Administrar

No me puc perdre mai. Visc al carrer de la br˙ixola. Com diu Dino Buzzati, de vegades tenc la impressiˇ que la br˙ixola del meu ge˛graf s'ha tornat boja i que, tot pensant que avanšÓvem cap el sud, en realitat segurament hem estat fent voltes sobre nosaltres mateixos. http://www.escriptors.cat/autors/perelloj

L'amant de Bolzano, de Sßndor Mßrai

joanperello | 27 Juliol, 2008 11:11 | facebook.com google.com twitter.com

L’amant de Bolzano, de Sándor Márai, no és casualment una d’aquelles novel·les habituals d’aquest escriptor, quan normalment els seus personatges solen esser contemporanis seus. Sándor Marai, en aquesta ocasió, aprofita el caràcter d’un personatge històric a la novel·lística universal, Giacomo Casanova, i en fa una recreació particular. Casanova és el personatge de la seducció, i l’amor, certament, passa a un pla secundari. No sempre és així a la versió de Márai. Hi ha amor i venjança. Hi ha joc de cartes amb trampes, seduccions, gentilhomes, dames, espasins i punyals, jocs de màscares... hi ha al cap i a la fi tota una literatura que tant fa que sigui creible o no. Una història d’amor impossible escrita amb les armes d’un dels millors del segle XX. Ni Don Juan ni Casanova han estat mai uns personatges que m’hagin cridat mai molt l’atenció i, la veritat, és que m’ha sorprés molt Márai. De fet no associava aquesta història a la del venecià aventurer. L’escriptor hongarés és un mestre en treure-li suc als racons més secs del nostre interior, i així, tant als monòlegs del comte de Parma, com de Francesca o del propi Giacomo, brollen les interioritats amb força espectacular.  _ S’ha acabat l’espectacle, és el final de la representació, Giacomo. Tornem a la vida que portàvem i desempalleguen-nos de les màscares i les disfresses. Tot ha estat com tu volies. Estic convençuda que ha seguit alguna llei estranya. Però has de saber que també ha estat com jo volia: t’he vist, t’he conegut i t’he ferit.

Els espectres de Philip Roth i Nathan Zuckerman

joanperello | 26 Juliol, 2008 09:21 | facebook.com google.com twitter.com

L’espectre se’n va, de Philip Roth. Una gran novel·la d’un dels que perduraran als llibres de literatura, com Bellow. Si vols saber què és la vellesa o la malaltia, o la pèrdua de la memòria, o la decadència viril, o si és possible recuperar el desig, o la impotència davant els oportunistes, la por davant les guerres i el terrorisme, no vagis a cap metge ni llegesquis cap manual d’autoajuda. N’hi ha prou amb llegir Philip Roth. Només hi ha una recepta contra l’envelliment: acceptar les pèrdues i treure’n el màxim profit a tot allò que ens queda. Aquesta frase, que no és de la novel·la, sinó d’una entrevista, és una mostra de l’especial atenció que aquest novel·lista ha dedicat al declivi de l’existència, l’amarga impotència d’un vell ridícul que es deleix per tornar a estar en plenitud de facultats. Anit l’acabava de llegir, arrecerat al jardí, sense forces per començar un llibre nou, sinó assaborint amb més plaer que mai el cardhu nocturn, per treure’n el màxim profit a tot allò que ens queda. Les fulles dels fassers amagaven espectres. Fa por, a vegades, aclucar els ulls.

Premis de poesia i l'atzar

joanperello | 21 Juliol, 2008 18:21 | facebook.com google.com twitter.com

Llegesc, quasi bé un darrera l’altre, els següents llibres de poesia, tots premiats al llarg de 2007:

Flors a casa, de Maria Josep Escrivà (1968)

Premi Jocs Florals de Barcelona 

 

L’arrel i la pluja, de Txema Martínez (1972)

 Premi Carles Riba 

Ànima Civil, de Jma Uyà (1960) 

Premi Ciutat de Terrassa, Agustí Bartra

 

 Cent mil déus en un cau fosc, de Lluis Calvo (1963)

Premi Cadaqués a Rosa Leveroni 

El Tàlem, de Manel Marí (1975)

Premi Ciutat de Palma Joan Alcover

 Evidentment no són els únics llibres premiats l’any passat, ni els millors fins i tot. Simplement són alguns dels que tenia a casa per llegir dels recentment publicats. La lectura de tots aquests llibres, als que seguiran alguns no premiats, de Forcano, Susanna, etc... per citar-ne alguns dels importants del moment actual, m’ha duit a dues reflexions molt breus: 

1)   La qualitat de la poesia catalana actual

2)   L’atzar

 No entraré ara i ací a parlar d’aquesta qualitat. Només la vull esmentar i, aconsellar-ne la lectura, si se’m permet. La reflexió segona és per l’atzar. La sort dels premis literaris. Som del parer que els llibres guanyadors sempre tenen una qualitat demostrada. I els finalistes? Què passa amb aquesta quantitat de llibres que sempre queden a prop de guanyar. La glòria del premi i de l’edició mai es per ells, tot i que sovint ho intenten premi darrere premi. Imaginau-vos per un moment que els llibres esmentats haguessin coincidit optant a algun dels premis citats. Imagineu-vos que algun d’aquests finalistes en veure la seva derrota optàs per no insistir a un altre premi. Hi ha llibres que queden als calaixos, o als munts editorials amb una lectura ràpida. Repetesc, els llibres guardonats sempre solen esser bons i no hi ha perquè discutir aquesta qüestió. Però també és ver que hi ha un caramull de llibres que romanen inèdits perquè l’atzar els ha duit a convertir-los en finalistes. Jo mateix tendria dubtes, ara mateix, en decantar-me per un dels llibres esmentats més amunts si fos membre d’un jurat de poesia i aquests llibres fossin els finalistes. Per quin me decantaria finalment?  

El més important, emperò, és que tots són uns extraordinaris llibres de poesia i reflexen prou bé l’estat de gràcia de la poesia catalana contemporània.

Blues a Sa RÓpita, vora mar

joanperello | 19 Juliol, 2008 11:25 | facebook.com google.com twitter.com

Han començat les festes de Sa Ràpita. De moment, me conten, el record de participació és la fideuà nocturna d’anit, molt per damunt del Primer Festival de Blues Sur Mer. No sé a que vé aquest nom, potser glamourós, però podria esser perfectament Festival de Blues Vora Mar, o de Migjorn, o simplement, de Sa Ràpita. Però vaja, Blues Sur Mer sóna bé. Al cap i a la fí la llengua mallorquina no era la dominant entre el públic. En qualsevol cas está molt bé que superem els tòpics de les verbenes per afegir altres actes culturals, encara que musicals. La verbena standard és aquesta nit, supós que després dels focs artificials preparats damunt Na Voltora. Aquestes penyes anys enrera eren una pesquera d’oblades i avui centre de reunió de banyistes a nivell molt familiar. Avui els temps han canviat i els banyistes superen els pescadors de canya. Encara tenc present l’olor del grumeig preparat per mon pare: pa, arengada, formatge... D’adolescent jo també vaig pescar oblades i salpes, qualque sard al capaltard quan ja renunciaven a la pesca. L’oblada és un peix molt intel·ligent i s’ha de pescar amb silenci i paciència. No hi poden haver-hi banyistes a prop, ni tant sols drets devora el pescador mirant-se la feta. El pescador està pendent de les tasques de grumeig i no ha de frissar de tirar la canya. La sabonera de les onades s’ha d’estendre per damunt les tenasses i, amb pocs segons i canya curta, llançar l’ham. Si ha estopeig potser picaran. La mar d’avui, amb lleugera correntia de llevant, no era apte per la pesca d’oblades, però si per nedar a unes aigües netes. La saladina s’aferra més que mai a la pell. Es un matí ideal per llegir els contes de Sánchez Piñol, Tretze Tristos Tràngols.

┐ QuŔ passa amb el ciclisme ?

joanperello | 18 Juliol, 2008 11:14 | facebook.com google.com twitter.com

¿ Què passa amb el ciclisme ? Hi ha tres expulsats enguany, de moment, per dopatge: Beltrán, Dueñas i Rocco, al Tour de France. Aquests darrers anys ha estat terrorífic. Els meus coneixements mèdics no me permeten entendre la qüestió des d’aquesta perspectiva. En quant a l’humana, només tenc dubtes i, per això mateix, al principi no m’acabava de creure tot el tema del dopatge i hi veia fantasmes comercials. Sempre m’ha costat creure que un esportista es pugui dopar per millorar el seu rendiment i, encara més, que ho faci dirigit pels seus directors esportius i pels metges de l’equip. La realitat sembla demostrar que som un ingenu i que, en aquest Tour, encara en cauràn més i se’ls enduran engrillonats pels gendarmes. Sent fascinació pel ciclisme des de la meva infància i, a més de les curses en pista, tenc una especial predilecció pel Tour, que no sempre puc veure. Enguany, emperò, em vaig permetre seguir la retransmissió íntegra de l’etapa del Tourmalet. Els darrers 91 quilòmetres, i sense becar, a les quatre de l’horabaixa. A poc a poc aconseguiran adormir-nos. Hauré de quedar-me amb la meva història lectora i la meva memòria, tot creient que els meus herois mai van dopar-se. De nin vaig llegir les històries de Fausto Coppi, Gino Bartali, el monjo volador, o de Federico Martín Bahamontes, el millor escalador de tots els temps però que en esser a dalt havia d’esperar els companys perquè tenia por de baixar. Diuen que, de molt jove, al seu Toledo natal va veure morir un ciclista empalat per un carro que estava a la vorera, sense bístia. De nin, també jugava amb uns ciclistes de plàstic, que es venien a les fires. També vaig usar les pinces d’estendre roba i de dues en feia una amb forma de ciclista. Al llom hi escrivia els noms: Stablinski, Darrigade, Van Looy... Vaig viure a Porto Colom i a Felanitx. Esperàvem cada any l’arribada del campió Guillem Timoner i, adesiara, pujàvem al Puig de Sant Salvador per contemplar els seus maillots arc-en-ciel, que l’acreditaven com el millor del món en pista, stayer, darrera moto. Després ja vaig esser, naturalment, un fidel seguidor del millor de tots els temps, Eddie Merckx, amb tots els respectes pels altres grans campions, Poblet, Anquetil, Poulidor, Gimondi... fins a Miguel Indurain. Esper que els detectors de dopatge no arribin a la història. No podria assumir que els meus fessin embulls.

De profundis, vals lent, o un blues f˙nebre

joanperello | 16 Juliol, 2008 10:14 | facebook.com google.com twitter.com

 a Pedro Buades, In Memoriam

16 de Juliol. Nostra Senyora del Carme. Dia de processons a la mar, al capaltard. Mumare hauria complert vuitanta-cinc any, però ja en fa sis que va morir. El dia és trist, encapotat, amb un sol amagat darrera els niguls que fa malbé la vista. Fa dos dies que hi ha mals presagis. Ahir capvespre, caminant per vorera de mar, vaig rebre una d'aquelles telefonades que no desitges. Me comunicaren la mort sobtada del meu amic Pedro Buades, anegat a les aigües de Cala Pi. El cor li va tornar a fallar, aquest cop sense perdonar. Amb en Pedro, fins a la seva jubilació l'any passat, hem treballat plegats a tres empreses, Iberia, Ineuropa i Acciona. Ell a la branca dels passatgers i jo a la de mercaderies. Hem coincidit a moltes reunions i dinars. Ell era allò que se'n diu una rata vella de l'aeroport. Ho coneixia tot i a tothom. A ell també el coneixia tothom. Aspirava a una vellesa tranquila, i no podrà ser.

La gent d'edicions el salobre va traient llibres i llibres sempre amb un denominador comú, la qualitat literària i el bon gust. Fa uns dies que vaig llegir El Delfí, de José Cardoso Pires, una novel·la d'observació d'alguns peculiars personatges a Portugal. El llibre, brevíssim, que llegit aquest dematí, és diferent. Es tracta de De profundis, vals lent. Es un dels darrers que va publicar, on narra l'evolució de la seva malaltia, un accident vascular cerebral. Ho va treure. Se'n va sortir tot i que tanmateix la mort l'hauria d'enganxar alguns anys després. Excel·lent literatura la de Cardoso Pires, allunyada del dictat de les modes i les obligacions dels bestllers.

Com deia Auden al seu blues fúnebre "Que els avions ens sobrevolin, gement / escrivint en el cel el missatge: Ell ha mort "

Hist˛ries d'amor i atzar

joanperello | 15 Juliol, 2008 17:07 | facebook.com google.com twitter.com

La veritat és que adquiresc pocs llibres sense saber-ne res d’ells. Una majoria és per reincidència amb l’autor, altres per refiar-me d’una col·lecció i també pels comentaris de la crítica. Els escriptors de blog han assumit ara el paper, unes vegades de crític, altres com a divulgadors de notícies de llibres o, en el meu cas, com a personatges d’un dietari, perquè no és voluntat meva ni se m’escau la definició, ni m’agrada, el paper de crític. Valor la feina dels qui s’hi dediquen i, fins i tot, moltes vegades m’en refio. També llegesc els llibres dels amics. Es publica molt i se’ns fa difícil estar-ne al dia i segur que ens perdem llibres que haurien estat del nostre gust. El novembre de 2007 vaig comprar un llibre que fins ahir encara no havia llegit, perquè mai superava la prova de les prioritats, romanent al munt dels pendents. Pel títol no l’hauria comprat, La història de l’amor. Per l’autora, Nicole Krauss, tampoc perquè no la coneixia de res. Hi havia un fet, emperò, que me va cridar l’atenció. Un fet en principi contraproduent per al meu gust. L’editor RBA ( La Magrana ) havia incorporat a la coberta una frase de J.M.Coetzee. “Encantador, tendre i completament original”. La veritat és que afegir-hi textos d’autors consagrats com si fessin part de l’edició del llibre, a la coberta, no m’agrada gaire. Tenc més assumit veure-ho a les faixes adicionals o a la contracoberta. Com qui a RBA no en tenien prou amb la frase de Coetzee, a darrera encara n’afegeixen una altra, en aquest cas d’Ali Smith: “Una preciositat de llibre, totalment viu, fet amb una veritable energia i nervi i ofici. Et fa recuperar la fe en la literatura. Et fa recuperar tota mena de fe”. Atret per tota aquesta publicitat vaig llegir-ne alguna frase a la mateixa llibreria i, finalment, vaig decidir-ne la compra. Nicole Krauss és una escriptora de Brooklyn molt jove (1974) i es veu que els seus llibres anteriors ja varen tenir molt d’èxit. Bé, el llibre és bó malgrat aquest títol una mica cursi i sobre tot, malgrat alguns alts i baixos en l’estructura de la novel·la. Alguns personatges crec que arriben a tots els lectors, el vell serraller Leopold Gursky i l’adolescent Alma Singer. Altres, que haurien d’esser importants, perquè així obliga la trama de la novel·la no queden gens ben resolts, com Zivi Litvinoff o Isaac Moritz. Altres fins i tot es fan del tot innecessaris. Un  bon llibre per aquells a qui ens agraden els llibres dels llibres on hi tant d’atzar com amor. Si he dit que hi ha alts i baixos, també hauria de dir que alguns alts són molt bona literatura. El primer capítol, les últimes paraules sobre la terra, fins i tot hauria funcionat com un conte. 

L’única cosa que vull és no morir un dia que hagi passat desapercebut.

Les veus que callen, de Joan Pomar

joanperello | 13 Juliol, 2008 21:05 | facebook.com google.com twitter.com

El Club Nàutic de Sa Ràpita segueix de festa. Anit, després de les vetllades de cinema, comèdia, verbena.. amb els sopars corresponents ha donat pas als boleros. No en som ballador, però he de reconèixer que alguna tonada m’arriba a l’ànima. No sé si fruit de l’atzar, o bé premeditadament, he anat a cercar el llibre de Joan Pomar, Les veus que callen (Perifèrics, 2007). Feia mesos que hi anava en darrer de fotre-li mossegada. Potser anit, suat de juliol tot i que el dia ha estat grisós, s’hi avé per fer-ne una primera lectura. Amb en Joan Pomar compartesc la responsabilitat de ser un component de la generació posterior d’En Damià Huguet com a poetes campaners. Crec que ell, com jo mateix, té assumit que el nostre paper és el de ser-ne súbdits fidels del seu llegat, lectors perennes de la seva obra, divulgadors de la mateixa a les generacions que ens venen darrera i, per desgràcia nostra i mèrit de la poesia mallorquina, exposats a les comparacions. Els poetes milloram la nostra obra quan som capaços de llegir amb responsabilitat els nostres mestres. Crec, personalment, que en Joan Pomar ha estat un escriptor humil que ha sabut esperar el seu moment. No és fàcil esser poeta. Es fa ben necessari aquesta dosi de humilitat i lectura. La resta és per als genis. En Joan Pomar pertany a la casta d’escriptors que, a més de la pàgina en blanc del seu full, o l’espai grisenc d’una pantalla d’ordinador, viu l’essència de la paraula viva i la vol perpetuar. La seva expressió poètica és senzilla i profunda, capta el llenguatge viu de la seva comarca i, sobre tot, vol esser poètic. Tot i aquesta voluntat a favor de l’expressió poètica estic convençut que en Joan Pomar té unes qualitats literàries per a la prosa. L’any passat, per la Mare de Déu d’Agost, va ser el pregoner de les festes de Campos i va brodar la seva intervenció. Potser aquest és un nou camí per afrontar la lluita literària. Tot és qüestió dels cicles del temps i la vida.

 Tenc per costum i gran desig d’usar tots aquells mots que els solcs callvermellencs han fet surar amb càvecs i pagesos. La terra amb la llacor d’anyades guarda les llavors, empeny perquè treguin els ulls, i la flor, i el fruit, no temin gelades, ventades, que no es mori el tany més gruixat.

Postals de cendres, d'Hilari de Cara

joanperello | 13 Juliol, 2008 10:24 | facebook.com google.com twitter.com

He tornat tant condescent amb la rutina que ja no me molestava ni la música que sentia anit des de la festa que havien organitzat els del Club Naùtic, fent-me acceptar la banalitat d’una orquestra que versiona la música intrascendet de la meva joventut. Diríem que black is black i no hi ha volta de fulla. Un xaloc, potser, nocturn la duia fins ca meva. Crec que darrera la buguenvíl·lia hi havia un bafle o les ombres de la nostàlgia d’una cançó. Merengues, rumbes, rock... a l’intempèrie d’una nit d’estiu, com si Shakespeare ja no fos un escriptor gelós dels seus tòpics. Not a faltar les versions dels meus: Aznavour, Mina, Fontana... Malgrat tot he llegit un llibre excepcional, que rellegiré qualsevol dia d’aquests, en silenci. Postal de cendres, d’Hilari de Cara (El Gall, 2008), aquest escriptor que encara és capaç de sorprendre’ns literàriament a cada un dels seus nous llibres, per la seva capacitat de poetitzar el jo. La seva poesia alena lectures de poesia. Hi ha posidònia permanent a cada un dels seus versos. Es com si a cada un dels seus viatges anotàs la trascendència d’un minut quotidià per fer-ho literari. La història és com una metàfora escampada al llibre de poemes. Sempre m’ha agradat la literatura de la literatura. N’Hilari de Cara, a més, hi afegeix la literatura del viatger. Una Europa de somnis literaris. El cor sagnant d’Europa. Postals de cendres d’una Europa envellida com el color d’ala de mosca de les cortines dels cafès que generen la inspiració dels escriptors nostàlgics, com si el carrer fos una sort / de Venècia de ferro entre la boira.

Dissabte de juliol

joanperello | 12 Juliol, 2008 21:07 | facebook.com google.com twitter.com

He rebut e-mails demanant-me el suport a un boicot a Tele 5. Ni m’ho planteig, ja que ignor a quin canal el puc trobar.

 

No he llegit res de ficció, i ho not a faltar. Tractaré de llegir poesia aquesta nit. No serà per falta de material. Com a mínim rellegiré el llibre d’Angels Gregori, Llibre de les brandàlies. Hi ha fragments joveníssimament quasi perfectes:

          Seguiré complint anys    /     com qui demana una copa     /    i la pren ben de pressa,     /    perquè sé que el temps,       /  igual que el gel,      /  es fondrà aviat.     /    I si tenc la pell verda     /    és perquè,    /     com la fruita collida d’hora,  /       encara estic un poc tendra. 

 

He anat de compres al mercat de l’Olivar, per comprar peix. Al diari Balears hi havia una fotografia d’ahir amb poca gent, explicant la crisi econòmica recent. Jo no he tengut aquesta percepció. Hi havia genteta i, a excepció dels turistes que feien fotos, els ciutadans feien compra normal, o a mi m’ho semblava. Qui sap si els venedors de darrera la pedra en tenien una percepció diferent. Els preus, cars.

 

He dinat amb amics aquest migdia, un arròs a la manera alacantina, amb sorpresa. Arròs amb crosta. Diferent. Un mar omnipresent me fitorava els dubtes. L’escenari que m’acompanya el dinar difícilment podia esser superat. O jo no desitjava res millor.

 

La crisi palestino-israelí, també per sorpresa, ha esdevingut el tema principal de conversa, per damunt de la política de congressos de partits polítics, de l’economia, dels immigrants que moren a la travessia... Me pens tenir-ho mínimament clar, però assumesc que el meu discurs no té força. La culpa és de la ignorància. Només podem defensar amb claredat tot allò amb que hi tenim fe. Jo he perdut la fe amb mi mateix.

   

Al Club Nàutic hi ha verbena. Sonen tangos de nostàlgia.

La mort dels nins llanšats al mar d'Almeria

joanperello | 11 Juliol, 2008 18:18 | facebook.com google.com twitter.com

De les notícies d’avui n’hi ha una que deixa les altres sense importància. Es tracta de la mort dels nins llançats al mar d’Almeria. Aquest estiu he llegit alguns llibres cruels, amb històries de guerra difícils d’entendre. No eren ficció, sino el retrat de la guerra europea. Tens la sensació que t’hi poses una capa de cuiro que te fa possible llegir-les sense escarrufar-te, valorant el text literari. La lectura és un dels principals plaers de la vida, però a vegades no ens queda més remei que llegir sofrint. Els diaris, o les notícies televisives, ens retraten el dolor d’avui, enmig de moltes bajanades de la vida política, social i cultural. El dolor humà és aquí, emperò. No sé si qualcú podrà fer-ne ficció del periple de les pateres. Segur que sí. Jo, de moment, he estat temptat de girar pàgina ràpidament i de no veure el telenotícies. 

Les terrasses: Avalon, Modern...

joanperello | 10 Juliol, 2008 19:08 | facebook.com google.com twitter.com

He superat la prova d'interrompre les vacances rapiteres i haver d'anar a Palma per raons diverses, poc després de les tres. Una vegada fetes les feines que havia de fer, i a l'espera de les que tenia la meva dona que havia d'acabar més tard que jo, he fet el que sé fer millor a Palma: anar de llibreries i perdre'm a qualque racó ciutadà, d'aquells on encara que sembli impossible, es pot prescindir del renou. He comprat un munt de llibres, especialment de poesia i m'he assegut al Bar Moderno de la Plaça de Santa Eulàlia. Fa pocs dies vaig llegir un article d'en Miquel López Crespí sobre aquest bar i aquesta plaça. Anomenava polítics, arquitectes, artistes, escriptors... i entre ells, parlava del grup que vàrem publicar Temptant l'equilibri (1973), en Lleonard Muntaner, Damià Pons, Guillem Soler i jo mateix. Es ver que ens hi reunírem algunes vegades, i una d'elles a mig camí de l'editorial Moll on en Josep Maria Llompart ens havia de rebre per aconsellar-nos: o bé havíem de desistir de la publicació, o bé ens encoratjava a arriscar-nos a l'aventura. Va ser benèvol i el llibre es va publicar alguns mesos després. La veritat és que la Plaça de Santa Eulàlia va lligada a la meva educació sentimental i literària. Les terrasses del Modern formen part del meu historial fins al punt que en certa ocasió un familiar es va arribar a demanar si els avions aterraven en aquesta plaça, per mor de la meva feina aeroportuària. Del caramull de llibres que duia a les bosses de la compra, he triat Les terrasses d'Avalon, de Miquel Cardell. Era el meu homenatge a uns escenaris i a un escriptor: les terrasses des d'on es pot veure el món des d'una perspectiva diferent, sigui una illa mítica o la terrassa d'un bar, o bé a Palma, o bé a la Colònia de Sant Jordi, i a un escriptor que llegesc des del 78 quan vaig tenir ocasió de ser un dels membres del jurat que va premiar el seu primer llibre a la Festa de les Lletres de Campos, Elegia de grumers. Va guanyar per unanimitat. En Llompart, en iniciar-se la reunió de deliberació, ja ho va anunciar. "Supós que no tendrem molts de dubtes". L'horabaixa ha estat millor que les previsions. L'agradable sensació urbana de la plaça de Sta. Eulàlia i la lectura del llibre d'En Cardell ho han fet possible. Rellegiré el llibre a una terrassa de Migjorn.

Cera, i la decadŔncia urbana

joanperello | 09 Juliol, 2008 19:15 | facebook.com google.com twitter.com

Fa poc he tancat el llibre Cera, de Miquel Pairolí, un retrat de la moral i de la sociologia dels anys del franquisme i la seva ombra posterior. Ho diu, així, la contracoberta editorial i no hi veig motius per canviar-ne cap paraula, ni per esforçar-me en descriure aquesta notable novel·la d’una altra manera. He llegit aquest llibre, anit, amb poc llum, a la fresca, còmodament arrecerat devora les buguenvíl·lies, i avui dematí, mal assegut a les penyes, amb la brisa d’un xaloc discret. He tengut la sensació que llegia el llibre a un escenari equivocat i que potser hauria estat més adient llegir-lo a l’hivern, devora un foc. Manies de lector, potser inútils, ja que aquests dies, afortunadament, puc llegir tot el temps que vull. I quan interromp la lectura és per dedicar-me a la resta de plaers de la vida, entre ells les caminades a entrada de fosca. Caminar és un plaer, i el paisatge essencial que me trob aquests dies, encara ho fa més interessant. M’agrada la calma de Sa Ràpita, però.... Sempre hi ha emperons. ¿Per què han de créixer d’una manera tant desmesurada els petits racons de vora mar? Pairolí en fa una bona descripció a la part final del llibre: “Un paisatge caòtic, confús, lleig, esguerrat, sortit del ventre d’una voracitat econòmica galopant i desfermada, parit pel dogma capitalista que no admet excuses ni heretgies.”

La mort i la pluja, de Guillem Frontera

joanperello | 08 Juliol, 2008 17:40 | facebook.com google.com twitter.com

La mort i la pluja, de Guillem Frontera. Qui ara contempli els panorames que envolten Alanària no podrà concebre aquest paisatge cinquanta anys enrera, que ja era el mateix fa dos segles... Durant la tardor, la terra estenia totes les gammes del marró i de l’ocre; l’hivern la cobria dels verds innombrables, que la primavera madurava i esquitxava de vermells, lilàs, grocs, blancs... Pots obrir el llibre per qualsevol pàgina que tamateix alenaràs la dolça derrota del pas del temps. Tot el llibre és una lliçó de literatura i de vida. No crec que a hores d’ara ningú s’hagi sorprès per l’alta qualitat d’aquesta obra narrativa de Guillem Frontera. Des de les pàgines del diari Balears ens acostuma quasi diàriament a una reflexió sobre els avatars de la nostra vida i de tot el que ens envolta, sempre amb dignitat literària i un punt de coent. Aquest llibre de narracions, La mort i la pluja, ben bé podria esser una novel·la, però tampoc no li hem de donar gaire importància a n’aquest fet, perquè no hi ha gèneres menors quan parlam de literatura d’alt nivell: articles, contes, memòries, novel·la... La prosa d’en Frontera és a hores d’ara una de les millors de la literatura catalana, però aquest llibre té altres valors, almenys des de la perspectiva de la meva generació i dels que hem viscut als pobles. Tots els personatges del llibre són fàcilment reconeixedors en la nostra memòria, com tots els fets i, especialment, el paisatge, l’escenari de Mallorca alguns anys abans de la manera de viure actual, a l’estil turístic i renouer. A Alanària només es sent el renou dels carros en tornar a la vesprada, o un lladruc llunyà. Mentrestant, els personatges viuen i passen ànsia, una mica més lentament que els d’ara. Era la primera vegada que vèiem algú a qui tractàvem de vostè embrutar-se la camisa blanca.

Les batalles de gent com Walter Stamm

joanperello | 07 Juliol, 2008 20:25 | facebook.com google.com twitter.com

S’ha parlat sovint sobre quines són les millors condicions per escriure. Aquells que van viure sota la pressió del nazisme, o d’altres dictadures, van poder desenvolupar la seva obra literària tal com volien o, per contra, la seva ficció va ser deformada per la crua realitat?  Fa poc, amb motiu de la lectura de Les benignes, de Jonathan Littell ja m’havia preguntat sobre si es pot esser cult i nazi. Llegint La batalla de Walter Stamm de Melcior Comes ens trobam davant d’un poeta que ha de fer la guerra per obligació, acusat d’haver traïcionat el III Reich. El jove novel·lista mallorquí, que ha demostrat estar a l’alçada de les espectatives que s’havien creat arreu de la publicació de les seves primeres obres, ha triat una opció difícil: un personatge que ambiciona esser poeta i acaba fent treballs forçats per un règim que només pensa en establir un ordre nou. Aquest personatge de la ficció de Comes s’havia plantejat dedicar-se a la literatura, abans de sofrir el periple de la derrota i la humiliació. ¿Com es veu aquesta a les cel·les de càstig, o mossegant rovegons de pa florit a les trinxeres de Stalingrad? Hem de reconéixer el gran mèrit de tots aquells que han aconseguit treure endavant la seva obra literària en condicions de vida miserables. Potser la llibertat de la creació també permet sobreviure en casos extrems. Com ha escrit En Bartomeu Fiol al seu llibre Entre Cavorques i Albió. Un dietari:“No he escrit mai per a complaure a ningú.
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS