Administrar

No me puc perdre mai. Visc al carrer de la br˙ixola. Com diu Dino Buzzati, de vegades tenc la impressiˇ que la br˙ixola del meu ge˛graf s'ha tornat boja i que, tot pensant que avanšÓvem cap el sud, en realitat segurament hem estat fent voltes sobre nosaltres mateixos. http://www.escriptors.cat/autors/perelloj

Les MÓximes, de La Rochefoucauld

joanperello | 29 Setembre, 2008 21:47 | facebook.com google.com twitter.com

Afortunadament, a Mallorca, a més de les crisis dels partits polítics, normalment mal resoltes, i de sortir una vegada més a les primeres planes dels diaris de més tirada estatal, o als informatius de totes les televisions, com succeeix novament amb un altre cas de detinguts per corrupció al govern Matas ( ara és el torn d'Antònia Ordinas ), també es gestiona cultura i, dins aquest sector, n'hi ha un que curiosament destaca. Me referesc al món editorial. Tenc a les meves mans un exemplar bellíssim del llibre Màximes, de La Rochefoucauld, amb una selecció a cura de Gabriel de la S.T. Sampol. L'edició, en petit format, és esplèndida com la totalitat del que edita enSiola. Editar bé ens fa més asequibles els escriptors que no figuren a les prestatgeries estàndards de les llibreries. Potser jo mateix, segur, no m'hauria acostat a l'escritpor parisenc François de la Rochefoucauld (1613-1680) si no fos per la qualitat de l'edició. Me n'oblit de la política i pas lentament els dits per les pàgines d'aquest petit llibretó de reflexions o sentències i màximes morals. M'atur a una d'elles. Tots tenim prou força per suportar els mals d'altri. Després d'aquesta sentència un s'empegueeix del que escriu dia a dia i, sobre tot, de no llegir correctament els clàssics. Gent com la d'enSiola ens corregeix del nostre error.

Crisi polÝtica a Mallorca (2)

joanperello | 29 Setembre, 2008 21:03 | facebook.com google.com twitter.com

Buils ha dimitit. Es va equivocar posant messions allà on no es podien posar demostrant poca experiència política, desconeixement de com se la juguen al seu partit que al cap i a la fi és qui el va anomenar per a càrrec polític públic i, després, ha allargat la seva agonia política durant més de vint-i-quatre hores. Nadal serà regidor de Palma i Conseller de Turisme, com si la política fos un joc de billar a tres bandes. Quan èrem al·lots sempre n'hi havia un que deia: " si jo no som es capità, no jug". Sembla que no hem crescut. Per explicar-se la crisi d'UM es deu haver de viure des de dedins, cosa que no he pogut fer mai, però sentint gent propera a aquest partit, i llegint les cròniques dels mitjans de comunicació, sempre tenc una pregunta a fer-me. Si ningú d'UM vol en Miquel Nadal, com és que comanda ? En Buils  parlava de l'equilibri entre els diversos sectors. Podríem pensar que hi ha una consigna perquè comandi el manco dolent. N'estic segur que n'hi ha d'haver de millors, personalismes a part. Si no és així, que apleguin. La consigna hauria d'esser mantenir la credibilitat de la capacitat de governabilitat i, com a mínim, fer creible que tenen  un model per aquesta terra. 

Crisi polÝtica a Mallorca

joanperello | 25 Setembre, 2008 20:46 | facebook.com google.com twitter.com

Sempre ha estat motiu de polèmica la força d'UM per la seva capacitat de frontissa al marge de les ideologies, permetent els canvis de govern. Ara, just quan el PP ha posat en dubte la legalitat de la negociació per un pacte de centre-esquerra acusant al Ministeri de Justícia de prendre'n part, afavorint la possibilitat d'una retirada discreta de la que casi sempre ha estat la imatge pública del partit, Na Maria Antònia Munar, UM es llança cap a una gran crisi interna. No han estat capaços de dissimular la divisió interna i sembla que la ferida deu ser molt grossa. Dóna la sensació que tendràn molt difícil la reconciliació i, entre altres coses, aquesta inestabilitat pot ferir el Govern de Les Illes Balears. Un rumor d'última hora fa pensar que en Miquel Nadal s'ha plantejat esser el Conseller de Turisme. Si això és vera haurem de convenir que l'ànsia de notorietat política d'aquesta persona és realment un perill per l'estabilitat del Govern. No sé qui del PSOE va intervenir directament per fer possible el pacte de l'actual govern de les Illes Balears, però potser sigui convenient que es fermi bé les sabates per reiniciar les converses per l'estabilitat.

Si sorprenent és la crisi d'UM tampoc deixa de sorprendre l'actitud farisea del PP sobre la corrupció. La gestió parlamentària de Na Maria Salom resulta patètica, perquè de tots els fets de corrupció del PP que hi ha damunt la taula, no n'hi ha cap que tengui defensa. ¿Pot tenir raó sobre un pacte per desvincular na Munar dels afers de la corrupció? Qui sap! Els mateixos rumors d'aquest pacte també assenyalen amb el dit el seu estimat Jaume Matas, aquell polític que se'n va anar directament del darre meeting electoral cap a Amèrica, quasi bé sense seguir l'escrutini. Un merder, que diríem amb un llenguatge planer.

La tardor i la mort

joanperello | 23 Setembre, 2008 13:38 | facebook.com google.com twitter.com

Ahir, poc després de l’inici de la tardor, en tombar el capvespre vaig passejar per foravila. La terra banyada exhalava la seva olor, aquesta olor humida que sorgeix d’un interior desconegut. Les fulles dels arbres tenien a les seves puntes les gotes de la darrera arruixada. Garrovers, figueres, ametllers, caragols traient banya. I de foravila cap a la mar, amb onades que venien d’alluny, amb un cel grisenc. L’hora violeta. La maravella de la natura queda eclipsada per la mort. Ahir era ETA. Avui, a Finlàndia, un jove pistoler de 20 anys ha disparat contra els seus companys. ¿ Es pot perdre el cap d’aquesta manera? A Internet es poden visionar vídeos d’aquest jove assassí fent pràctiques de tir. Potser avui, en tornar cap a Sa Ràpita, podré tornar passejar per foravila, devers Sa Vinyola. Qui sap si podré ensumar la fesomia de la terra. Tanmateix hem d’estotjar sempre un petit lloc per a les víctimes innocents. Els pensaments tanmateix s’entremesclaràn amb l’egoisme. La mort del proïsme devora els petits maldecaps de cadascú. ¿ Què déu pensar de tot aixó la Providència ? Jo no tenc respostes i aviat em quedaré ja sense preguntes.

George Steiner i la llengua gallega

joanperello | 22 Setembre, 2008 18:50 | facebook.com google.com twitter.com

Llegesc George Steiner a pinzellades, en petites dosis, perquè no sempre hi arrib. Fa pocs dies, en aquest blog, ja feia esment a la seva darrera publicació Els llibres que no he escrit, on reflexiona, entre altres coses, sobre la investigació, el judaisme, l’enveja o l’erotisme. Tot i que com ja he confessat no sempre acab d’entendre’l, també a vegades el trob admirable, qui sap si víctima jo mateix de l’enveja, de l’enveja de la seva capacitat d’erudició, una erudició creativa. Recentment ha estat notícia a l’estat espanyol per mor d’una entrevista concedida a El País Semanal amb diàleg amb Juan Cruz, no exempta de polèmica. Diu Juan Cruz que a Anglaterra el llibre ha generat polèmica per la defensa de les llengües minoritàries, fins i tot en el sexe. També reflexiona sobre la manca de llengua, en el cas dels sordomuts dels quals se’n demana sobre la seva vida sexual. He tingut el privilegi de parlar i fer l’amor en quatre llengües, afirma al capítol de Les llengües d’Eros. A l’entrevista, emperò, es sorprèn de saber que a sigui obligatori parlar galleg a la Universitat d’aquesta comunitat, per després afirmar que no és el mateix cas que a Catalunya, ja que el català és un idioma important amb una literatura impressionant. ¿ Per què el galleg ha d’esser obligatori a una universitat ? La decepció és gran des d’aquest punt de l’entrevista amb una enrevessada dialèctica sobre els nacionalismes i els odis ètnics. Consola saber que considera la llengua i la literatura catalana en el lloc internacional que es mereix, però és de lamentar el fet de superposar unes llengües per damunt de les altres. El galleg, naturalment, mereix tots els respectes i esser la llengua de la Universitat a Galícia. El PEN Club de Galícia ha criticat fortament l’entrevista, i no només per la resposta de George Steiner sino perquè considera que Juan Cruz no va fer res per evitar-ho. A mi em sembla exagerada l’acusació contra Juan Cruz, però es veu que el PEN està molt sensibilitzat pel tema de les llengües minoritàries per mor del Manifiesto de la lengua común o com es digui, considerant-lo un co-responsable de l’ofensiva del grup Prisa, com a un dels qui comanden a El País. Finalment George Steiner crec que ha volgut demanar perdó al PEN Club galleg, però no deixa d’aficar-se a una nova polèmica sobre el la unitat espanyola: “El meu comentari irreflexiu ha estat una resposta al xovinisme regional que amenaça ara la unitat d’Espanya. Deman les més sinceres disculpes.”  Seguiré llegint els llibres d’assaig de George Steiner, però sempre em quedarà el regust amarg de saber que els savis també pixen fora de test i s’equivoquen

Escriptors ( Climent Picornell )

joanperello | 20 Setembre, 2008 20:00 | facebook.com google.com twitter.com

Al setmanari d’Ultima Hora, Brisas, hi ha una entrevista de Llorenç Capellà a Climent Picornell. Hi ha hagut una cosa que m’ha cridat una mica l’atenció a una de les respostes, en que l’entrevistat semblava molest perquè no se l’ha considerat escriptor fins relativament fa poc, quan ell és autor d’un bon grapat de llibres. Home, he pensat, potser té raó. Jo mateix qui sap si no l’hauria definit com a escriptor, pensant que la definició de professor n’és un bon reconeixement a la seva trajectòria professional. Potser el més adient seria definir-lo com a intel·lectual, per la seva capacitat de reflexió i de comunicació als seus alumnes i lectors. En aquest cas crec que l’intel·lectual està per damunt de l’escriptor. L’intel·lectual fa públiques les seves idees i la seva ensenyança, sovint en forma de llibre. No tots els qui escriuen llibres són intel·lectuals. Avui en dia qui sap si ha sorgit un nou tipus d’escriptor, el del blog. Supós que serà difícil que tothom es posi d’acord en aquest punt. No tots els qui escriuen pàgines de blog poden esser considerats escriptors. A molts els hi manca la part fonamental, la creativitat. Hi ha un altre sector d’escriptors de blog, que potser hauríem d’anomenar escrivents, ja que escriuen al dictat de qualcú. Diu l’escriptor Julien Gracq que escrivim perquè uns altres ho han fet abans i que és al primer que va escriure a qui li hauríem de demanar per què va escriure. Això mateix és el que diu Enrique Vila Matas al seu Dietario voluble. Com que no tenc el llibre davant no puc confirmar si en fa cap referència a Gracq. Ja ho comprovaré. La cita de Gracq l’he treta del seu volum Leyendo escribiendo, un excel·lent llibre per reflexionar, llegint, sobre l’ofici d’escriure. A Climent Picornell també el tenc com a escriptor, i molt més a partir d’avui, tant si tresca pels jardins d’altri, com si escolta a una rotllana de vells de poble, perquè si que té en compte aquella qualitat essencial que esmentava abans, la creativitat literària.

Joana Barcelˇ

joanperello | 12 Setembre, 2008 11:25 | facebook.com google.com twitter.com

Visc tan allunyat de la primera línia política que sovint no acab d'entendre les jugades que s'hi fan al si dels partits polítics, especialment aquelles que tenen com a punt de mira el joc de les successions. El cas de na Joana Barceló m'ha sorprès una mica pel fet de preferir esser consellera del Govern de Les Illes Balears, abans que Presidenta del Consell de Menorca. Estic convençut que, com a mínim als mítings, ha afirmat en alguna vegada que el Consell és la primera expressió de l'autogovern de Les Illes Balears. Ja no deu pensar el mateix. M'ha recordat en Jaume Matas que preferia esser ministre a Espanya que President del Govern de les Illes Balears, o en Gabriel Cañellas que encara que no aconseguís el seu propòsit també s'hauria estimat més esser Ministro de Agricultura que President de les Illes Balears. Què hi farem, si tanmateix vivim a un món provincià, governat per polítics mediocres! No dubt que  a Les Illes Balears hi sortirem guanyant amb el canvi de consellera, especialment en les funcions de portaveu. No sé si podrem dir el mateix des del punt de vista de la coherència nacional. Diu la rumorologia política que na Joana Barceló era una de les candidates a ser ministre del Govern Zapatero. Potser ella ha triat el camí més curt per arribar-hi. Ja veurem, si es dóna el cas, si preferirà esser ministra o presidenta de Les Illes Balears. Potser la jugada és de n'Antich que vol repetir i no hi haurà confrontació Barceló vs Armengol. Tanmateix no tenc fe en la coherència nacional del PSIB.

La CantÓrida

joanperello | 09 Setembre, 2008 21:20 | facebook.com google.com twitter.com

La crisi no sorprèn a la poesia de Mallorca. Si fa pocs mesos l’editorial Documenta Balear oferia una antologia de la poesia jove dels països catalans, amb autors nascuts entre 1977 i 1989, amb l’encertat títol general de Pedra foguera, ara acaba d’iniciar una nova aventura editorial amb una col·lecció de poesia a la que han donat el nom de La Cantàrida. El primer títol és d’Emili Sánchez-Rubio (Palma, 1983) i es titula Breviari d’antípodes, amb pròleg d’Enric Casasses, mentre que el segon és d’en Pau Castanyer (Palma, 1983), amb proemi d’Àngel Igelmo i pròleg de mi mateix, i al que li ha donat per títol Nedar-te la pell. Naturalment tots dos joves poetes, a més de la coincidència de la data de naixement, són dos dels antologats a Pedra Foguera, és a dir, membres d’aquesta nova generació que, a més de multitudinària i loquaç, és intrèpida i ambiciosa, fa recitals poètics, participa a muntatges teatrals, gestiona revistes. Es, en definitiva, una generació que viu la literatura. Això és el que com a mínim s’ha de demanar als escriptors.

El pas lliure a la costa mallorquina

joanperello | 08 Setembre, 2008 11:36 | facebook.com google.com twitter.com

Hem fet famós la manca de pas als vianants lliures a Mallorca amb el xalet d’en Pedro J. Ramírez, però per a desgràcia de tots, aquest mal no és únic. No vendré a defensar ara aquest peculiar periodista ni la seva casa, però crec que entre crits i manifestacions, ens hem oblidat del més important, el fet que el pas lliure per la costa a Mallorca és irreal i ara sembla com si això només fos un problema de la Costa des Pins. Ho podem constatar a qualsevol raconet de Mallorca, des de Vallgornera fins Sa Costa des Pins, i des de la casa de la família Ramírez-Ruiz fins allà on vulguis. La costa de Santanyí no se’n salva d’aquest desgavell. Potser hauríem de revisar molts d’expedients de la demarcació de costes. No crec que sigui una pèrdua de temps la revisió de la nostra història caciquil. Es veritat que ens toparem amb els límits de la llei i les seves prescripcions, però tal vegada aprendrem de cara al futur i li posarem la cara vermella a més d’un. ¿Qui demanarà perdó pel desastre de Mallorca? ¿Qui ha de donar la primera passa, els polítics o els constructors? Qui ha fet possible l’espoliació del paisatge de Mallorca té un nom, l’especulador, i aquest no demana perdó mai. Tot i així encara podem gaudir d’uns pams de llibertat. Avui mateix m’he passetjat per Porto Petro, caminant fins al Caló des Homos Morts. També he anat per Cala d’Or i Cala Egos.Si no fos per l’home podríem parlar de paisatges idíl·lics. He recordat històries dels millors contrabandistes i dels homes de la mar. Qui sap si he caminat devora els secrets que amagaven el tabac de contrabàndol i he caminat pels petits senders de la costa que vinclaven l’esquena als portadors amb els seus fardells pesants. M’hauria agradat asseure’m a prendre cafè a la fresca, a qualsevol de les places dels pobles del sud i investigar darrera la fesomia de les rues dels vells la seva història amb el contrabàndol. Els dillunsos tanquen els cafès o ja no hi ha homes que puguin recordar el seu pas per les penyes santanyineres, fent llum a les barcasses. Hem perdut la memòria.

Antoni Mas a les BennÓssar de Pollenša: Retorn

joanperello | 07 Setembre, 2008 11:33 | facebook.com google.com twitter.com

El pintor Antoni Mas exposa des d’ahir a les Galeries Bennàssar de Pollença. El títol general de l’exposició és Retorn. Potser sempre la pintura d’Antoni Mas és un retorn. Un retorn als horabaixes de sempre descobrint els colors de cada una de les seqüències, al cel o a la mar o a les tenasses o a qualsevol de les fruites, aquestes llimones, magranes o codonys als que només els hi falta poder-les ensumar, als canteranos pintats fins obtenir-ne el resultat del més mínim detall gairebé artesanalment però vessant humanitat a cada pinzellada potser una mica nostàlgica, les cadires on hem vinclat el nostre cansament, les ombres dels nostres silencis a una habitació on potser hem escrit una part de la nostra història, les rajoles per on hem caminat intentant no fer renou per no trencar el pes del contrallum, la penombra damunt els cossiols, els lliris, els vidres, els texans que semblen tenir expressió per ells mateixos, com si en apropar-te al quadre poguessis sentir el perfum de la dona que els ha deixat en aquell lloc, o els horitzons que esperen el crepuscle, o les mans. En aquest cas el títol també es perquè es tracta d’una tornada a Pollença en general i a les Bennàssar en concret on ja hi havia exposat fa deu anys. El pintor que, com a persona i artista és molt generós, també demostra la seva gratitud cap a Pollença a l’introducció que ha fet per al catàleg. Es una mostra d’aquests déu anys on el pintor s’expressa en tota la seva plenitud.

No sÚ si nosaltres podem

joanperello | 05 Setembre, 2008 21:14 | facebook.com google.com twitter.com

Potser era ahir que deia que les palmeres de ca meva no les movia el llebeig diurn. Anit he de dir tot el contrari, ja que els fassers flastomen com no ho havien fet en tot l’estiu. El matí tranquil, de mar lleugerament plana, ha acabat amb la fosca, amb ventolera. Quan de prestet, amb les notícies fresques de la premsa, aquelles que sovint no voldries llegir, berenavem de pa amb oli i companatge ( formatge, anxoves, bacallà, salmó) al gust de cadascú, no acabàvem d’estar pendents del temps a Migjorn, ja que l’objectiu del dia s’allunyava d’aquesta zona. Hem complert el programa previst: Son Serra de Marina, Betlem, Calaloscans (preferesc aquest topònim per respecte al llibre de Bartomeu Fiol a altres que s’usen per citar aquest lloc), Colònia de Sant Pere i Artà. Feia molta calor, però un ventet suau ha anat entrant a poc a poc. De tornada a Sa Ràpita ja era, com he dit al principi, una flastomia. A mitja jornada, ja ho sabeu que no complesc cap normativa ramadiana ni de problemes de consciència, hem dinat de peix fresc (gall de sant pere per a uns, caproig per als altres) amb blanc de blancs premsal. Tot plegat ha servit per confirmar la reflexió d’ahir sobre l’amistat i el plaer de viure, la capacitat que tenim per sobreviure al món de les travetes, l’especulació i la corrupció. Des d’algunes de les zones visitades, contemplant el mar blavós del que no en vaig endarrera perquè tenc el privilegi de viure també en un entorn d’aquesta qualitat, la pregunta que ens feim sempre és la mateixa. ¿Podrà subsistir el nostre paisatge als atacs continus que encara poden fer-nos els especuladors, sovint disfressats de polítics o de gestors d’empreses constructores? We can, si se’m permet el plagi. No és fàcil, emperò. Ens calen encara més victòries com Es Trenc, Cabrera, Sa Dragonera, Sa Punta de n’Amer... Les derrotes també sumen.

Receptes de setembre

joanperello | 04 Setembre, 2008 20:38 | facebook.com google.com twitter.com

Avui, enlloc de trescar per Mallorca, no m’he mogut del meu cau a Sa Ràpita. Els qui llegeixen aquest blog ja saben que avui dematí he llegit el llibre de poemes Llei d’estrangeria, de Manuel Forcano. No només he llegit aquest llibre, sino que per mor de la meva condició de membre d’un jurat de poesia, cada dia llegesc i rellegesc un caramull de llibres, alguns identificats amb nom i llinatges, altres sota un pseudònim total, i altres amagats darrere un pseudònim subtil, com per esser desconegut si no es guanya, però fàcilment reconeixedor pels membres del jurat. La llei dels premis literaris és així. Hi ha unes bases generals per a cada premi, però després hi ha una filosofia general a l’entorn dels mateixos, tant per als qui opten, com per als membres del jurat. Ja he manifestat en diverses ocasions que normalmente el llibre guanyador és bo i s’ho mereix, però hi ha molts de llibres que es queden a l’anonimat, lamentablement. Pens que aquest és el cas del premi del qual som jurat. El mes que ve ja en parlarem.

Deia que no m’he mogut de Sa Ràpita, però això no significa que no hagi estat un dia òptim de les meves vacances. La vida familiar, la vida amb els amics, de cada vegada adquireix un valor afegit. La societat actual, a vegades lamentablement emprenedora, no permet valorar en la seva justa mesura l’amistat. La veritat és que jo tenc sort en aquest sentit i, avui, per concelebrar-lo amb alguns d’aquests amics, hem dinat a recer del llebeig i dels qui cada dia tenen un motiu per emprenyar-te. El menú, d’antologia: aguiat de faves amb ou bollit, pernil, xua i tomàtiga seca per començar, seguit de fetge de porc negre i per culminar-ho, uns conills de caça, de la pleta campanera, cuinats amb ceba, tot acompanyat per un Obac 05 de Binigrau. Darreries i gelats, cafè, pure single malt of scotland i bombay saphire. A mitja tarda he anat a comprovar si l’horitzó del meu paisatge encara hi era. Mancabava una mica el llebeig i les ones trencaven amb una lleugera remor. Qualsevol dia d’aquests tot pot canviar, però mentrestant facem possible la nostra pau.

Llei d'estrangeria, de Manuel Forcano

joanperello | 04 Setembre, 2008 10:48 | facebook.com google.com twitter.com

Llegesc el llibre de Manuel Forcano, Llei d’estrangeria, sota l’ombra d’una palmera que el llebeig no arriba a moure-li les fulles perquè s’atansa condormit, frenat per les cases. Fa molta calor, però no és una mala situació per ambientar-se en la lectura d’aquest poeta que, a més, és Doctor en Filologia semítica i professor d’hebreu i d’arameu. Gràcies a ell hem pogut llegir en català tres poetes fantàstics, israelians, Pinhas Sadé, Ronny Someck i Iehuda Amikhai. Deia que el calor i l’ambient de palmeres no és gaire dolent per a llegir aquest poeta que ambienta molts dels seus poemes a llocs, ciutats i paisatges on el calor es predominant. La seva poesia amorosa té un cert gust a pell morena, sensual... vas estimar un cos fosc.

Fa casi trenta anys vaig visitar El Caire. Un viatge que no he oblidat mai i del que encara me’n queden rastres a poemes i fins i tot a relats curts que han romàs inèdits. Avui, en Forcano, m’ha fet reviure aquell viatge, les tempestes d’arena, la bellesa del Nil, aquella capital inacabable ja llavonses, especialmente en el poema en prosa Plaça Ramsès II d’El Caire: ... és un enorme espai obert davant l’estació central de trens i d’autobusos que entren i surten d’El Caire sense pausa. En un dels angles es dreça una enorme mesquita de portes altes i frisos tots decorats amb arabescs i, de dia, l’ombra del seu minaret espigat travessa tota la plaça d’una punta a l’altra pintant una silueta de llum fosca sobre la gernació humana que formigueja entre sorolls, crits, fums, botzines i l’estrèpit dels trens que arriben o se’n van. De nit, un bosc de fanals i tot d’anuncis lluminosos i neons il·luminen la plaça d’uns colors que encara fan aquest circ més irreal.

He llegit aquest llibre amb el plaer que acostum a llegir els poemes de Forcano, ambientats des de les pasteres dels estrangers, a les butxaques sense res porten més déus, passant pels poemes nocturns, camines pels carrers de nit / per cercar-te en algú altre, les tavernes d’Ankara, el mar d’Alexandria, sessions de bany turc, paisatges de Beirut, Istanbul, o rememorant les muralles de Constantinoble al segle V, Atenes, Damasc, Jerusalem... i tant d’altres espais on en Forcano no és mai estranger.

Nosaltres, aquí, potser sí som una mica estrangers. Cada dia ens apliquen la llei d’estrangeria.

Rosa EstarÓs, dÚu meu!

joanperello | 03 Setembre, 2008 21:38 | facebook.com google.com twitter.com

Un petit tast de l'entrevista del diari AVUI a Rosa Estaràs:

 

Durant el congrés es va parlar molt del tema de la llengua. Quina llengua es parla a les Illes?

El congrés va decidir que s'han de defensar les nostres modalitats, mallorquí, menorquí, eivissenc i formenterenc, i ho hem de fer amb majúscules. No volem una catalanització de la nostra educació ni de la nostra televisió pública ni de la nostra vida. A les escoles, s'ha d'ensenyar el castellà en igualtat de condicions que el mallorquí. Ningú ha de ser discriminat en qüestions de llengua. No pot ser un fre per tenir els millors professionals. El govern ha d'apostar pel bilingüisme.

¿La llengua de les Balears són les modalitats, no el català?

La nostra llengua és el mallorquí de Mallorca, dintre de la unitat de la llengua. No volem utilitzar les paraules de Catalunya

Setembre

joanperello | 03 Setembre, 2008 18:27 | facebook.com google.com twitter.com

El setembre sol esser un mes de retorn a la vida quotidiana després de donar una mica de màniga ampla als plaers prohibits durant les vacances. El setembre, per molta gent, és com un ramadà, on tot està prohibit després d’haver-se excedit una mica durant l’agost. No és el meu cas ja que gaudesc durant aquesta primera quinzena de setembre de les meves vacances. M’aixec d’hora i des de la meva Ràpita puc triar l’itinerari, una passejada per l’arenal fins a prop de la Colònia, anar a Cala Mesquida o visitar els pobles del pla de Mallorca, qui sap si amb un frit sineuer. De ramadà, res. Després dels periples pels pobles de Mallorca, de tornada, me puc entretenir (sic) amb la lectura de la premsa. Tot sembla com si no acabàs d’anar amb mi. Me deman si no seria millor aturar l’ordinador i començar la lectura d’un nou llibre. Ara ja puc confirmar el que havia anunciat al darrer article. La novel·la d’en Sebastià Perelló, Pèls i senyals, és molt bona. ¿Què m’importa a mi si n’Aznar ha embarassat la ministra de justícia francesa? ¿Valdrà la pena el reconeixement de Rafael Nadal amb el Príncep d’Astúries, des de l’òptica de la nostra cultura? ¿Fins quan la gent tendrà paciència amb el PSOE? Cansat d’internet, de pàgines polítiques i socials, que no me fan el pes, me refugii en alguns blogs de literatura. Si seguesc navegant no podré llegir literatura en directe. Hem de triar i descansar de l’ordinador. Diu, George Steiner que un llibre no escrit és més que un buit. Què no serà un llibre no llegit!

PŔls i senyals, de SebastiÓ Perellˇ... i Pavese, sens voler, de fons

joanperello | 02 Setembre, 2008 22:46 | facebook.com google.com twitter.com

Llegesc a qualque secció cultural d’un periòdic que enguany es celebra el centenari del naixement de Cesare Pavese i que una editorial espanyola pensa reeditar algunes de les seves obres. Tant de bó ho faci també alguna de catalana per poder rellegir aquest autor que vaig llegir àvidament durant la dècada dels setanta i principis dels vuitanta, sense gaires distincions entre poesia i prosa, aquest en els diferents formats de relats, novel·la o dietari. Repàs les seves dades biogràfiques i, efectivament, va néixer el 9 de setembre de 1908, morint el 27 d’agost de 1950. No commemoram avui cap data de les dues, sino que ens trobam ben bé enmig. Diria que, en la meva educació literària, Pavese hi té certament un pes específic. Fins i tot, en el meu darrer llibre Quadern de manobre me permet homenatjar-lo a una de les seves parts L’alba del silenci, un títol tret naturalment d’un dels seus poemes, per tu l’alba és silenci. En aquesta secció del llibre en reescric uns quants més. Ara plegats quasi formen un poema unitari:

Alenar d’hotel de Pavese

Foc als turons. Fosca de trens

Suïcida de parets blanques

Vindrà la mort i et sacsarà

Curiosament avui, abans de llegir la notícia, passejant pel llevant de Mallorca, mirant les muntanyes artanenques, m’han vingut a la memòria els incendis forestals d’unes dècades enrera, i que tant de mal acostumen a fer a tot el nostre paisatge en dates com les actuals, quan el calor encara es deixa notar. El foc als turons és una imatge, com unes retxes abans heu pogut notar, que me va quedar marcada en el meu (in)conscient literari.

No sé quina és ara mateix el pes literari de Pavese entre els joves escriptors o les generacions posteriors a la meva. Ara mateix llegesc un llibre que m’ha agradat molt, Pèls i senyals, de Sebastià Perelló, amb qui no m’uneix cap vincle familiar malgrat el llinatge. Si el cit ara mateix, sense haver acabat de llegir el seu llibre, és perquè n’estic segur que les pàgines que me manquen per acabar de llegir-lo no me poden decebre. Fins i tot podria dir que m’importa poc el seu final. Els lectors que necessiten molta acció, molta sang i fetge, molts de diàlegs, violències, no cal que s’esforcin el llegir-lo. En canvi es recomanable per als qui reposen després d’algun punt i apart, bocabadats, refent mentalment una descripció, una frase, un pensament, i moltes vegades amb un llenguatge que havíem donat ja per perdut. Personalment no necessit els diàlegs als llibres que llegesc, ni fins i tot als que he escrit. M’agraden quan són usats amb perfecció narrativa ( Roth, per exemple). M’agraden les frases curtes, contundents, a vegades semblants al final d’un poema. El paper escrit té gust de poc. Pa eixut. Sense companatge. Així és el començament d’aquesta novel·la que combina el monòleg amb la descripció d’un món especial, interior, intimista.

No sé, deia, si la gent més jove, com en Sebastià Perelló han llegit amb interés escriptors com Pavese. Que l’ha llegit no ho dubt, pel seu currículum professional, però ignor el grau d’intensitat d’aquest interés. Intuesc que en el cas de Perelló és alt. De totes maneres no és important que així sigui. El que, per mi, és realment important és que en Sebastià Perelló tengui aquesta magnífica capacitat d’observació i de traspassar-la als seus escrits, amb un llenguatge d’una autenticitat que sorprèn, sense que sembli recercada. Pavese, en això, com els grans, n’era un mestre.

Una curiositat adicional per mor de l’accident aeri d’Spanair d’aquestes darreres setmanes. El personatge de la novel·la, en Felip Trobat fa de falconer a l’aeroport de Son Sant Joan. Anit passada vaig deixar la lectura a la pàgina 160: Tenir, per exemple, por de morir vestit. Era el que deia la padrina de la gent que era malpensada, davant la suspicàcia. I sempre has sospitat que deuen ser ben pocs els que deuen morir ben nus. Sempre t’esveres quan veus, a la televisió, aquella sabata a lloure, quan als noticiaris informen dels accidents de carretera o d’una catàstrofe natural. I els ferits, que sempre van mig despullats, com si en aquests incidents la tendència fos aparèixer mig vestit, que sempre t’han d’agafar amb els calçons baixos, com si t’haguessin desvalisat, sol, en pèl, però que no hi has estat a temps. T’hauries estimat més tenir un denou. Perquè allò havia estat això: un accident inesperat. Però, déu me’n guard d’un ja està fet. I te n’has sortit bé per pasturar en aquest tràngol que no passa. Que no acaba de passar mai. El següent capítol, que he de llegir anit, fins acabar definitivament el llibre i el meu judici final comença així: Una col·lisió a la llarga és inevitable. Aquí els animals vénen a menjar o a reposar. I quan vénen més turistes és quan hi deu haver més ocells, després de covar, sobretot durant l’agost. I a la tardor, quan hi ha l’emigració. I què vols? Un dia o l’altre ha de passar. No pareix ver que una gavina pugui provocar aquests estralls. Tanmateix, és ben estrany, jo no n’he sentit parlar, d’accidents. Ni al diari, ni a la televisió. No en diuen res, dels impactes. Perquè la gent deixaria de volar. Una cosina meva ha fet un curs a la universitat perquè tenia por de volar, i no hi deu haver pensat mai, en els impactes d’ocells. No sempre deu ser detectar-los a temps.

De cap manera voldria obrir una nova línia d’investigació. Es l’atzar de la literatura. Un resum: rellegir Pavese, sigui o no sigui el seu aniversari, i llegir novel·les com aquesta, amb pèls i senyals.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS