Administrar

No me puc perdre mai. Visc al carrer de la brúixola. Com diu Dino Buzzati, de vegades tenc la impressió que la brúixola del meu geògraf s'ha tornat boja i que, tot pensant que avançàvem cap el sud, en realitat segurament hem estat fent voltes sobre nosaltres mateixos. http://www.escriptors.cat/autors/perelloj

El temps que muda

joanperello | 20 Maig, 2008 21:03 | facebook.com google.com twitter.com

Ahir vespre me colgava llegint Cardarelli i acomiadant una jornada de pluja intensa. Avui el temps ha mudat. Tempo che muta: Come varia il colore delle stagioni, cosí gli umori e i penseri degli uomini. Aquest poeta que realment nomia Nazareno Caldarelli, va néixer un mes de maig de 1887. El pare, segons les notes de Miquel Desclot era arrendatari de la cantina de l'estació del tren. A mi sempre m'han agradat les estacions dels trens i les cantines. A les taules i a tots els racons d'aquests indrets, imaginau també els aeroports i les estacions marítimes, els passatgers i els treballadors hi passen les seves hores d'espera, uns per viatjar i els altres per continuar la seva tasca laboral. En aquestes taules i en aquests racons sempre queden les deixalles d'una espera impacient: diaris arruats, crucigrames a mig fer... tot oliós com les bosses de patatilla o altres estranys queviures que només es compren dins els marges d'una impaciència. Les notícies, efímeres, es perden a les taules brutes de les cantines. No vos ho creureu però hi ha qualque nit que enyor la cantina de l'aeroport de Palma, cap allà els principis dels anys 70 on, a hores intempestives, menjàvem uns ous estrellats amb patates fregides, i fredes, que romanien exposades a una vitrina. Aleshores encara es podia vendre alcohol a les cantines i els treballadors es jugaven una ronda als xinos. No hi havia ni riscos laborals ni prevenció i, així i tot, els treballadors eren uns professionals en la seva majoria. Mentrestant el temps muda. La primavera vol entelar els núvols de la matinada i no sabem mai com ens aixecarem demà. A volte il destino divaga.

l'art, religió legítima de Conxa Buika

joanperello | 19 Maig, 2008 21:13 | facebook.com google.com twitter.com

Guait per la finestra per tornar a comprovar el rigor cruel de la climatologia d'aquests dies. Ara mateix no plou i més enllà de la finestra hi ha una lluna plena entre niguls. Escolt Caravan de Duke Ellington i Juan Tizol, amb el seu ritme persistent, i llegesc articles i entrevistes que m'han anat quedant pendents al llarg del dia, qui sap si perquè en un dia com el d'avui no me queden gaires forces per a llegir ficció, memòries o assaig. Me qued amb una frase de la cantant Conxa Buika: "L'art és l'única religió legítima que existeix per trobar la redempció". Fan ganes d'estotjar el cd d'Ellington i anar a cercar-ne de na Buika. No vos enganyaré. No ho puc fer perquè no en tenc cap a mà, i ho lament. Ara mateix me retria a l'encís de la seva veu escanyada, apte per a la gent que ens agrada aquest tipus de força vocal, i no serà possible. Retornaré a Tizol i escoltaré Perdido. Tract de parlar amb la lluna i m'obvia. En té prou en salvar els esculls dels núvols i jo, per la meva part, me veig al mirall com un vers de Vincenzo Cardarelli, la mia fatica è mortale.

Maig 1968-2008

joanperello | 18 Maig, 2008 20:05 | facebook.com google.com twitter.com

Fa quaranta anys, tot al contrari que ara, jo volia ser una mica major del que era. El maig del 68 el vaig viure de resquillada perquè encara no havia complert ni els quinze anys, però crec que per mor d'aquests aconteixements i d'altres d'índole privada, ja se sap el que pot significar l'adolescència, jo volia ser major. No volia ser un adolescent, estudiant d'un col·legi de frares, on ni els professors ni els frares m'ensenyaren a estudiar, sinó a aprovar. La literatura estava prohibida i potser la història també. Tal volta el que jo volia era participar de la revolta, qui sap si d'alguna revolta. Quasi de ben segur que podríem dir que la meva generació no va viure el maig del 68 en directe, sinó escrit un poc després. Per no sé quins impulsos, però segur que per mor d'un dels meus defectes, la impaciència, no he estotjat cap d'aquells papers que aleshores escrivia. Record, això sí, que una de les primeres al·lotes amb qui sortia me recriminàs que dedicàs més espai a la mar que al nostre amor a les cartes. Per a les generacions posteriors convé aclarir que no sempre hi ha hagut telèfons mòbils o correus electrònics, i que per mor d'això la gent s'escrivia cartes, especialment els propensos al desveri literari. Els escriptors, fins i tot a l'adolescència, vivim una altra vida, una vida que no s'assembla a la real, ni a la nostra quotidianitat. Som personatges de la nostra vida interior. Desitjam la utopia i escrivim sobre el silenci. No hi ha qui ens entengui. Ara mateix no voldria ser ni major ni ciutadà francés. França, al cap i a la fi, és un país que lleva la nacionalitat a aquells que trien una manera personal de viure la seva sexualitat. Però sobre tot, voldria arribar a més major sense presses, amb la lentitud i paciència que fins ara no he tingut. Voldria arribar a vell i poder entendre la història del meu temps que m'ha tocat viure.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS