Administrar

No me puc perdre mai. Visc al carrer de la br˙ixola. Com diu Dino Buzzati, de vegades tenc la impressiˇ que la br˙ixola del meu ge˛graf s'ha tornat boja i que, tot pensant que avanšÓvem cap el sud, en realitat segurament hem estat fent voltes sobre nosaltres mateixos. http://www.escriptors.cat/autors/perelloj

Receptes de setembre

joanperello | 04 Setembre, 2008 20:38 | facebook.com google.com twitter.com

Avui, enlloc de trescar per Mallorca, no m’he mogut del meu cau a Sa Ràpita. Els qui llegeixen aquest blog ja saben que avui dematí he llegit el llibre de poemes Llei d’estrangeria, de Manuel Forcano. No només he llegit aquest llibre, sino que per mor de la meva condició de membre d’un jurat de poesia, cada dia llegesc i rellegesc un caramull de llibres, alguns identificats amb nom i llinatges, altres sota un pseudònim total, i altres amagats darrere un pseudònim subtil, com per esser desconegut si no es guanya, però fàcilment reconeixedor pels membres del jurat. La llei dels premis literaris és així. Hi ha unes bases generals per a cada premi, però després hi ha una filosofia general a l’entorn dels mateixos, tant per als qui opten, com per als membres del jurat. Ja he manifestat en diverses ocasions que normalmente el llibre guanyador és bo i s’ho mereix, però hi ha molts de llibres que es queden a l’anonimat, lamentablement. Pens que aquest és el cas del premi del qual som jurat. El mes que ve ja en parlarem.

Deia que no m’he mogut de Sa Ràpita, però això no significa que no hagi estat un dia òptim de les meves vacances. La vida familiar, la vida amb els amics, de cada vegada adquireix un valor afegit. La societat actual, a vegades lamentablement emprenedora, no permet valorar en la seva justa mesura l’amistat. La veritat és que jo tenc sort en aquest sentit i, avui, per concelebrar-lo amb alguns d’aquests amics, hem dinat a recer del llebeig i dels qui cada dia tenen un motiu per emprenyar-te. El menú, d’antologia: aguiat de faves amb ou bollit, pernil, xua i tomàtiga seca per començar, seguit de fetge de porc negre i per culminar-ho, uns conills de caça, de la pleta campanera, cuinats amb ceba, tot acompanyat per un Obac 05 de Binigrau. Darreries i gelats, cafè, pure single malt of scotland i bombay saphire. A mitja tarda he anat a comprovar si l’horitzó del meu paisatge encara hi era. Mancabava una mica el llebeig i les ones trencaven amb una lleugera remor. Qualsevol dia d’aquests tot pot canviar, però mentrestant facem possible la nostra pau.

Llei d'estrangeria, de Manuel Forcano

joanperello | 04 Setembre, 2008 10:48 | facebook.com google.com twitter.com

Llegesc el llibre de Manuel Forcano, Llei d’estrangeria, sota l’ombra d’una palmera que el llebeig no arriba a moure-li les fulles perquè s’atansa condormit, frenat per les cases. Fa molta calor, però no és una mala situació per ambientar-se en la lectura d’aquest poeta que, a més, és Doctor en Filologia semítica i professor d’hebreu i d’arameu. Gràcies a ell hem pogut llegir en català tres poetes fantàstics, israelians, Pinhas Sadé, Ronny Someck i Iehuda Amikhai. Deia que el calor i l’ambient de palmeres no és gaire dolent per a llegir aquest poeta que ambienta molts dels seus poemes a llocs, ciutats i paisatges on el calor es predominant. La seva poesia amorosa té un cert gust a pell morena, sensual... vas estimar un cos fosc.

Fa casi trenta anys vaig visitar El Caire. Un viatge que no he oblidat mai i del que encara me’n queden rastres a poemes i fins i tot a relats curts que han romàs inèdits. Avui, en Forcano, m’ha fet reviure aquell viatge, les tempestes d’arena, la bellesa del Nil, aquella capital inacabable ja llavonses, especialmente en el poema en prosa Plaça Ramsès II d’El Caire: ... és un enorme espai obert davant l’estació central de trens i d’autobusos que entren i surten d’El Caire sense pausa. En un dels angles es dreça una enorme mesquita de portes altes i frisos tots decorats amb arabescs i, de dia, l’ombra del seu minaret espigat travessa tota la plaça d’una punta a l’altra pintant una silueta de llum fosca sobre la gernació humana que formigueja entre sorolls, crits, fums, botzines i l’estrèpit dels trens que arriben o se’n van. De nit, un bosc de fanals i tot d’anuncis lluminosos i neons il·luminen la plaça d’uns colors que encara fan aquest circ més irreal.

He llegit aquest llibre amb el plaer que acostum a llegir els poemes de Forcano, ambientats des de les pasteres dels estrangers, a les butxaques sense res porten més déus, passant pels poemes nocturns, camines pels carrers de nit / per cercar-te en algú altre, les tavernes d’Ankara, el mar d’Alexandria, sessions de bany turc, paisatges de Beirut, Istanbul, o rememorant les muralles de Constantinoble al segle V, Atenes, Damasc, Jerusalem... i tant d’altres espais on en Forcano no és mai estranger.

Nosaltres, aquí, potser sí som una mica estrangers. Cada dia ens apliquen la llei d’estrangeria.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS