Administrar

No me puc perdre mai. Visc al carrer de la br˙ixola. Com diu Dino Buzzati, de vegades tenc la impressiˇ que la br˙ixola del meu ge˛graf s'ha tornat boja i que, tot pensant que avanšÓvem cap el sud, en realitat segurament hem estat fent voltes sobre nosaltres mateixos. http://www.escriptors.cat/autors/perelloj

Llišons d'Epictec

joanperello | 11 Marš, 2008 21:34 | facebook.com google.com twitter.com

"Si assumeixes un paper que supera les teves capacitats, no solament hi fracasses, sinó que a més deixes de banda el paper que podies fer a plena satisfacció". Ho va escriure Epictec, segles abans de Crist, ell qui va ser esclau a Roma i que per aquest motiu, i per sobreviure, va intentar tenir un ple domini sobre ell mateix. No tothom és capaç de ser lúcid com ell. Aquests dies, tots hem esdevingut analistes de la derrota. Els qui, a més de perdre en política, també perdem en el futbol, podem observar la caça que els mitjans de comunicació han iniciat cap a Frank Rikjaard, l'entrenador del Barça, precissament ell, el que probablement ha estat el millor dels possibles almanco durant els meus més de cinquanta anys de barcelonisme. Acostumam a ser cruels amb els nostres. Els admiram. Els pujam a dalt. Els defenestram. Com en el futbol en política també hem iniciat la caça d'algun personatge important. Líders, entrenadors...Llegesc a un diari esportiu ¿on són els cracks? Les planes d'opinió dels diaris, i molt més encara als blogs, també reclamen lideratge als polítics. Sembla com si els qui han votat una opció es vegin amb coratge de recriminar el que han defensat els d'una altra opció. Mala consciència, potser. Com que, tot i no ser un deixeble d'Epictec, no em veig amb capacitat d'assumir el paper d'analista polític o futboler, no vull deixar de fer-li cas i no vull deixar de banda alló que puc fer a plena satisfacció, llegir. Afortunadament la taula vessa: Cummings, Auster, Campana, Littell, Frontera...

desprÚs de les eleccions

joanperello | 10 Marš, 2008 22:10 | facebook.com google.com twitter.com

No me'n vaig desdir i, naturalment, vaig votar UNITAT PER LES ILLES, tot i un agre pressentiment durant tot el cap de setmana. Quan un és pessimista per naturalesa sempre té més bons de pair els mals tràngols que són previsibles per mor d'una ja llarga experiència de nits electorals amb desencís. No ha estat possible i no m'extendré en explicar ara i aquí els motius. No ha estat possible, ara! ¿ Hem d'amollar el mac ? Reflexionem tots plegats sobre el país i la nostra gent. Tanquem ferides. No obriguem noves vies d'aigüa. Com deia Elias Canetti: L'única manera de suportar la dissort és interpretant-la. Necessitam gent amb capacitat per aquesta tasca i polítics per gestionar-la.

El Teatre Principal ( Intimitat )

joanperello | 02 Marš, 2008 21:47 | facebook.com google.com twitter.com

Vaig anar a veure Intimitat, una versió teatral de la novel·la de Kureishi. La gent de Mallorca torna a gaudir del teatre. La recuperació del Principal i, sobretot, la gestió de Joan Arrom, fa que sigui inevitable el retorn al teatre com a espectador. Intimitat és una obra teatral basada en la novel·la de Hanif Kureishi, publicada en català a Empúries l'any 1999. Kureishi és un escriptor d'origen paquistanés. A mí me va agradar la novel·la, que vaig llegir amb serietat, i m'ha agradat l'obra de teatre, que he vist somrient. ¿ Es que no és la mateixa història? Es clar que sí. La història és fàcil. La crisi dels quaranta i decidir abandonar la llar familiar. Es la nit més trista, perquè me'n vaig i no tornaré. Demà al matí, quan la dona amb qui he viscut sis anys hagi marxat amb bicicleta cap a la feina i s'hagin endut els nostres fills al parc a jugar a pilota, ficaré unes quantes coses en una maleta i, procurant que no em vegi ningú, sortiré de casa fortuïtament i agafaré el metro cap al pis d'en Víctor. L'obra de teatre més o menys també comença així, just que el públic ja somriu i fins i tot riu. Joel Joan sorgeix en començar la funció des del pati de butaques i parla amb un tècnic com si alguna cosa de la funció no acabàs de rutllar. Fa gestos de dubtes i preocupacions. Ningú no sap quin és el diàleg que manté amb el tècnic de l'obra. De cop s'encamina cap al centre  i, des de baix pega un bot fins damunt l'escenari, amb una envejable demostració de la seva condició física que, d'altra banda segueix mostrant al llarg de tota la representació. Un cop a dalt, dues frases tòpiques i somriure general de la platea, enllaçant-les emperò amb l'inici de l'obra: Es la nit més trista... La versió que s'ha fet està pensada en el lluïment físic i interpretatiu de Joel Joan. La gent s'ho va passar bé i va premiar l'actuació dels actors amb mambelletes durant un bon grapat de minuts. Al cap i a la fi el públic no només aplaudia l'obra. Aplaudim també el Teatre Principal. Aplaudim actors que fins ara només coneixíem d'algunes sèries televisives o pel·lícules, com Joel Joan, fantàstic i en plena forma, Clara Segura, Josep Julien.... Al mateix vespre la música de Joan Valent a la Seu, però va ser incompatible veure i sentir els dos espectacles. Davant l'impossibilitat d'entrar a la Seu, l'única opció possible, caminar pels carrerons de Dalt Murada, Sant Alons... Un tel d'humitat amarant els llums tènues i el nostre silenci. Uns escriptors sortint de Ca n'Alcover, Antoni Serra, Patrícia Gabancho... Un optimista podria arribar a pensar que viu a una gran ciutat. La realitat és molt més crua. Si no vas viu pots trepitjar una merda o esser atropellat per un motorista sense escrúpols. Senyor, ensenyeu-me a ser insensible, diu el personatge de Hanif Kureishi.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS