Administrar

No me puc perdre mai. Visc al carrer de la br˙ixola. Com diu Dino Buzzati, de vegades tenc la impressiˇ que la br˙ixola del meu ge˛graf s'ha tornat boja i que, tot pensant que avanšÓvem cap el sud, en realitat segurament hem estat fent voltes sobre nosaltres mateixos. http://www.escriptors.cat/autors/perelloj

Tenerife

joanperello | 21 Octubre, 2008 17:40 | facebook.com google.com twitter.com

He viatjat de Gran Canària a Tenerife (Los Rodeos) amb avió d’hèlix, l’habitual als desplaçaments entre aquestes illes. Record que fa uns anys es va generar una certa polèmica per aquests aparells, ja que sembla que només podem volar a les Balears amb jet. Es com un mal vici de nous rics. Lamentablement, una vegada a Los Rodeos, no m’he pogut desplaçar a fer un volt per La Laguna, probablement la ciutat més bella de les Illes Canàries, perquè després de les feines que tenia a l’aeroport m’havia de dirigir a l’altra aeroport, al sud de l’illa, el Reina Sofia. Poc més de seixanta quilòmetres separen ambdós aeroports, amb una autopista que d’ençà que la conec està en obres. A vegades tenc la sensació que el president de les Islas Canarias és Jaume Matas. El creixement desmesurat, sense control urbanístic, així com les obres de gran envergadura, ho dóna a entendre. Fluixet fluixet es comenta que els fiscals anti-corrupció no gosen a venir a fer feina a aquestes illes de l’Atlàntic. Als panells informatius de l’autopista el termòmetre marcava 28º. El meu acompanyant, en Rainer, un alemany afincat a Güimar, mena l’auto respectant escrupolosament els indicatius de velocitat. Ho agraesc perquè aquesta autopista és molt perillosa per diversos motius: sempre hi ha obres, els tinerfenys corren i fa vent normalment, tot i que avui era molt moderat. Hem dinat a El Médano, una platja que han fet famosa els windsurfistes, a Casa Avencio. Ens hem repartit un bocinegro acompanyat d’un vi blanc sec de les vinyes de les muntanyes, ecòlogic, anomenat Frontos, de bon bevent. Altra vegada llegesc i record Juan Cruz:

 "Al llegar al Médano quise ir a la orilla de la playa menuda, rústica y descuidada que hay ante mi casa; había bajado la marea, y me gusta ver allí los charcos, el tono de las piedras cuando atardece y se vuelven de oro y de plata las aguas chiquitas que van y vienen en los charcos. Hay una roca que tiene la forma de una mano, que yo llamo la mano de Chillida, ante la que me gusta estar en un rato. Mientras lo hacía ayer sentí que me estaba despidiendo de agosto y del verano, y sentí el aire melancólico y febril del viento en la playa como una mano que cerraba definitivamente la ilusión con la que siempre se abre el verano, la ilusión de que el sol, el tiempo y la vida que se hace junto al mar le dan a la existencia un aire detenido y eterno. No es así, viene septiembre, como si volviéramos al examen."

Ara, després dels nous seixanta i tants quilòmetres, som a l’hotel de Santa Cruz. Sort que hi havia habitacions per què a l’agència m’havien fet la reserva per dia 21 de novembreAra, una passejada per les Ramblas, el parc Sanabria i pels carrers cèntrics plens de gom a gom. Santa Cruz, diferent a Las Palmas, menys multicolor i multicultural, alena d'una manera diferent. Té, en aquestes hores de l'horabaixa una vida intensa. 

Las Palmas

joanperello | 20 Octubre, 2008 18:25 | facebook.com google.com twitter.com

Escric des de Las Palmas, des d'un hotel a la platja de Las Canteras, una platja urbana, cèntrica i cosmopolita. A totes hores s'hi veu gent. Com me sol passar amb l'arquitectura urbana de les ciutats turístiques he de confessar que tenc una sensació ambígua allà on som. D'una banda, mirant l'entorn no humà, he de confessar que me sent comodíssim mirant l'Atlàntic des d'aquesta platja, però tenint en compte que també es veu el que ha construït l'home hem de convenir que el resultat és desastrós. Tenc per costum llegir el blog de l'escriptor Juan Cruz i, no fa gaires setmanes, hi va penjar una entrada que me complau copiar

 Entrar en la playa

La playa de Las Canteras es uno de los acontecimientos de la humanidad. Entrar en ella, pisar su arena, adentrarse en el mar propiamente dicho, acariciar su orilla con los pies desnudos, es para mi un acto hondo y bello que tiene íntimas resonancias poéticas. Ayer, cuando hice todo eso, cuando volví a la playa de Las Canteras, en Las Palmas, recordé de nuevo esas emociones que me produce este lugar popular pero mágico, sencillo e íntimo, la playa de Padorno. Al final del hilo de arena, cerca del auditorio, ahí vi su casa blanca, la casa de su sueño, desde donde miró y escribió hermosos poemas de mar. Le eché de menos en los paseos y en las plazas, y en los bares que frecuentamos juntos, pero le sentí en la playa, en el mar y en la arena, como si no se hubiera ido nunca. Luego paseé por Vegueta, y fue también como si él me guiara por la belleza de su ciudad, cuya noche adoro.

D'aquí a una estona sortiré de l'habitació de l´hotel i cercaré l'intinerari de la meva rutina de Las Palmas, des de Las Canteras fins a La Vegueta, deixant me amarar per totes les sensacions de comospolitisme que ofereix aquesta ciutat que visit des de fa uns set anys un parell de vegades cada any. Cada visita me fa sentir-hi millor. Avui, potser, era la més difícil. No hi havia vingut d'ençà de l'accident fatídic de l'avió d'Spanair. He cobert la mateixa ruta amb un avió idèntic. Ningú pot presumir de no estremir-se quan l'avió agafa el punt de no tornada i s'enlaire. De rampellada la gent mira les deixalles que encara queden d'aquella catàstrofe. El vol d'avui ha estat perfecte, tot i un endarreriment a la sortida de Madrid. El comandant d'aeronau, emperò, era a peu d'avió ajudant a agilitzar l'embarcament i, una vegada als comandaments de l'aparell, tots els comentaris que ha fet, tant de disculpa per la demora, com pels llocs per on volàvem, han demostrat la seva qualitat humana i professional. Tot i estar avesat a volar, tenia una certa angúnia aquesta dematinada. En aterrar m'he sentit bé i, potser gràcies al professional que menava l'avió. Demà aniré a l'illa de davant i visitaré dos aeroports de la mateixa illa: Reina Sofía i Los Rodeos. Dos climes i dos ambients diferents. Tanmateix els habitants de cada una d'aquestes illes, a un moment de la jornada, me diran que lo millor de l'altra illa és precissament l'illa d'enfront. Els hi contestaré amb un altre tòpic. El millor de Canàries, a part de l'atracció de l'Atlàntic, és la seva hospitalitat.

Feliu Formosa

joanperello | 16 Octubre, 2008 13:27 | facebook.com google.com twitter.com

Tenc sempre a la boca el nom de Feliu Formosa (Sabadell, 1934) quan em demanen alguns dels noms dels meus poetes preferits de l'actualitat. Aquests dies li reten un homenatge al festival de Poesia de Sant Cugat al que m'hauria agradat assistir. Ahir mateix, a la nit, a un programa televisiu de redifusió el vaig sentir. Ell, com a bon home de teatre i excel·lent escriptor de poesia, maneja molt bé el recitat dels poemes. La seva filla Ester no queda, emperò, endarrera. Es declara autor d'una poesia despullada, però no simple ni fàcil. I aquest és el seu mèrit. Poesia sense concessions, amb les atribucions que li pertoquen. Per fer-ho fàcil hi ha altres professions. La del poeta és fer poesia. Això no vol dir que no s'entengui la poesia de Formosa. Tot el contrari. Diríem que aplica a la poesia l'experiència del dramaturg: un gest, unes ombres, una música, el to de veu adient. La poesia és també una representació amb dramatúrgia. El poeta és un actor que recita els dubtes. Després dels signes d'interrogació o d'exclamació, cerca la metàfora, una imatge, la mètrica. Fa preguntes i quasi mai dóna respostes.

Toussaint, Vila-Matas....

joanperello | 15 Octubre, 2008 21:50 | facebook.com google.com twitter.com

Llegesc, amb interès, el Dietario voluble d'Enrique Vila-Matas. Quan duc un centenar de pàgines ja he perdut el compte del nombre d'autors que hi surten. Vila-Matas és com el poeta Ponç Pons que, tot i la seva capacitat de crear el seu propi món i de descriure el seu entorn, necessiten de la literatura per a la creació. Jo mateix n'he estat una mica perseguit en algun moment. Mitificar la literatura i alguns autors sovint és com prendre un estimulant. Si a les pàgines d'aquests autors hi trobes una referència a un autor per tu desconegut frisses d'anar-lo a cercar. La veritat és que no ho podem llegir tot i molt menys les novetats, però encara ens queden referències possibles per a noves lectures. També passa que dins aquestes cites hi trobes referències que t'havien quedat a l'oblit. Es així com, en aquest punt de la lectura,  cap a la pàgina que fa el centenar, hi trob dues referències a Jean-Philippe Toussaint i en concret a la seva novel·la El cuarto de baño, en castellà a la cita de Vila-Matas. Ostres - pens - jo vaig llegir algunes novel·les d'aquest autor. A prop de la butaca de lectura, a la meva esquena, tenc la lletra T, la de Tabucchi, Trakl, Tàpies-Barba, Tolstoi...Toussaint. Passa el que m'ha de passar. No hi ha El cuarto de baño. I le llegida. L'atzar la feta fondre a un lloc desconegut i no crec haver-la deixat a cap amic lector. Trob, emperò, La màquina de fer fotos i La televisión. Mir la data de compra d'aquestes novel·les i, en aquest cas, ha de ser molt coincident amb la de la lectura. La primera du la meva signatura del març de 1990 i la segona del setembre del 1999. Passen els anys amb excessiva velocitat. M'agradaren i tanmateix havien acabat al pou de l'oblit. La seva brevetat no les fa difícils de rellegir per recuperar la meva memòria, però el dèficit lector és tan gros que potser és millor quedar-me amb el record de fa onze o devuit anys, llegir-ne algun fragment a l'atzar, per acabar cercant noves aventures literàries, sempre al marge de les modes a ser possible.

Abans d'abandonar el pont, vaig passejar alguns minuts per la borda i em vaig recolzar un moment a la barana. A l'horitzó, no es dibuixava cap terra, el cel era immens dins la nit i el mar semblava haver-se estès cap al cel. Sí, de vegades trobava a faltar la mort.

Quasibé estic decidit a rellegir aquests llibres que retraten alló que s'ha anomenat els anti-herois de la nostra societat.

 

Els homes a les fosques

joanperello | 13 Octubre, 2008 21:17 | facebook.com google.com twitter.com

Fa, segur, més de déu anys que llegesc Paul Auster. El reivindic des de llavonses, però mirant els llibres seus als prestatges de ca meva, puc afirmar que l'any bàsic meu com a lector de Paul Auster és el 1995/6. No m'he entretengut en mirar el per què, però segur que es per mor d'haver llegit un llibre que me semblàs definitiu de la seva obra i me va fer recuperar la resta que no havia llegit, poesia inclosa. De llavonses ençà el llegesc cada vegada que surt una novetat literària que duu el seu nom. Precissament a un dels seus poemes diu: som com èrem, tot / ha canviat en nosaltres, si parlem / del món / només és per deixar el món. A converses privades, a lectures de blogs, a articles de suplements literaris, he tengut la percepció que s'acabava el mite Auster, com si aquest escriptor ens hagués traït, convertint-se en un escriptor d'èxit que no podem perdonar. Aquestes dues darreres vetllades he llegit Un home a les fosques i, he de confessar que amb certa prevenció, tanta que fins i tot cap a la pàgina 50 he pensat en plegar. Una pausa i, després, continuar. De llavonses ençà tot ha estat més fàcil i he acabat llegint tota la novel·la. ¿ El pitjor Auster ? ¿ El més comercial ? Jo diria que si li llevàssim algunes pàgines sense cap trascendència aquesta no és ni la millor ni la pitjor novel·la de l'autor. Es la seva perllongació, qui sap si aquella on arrisca una mica menys, però de cap manera podem donar el mite Auster per acabat.

En el cafŔ de la joventut perduda

joanperello | 12 Octubre, 2008 18:37 | facebook.com google.com twitter.com

He llegit, de dues tirades, la novel·la de Patrick Modiano, En el cafè de la joventut perduda, publicada a Proa, amb traducció de Joan Casas que sembla molt bona, i que la revista Lire va considerar com a millor llibre francés del 2007. Hi havia rumors que apuntaven cap aquest autor com a nobel d'enguany, però la sort ha anat cap a Le Clézio, una mica menys conegut que Modiano, però tampoc podem dir que aquest sigui un habitual de les nostres llibreries. No he llegit totes les obres d'aquest autor però pel que record sempre me queda un bon gust a la memòria. En el cas de la que coment avui he de dir que l'he llegida frissant, però no per acabar-la, sino amb el plaer de llegir amb interés. Les dimensions del llibre són perfectes.

Diuen que Modiano escriu sempre sobre París i els records de la seva infància o adolescència o joventut que potser no van ser gaire fàcils. Si escriu sobre París no ho fa minuciosament ni descriptivament. Diríem que escriu sobre l'atmosfera dels cafès i dels petits hotels de París, amb la soledat i el silenci dels seus personatges que sempre es cerquen a ells mateixos. A mi me sembla una bona opció narrativa. En aquesta novel·la, sense excessives descripcions d'ella ni abusant de la morbositat que altres autors haurien afegit a les peculiaritats d'aquest personatge, Louki va omplint la densa atmosfera del llibre, tot i que de poques pàgines. Tenc la sensació que si anàs a París podria trobar el fictici café Condé. El mèrit no seria de la meva capacitat d'orientació. El mèrit és de Modiano, l'escriptor que crea l'atmosfera d'alló que vol escriure.

Joan Margarit, premi nacional de poesia

joanperello | 07 Octubre, 2008 21:34 | facebook.com google.com twitter.com

Per què hauries d'escriure cap poema

sobre una vida com la pluja?

 

Han concedit el Premio Nacional de Poesia a Joan Margarit pel seu llibre Casa de Misericòrdia. N'estic content perquè s'ha premiat la qualitat. Sempre he mantingut una certa prevenció cap al sentimentalisme en la poesia, perquè sovint  s'ha defensat la sincerat i els bon sentiments com a clau bàsica per a la bona poesia i, lamentablement no sempre és així, però com que el món dels dubtes i de les discrepàncies està fet per a les excepcions, el poeta Joan Margarit n'és l'exemple d'alguna d'aquestes excepcions, perquè és capaç de transmetre sentiments i emocions amb el més alt rigor poètic. A més a més llegeix molt bé la seva poesia, com si l'escriptura i la veu formassin un únic cos. Potser és Sam Abrams qui n'ha fet una bona definició de la seva obra poètica: "Es una poesia realista en la qual mai les paraules mai no deixen de ser les habituals de la parla, però sense que els versos deixin de tenir la severa bellesa, que és el motor creatiu del seu autor. En el fons es tracta del vell camí cap a la bellesa a través de la veritat."

 

Fins i tot la fosca

té coses a amagar.

Miquel Angel Riera, obra narrativa completa

joanperello | 06 Octubre, 2008 20:55 | facebook.com google.com twitter.com

Anit s'ha presentat l'edició de l'obra narrativa completa de Miquel Angel Riera que, com ja es va fer el 2004 amb l'obra poètica, duu el segell de les edicions del salobre, actualment dirigides per Jaume Mesquida i Antoni Xumet. S'ha escrit en diverses ocasions sobre l'eficàcia d'aquesta petita editorial que té una capacitat extraordinària per encertar, tant pels autors com pel disseny dels seus llibres. Quan un s'atreveix a publicar les obres completes d'un autor del nivell de Miquel Angel Riera no ho pot fer sense l'elegància que l'autor hauria volgut. N'estic segur que l'escriptor Riera aprovaria el bon gust de l'edició d'aquestes recopilacions. Si editar bé, amb gust, és fonamental per afavorir l'accés a la lectura, no podem obviar la tria dels autors. S'ha dit durant l'acte, però potser hi hem d'insistir. que els llibres passen de moda a una velocitat de vertigen i, fins ara mateix, tot i la qualitat de la seva obra, els llibres de Miquel Angel Riera pateixen la voracitat de la destrucció de les editorials. Es difícil trobar l'obra de Miquel Angel Riera a les llibreries. No tenc criteri suficient per valorar quin és el pes d'un escriptor com aquest als instituts i a les universitats. Si m'hagués de regir per l'afluència de públic estudiantil a la presentació d'aquesta nit diríem que nul. ¿Es que no té vigència aquest autor? Tot el contrari. Té la vigència dels autors que estan per damunt de les modes. Per aixó mateix cal valorar la tasca de l'editorial. El vers més conegut d'aquest autor diu:  T'estim, però me'n fot.  Amb tots els respectes cap al mestre, jo escriuré:  Te llegesc, però me'n fot.

Coral romput, al Principal de Palma

joanperello | 05 Octubre, 2008 19:46 | facebook.com google.com twitter.com

El director teatral Joan Ollé ha duit a Palma la versió de Coral Romput, de Vicent Andrés Estellés. No era una tasca fàcil fer-ne una versió dramatitzada, ja que la primera de totes la va fer Ovidi Montllor amb música de Toti Soler que, ara de bell nou, participa del projecte d'Ollé. Ovidi Montllor em va fer un disc doble l'any 1979. Cada vegada que de llavonses ençà l'he sentit no he pogut deixar-me d'emocionar. En primer lloc per la poesia d'Estellés, un escriptor que malgrat la seva monumental producció poètica, és un dels grans autors de poesia catalana. No era fàcil per ell, redactor en aquells anys difícills a Las Provincias de València, el poder editar amb normalitat fins l'aparició de la seva obra completa, llavonses, Recomana Tenebres a l'editorial 3i4. A Mallorca el vam llegir de la mà, com no, de Josep Maria Llompart. Deia que no era fàcil llançar-se de bell nou a n'aquest projecte perquè, ho saben bé tots els que hi participen, és molt difícil superar la manera de dir poesia i d'interpretar-la de n'Ovidi Montllor. Joan Ollé, comptant amb la col·laboració musical de Soler, com ja havia fet amb Montllor, se'n surt prou bé ja que ha demostrat tant a la televisió com al teatre la seva capacitat creativa. No entraré a comparar veus i diccions. Ovidi Montllor era espectacular. Els qui participen a Coral Romput també ho són: Farelo, Anguera, Carulla, Arquillué. Sense les millors veus catalanes aquest projecte no s'hagués pogut fer. Ells són els millors d'ara. Enhorabona al Teatre Principal de Palma una altra vegada

La rialla (El Tricicle)

joanperello | 02 Octubre, 2008 21:23 | facebook.com google.com twitter.com

Tenc una difícil predisposició cap a l'humor. De molt jove vaig llegir un assaig de Bertrand Russell sobre la rialla, per pur atzar, ja que anava enmig d'una col·lecció de textos d'autors guardonats amb el Nobel de Literatura. Seguint les rutes amb l'atzar m'he trobat amb una cita de l'escriptor-matermàtic que diu: " L'humor bo és la qualitat que més necessita el món". Ho llegesc avui que duc una malsofridura que fa por, i me deman si Russell parlava de l'humor quotidià, del bon humor com a qualitat per afrontar els problemes de la vida o si es referia a l'espectacle. Anit passada vaig assistir a una representació d'humor amb El Tricicle. Tot i que no hi anava motivat, per l'apunt de l'inici del comentari sobre la meva poca predisposició a prendre'm les coses amb rialles, també vaig riure i somriure com la majoria de la gent. ¿Vol dir això que don per bo l'espectacle? Crec que no. Els actors d'El Tricicle duen un caramull d'anys en el sector i han sobreviscut gràcies a la seva capacitat de gesticulació i mímica. L'absència d'expressió oral els fa menys banals i vulgars que la resta de còmics. De fet, pel meu gust, sobren totes les ajudes orals de l'espectacle. En conjunt me vaig dur la sensació que havien optat pel camí fàcil i havien arriscat molt poc, fent moltes concessions. En qualsevol cas hem d'agrair que les possibles concessions a la vulgaritat no puguin comparar-se al que es veu a les televisions. Tanmateix, a l'hora de la veritat, Bertrand Russell va triar el coneixement per damunt de l'humor.

└ngel Terron, Art Breu

joanperello | 01 Octubre, 2008 17:38 | facebook.com google.com twitter.com

Les edicions del Salobre acaben de publicar una antologia de poemes d'Angel Terrón, una antologia que abasta des de 1973 fins ara mateix ja que hi inclou material inèdit. La selecció l'ha feta el propi autor i aquest, que a més a més, és un home de ciència, deu haver tengut uns criteris prou fiables. De fet en fa una explicació acurada de com ha triat els poemes als mots inicials. Escollir, diu, els propis poemes és un acte que provoca una gran dosi d'humilitat.Anit passada se'n va fer la presentació a la Llibreria Agora, que darrerament sembla esser un excepcional cau de presentacions de llibres importants, amb intervencions del responsable editorial, n'Antoni Xumet i d'en Guillem Frontera, el qual va optar pel diàleg amb l'autor, a més d'uns apunts generals sobre la poesia i la persona de l'autor. L'hermetisme potser va ser el nucli central d'aquest diàleg entre autors. En qualsevol cas, com afirma el poeta, si és hermètic no ho fa aposta, sino que és natural. També diu que no ha reescrit cap dels poemes perquè el seu pols ja no és el mateix. Naturalment el meu com a lector tampoc. No oblidem que hi ha poemes dels anys setanta. El que és cert és que mantenen vigència, per aquesta passió absurda per escriure.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS