Administrar

No me puc perdre mai. Visc al carrer de la br˙ixola. Com diu Dino Buzzati, de vegades tenc la impressiˇ que la br˙ixola del meu ge˛graf s'ha tornat boja i que, tot pensant que avanšÓvem cap el sud, en realitat segurament hem estat fent voltes sobre nosaltres mateixos. http://www.escriptors.cat/autors/perelloj

El matÝ, la rÓdio al cotxe

joanperello | 28 Gener, 2009 19:30 | facebook.com google.com twitter.com

Les flors del jardí parlen en veu tan baixa que es fa difícil e

Escolt sovint la ràdio al cotxe, però he de confessar que, a excepció de la primera hora del matí, procur sintonitzar programes de música perquè me cansen bastant els programes on es xerra molt. M'agrada, emperò, la ràdio informativa de primera hora, al cotxe, camí de la feina. La veritat és que no faig trajectes gaire llargs però faig zàpping de ràdio: Catalunya Ràdio, IB3 i Ona Mallorca. Si les tres coincideixen amb anuncis publicitaris o amb informació del trànsit, faig una escapada cap a la COPE. La veritat és que l'adulteri radiofònic i polític me dura poc. Les seccions que tanmateix m'agraden més d'aquesta primera hora del dematí no tenen res a veure amb les notícies de darrera hora ni amb la política. Cerc no perdre'm l'Enigmàrius, de Màrius Serra i El conte de Joan Barril. L'obra d'aquests dos escriptors està prou diferenciada, però tenen en comú que un dels seus mèrits és la brevetat, la xispa de l'escriptura. Màrius Serra juga amb les paraules i en Joan Barril amb els personatges quotidians,. a penes uns minuts per crear una ficció, sovint de derrotats, aquesta gent que mai saps ben bé que hi fa a la vida, o potser són ells qui no ho saben. Es una pausa per després seguir amb l'actualitat i, sobre tot, amb les atrocitats. La distància entre el café de ca teva i el primer de la feina, tot sapiguent que no hi ha qui aturi ni les guerres que hi ha en marxa, ni els casos de corrupció, ni la destrucció del paisatge, ni la crisi que han provocat els nostres gestors econòmics. 

John UPDIKE

joanperello | 27 Gener, 2009 21:31 | facebook.com google.com twitter.com

Ha mort  John Updike, un d'aquests escriptors a qui l'acadèmia sueca els hi ha negat el Nobel. Potser ara no és el moment de retrets, ni fins i tot el moment de tenir en consideració els premis. La vida és una cosa que supera les banalitats de l'èxit. O hauríem de dir la mort, potser? Com que el meu ofici no és el de crític, sino de lector, vos deix amb un brevíssim fragment de l'autor:

 

Ningú ens pertany, llevat de en la memòria

Jaume Matas a El PaÝs

joanperello | 27 Gener, 2009 18:31 | facebook.com google.com twitter.com

Quasi m'havia passada desapercebuda la carta de Jaume Matas Palou al director del diari El País d'avui. La veritat és que no som gaire bon consumidor de les cartes al director que es publiquen als periòdics, però són molt respectables ja que és un fet que el qui les escriu sempre va mogut per un tema pel qual es sent dolgut. Crida l'atenció que un ex-president de una comunitat autònoma hagi de fer aclariments a possibles denúncies a través de les cartes al director d'un diari, encara que sigui de tirada estatal i que en moltes ocasions ha actuat quasibé com un butlletí oficial del PSOE. Es clar que Jaume Matas ja no té altres tribunes, excepte els jutjats. No pinta res. Així ho ha declarat la seva continuadora com a capdavantera en la direcció del PP de les Illes Balears. Matas és història passada, diu Rosa Estaràs. Hem acabat amb el problema. El PP mata la seva història a mesura que sorgeixen les dificultats o passen per comissaria. L'any passat ens vam cansar de sentir que els corruptes ja no militaven en el PP perquè s'havien donat de baixa, com si això els netejàs la culpa. Ja no són dels nostres, deuen dir. Ja no hi ha responsabilitats i tenc la sensació que tanmateix no es passarà factura a les urnes. He de confessar que dins el caramull d'atrocitats comeses per gent del PP me preocupa manco el palauet de l'ex-president o el pis de Madrid qui sap si sponsoritzat per alguna constructora. El problema és Mallorca, així com la resta d'illes balears. Es el camp de la derrota. Han governat els qui han pogut gràcies al vot dels illencs i n'han abusat del seu poder. Terra conquistada, terra cremada.

Perec, Vila Matas, Esperanša Camps...

joanperello | 26 Gener, 2009 21:10 | facebook.com google.com twitter.com

Les flors del jardí parlen en veu tan baixa que es fa difícil e

Diu Esperança Camps al seu article d'avui que ha quedat penjada d'un article de Vila Matas publicat a El País dissabte passat. No m'estranya. Vila Matas és un dels millors narradors en llengua castellana i no només ho demostra als seus llibres, sinó també als articles de premsa com l'esmentat. El seu món, emperò, sempre és el mateix: la literatura, els escriptors. Qualcú em va dir en certa ocasió, defensant jo l'obra de Vila Matas, i ell dejectant-la, que les novel·les d'aquest autor només interessen als escriptors. Potser hi ha una part de raó però jo crec que la lectura de Vila Matas ens obri més els horitzons perquè cita molts autors i fa créixer l'interés cap a molts d'ells. Potser és vera que molts d'aquests escriptors siguin a la mida de Vila Matas, però jo personalment no en record ni un que, una vegada llegit, no m'hagi interessat per un o altre concepte. Una altra de les virtuts és el de fer-nos fer memòria de les nostres pròpies lectures. Hi ha un caramull d'autors dels qui ja no ens recordam mai. Avui, gràcies al blog d'Esperança Camps he llegit l'article esmentat i un dels noms que hi surt és el de Georges Perec (1936-1982), un escriptor que vaig llegir a finals dels vuitanta i del que avui a penes en sent parlar ni veig als prestatges de les llibreries. Es clar que no és un escriptor comercial. Més aviat podem dir que és un escriptor de risc. La seva principal obra és La Vie Mode d'Emploi (1978). M'ha agradat recordar aquest autor i molt especialment, aquest llibre que qualcú va definir com a llibre en moviment. Diu Vila Matas, a l'article d'El País, que l'obra de Perec té vocació de catàleg. També és un puzzle d'una casa i amb tots els personatges imaginables, així com un homenatge als grans creadors i no se n'amaga gens al post scriptum d'anomenar a tots aquells a qui ha citat, alguna vegada amb modificacions. Per damunt de tot, la paraula. Joc de paraules. Paraules per recrear la imaginació.

LA NOVA POESIA MALLORQUINA ( Poetes de 1984 )

joanperello | 23 Gener, 2009 21:27 | facebook.com google.com twitter.com

Les flors del jardí parlen en veu tan baixa que es fa difícil e

Anit s'ha presentat el primer llibre de Joan Tomàs Martínez Grimalt, Els jorns, un aplec de poemes que ha publicat edicions del salobre, i que previament han estat guardonats amb el I Premi Costa i Llobera per a poetes inèdits. Aquest poeta, que també és músic i que participa a altres esdeveniments artístics com el teatre, forma part de la nova generació que ha donat la poesia mallorquina, i amb molt d'èxit, perquè van guanyant tots els premis literaris i, polèmiques incloses, bones crítiques, al costat de Pau Vadell, Jaume C. Pons Alorda, Pau Castanyer, Emili Sánchez...i un llarg etcètera que hem pogut llegir a l'antologia Pedra Foguera. No he pogut assistir a l'acte de presentació del llibre, però ja l'havia llegit fa unes quantes setmanes, però no havia comentat encara aquesta edició perquè per diverses raons havia deixat en stand by aquest blog.


Potser siguin Blai Bonet i Miquel Bauçà els autors més citats per aquests poetes nascuts la majoria devers l'any 84. No m'estranya, naturalment, ja que és normal que escriptors d'aquest calibre deixin petjada a les primeres lectures dels joves poetes mallorquins. Esper que la recent edició de les obres completes de Damià Huguet i d'Andreu Vidal facilitin l'acostament d'aquesta generació cap aquests autors.


L'alba i la posta / comparteixen la mentida.


Cada vegada que hi ha una nova generació d'escriptors que sorgeix amb força automàticament es genera una polèmica dins el mateix entorn. Fa uns anys va passar amb els anomenats imparables (Alzamora, Bofill, Forcano...) i sembla que ara es repeteix amb alguns dels citats. El fet que alguns d'ells hagin guanyat els darrers premis literaris sembla com si els hagués posat en un punt de mira crític. Sorgeixen veus que discrepen d'ells i dels seus mestres, però sembla com si aquestes mateixes veus sortissin del seu mateix nucli. La concessió del Joan Alcover, Ciutat de Palma, a Jaume C. Pons Alorda ha generat una estranya polèmica a la versió digital del diari Balears. Alguns dels qui han posat en dubte els mèrits de Pons Alorda per guanyar el Ciutat de Palma de poesia són els mateixos que també discrepen de la concessió del premi de crítica a Bartomeu Fiol. La polèmica no ha fet més que començar i benvinguda sigui, sobre tot si ens indueix a llegir més per aprendre més.

PSEUDĎNIMS, ANĎNIMS...

joanperello | 22 Gener, 2009 20:26 | facebook.com google.com twitter.com

Les flors del jardí parlen en veu tan baixa que es fa difícil e

Amb els canvis que s'han produit a les comunicacions amb motiu de l'entrada d'internet a les nostres cases, ara és molt més fàcil opinar als diferents fòrums, com la premsa digital o els blogs. A cada un dels articles de la premsa, o als dels blogs, s'hi van sumant un caramull de comentaris normalment sucosos. Me crida l'atenció el fet que, majoritàriament, no es vagi amb la cara descoberta i s'emprin pseudònims. Naturalment l'anonimat no és exclussivament un producte d'internet perquè ja el teníem a les cartes al director que, a pesar de la nova tecnologia, no han caigut en desús. El fet d'anar amb la cara tapada qui sap si té l'avantatge de dir el que realment volem dir i no necessitam esser tan educats o discrets. Les acusacions són així molt més fàcils i necessiten mesurar-se menys. També hi ha un vell costum entre els escriptors d'usar un pseudònim, o lema, en presentar-se als certamens literaris. Hi ha dues opcions. La primera, la d'escriptors amb un cert renom que no volen córrer el risc de que se sàpiga que una obra seva pugui no ser premiada. Una segona, la dels escriptors pocs coneguts que sovint també s'amaguen darrera un lema perquè temen que si el jurat no reconeix el nom pugui tenir el llibre amb menys consideració i, davant un lema o pseudònim, poden dubtar i esser menys manipulables. Tot val per obrir-se camí o per llançar els dards. Avui m'he entretingut en llegir comentaris a diversos llocs de la premsa i dels blogs, així com a fer un seguiment a les enquestes que també s'han posat de moda als diaris digitals. ¿Som més sincers si no hem d'identificar-nos quan demanen la nostra opinió sobre un afer? No posaré en entredit ara l'ús dels pseudònims, sobre tot tenint en compte que algun d'ells han donat pàgines molt bones a la literatura de ficció i al periodisme. Aquests que donaren pàgines de qualitat, emperò, es pensaven dues vegades les coses abans de posar-les per escrit, cosa que els jugadors de dards enverinats no sempre fan.

blog abandonat, blog atacat

joanperello | 20 Gener, 2009 21:13 | facebook.com google.com twitter.com

Patesc un atac de missatges als meus comentaris. Ho sofresc amb paciència i, sobre tot, amb molta impotència. No me'n puc avenir d'aquesta facilitat que tenen per atacar-me. Em faig preguntes  i no hi veig motiu. Crec que no he agraviat a ningú. No m'he pronunciat sobre el temps que durarà l'efecte Obama. No m'he pronunciat sobre la guerra a Palestina. No m'he pronunciat sobre el bus dels ateus. No m'he pronunciat sobre les festes de Palma. Qui sap si el motiu real és la meva manca d'opinió. Fa por equivocar-se. Fa por esser negligent. Mentre escric aquestes notes els spam m'han dirigit un altre centenar de missatges il·legibles. Tem el virus, igual que el constipat en sortir d'un lloc tancat. Me tap la boca i observ la serena dels carrers. Anit torna a fer fred de bon de veres. Obama és president, i no puc deixar de confessar que n'estic molt content. Si un dia l'hem de criticar, ja ho farem. Avui és la seva festa. No trenquem abans d'hora les il·lusiones i les expectatives. No tenc fe ni amb el govern d'Israel ni amb les decissions de Hamas. Lament aquesta guerra que no acabarà mai. Potser és un bon dia per fer front a les adversitats i tornar a encetar les pàgines d'aquest blog abandonat.
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS