sense possibilitat de regenerar-se. He aplegat el diari i hem fixat l’itinerari del dia, cap a Sòller. No sé quants de quilòmetres separen Sa Ràpita de Sóller, però hi vaig amb gust perquè hi tenc una especial predilecció per aquesta població, elegant, serena, cosmopolita, bella... Ara hi té un punt especial d’interés amb Can Prunera, de recent estrena, una casa plena d’elements modernistes tant a la construcció com al mobiliari, destacant les rajoles que si no vaig errat han tengut l’aportació de Can Huguet de Campos, i amb la incorporació d’una important mostra d’art contemporani. Tot plegat un conjunt excel·lent, ideal per a consum d’un turisme a l’alçada i dels indígenes d’aquesta petita illa que no està gaire avesada al bon gust. Tots plegats potser aprendrem una mica. Després de la passejada pel carrer de La Lluna i per la plaça, hem agafat el tramvia cap el Port. Sembla, durant aquest curt trajecte, com si aquests darrers anys s’hagués produït un cert abandonament a la zona de sortida cap el port. Una llàstima, perquè veure els corrals amb els tarongers i les llimoneres ben cuidats també fan més agradable la passejada. I així com el centre de Sóller no me deceb, el port crec que va en decadència. La massificació de les muntanyes esqueixa la mirada. Sembla com si als gestors econòmics del Port de Sóller se li haguessin acabat les idees, contagiant els petits comerciants. Sembla com si Sóller i el Port parlassin llenguatges diferents. Sé que hi ha qualque bon restaurant a la zona, i en record d’un a la zona del far que ens va fer gaudir del peix i de la vista del port fa dos anys, però a la zona portuària l’oferta és magre. El restaurant on tenia decidit anar ha estat tancat, no sé si per descans del personal o per la crisi. M’ha caigut l’ànima als peus, però he cercat una mica. Al primer m’han dit que no ens podrien atendre, i eren a penes les dues del migdia. No acostum a arribar tard a dinar. Al segon, sense mambelletes ens han acceptat i hem dinat rinxo-ranxo, però els següents clients que han entrat després de nosaltres se n’han anat una vegada feta la comanda cansats d’esperar, o aconsellats pel propi personal del restaurant, perquè els hi anunciaven que haurien d’esperar més d’una hora. Al tasser, no és una exageració, ajudava una padrina de més de vuitanta anys. Què significa tot això? Fragilitat laboral, ni més ni pus. No contracten personal. No adeqüen els locals. He agafat el tramvia de tornada a Sóller amb un cert desencís, però el paisatge m’ha recuperat, amb l’esplendor de les muntanyes. He tornat per les voltes del coll i abans d’arribar a Palma m’he desviat cap a Santa Maria, com si seguís una ruta vinícola ara que es temps de vermar, Santa Eugènia, Algaida, Llucmajor i, finalment, Sa Ràpita. El turisme a Mallorca necessita una posada a punt, una mandrinada que diríem. No tot serà efecte de la crisi o dels atemptats. També hi ha altres responsabilitats. Crec que venen d’enrera.

Sequera d'agost

joanperello | 25 Agost, 2009 22:49 | facebook.com google.com twitter.com

Me costa molt escriure aquestes darreres setmanes, precissament a una de les èpoques climatològiques en que acostum a fer-ho amb més intensitat, l’estiu. Record el procés de creació dels meus darrers llibres de poemes i, essencialment, han estat creats entre maig i octubre, deixant per a l’hivern el procés de revisió. El llibre de poemes que duc entre mans, tot i que adesiara mir d’entrar-hi, se’m fa difícil. Es un camí cap a un turó però amb poca capacitat d’alenar. El blog, i ja veurem aquesta nit, roman com la pols d’un prestatge, sense que ningú li passi el dit per damunt. Potser és que, com diu un personatge de Haruki Murakami a El meu amor sputnik, -“en aquest punt de la teva vida no crec que escriguis res que valgui la pena”-  Ho diu un personatge que ha patit molt a un de molt més jove que necessita patir i esser escriptor. La vida a vegades és molt més fàcil que això. Aquest dematí he anat a l’hospital a fer-me una prova radiològica, un TAC per a seguir l’evolució del meu goll. Qüestió de prevenció. Tot i no passar gens de pena per passar una prova d’aquest tipus, els passadissos d’un hospital te generen molts de dubtes. Ets a una llista d’espera al costat d’un home que a penes pesa quaranta quilos i que, serè com tu mateix, espera que s’obri la porta de la cabina 17 i el cridin. Mires les seves faccions, demacrades. Te cerques a tu mateix i fas càlculs de diferència de pes. De cop passa un poeta pel passadís, en Biel Florit. Parlau de les vicisituds de la vida als hospitals i de poesia. Avui te llegiré, me diu. No sé si pensa que necessit que m’animin. Ell va estar fotut de veres fa uns anys, però ara ho duu molt bé. Revisions. Prevenció. Bonda. Els seus articles al Diari de Balears són una reflexió sobre els petits detalls de la vida, amb un dels  llenguatges més vius de la literatura mallorquina. La seva poesia escaina sintagmes d’expressivitat popular. Surt l’home que m’anava davant a la màquina del TAC i també està molt demacrat. Llueix el patiment per les galtes. Si no fos perquè el meu goll necessita regularment de la revisió a través de les màquines, pensaria que és una grolleria estar en aquella butaca vestit amb una bata de malalt, esperant tombar-me, i que en aquest món de prioritats a mi no me correspondria estar allà. Me palp la gargamella com si volgués convence’m de que el tamany del nòdul fa indispensable seguir fent proves. Me sotmet per tant a les instruccions de l’especialista. Acluc els ulls i, tot i no soportar gaire bé els espais tancats, reflexion sobre la necessitat de superar-ho sense estridències i seguesc les instruccions que se’m donen. Agaf molt d’aire quan m’ho demanen i l’amoll també segons les instruccions. El resultat va directament a l’endocrina, me diuen, després d’assegurar-se que no m’he marejat. La millor opció per recuperar l’instint vital després d’unes hores a un hospital en dia de vacances és cercar l’alè dels teus. M’he refugiat a Esporles i Banyalbufar, on he dinat de calamar amb tumbet,  i he seguit feliç la conversa de la meva dona amb la nostra filla. De tornada a Sa Ràpita alguns tràmits a Palma i Llucmajor, especialment dedicats a la intendència i la jardineria. Després de sopar he seguit l’itinerari que aquestes darreres setmanes faig amb Murakami. Al capítol 11 de la seva novel·la Al sud de la frontera, a l’oest del sol hi ha una impecable descripció del que és la corrupció en el món de l’especulació urbanística i la contrucció. Aquesta tarda, seguint una de les varietats dels meus itineraris de caminada per Sa Ràpita, he comptat fins a tres vivendes amb presumpció d’innocència. La veritat és que a certes hores de la nit començ a frissar que acabi l’agost, i molt a pesar meu, però esper que el veï de darrera se’n torni a Madrid. El seu ca lladra a deshora i ell dirigeix els negocis donant instruccions pel mòbil a les dotze de la nit. La seva veu ressona entre brucs i buguenvíl·lies. De tant en tant fa una pausa i parla del Real Madrid. Sort que les novel·les de McCullers i Murakami que he llegit aquestes vetllades m’han fet possible superar la conversa d’un estùpid. La sequera, tot i aquest petit interval al blog, segueix, com un crui al cossiol poc regat.

IB3, de bell nou

joanperello | 14 Agost, 2009 19:01 | facebook.com google.com twitter.com

Ja som a mitjan agost, els dies de la Mare de Déu d’agost, i amb festes a mitja Mallorca. He anat de compres per Campos i si no fos per les tanques que prohibeixen l’accés al poble als vehicles, i per les paperines, ningú no diria que ens trobam enmig de festes. Per què paperines de plàstic? Poca gent pels carrers. Poca gent a un comerç on precissament sempre hi has de fer coa, un d’aquests comerços que tenen de tot i amb molt bon servei. Escolt per la ràdio, de tornada cap a Sa Ràpita, un tall de les declaracions del director de IB3, Antoni Martorell, que no s’avenen amb la realitat. Diu que dignificarà la llengua amb les retranmissions de futbol. Costa creure-ho. Entonses, pués, desdeluego... S’aferra a una dita erudita però molt popularitzada, fins i tot a una barriada de l’eixample de Palma, aquella que diu que quan el savi apunta a la lluna la xusma mira el dit. En Jaume Mateu a través d’un comentari al facebook m’ha fet veure que no hi ha incompatibilitat entre TVE i IB3 ja que ambdues televisions públiques podien simultanejar una retransmissió esportiva de Rafel Nadal. Amb TV3 no es pot fer. El savi ens ho hauria d’explicar una mica als enzes. Mentrestant seguim sense TV3 sencera, ni amb el C33. La veritat és que som la persona menys indicada per fer una crítica de televisió perquè deu fer tres mesos que no la mir ni de reüll. Me’n fii emperò d’algunes veus que ho han comentat i que diuen que la programació d’IB3 es troba a un nivell baixíssim, fent competència a la programació més grollera de les televisions privades. Sé que diumenge ja donen un partit oficial del Barça. No sé encara per on es podrà veure. En qualsevol cas esper que en Puyal hagi arreglat el difícil tema de que la seva narració sigui coincident amb la de les imatges televisives, desdeluego.  

Gris damunt Mallorca

joanperello | 10 Agost, 2009 13:39 | facebook.com google.com twitter.com

Guait per la finestra de l’oficina, mirant cap a tramuntana, amb un cel lleig, empapat de farina gris, nuvolosa. Avui dematí ja abans de la sortida definitiva del sol hi havia el presagi de Cabrera, desapareguda dins la mar. No es que me desagradi quan comença a destrempar-se el temps en aquesta alçada d’agost, però efectivament és el primer dia amb un cert canvi i en que també he notat la curtor del dia, ja que he hagut de fer el trajecte des de Sa Ràpita fins a l’aeroport amb els fars del cotxe encesos. A qualque lloc poser ja ha fet olor de terra banyada, però això ho deix per a la passejada d’avui horabaixa per foravila. Mallorca segueix, mentrestant, essent primera notícia arreu del món mediàtic, amb la demostració d’invulnerabilitat d’ETA i les imatges dels presumptes implicats amb el cas Palma Arena, engrillonats. Sembla com si aquest fet fos el que més importàs tant als detinguts com al seu entorn. No n’hi ha per menys. A ningú no li agrada veure’s a les portes de comissaria amb els grillons posats. Diuen que els matalassos feien olor de pixum. Són els mateixos matalassos i els mateixos grillons per tothom pel que sembla. ¿N’hi havia per tant? Potser no, sobre tot si després el comparam amb la resolució final del cas. La veritat, emperò, és que han de ser iguals per a tots. Està bé que reivindiquem millores a les instal·lacions de les dependències policials. Sembla com si els polítics haguéssin de tenir un tracte de preferència. No n’han de tenir. I si remuguen fort quan no els treuen a la foto els dies de presumpta glòria política, ara no han de remugar si n’hi fan a les seves hores baixes. Una de les experiències per la que no voldria passar és la de ser membre d’un tribunal popular que pogués decidir la culpabilitat o no, no només en casos polítics, sinó de tota casta. Me costaria molt decidir-me. Per aixó no acús, ni a tribunes de poca difusió com aquesta. El que me queda clar, emperò, al marge de si han posat la mà al calaix o no, és la certesa de la seva irresponsabilitat política, i per la qual cosa som del parer que, havent demostrat la seva inutilitat com a gestors, han de dimitir de tot allò d’on cobren salari públic, encara que ara estiguin a l’oposició com Duran i Cirer. El cel gris de Mallorca, trist, encapotat, a més amb l’endemesa provocadora d’ETA no ens dóna lloc a l’esperança.

LA M┌SICA SECRETA

joanperello | 07 Agost, 2009 22:08 | facebook.com google.com twitter.com

L’atzar escriu contínuament les seves pàgines. Duc un quants dies que, sopant o a la vetllada, escolt un tipus de música que ha protagonitzat molta part de la història cultural del nostre país, tant pel que significa com a producció pròpia, com pels que han influit moltíssim en la nostra vida diària des de l’exterior, com Dylan, Stevens, Young. etc que he comentat els darrers dies. L’atzar, deia, ha fet que també a la meva vida professional hagi hagut de dedicar part de la meva feina del dia d’avui a supervisar l’arribada d’un avió de càrrega, provinent de Turquia via Bulgària,  transportant 9000 kgs de material de Leonard Cohen per a la seva actuació a Mallorca que, naturalment, me perdré. No hi aniré, no perquè no m’interessi Cohen, sinó perquè som un animal de costums molt conservadors i tenc la meva vida social planificada, especialment a l’estiu, en base a la família i les amistats. Lament que Cohen, un home d’aspecte sobri, literari, que semblava poc afectat per la combustió del món econòmic, ara s’hagi vist obligat a retornar als escenaris per recuperar el que ha perdut invertint als negocis de gent com Madoff. Esper que a l’escenari mallorquí pugui transmetre aquesta alenada certament poètica que tenen els seus temes musicals i que, pel que he pogut saber avui mentre veia la descàrrega del seu material, avorreix a un bon grapat de gent, pels comentaris que en feien. A mi m’agrada el seu to i la seva música de fons, com m’agrada especialment la música que he triat per a la vetllada d’anit, per acompanyar el sopar: Isidor Marí, Bob Dylan, Joan Bibiloni i Maria del Mar Bonet. Què voleu que vos digui?. Ja ho haurieu de sospitar. L’escenari, un raconet de Sa Ràpita sota un fasser, llum tènue, escorbai a l’espatlla, chardonnay, la sensació de tenir dret a ser feliç. Com diu el poema de Miquel Angel Riera, musicat per Joan Bibiloni i cantat també, a més, per Maria del Mar Bonet: m’atreu anar sense rumb, aquest no tocar en terra.

Robert Graves: El paÝs que he escollit (edicionsdelsalobre)

joanperello | 06 Agost, 2009 17:22 | facebook.com google.com twitter.com

No tinc por de la mort,
sinó només de la compassió, i de l’oblit
del vocabulari perdurable de l’amor
i de la fi de la poesia.


   No havia llegit mai Robert Graves les primeres vegades que el vaig veure fa un caramull d'anys, però la seva presència al centre de Palma m’impresionava amb el seu aspecte poc curat, cabells enlaire, la senalla a l’espatlla. Miraves aquell home, jo aleshores com un jove que pensa que un dia serà escriptor, i li veies quelcom diferent. M’hauria agradat fer una copa amb ell al Formentor o al Miami, els bars desapareguts. No estàvem avesats a veure homes al final dels seixanta amb posat lliure i un cert aire de despreocupació. I he de confesar que les primeres lectures no me varen atreure especialment, supòs que influenciat per la poca atenció que he dedicat a la novel·la històrica i a la mitologia. La ignorància ens fa molt febles. Tampoc vaig seguir amb entusiasme la sèrie televisiva basada amb el seu “Jo, Claudi”. Aquests vespres d’estiu, a prop d’una buguenvil·lia, amb no gaire llum, me vaig reconciliant amb la seva poesia, gràcies a la magnífica tasca editorial de edicionsdelsalobre, que ha recopilat la seva obra poètica amb el títol “El país que he escollit”, amb traducció de Jaumà. No m’agrada tot, però adesiara me top amb qualque poema, o amb qualque vers, que me fa aturar l’alenada. El rellegesc i prenc aire. Tem el final de la poesia. Tem la pèrdua de la memoria. Tem per la vida. Robert Graves, El país que he escollitEdicions del Salobre, 2009Traducció de Josep. M. Jaumà

Palma Arena

joanperello | 05 Agost, 2009 20:43 | facebook.com google.com twitter.com

Al dietari de Cesare Pavese, L’ofici de viure, a una entrada corresponent al mes d’agost de 1946, s’hi llegeix: “Les lliçons no es donen, es prenen”. ¿Podríem interpretar millor la humilitat de la saviesa? Els mitjans de comunicació no aturen perquè avui hi ha noticia nova, una d’aquelles que se sap que han de venir i que esperes qui sap si per setembre, però  -ai las!- no queda més remei que fer-les avançar. Parlam del “Cas Palma Arena” de nou lligat a la presumpta corrupció de la gent de l’entorn del PP. Sembla que el cercle es tanca, però sorgirà potser un nou miracle. Els detinguts d’avui, Ballester, Duran... Per damunt d’ells ja només hi ha Cirer i Matas. Ja se sap, unes llàgrimes de costurera i un sopar de peix fresc a la Colònia de Sant Jordi. Una de les millors visions que es poden tenir de la Colònia, des d’una certa distància ( a la mallorquina ) l’he poguda contemplar aquest horabaixa des del far de s’Estalella on hi he anat caminant des del meu raconet de Sa Ràpita. Aliè, afortunadament, al món dels presumptes implicats, el caparrí tanmateix hi donava voltes. ¿Me deman si els que se senten del PP deuen sentir vergonya? Qui sap si viuen, ulls clucs, pensant que no n’hi ha per tant. Mirant el mar del meu redolet, de tornada a casa, m’he preguntat com estarien tots aquests temes de la corrupció si no hi hagués hagut canvi de govern. No me n’amag de moltes decepcions del govern de les Illes Balears, però la satisfacció de veure que no governen els del PP me fa feliç. Faig un capfico vora un dels escars esbucats de Sa Ràpita. Ja no me’n record d’haver-me cansat de caminar. Un trempó a la fresca. Per arrodonir la vetllada, escolt Cor de crom, de Falsterbo Marí, amb les magnífiques versions que Isidor Marí, traductor de clàssics però també del folk americà, va fer de peces de Cat Stevens, Neil Young, The Beatles o Bob Dylan. La nit magnífica, casi de lluna plena, com la de la cançó de Cat Stevens: Sé que em persegueix una ombra de lluna... Fas nit amb mi sota aquest cel?. Els dirigents del PP, que van voler fer una Mallorca a la seva mida, sense escrùpols, no saben que les lliçons es prenen. Aquests dies els sentirem encara volent donar lliçons. No sé d’on treuen pit.

IB3, TV3, SPANAIR: FOC A DISCRECCIO...

joanperello | 03 Agost, 2009 21:39 | facebook.com google.com twitter.com

Comença a haver-hi foc a discrecció, tot i que sense gaire discrecció, entre els diversos partits polítics de Catalunya i les Illes Balears: l’estatut, el finançament... especialment a les Illes Balears el tema principal de divisió entre els partits nacionalistes és per dos altres temes, la televisió en català que es pot veure en aquesta comunitat i Spanair, una empresa que quan tenia capital nòrdic podia tenir la seu a Palma, ara amb capital català aquesta seu ha de partir cap a la metròpoli peninsular. La divisió està servida, especialment a Mallorca amb motiu de les elecciones al parlament europeu. Pocs dies després d’haver-se fet aquestes eleccions, amb resultats decebedors per al nacionalisme de les Illes, un dels millors articulistes de Mallorca feia una crida al sentit comú i a l’experiència. En Guillem Frontera reclamava un sanedrí per posar una mica d’ordre. No li faltava raó. Cas, emperò, ningú no n’hi ha fet. Els partits polítics de Mallorca han decidit tirar cap endavant, sense mirar gaire prim en el número de cadàvers electorals que poden deixar. La raó? Potser ho hauríem de demanar al sanedrí inexistent, ja que com va batiar el nostre país l’escriptor Antoni Serra, vivim a la terra inexistent. En qualsevol cas, la televisió que a les Illes Balears podem veure, és deplorable, especialment IB3, amb l’agreujament que enguany tampoc podrem veure ni el C33 ni els partits del Barça. El tema de Spanair, a hores d’ara sembla inevitable. Tots hi hem fet tard, i qualcú encara no hi ha arribat. Les crítiques a ERC des de Mallorca en aquest tema són inevitables, perquè sembla un partit diferent a cada una de les comunitats on hi té presència. L’escenari polític, amb responsabilitat de govern, podríem dir que té una certa semblança. La gestió, emperò, segons d’on bufa el vent.

Notes de jazz i, potser, de literatura.

joanperello | 02 Agost, 2009 20:24 | facebook.com google.com twitter.com

«Sentimos el vacío de Thelonious apartado del borde del piano, el interminable diástole de un solo inmenso corazón donde laten todas nuestras sangres, y del piano, el oso se balancea amablemente y regresa nube a nube hacia el teclado, lo mira como por primera vez, pasea por el aire los dedos indecisos, los deja caer y estamos salvados, hay Thelonious capitán, hay rumbo por un rato». Julio Cortázar. En haver sopat, tumbet en pèl, aprofitant la climatologia estant a la fresca del jardí, pos música. Potser feia un any que no escoltava aquest disc de Thelonius Monk, acompanyat de Gryce,Hawkins i Coltrane als saxos, Colepand a la trompeta, Ware al baix i Blakey a la bateria, qui en el moment d’engegar el portàtil per començar a escriure aquestes notes inicia un solo. El jazz es pot associar a la literatura de molt diferentes maneres, però potser un dels grans que millor ens hi ha acostat és Julio Cortázar. O potser és el jazz qui ens duu a Cortázar. En qualsevol cas hi ha una bona combinació, i ja n’he parlat en altres ocasions citant Jazzuela, un disc amb els temes que van sortint a la novel·la de J.C.  Sovint, amb el silenci d’una nit d’estiu, només amb la remor de les fulles dels fassers visitats pels ratolins inquiets, o els dragons que vetllen les seves víctimes a prop d’un llum, acrobàticament aferrats a una paret, no me queda més remei que tancar el llibre que llegesc. La música té dret a guanyar a la literatura, o la literatura es mereix un parèntesi. La veritat és que així com ho duim, per mor de la velocitat del temps que se’ns tira al damunt i no hi ha manera de complir amb els objectius cap dia, no llegim ni escoltam música com hauríem de fer. Sort que la televisió és absolutament prescindible i no crea un conflicte en aquestes hores nocturnes d’esplai.  Ara mateix la corneta de Beiderbecke m’ha interromput, tot i que preferesc la música que pos a continuació The Kansas City Six: Coleman,Wells,Young,Bushkin i Simomons tocant un dels millors temes de la història del jazz Four 0’Clock Drag, de Milt Gabler. Parlam de l’any 44.  Potser, tenint en compte que en el cas de la música a penes hi ha opció, i has de tirar dels clàssics permanentment, amb la literatura hauré de fer el mateix. L’edat duu cap a la relectura. Es el moment de veure els clàssics des de la perspectiva de l’experiència

Cabrera, d'Andreu Terrades

joanperello | 02 Agost, 2009 10:21 | facebook.com google.com twitter.com

Els diumenges surt poc de casa, sobre tot els dematins, per evitar aquesta sensació d’overbooking que s’escampa arreu de Mallorca. Evit els llocs d’aglomeracions, als supermercats dels oblits o els restaurants plens de gom a gom. L’anada a la compra dels diaris, en bicicleta, me permet veure la mar, el perfil de Cabrera, una visió que no s’assembla gens a la del pintor Andreu Terrades que ha plasmat al seu llibre que duu precissament aquest títol, Cabrera, pulcrament editat per la Conselleria de Cultura. En Terrades també es un estiuejant de Sa Ràpita i solem coincidir en alguna ocasió. Mantenim converses breus, de veïnats, però també sobre la pintura i la literatura. Ell és un pintor molt interessant que no defuig la reflexió. Precissament la lectura d’un llibre probablement esquerp, com és Cinq ans de captivité à Cabrera ou soirées d’un prisonnier d’Espagne (1853) de l’abbé Turquet, el van fer meditar sobre l’angoixa d’aquest captiveri a uns personatges i en va fer una versió de dibuixos que es van publicar a El Turó, sota el títol de Silencis de Migjorn. L’edició actual de Cabrera duu un esplèndid pròleg, i aclaridor, de Pere Rosselló Bover que ens introduexi en els dos llibres, el de l’abat captiu i el del pintor dels Silencis de Migjorn. Haureu entès el comentari sobre el fet que la meva imatge de Cabrera no es correspòn amb la de n’Andreu Terrades, quan aquest plasma en la literatura visual l’odi dels bergants. N’estic ben segur, emperò, que aquesta imatge que tenim de Cabrera, quan no revisitam la història cruel dels que patiren el captiveri entre 1809 i 1813, és ben coincident. Pels que vivim a Sa Ràpita, el perfil canviant de Cabrera és una fita que fins i tot ens ajuda a entendre la climatologia i ens fa a tots una mica meteoròlegs. Esperem que l’illa mai més sigui una presó i que la poguen gaudir en el seu estadi més natural, des de la visita esporàdica fins a la mirada quotidiana.
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS