Administrar

No me puc perdre mai. Visc al carrer de la br˙ixola. Com diu Dino Buzzati, de vegades tenc la impressiˇ que la br˙ixola del meu ge˛graf s'ha tornat boja i que, tot pensant que avanšÓvem cap el sud, en realitat segurament hem estat fent voltes sobre nosaltres mateixos. http://www.escriptors.cat/autors/perelloj

Carta d'Epicur als navegants.

joanperello | 25 Febrer, 2009 23:17 | facebook.com google.com twitter.com

"Qui comet d'amagat alguna de les coses pactades de comú acord per no agredir ni ser agredits, no és possible que cregui que no l'enxamparan, per més que ara com ara deixin d'enxampar-lo deu mil vegades: perquè no és segur que no l'hagin d'enxampar abans no es mori."

Lliçons que normalment no s'aprenen.

LA JUSTICIA

joanperello | 24 Febrer, 2009 22:25 | facebook.com google.com twitter.com

No vé d'avui que els ciutadans tenim poca confiança amb la justícia. De fet, la dimissió del senyor Bermejo a mi personalment me sembla una anècdota, tot i que discrep del seu tarannà. Sembla hipòcrita que els qui posen la mà al calaix dels contribuents aixequin la veu per demanar dimissions polítiques. Voldria creure que, a pesar de la meva discrepància amb les formes, encara no es pot mesurar per igual totes les actituds polítiques. Té mèrit el PP quan aconsegueix el seu ressò mediàtic acusant Bermejo - i ja me va bé! - No té gaire mèrit l'actitud del PSOE, engrillonat quan havia d'engrillonar els seus adversaris polítics. Intentant entendre qualque cosa me refugii amb Epicur: La justícia natural és un acord sobre el que convé per no agredir-se els uns als altres i per no ser agredits. La justícia no era res per ella mateixa, sinó un pacte que es va establir en les agrupacions de gent diversa, tant se val on ni quan, per no agredir ni ser agredits. Epicur va morir 270 a. C. He llegit d'ell que exposa com, fins i tot en temps de corrupció i de crisi, és possible la felicitat. N'estic segur, malgrat el meu pessimisme.

Lagoa Henriques, Pessoa, Lisboa... un obituari

joanperello | 24 Febrer, 2009 14:00 | facebook.com google.com twitter.com

Ahir parlava dels obituaris de premsa recordant Pereira de la mà de l’autor italià Antonio Tabucchi però que ha fet de Portugal la seva segona pàtria. D’aquest país hi ha sempre un referent literari inevitable, Pessoa, però aquest escriptor també forma part de la vida urbana de Lisboa, a la barriada del Chiado just a les portes del cafè A Brasileira, on hi ha una escultura de bronze que el recorda, com si fos un client més de la bona cafeteria. Doncs bé, llegint els obituaris de la premsa, m’assabent de la mort de António Augusto Lagoa Henriques (Lisboa, 1923-2009). Desapareix l’escultor que anirà a romandre el seu infinit qui sap si a prop d’allà on descansa Pessoa. Per nosaltres quedarà el record d’aquesta obra que, en el meu cas particular, és potser la única que tenc d’ell. Seguiran, emperò, els turistes fent-se fotografies devora l’escriptor, un homònim de bronze de Pessoa, qui sap si fins i tot ignorant tot el que va escriure.

Obituaris i els llibres o autors d'una vida

joanperello | 23 Febrer, 2009 21:54 | facebook.com google.com twitter.com

Pereira, el personatge de Tabucchi que amb tant d'encert va interpretar Marcello Mastroianni, dedicava molta part de la seva tasca com a periodista a la redacció de necrològiques, i fins i tot s'avançava a la mort.  Fa pocs dies me demanaren a una televisió quin era el llibre de la meva vida, en aquest joc de preguntes i respostes ràpides que s'ha vingut a anomenar qüestionari Proust. L'atzar va fer que aquell dia contestàs, Justine de Lawrence Durrell. L'aniversari de la mort de Julio Cortázar em va fer venir a la memòria Rayuela. L'aniversari de Palau i Fabre em fa recordar Els poemes de l'alquimista. Escriure anotacions a un blog et fa ser una mica redactor de necrològiques. Cada mort, cada aniversari d'una mort, et fa recordar allò que vares llegir i que rellegiries. Com deia Pessoa, escric aquestes línies com qui almenys vol saber que viu. Al mateix qüestionari, el vers més important per mi. Vindrà la mort i tindrà els teus ulls, de Cesare Pavese. Massa mort per anit. A la manera de Canetti, tem un contagi pòstum de la mort.

Illes CanÓries

joanperello | 18 Febrer, 2009 19:25 | facebook.com google.com twitter.com

Des de dimarts torn a ser a les illes Canàries. Vaig anar a l'aeroport Reina Sofia, al sud de l'illa. Altra vegada vam anar a dinar a Casa Avencio, a El Médano, on ens serviren molls i un pámpano a l'espatlla, amb un vi blanc ecològic Frontos de la part sud de l'illa, a terres volcàniques. Com que un dels comensals és un veterà de l'aviació, i xerraire, el dinar va passar molt aviat. Vaig passar l'horabaixa ja a la capital, Santa Cruz, una ciutat vitalista que se prepara pels seus carnavals. Vaig aprofitar per visitar el TEA (Tenerife Espacio de las Artes) on hi ha una exposició del poeta i pintor Roland Penrose (1900-1984) anomenada Mirar de reojo, Roland Penrose y el surrealismo. Al mateix edifici també hi ha una altra exposició centrada en l'obra de l'artista Oscar Domínguez (Tenerife, 1906-París, 1957), també surrealista. No només hi ha obres seves, sino que s'aprofita el seu entorn en tres àrees: Figuras reclinadas/cuerpos tumbados on destaca una escultura d'Henry Moore, Amigos y allegados i Ideas de partida amb propostes actuals. Potser seria bo, donada la relació de Penrose amb Joan Miró, acostar l'exposició a Palma. Ja de nit sopàrem a El coto de Antonio, bona carn acompanyada de Matarromera. Afortunadament ja han llevat tots els noms de carrer amb significat franquista.

A mitjan dematí, després d'unes feines a Los Rodeos, l'aeroport del nord, m'he desplaçat cap a Gran Canària. Llegesc que al nord feia més de quinze anys que no feia tant de fred. Prop de l'aeroport hi ha un restaurant familiar per a molta gent del sector, de fet es diu Costa Aerea. Xot i Arzuaga. Ara, ja a la capital, escric ara des de l'hotel, amb vistes al mar, a l'avinguda marítima de Las Palmas. He passejat pels barris de Triana i La Vegueta, observant els portals amples i les balconades de fusta. Ha enfosquit mentre escrivia aquestes notes. Potser és l'hora de tornar a sortir a fer una caminada i sopar.

Morir

joanperello | 10 Febrer, 2009 20:50 | facebook.com google.com twitter.com

Digne és un adjectiu difícil. La dignitat és allò que s'exigeix al proïsme i que ens negam a incorporar a la nostra realitat. Dignes són els polítics i els capellans, tota aquesta colla de malsufrits que no miren cap a l'horitzó perquè saben que poden travelar amb la pedra, sí, aquella mateixa de la saviesa popular, la de l'animal que travela dues vegades amb la mateixa pedra. ¿No faig distincions? Sí que en faig, però esper cada dia el gest oportú del que no m'ha de decebre. Els qui me coneixen saben prou bé que faig distincions. Saben que quan faig una aseveració tan crua, la dels polítics i dels capellans, no hi pos a tots ells al mateix cabàs. Saben, però, que amb el nom d'aquests polítics i capellans, hi pos la gentussa que els segueix a ulls cecs. Com deia al principi, dignes són els polítics i els capellans. Ho són perquè així es fan la foto, perquè així és el seu eslògan, el seu sermó. Ho dic amb la ironia que pertoca sense voler ser mal educat. Diu el poeta Màrius Sampere que no és pas de tu / que tinc por, oh mort, sinó del temps de morir. M'escarrufa la paraula dignitat darrera la de mort, sobre tot usada en fets com el d'Eluana Englaro. Hauria preferit saber que una persona així mor envoltada dels seus, sense la pressió mediàtica, per la convicció ferma dels familiars i dels professionals de la sanitat. M'escarrufa la campanya que s'orquestra a cada bàndol, tot i que sé molt bé en quin me trob. No esper cap mort digna, sinó la dignitat de viure. ¿Com era la vida d'Eluana? ¿Pensava, estimava, llegia, anava a veure obres d'art, escoltava música, votava a les eleccions...? Vindrà la mort i tindrà els teus ulls, que deia Pavese, ell que va triar una manera de morir perquè no acabava de viure, o com Sandor Márai, com ens recordava en un article recent en Josep J. Rosselló, de qui ara podem llegir els seus diaris on va anunciant també com renuncia a una manera digna de viure: Espero l'ordre d'incorporació a files; no estic impacient, però tampoc no ho vull ajornar. Ha arribat l'hora.

Dubtes

joanperello | 09 Febrer, 2009 21:18 | facebook.com google.com twitter.com

Diumenge, 3 de febrer

Tot i que vaig anunciar en un post d'aquests darrers dies que estava a punt d'iniciar la lectura de la novel·la de Joan F.Mira, El professor d'història, he de confessar que no hi vaig pegar una estirada llarga. Això no vol dir que no m'interessi, hi duc una cinquantena de pàgines. El que va passar és que, en un moment determinat, vaig deixar la lectura qui sap si inquiet per alguna de les coses que hi llegia, qui sap si per mor que en Mira ens retrata a tots, qui sap si em vaig veure com el vell professor, travelant per mor d'haver topat la seva mirada el bes de dues joves lesbianes a l'institut, qui sap si perquè reflexiona sobre el seu pas per les velles aules franquistes, amb l'olor rància de les sotanes, qui sap si perquè arriba una edat en que es fa realitat el vers de Gil de Biedma que ens recorda que ara la vida ja va de debò, qui sap perquè tenia ganes de recuperar un vers que havia escrit de manera automàtica, plagiant la meva joventut, i tenia interès en retrobar-lo per corregir-ne l'excès, l'ímpetu, qui sap si perquè hi havia el partit del Barça, un partit amb cert tel de nostàlgia per allò de n'Enrique Castro, Quini, ara amb discretes seqüeles de càncer de gola, assegut a la banqueta, envellit com tots nosaltres, qui sap si hi havia assumptes de rutina domèstica, qui sap si amb tot plegat i malgrat la victòria futbolística em quedava un mal cos de no haver aprofitat les hores del diumenge. Potser, tornant a Mira, o al seu personatge, ens queden massa rastres d'una educació religiosa on el sentiment de culpa ens fa febles. Amb cinquanta pàgines mal comptades el professor Mira ja m'ha fet un fresc de tota una generació. Els seus personatges, com jo mateix, caminam abatuts per la vida quotidiana. Hi ha una gran explossió a qualque lloc del món i no acabam d'entendre res del que passa al nostre entorn. El millor que pot passar-te és seguir mantenint dubtes. Vivim a un país sense capacitat de lideratge com ens feia avinent en Guillem Frontera a un dels seus articles de fa pocs dies. "Una persona és un líder quan el ciutadà, en un moment de dubte, es pregunta què deu opinar aquesta persona". Tenc el meu dubte i no sé a qui preguntar.

DESCONEXIONS TELEVISIVES (TV3, C33, IB3...)

joanperello | 08 Febrer, 2009 11:49 | facebook.com google.com twitter.com

Seguesc amb el cap de setmana casolà: lectura, escriptura i televisió (retransmisions esportives i notícies, només). A les 12.15 he començat a veure un partit de bàsquet al C33, Regal Barça- CAI Saragossa. A les 12.30 ha desaparegut la imatge del 33 i ha comparagut TVCI perquè a IB3 començava el bàsquet, Pamesa València- Vive Menorca. Total m'he perdut el partit del Barça. La meva idea, davant la coincidència d'ambdos partits, era la de simultanejar. A les retransmissions de bàsquet no es gaire difícil fer el seguiment de dos partits, ja que hi ha moltes interrupcions i amb els quinze minuts de diferència horària era previsible poder veure les parts més interessants. Els capricis i els interessos comunicatius m'ho han impedit. M'he sentit com a un televident censurat, igual que anys enrera ens censuraven les pàgines d'un llibre. Potser qualcú m'ajudarà a entendre això de les desconexions, però sigui quin sigui el motiu, potser proteccionista de la televisió menor, potser els drets d'algun patrocinador, els acords dels partits polítics, és igual. Al cap i a la fi el resultat és que no puc veure la televisió que vull quan fa el programa que vull, el dia que puc. Misèries de la vida quotidiana.

FACEBOOK, BLOGS, FICCIONS...

joanperello | 07 Febrer, 2009 18:21 | facebook.com google.com twitter.com

Dies dolents per als cossos destrempats. Fred, vent i pluja. Un dissabte sencer a casa. Si vols, pots no avorrir-te. Només de posar-te al dia amb els blogs que més t'interessen ja en tens prou. I el facebook. Al darrer número de la revista El Temps hi ha un ampli reportatge sobre aquesta nova dèria internauta. Personalment, tot i que hi particip d'aquest muntatge per mor de no sé molt bé quin rebot, a vegades tenc els meus dubtes sobre l'ús que en feim de la nostra vida privada. Naturalment me preocupa més l'ús que en puguin fer els altres d'aquesta vida privada meva. Només em mancaria que a partir d'algun moment, la publicitat - per exemple - entràs a les meves comunicacions noves, com ja ha passat amb el telèfon particular, el correu electrònic, o la bústia de casa. Qualsevol dia a un dels comentaris d'un post hi trobarem aficada publicitat d'una companyia de telefonia mòbil. El facebook, en petites dosis i amb un cercle tancat de persones, els amics amb qui no comparteixes el dia a dia, té una certa gràcia i interès. Hi ha gent amb 5000 amistats en aquesta xarxa. ¿Com podem ser tan amics? ¿Com podem compartir les mateixes il·lusions, les mateixes lectures, els mateixos afanys? Jo, pessimista vital, no voldria tenir tantes amistats. Passen les hores d'aquest dissabte i m'adon que no he llegit ficció. ¿Quedarà substituida la ficció? De moment ho intentaré evitar. Potser començaré a llegir El professor d'història, de Joan F. Mira. Admir, si me permeteu el joc de paraules, aquest intel·lectual.


 

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS