Administrar

No me puc perdre mai. Visc al carrer de la br˙ixola. Com diu Dino Buzzati, de vegades tenc la impressiˇ que la br˙ixola del meu ge˛graf s'ha tornat boja i que, tot pensant que avanšÓvem cap el sud, en realitat segurament hem estat fent voltes sobre nosaltres mateixos. http://www.escriptors.cat/autors/perelloj

Llibres, tv... i Vidal Ferrando

joanperello | 15 Abril, 2008 21:22 | facebook.com google.com twitter.com

Com que la meva jornada laboral no l'he feta a Palma, sinó a Menorca, he sortit una mica dels meus hàbits rutinaris. No he llegit la premsa com cada dia sinó a rampellades, un trosset a l'avió, un altre via internet i finalment, ja tard, una mica més a casa. De tornada a Mallorca afortunadament he tingut temps per anar a la Llibreria Quart Creixent on es presentava l'obra poètica completa de n'Antoni Vidal Ferrando que ha publicat edicionsdelsalobre sota el títol Allà on crema l'herba. Han parlat n'Antoni Xumet, en nom de l'editorial i en Pere Joan Martorell que n'ha fet una aproximació. Els qui coneixem l'obra d'aquest escriptor no ens cansam de recomanar-ne la seva lectura, tant en poesia com en prosa. No en parlaré, emperò, ara i ací, d'aquesta obra que hauria de ser lectura oficial dels instituts illencs. Si he començat parlant de la meva lectura de la premsa, i lligant-la amb la presentació d'un llibre que té un caràcter excepcional, és perquè d'entre els articles que he llegit avui ni ha hagut dos que m'han cridat l'atenció, per la meva coincidència general amb la visió crítica sobre els llibres i la televisió. Al Diari de Balears, sota el títol de Llibres i televisió, En Guillem Frontera fa esment d'un conflicte sorgit entre la televisió i els llibres de qualitat. Al diari Avui, En Miquel de Palol titula el seu article "Quo Vadis, TV3?". Recorda, estupefacte, com en els darrers programes que ha vist d'aquesta cadena, com El Club o Millenium, els escriptors convidats han estat Fernando Swartz o Francisco Casavella. A continuació va enumerant altres aparicions en escena de la resta del món cultural. ¿No han de sortir aquests escriptors a la cadena pública catalana? Potser sí, però no sempre està justificat, sobre tot si ho posam tot a la romana i sospesam el pes de les hores dedicades a Porcel, Cabrer, Riera... i un llarg etcètera. Me permet, com quasi cada nit, passar de la tv. i me dedic el poc temps que me queda abans d'anar a dormir a la literatura. El narrador de la novel·la de Vidal Ferrando La mà del jardiner diu: "Però el silenci que em crida no dóna segones oportunitats".

Campos, VPO

joanperello | 06 Abril, 2008 21:15 | facebook.com google.com twitter.com

Les flors del jardí parlen en veu tan baixa que es fa difícil endevinar què diuen. Aquest petit fragment pertany al llibre de poemes de Gemma Gorga (Barcelona 1968) que duu l’excel·lent títol de “Llibre dels minuts” i que va publicar Columna (2006). El vaig llegir just recent editat i me va agradar molt. Avui, cercant un altre llibre a la meva casa de Sa Ràpita, m’he topat amb ell i l’he obert a l’atzar per aquesta pàgina. Me passa molt aixó d’anar remenant llibres pels prestatges i acabar llegint-ne fragments. Avui el que m’he topat resulta adient. Es el primer dia d’enguany que obr les portes del meu porxo de la casa rapitenca i m’hi instal per llegir i escriure. El temps i la temperatura són extraordinaris. Contempl unes alegries que vàrem comprar ahir i, a la manera de Gemma Gorga, tract d’endevinar el que diuen les flors i no me’n surt. Hauré de recórrer a la lectura. Les benignes, de Jonathan Littell en aquesta versió catalana de Pau Joan Hernández que ha publicat Quaderns Crema. Es un llibre dens i dur, llarg (1162 pàgines). Un amic meu, que també el llegeix ara, m’ha dit que cada dues-centes pàgines fa una interrupció per llegir altres coses i desintoxicar-se de tanta crueltat. Pens, aquest cap de setmana, fer-li cas. Entre i entre llegiré poemes de Dino Campana. També s’hi ha intercalat de manera imprevista na Gemma Gorga. De les lectures de la premsa casi millor ni parlar-ne. Les notícies que duu sobre la construcció de 450 vivendes de protecció oficial a la vila de Campos me deixa atordit. Ja hi duim uns dies sobre això i sembla que pren malament. No hi veig cap explicació coherent i, en canvi, hi veig molts d’emperons. Campos és el poble on vaig néixer i on, curiosament, mai hi he viscut, perquè per raons laborals del meu pare vaig anar a parar a altres indrets. Hi mantenc una relació estable perquè pas molt de temps a la meva casa de Sa Ràpita i alguns dels meus millors amics són campaners. Veure créixer i prosperar una vila, sense que perdi la seva identitat, és bó. El creixement desmesurat, un 15%, sense planificació, ni necessitat, no treu cap enlloc. Desconec a hores d’ara el per què de tot plegat i si els actuals governants han rebut una herència de la que no poden ni saben com desfer-se’n. Sense comptar amb aquestes vivendes VPO en aquest poble ja hi ha hagut un augment considerable de nova vivenda i diuen que en queden moltes de buides encara. No sé si qualcú hi posarà remei o acabarem com sempre, tombant el coll i avesant-nos a una nova configuració urbana. Com diu Gorga: “Hi ha en l’aire una sensació indefinida d’error, com si alguna cosa estigués malament, molt a prop o molt lluny, molt aviat o molt tard.”.


Sa Ràpita, 5 d’abril de 2008

Manel-Claudi Santos, arquitecte d'absŔncies

joanperello | 03 Abril, 2008 21:23 | facebook.com google.com twitter.com

Mai parlàrem plegats, però pel carrers de Palma ens saludavem amb la mirada. Teníem molts d'amics comuns, com n'Antoni Serra o en Pep Rosselló, però mai vàrem tenir l'ocasió d'intercanviar cromos. Tal vegada anam deixant un rastre de timidesa o potser pensam que ja hi serem a temps. En qualsevol cas a vegades els escriptors també llegim els altres escriptors i, tot i no haver intercanviat cap paraula, sabem que hi ha una sintonia entre nosaltres. Aquest és el meu cas amb en Manel-Claudi Santos (Palma 1960-2008), aquest escriptor d'obra breu i físic fràgil que de ben segur, crític amb ell mateix, ha publicat molt menys del que podia. Ha mort recentment, construint una arquitectura d'absència. Arquitectura d'absència tal volta sigui el seu millor llibre. Poc importa si a cada un dels seus llibres hi trobam el rastre del que cercam. Que hi trobi un llibre de ficció allà on ha decidit viure la seva darrera absència!

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS