Administrar

No me puc perdre mai. Visc al carrer de la brúixola. Com diu Dino Buzzati, de vegades tenc la impressió que la brúixola del meu geògraf s'ha tornat boja i que, tot pensant que avançàvem cap el sud, en realitat segurament hem estat fent voltes sobre nosaltres mateixos. http://www.escriptors.cat/autors/perelloj

El vestit vermell, de Bernat Nadal

joanperello | 11 Agost, 2008 20:59 | facebook.com google.com twitter.com

De tornada a casa, aquest capvespre, després de la jornada laboral hem decidit anar a la platja. Hem desat, amb no gaire cura, la problemàtica de les feines a un raconet, qui sap si al cove de la roba bruta, com qui es desempallega de maldecaps innecessaris. Hem caminat a peu des de Sa Ràpita fins als nius d’ametrelladores a punt d’arribar a n’Es Trenc. La cotxada, tant a Sa Ràpita com a Ses Covetes ja ens predeien el que trobaríem: gent i gent, i tot i que molts d’ells anaven de tornada les platges anaven plenes. No tenc gaire costum d’anar a la platja els capvespres, tot i que m’agrada aquesta caiguda de l’horabaixa. Sempre m’he estimat més les dematinades però els horaris laborals no estan fets per aquells qui estimam el lleure part damunt de totes les coses. Malgrat tot s’ha de dir que l’ambient no era desagradable, pel simple fet del renou. La manca d’oferta complementària és un luxe i, a més, hem triat un raconet de l’arena on sospitàvem que la gent seria educada i noble, com aquells del nord enllà i que, passats els anys, hem descobert que potser no existeixen. No duia cap llibre a la senalla, però sabia que de tornada a casa rellegiria el darrer llibre d’en Bernat Nadal, El vestit vermell, publicat a Proa recentment i que l’autor va presentar a Porto Cristo fa poques setmanes de la mà d’en Ponç Pons al restaurant Flamingo, interromputs només per la remor dels ventalls i la remor de les onades, acompanyats al final per una extraordinària versió musical d’un dels poemes feta per Roser Nadal i Joana Gomila. Entre el públic, molts de poetes bons, com Josep Lluis Aguiló, Antoni Vidal Ferrando, Hilari de Cara, Jaume Mesquida, Pere Rosselló Bover, Pere Joan Martorell, etcètera.  El límit de la passió és el teu nom. Aquest vers no és del llibre esmentat, sinó dels primerencs, La desintegració del desig ( 1971). Probablement és de quan ens vam conèixer, tots jovenets, ambiciosos amb els reptes literaris, admiradors de Blai Bonet i de Miquel Angel Riera. Record fa uns anys, no tants com el temps de 72 o Temptant l’equilibri, a una vetllada literària, d’aquelles en que a poc a poc es va repassant per bé i per mal, molt tangencialment i subjectivament, l’obra dels escriptors nostrats, qualcú –amb encert- va fer un comentari sobre Bernat Nadal: “ és un escriptor honest”. Mai no he posat en dubte aquesta afirmació, i menys ara, però evidentment no n’hi ha prou en esser honest i bon al·lot per fer bona poesia. Els poetes han de mantenir un to general bo i s’han de barallar estèticament amb cada un dels seus versos, quelcom així com:  Sec a taula al costat d’una cadira buida, / he d’omplir l’espai amb un martini sec, uns versos de Memòria fòssil ( 2005). Els temes de la poesia solen esser sempre els mateixos, però els que els diferencia sempre és la resolució, o bé a un vers, o a un poema, o fins i tot a un llibre, així com l’encert formal. Si, a més a més, es fa palesa la honestedat del poeta, molt millor encara. El poeta Nadal, a més d’honest amb ell mateix i els seus, i amb la literatura, ens ha oferit un esplèndid llibre de poemes d’amor als seus i a la seva terra.  Avui, des del balcó dels anys madurs / puc albirar en la llunyania tot / quant he estimat – amb certa exempció.  Jo me permet demanar una altra ronda, please, a la teva manera: caldrà cercar la poesia fora dels poemes...

Felanitx

joanperello | 10 Agost, 2008 21:33 | facebook.com google.com twitter.com

M’he passejat per Felanitx, Felanis, en diumenge de mercat. A Felanitx tampoc es pot aparcar on vols. Voltes i voltes, a l’aguait de veure un matrimoni rabassut, tot carregat de bosses, que omple el seu vehicle. Si tens paciència tendràs aparcament. Quan duus uns minuts caminant hi ha una cosa que te crida molt l’atenció. No se sent ningú parlant felanitxer. El castellà, en les seves diferents modalitats, totes ben reconegudes i oficials, juntament amb l’àrab, són les llengües majoritàries. Res se te fa estrany ja perquè a poc a poc ens avesam a les pèrdues d’identitats, però enyores una mica l’accent felanitxer, amb l’accentuada expressió a l’é. Deuen ser al Port, penses. La gentada a la plaça, i davant l’església, al mercat, al carrer major, és impressionant. No sé si tothom compra: vestits, calçons, juguetes, eines, flors artificials, gorres, sabates... No falta res. Fins i tot els venedors no ambulants, les tendes i comerços d’aquests carrers, també tenen obert. Hi ha un tercer grup en discòrdia, els estrangers. Tot plegat té molta vida. No sé, emperò, si aquest és realment el Felanitx que desitjaven els felanitxers fa algunes dècades. Alguna cosa deu passar ja que, a més de l’absència del seu parlar, també es nota molt la deixadesa de moltes cases que, a altres bandes de Mallorca, les veus reformades i, en algun cas, fins i tot amb certa elegància. He vist aquesta decadència any rera any perquè no passa temporada que no faci voltes per aquest poble que sent una mica com a meu. Quan vaig néixer a Campos realment els meus pares vivien a Porto Colom i, al cap de dos anys, ens traslladàrem a Felanitx, fins que en vaig complir vuit, quan ja ens afincàrem definitivament a Palma. Vaig néixer a Campos perquè els meus pares eren campaners i vaig anar a néixer a la casa d’uns dels meus padrins. La meva infància és totalment felanitxera, tot i que vivint alguns anys a una caserna, al quarter de la Guàrdia Civil, que és una manera de no acabar de viure a un poble.

 Diuen que els felanitxers tenen alguna cosa especial i no seré jo qui ho negui ara i aquí, perquè els hi tenc una mica d’enveja. Es un poble que sempre m’ha agradat molt, tant la part urbana com el Port. La veritat és que caminant per alguns dels carrerons solitaris, que n’hi ha, perquè el mercat, els àrabs i els turistes es concentren a uns llocs molt concrets de la vila, em venien ganes de palpar les parets cruiades i despintades dels vells casals. Tot d’una penses que en faries tu si fossin de la teva propietat, però tanmateix penses que ja tens triat on morir. A Felanitx s’hi poden trobar alguns dels més importants pensadors de Mallorca, i artistes, i esportistes, i contrabandistes... A Felanitx hi ha gent a bastament per reflexionar sobre el seu present i el seu futur, però una rentada de cara a la vila no estaria gens malament.
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS