Administrar

No me puc perdre mai. Visc al carrer de la brúixola. Com diu Dino Buzzati, de vegades tenc la impressió que la brúixola del meu geògraf s'ha tornat boja i que, tot pensant que avançàvem cap el sud, en realitat segurament hem estat fent voltes sobre nosaltres mateixos. http://www.escriptors.cat/autors/perelloj

Terrades, Canet... Palma

joanperello | 05 Novembre, 2008 21:52 | facebook.com google.com twitter.com

La tardor ens ofereix un temps meteorològic desigual. Anit passada els vidres de les cases tremolaven amb la tempesta de trons i llamps, mentre la pluja esquitxava de valent i avui capvespre la placidesa meteorològica convidava a la passejada lenta. Fa uns dies el vent fa arribar a ser insuportable, tot i que oferia un bon espectacle visual a vorera de mar, si no fos per les pèrdues humanes especialment, al marge de les materials. Entre i entre suren pel calendari de novembre dies o capvespres tranquils, sense vent, amb una humitat que alena fondo. Llegesc Perejaume, L'obra i la por, bellament editat per Galàxia Gutenberg: El paisatge és pell, diu. Qui sap si quan veim la interpretació que fan alguns pintors del paisatge que tenim més acostumat poguéssim ser capaços de sentir-lo com a propietat nostra. La textura, els colors... ¿Podem estimar el paisatge vist pels pintors?¿Podem, fins i tot, sentir-nos gelosos? ¿Es possible la seducció, la topofília, d'un paisatge? ¿Quantes vegades hem sentit la pregunta, mar o muntanya? Avui toca, emperò, el barri urbà. Andreu Terrades exposa al Museu de Mallorca la seva visió urbana, un barri sense nom ni adjectiu, amb molts de personatges i estris casolans. Ara mateix em venen a la memòria dos pintors de paisatges urbans totalment diferents l'un a l'altre, Edward Hopper i Miquel Brunet. L'un pintava la soledat. L'altra, a més dels dibuixos onírics, va crear un paisatge d'alamedes i façanes de les que me'n vaig quedar impressionat quan el vaig descobrir, a principis dels anys setanta. No s'assemblen gens ni mica l'un a l'altre, però tenen el seu caire misteriós. A les teles de Hopper, adesiara, hi sorgeixen personatges subtils i silenciosos, que semblen tenir una història personal molt peculiar al seu darrera. Als quadres urbans de Miquel Brunet que m'agraden no hi ha personatges solitaris. Hi ha només l'ambient dels carrers sense vida humana, tot i que la presents potser darrera la penombra d'un arbre. L'obra que exposa n'Andreu Terrades al Museu de Mallorca no s'assembla gens ni mica a cap dels esmentats, però afegeix una nova manera d'entendre el paisatgisme urbà. La quarentena d'obres, en diferents formats, representen la vida d'aquest barri imaginari. Hi surten tots els personatges possibles, quasibé d'una manera narrativa. M'han fet ganes de somiar amb rompre el format del temps, tenir paciència, badocar indefinidament davant cada un dels quadres i escriure'n una història de cada un. No ho he fet, en primer lloc perquè no hi ha manera de rompre el format del temps, però sobre tot perquè cada un d'aquests quadres ja duu escrita la seva història i fa del tot inútil que l'escriptor en faci la seva versió. A vegades s'ha identificat a l'artista Andreu Terrades com a poeta visual. Ho entenc, però vista l'obra Barris li escau millor identificar-lo com a narrador visual, tot i que al cap i a la fi el que realment és un pintor, un dels grans de la Mallorca actual. Després de visitar aquesta exposició, i tornat a la meteorologia de Palma, la passejada pels vells carrerons s'agraïa. Palma, en sortir del trui, quan pots arrecerar-te lluny dels cotxes i les presses, adquireix una dimensió espectacular. Si n'Andreu Terrades és un dels pintors més importants, no ho és menys en Ramon Canet que, pels mateixos carrerons, exposa la seva darrera obra gràfica a 6A. Espectacular, també. I ho és perquè en Canet sempre es mostra molt fidel a ell mateix sense renunciar, emperò, a redescobrir el per què de la pintura. El darrer traç de Ramon Canet ara és molt més serè, com si hagués reflexionat sobre la lentitud i hagués aparcat la impaciència. En menys de vint metres s'ajunten dues maneres d'entendre la pintura. La personalitat d'un i altre no segueixen camins semblants, però són capaços tant des del realisme cru i colorista, com de l'abstracció reflexiva de l'altre, generar el seu propi món, aliens a les modes. Palma, fins i tot, m'ha semblat aquest capvespre molt més bella i humana. He caminat més lentament que mai, segur de no haver de triar entre dues maneres d'entendre la pintura. Muntanya, mar, urbà... Triem qualitat de vida.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS