Administrar

No me puc perdre mai. Visc al carrer de la br˙ixola. Com diu Dino Buzzati, de vegades tenc la impressiˇ que la br˙ixola del meu ge˛graf s'ha tornat boja i que, tot pensant que avanšÓvem cap el sud, en realitat segurament hem estat fent voltes sobre nosaltres mateixos. http://www.escriptors.cat/autors/perelloj

e.e.cummings ( El Gall Editor )

joanperello | 26 Febrer, 2008 22:35 | facebook.com google.com twitter.com

Trucs i baldufes, 21. El Gall Editor. En aquesta magnífica col·lecció de poesia acaba d'aparèixer el volum (a)poemes antologia poètica d'e.e.cummings. La poesia a Mallorca, i si m'ho permeteu, d'una manera especial a Pollença i al Port de Pollença, gaudeix d'una salut literària excepcional. Si fa poc saludàvem l'aparició de la versió catalana de Salvatore Quasimodo a les edicionsdelsalobre, ara hem de saludar amb la mateixa vehemència la versió de cummings (1894-1962), en minúscula, com se l'ha reconegut internacionalment. El seu nom, en el llenguatge de l'administració, és Edward Estlin Cummings. Va néixer a Cambridge ( Massachussets, USA).

 

 

Un any fonamental en la meva formació literària, i molt especialment en el caire de la poesia, va ser l'any 1973. Tenc la sensació que aquell any m'ho havia d'engolir tot. Un dels llibres fonamentals d'aquesta època d'aprenentatge és Lectura de la poesia americana (Seix Barral, 1970) de Serge Fauchereau. Un cop de llum a les tenebres del desconeixement: Pound, Eliot, Williams, Stevens, Moore, cummings...L'imagisme, l'objectivisme, la poesia de la guerra, els beatniks, la poesia negra, la Black Mountain Review... En aquesta mateixa època havia d'amarar-me, com no podia ser d'una altre manera de dadaisme i surrealisme. cummings va conéixer Tzara, Aragon, Breton, Soupault... Va compartir amb ells la rebel·lia de la creació. Una de les seves característiques és la transgressió formal, amb el seu ús especial de les minúscules i els punts.

 

Una vintena d'anys després vaig reprendre la lectura de e.e.cummings. A més dels poemes que es varen publicar l'any 1994 a l'Antologia de poesia anglesa i nord-americana contemporània (Ed.62), vaig poder gaudir uns anys després, en versió castellana, de l'antologia Buffalo Bill ha muerto (1910-1962), publicada a Hiperión l'any 1996: saldré del agua / hasta que mis muslos se empapen de ardientes flores/ Cogeré el sol con la boca/ y saltaré en el aire maduro/ Vivo/ con los ojos cerrados/ hasta chocar contra la oscuridad/ en las dormidas curvas de mi cuerpo/ Entrarán dedos de suave dominio/ con pureza de sirenas/ Completaré el misterio/ de mi carne/ Me levantaré/ Mil años después/ besando/ flores/ E hincaré mis dientes en la plata de la luna.

 

Ara el podré pair en català, versionat per Afred Sargatal.

Joan Margarit a Sa Nostra ( Palma )

joanperello | 25 Febrer, 2008 22:40 | facebook.com google.com twitter.com

T'agrada el jazz ben lent quan estàs sol.

Joan Margarit


Avui horabaixa he anat al Centre Cultural de Sa Nostra a una lectura de poemes de Joan Margarit. M'ha sorprés veure-hi pocs poetes en actiu. ¿ Què passa ? ¿ No hi ha adictes a la poesia de Joan Margarit ? Es estrany, sapiguent que deu ser l'únic que ven alguns exemplars dels llibres més que la resta. El públic escoltava amb atenció i jo diria que amb certa inquietud. La veu magnífica i la seva capacitat oral no permet perdre's mirant les teranyines, que segurament no hi ha a Sa Nostra, ja que mostra un aspecte magnífic després de la remodelació. Quan ja es notava el final de la lectura he pensat que notava a faltar alguna referència al jazz. El presentador de l'acte, Díaz de Castro, ha semblat llegir-me els pensaments i, abans de donar per tancada la sessió, ha conseguit una lectura d'un poema en clau jazzística, que semblava no preparat. Ho he agraït. En Joan Margarit és un home que mostra seguretat en la lectura dels seus poemes. La contundència dels seus finals encara és més convincent en directe. Es un mestre de l'amor difícil. Un mestre en aplicar la poesia que es entenedora sense obviar-ne la qualitat. Sap donar-li aquell punt expressiu per diferenciar-la de la prosa o de la poesia exclussivament sentimentalista.


Palau i Fabre, In Memoriam

joanperello | 24 Febrer, 2008 21:14 | facebook.com google.com twitter.com

L'home és un animal que es busca.

J.P.F.


Quan mor un dels grans, un gran poeta com és el cas de Palau i Fabre, no es mor només una persona i la seva obra, sinó que es mor una manera especial de ser artista. Apollinaire havia dit que no s'ha d'anomenar poeta sinó aquell que inventa, aquell que crea, en la mesura en què l'home pot crear. Aquesta cita no és aquí gratuïtament. Ho he aprofitat recordant que En Palau i Fabre la va usar per encapçalar un text sobre la poesia de Picasso. Tothom lliga l'obra de Palau i Fabre a l'alquimisme, no de bades Poemes de l'alquimista ( 1952 ) es considerada la seva obra cabdal. No és una obra amb un punt i final. Dóna la sensació que Palau i Fabre no dóna mai per acabat aquest llibre, sinó que experimenta damunt ell i en va fa prolongacions. Fins i tot quan parla de pintura. L'obra de Picasso ha estat perfectament visitada per aquest inventor i n'hi ha tret el suc, per a sort nostra. Ens ha demostrat que l'obra de Picasso, també un dels grans, no acaba als bastidors de les seves teles, sinó que va més enllà, a la recerca de la poesia. L'alquimista cerca descobrir el remei de tots els mals. El poeta, o aquell que inventa, treballa les paraules, les sintonitza i en recrea mites o escenes rutinàries... imitar això que sembla que és la vida. Amb la mort de Palau i Fabre ha mort una manera especial d'entendre l'art.

KOSOVO

joanperello | 18 Febrer, 2008 22:13 | facebook.com google.com twitter.com

¿Som sincers quan parlam de Kosovo? Estenc l'atles damunt la taula i, per uns moments, me pos la fressa de militar i hi faig anotacions, assenyalant la història amb petites banderoles. Nacionalistes contra nacionalistes. Als balcans s'ha congriat una manera d'entendre el nacionalisme bassat amb la sang del teu adversari. ¿No passa així arreu? Vencedors, traidors, banderes, fronteres... ¿I nosaltres? Ni amb fresses podria posar-me roba de militar. Me vestesc de lector i pos damunt la taula alguns articles. Un dels bloguistes que llegesc amb més interés és Juan Cruz: "¿Kosovo? Estuve en Kosovo, y en otros lugares de Yugoslavia, a finales de los ochenta, después de la muerte de Tito. Se percibía una atmósfera sangrienta, difícil,que luego ya se hizo concreta, dura, irreversible en su dureza. Ahora se enciende una nueva mecha. A ver qué pasa; a mi memoria han venido imágenes tristes de aquellos días, como una nube que amenazara un diluvio perverso. Que no ha cesado.

Hace un día horrible, la nube es gris, persistente, total. Febrero. Es curioso, un día así hacía en Kosovo, cuando estuve." Sospit que avui no he d'acabar d'entendre'm amb ell. No es banya molt però per ell avui és un dia horrible i gris.

És una independència necessària, perquè respon al context enrevessat balcànic, que inclou la falta de garanties democràtiques per als albanokosovars dins de Sèrbia, però també és veritat que no és una independència que s'ajusti als processos d'emancipació nacional clàssics. I no ho és per raons històriques, polítiques i també culturals i ètniques. Quan els serbis asseguren que Kosovo és part de la seva història, tenen raó, perquè al capdavall hi són presents des de fa segles i la mitologia sèrbia ha abonat aquesta tesi fins a considerar Kosovo el bressol de la nació Sèrbia. Es l'opinió del professor Agustí Colomines.


A partir d'avui n'hi ha que diran que ja està, que el mapa ja és refet i que ningú més no serà independent. Però no hi ha cap analista seriós que no sàpiga que encara manquen independències per a activar en Europa abans que l'estabilitat del continent no siga completa i indiscutible. Escòcia, les illes Fer-Òer, el País Basc, Flandes, Valònia o nosaltres mateixos som realitats que es dibuixaran amb normalitat en el nou mapa europeu, si volem. Perquè els anys setanta reclamar una modificació de fronteres era anar contra el món, però avui és obstaculitzar la voluntat popular allò que va contra el món. Aquesta és la raó per la qual Espanya es va quedar ahir sola, amb Sèrbia, provant d'aturar el rellotge de la història. Es el comentari de Vicent Partal.

Mentrestant me pos l'autèntic vestit que me pertoca. L'ignorant. Faig autocrítica i assumesc que la història ens va passant just per davant i no tenim capacitat de reaccionar. Malament aprenguèrem la història i ara no la digerim a temps. Vivim sense criteri, amb comptades excepcions. M'agradaria disposar de més temps per seguir a la recerca de les excepcions.

Pinyols d'aubercoc, d'Emili Manzano

joanperello | 17 Febrer, 2008 20:31 | facebook.com google.com twitter.com

Pinyols d'aubercoc. Un títol sorprenent per a un llibre sorprenent. L'autor, n'Emili Manzano, té l'honor de presentar un programa de TV (Canal 33) sobre llibres, i n'és reincident, ja que en una anterior etapa ja en va dirigir un altre. La meva manca d'atenció a la programació televisiva no m'ha permès la asiduïtat que voldria per seguir aquest programa de llibres, però com que estic a favor d'anar sumant en tot allò del que en patim un dèficit, no som gaire partidari de fer-li excessius retrets sinó tot el contrari. Parl emperò, anit, d'un llibre d'aquest presentador, probablement el seu únic llibre publicat fins ara. Pinyols d'aubercoc l'ha publicat L'Avenç. Es tracta d'un llibre de petit format, de fàcil lectura. Ho dic en el sentit positiu de l'afirmació. Fa mal aturar-se de llegir-lo, però si no et queda més remei, la brevetat dels capítols, t'ho fa fàcil. D'Emili Manzano sabia que era mallorquí, resident a Barcelona, però escoltant el seu programa, no situava el seu català oral dins la part forana de Mallorca, sinó molt més urbà. El llibre és una sorpresa pel seu llenguatge. Es d'un lèxic riquíssim, de poble. El millor és que no hi ha cap dialectalisme que hi sobri. Tot perfectament en el seu punt. A més a més, la història de l'aprenentatge vital del personatge ens duu cap el paisatge de Mallorca i les seves olors. Les pauses del lector seràn per acabar de situar alguna paraula de poc ús, o per acabar de captar tota aquesta olor de terra que se'n desprèn. Una petita maravella.

Ses Covetes

joanperello | 12 Febrer, 2008 21:56 | facebook.com google.com twitter.com

No m'extendré en gaires detalls perquè crec que de tothom és ben sabuda la llarga història dels xalets/ urbanització Torre Marina de Ses Covetes. Només vull fer palés el meu regirament quan a primera hora del matí he llegit el Diario de Mallorca on s'entrevista un dels compradors, si és que així se li pot anomenar a la seva operació especulativa, l'empresari Sebastià Sagreras, de malnom Peixet.

Pocs dies després, i així mateix al llarg de la campanya electoral de les darreres eleccions municipals, l'actual majoria de govern de Campos ja es va pronunciar, crec que amb claredat i contundència. El missatge que vaig percebre és que estan disposats a posar punt i final a n'aquest desastre urbanístic. Ja hi ha prou sentències. El que s'ha de fer és posar mans a l'obra i gestionar bé qui se n'ha de fer càrrec de les despeses.

No sé com s'ha de fer, però probablement haurem de tornar a la pressió popular i exigir dels diversos governs que ho aclarin d'una vegada. El país, és a dir, el nostre territori, no es pot permetre que aquest conflicte duri més, tot i que l'empresari Peixet afirmi que li doni igual que s'allargui durant vint anys més.

Les meves celles

joanperello | 11 Febrer, 2008 21:33 | facebook.com google.com twitter.com

M'agraden les meves celles. No sé si perquè de nin mumare m'ho va fer creure, dient-me que els Ginard les tenim ben fetes. Ella presumia de no haver-les retocat mai. No sé quants d'anys fa d'aquest insòlita conversa familiar, però me va quedar a la memòria i, sovint, des d'una distància imperceptible, jo mirava mumare, intentant assegurar-me que no m'havia mentit. No sé si ara ella podria seguir sense mentir. No ho dubt respecte a les seves, però no podria assegurar el mateix respecte a les meves. Han envellit, com jo mateix. I m'han crescut. I necessiten un retall. Però m'hi neg. Em vull mantenir fidel a la meva expressió, sobre tot ara que s'està posant de moda el canviar-se les celles, sobre tot en el món de la faràndula. Potser és un gest simpàtic, o una bona operació de màrqueting, tot aquest maneig de la campanya del PSOE. Fora de la campanya les preguntes sobre política s'acaramullen i no hi ha resposta.

 

Per supost jo també voldria que no fós president el sr. Rajoy, però deixau-me amb la meva identitat. Ni faré cap gest de tocar-me les celles durant tota la campanya electoral, tot i que hi tenc certa tendència, no fora que qualcú es pensi que el meu gest és polític.

Dimecres de cendra, i Eliot

joanperello | 05 Febrer, 2008 22:18 | facebook.com google.com twitter.com

Maleesc el meu desordre. M'hauria agradat aprofitar l'avinentesa que ens trobam a punt d'entrar al dimecres de cendra i penjar-hi el poema de T.S.Eliot amb aquest títol. Crec que en tenc dues versions i no he aconseguit trobar-ne cap. Ho he intentat també a través de la xarxa i he hagut de desistir després d'un caramull d'entrades infructuoses.


Thomas Stearns Eliot va néixer a St. Louis el 28 de septembre de 1888. En començar la guerra del 14 va anar a viure a Anglaterra, on hi va residir fins a la seva mort, el 4 de gener de 1965. S'havia nacionalitzat britànic l'any 1927. Va treballar com a assessor literari a Faber and Faber. Li atorgaren el Nobel l'any 1948. He llegit a qualque paper que a l'any 1933 es va declarar anglo-catòlic en religió, classicista en literatura i monàrquic en política. Mare de déu, he d'exclamar! ¿Què faig jo aquí homenatjant el poeta que potser és el que ha influït més sobre les seves generacions posteriors? ¿Va influir directament per la seva pròpia poesia o pel seu càrrec d'assessor de Faber? El poeta reconeix que va començar a escriure encara als E.E.U.U, als catorze anys, uns poemes ateus i desesperançats, dels que no en queda cap rastre. L'influència decisiva és la de Baudelaire i Laforgue.


Sam Abrams, a la seva antologia anglesa i nord-americana contemporània, publicada a ed. 62 (1994) afirma: Dir que el curs de la poesia noderna i contemporània hauria estat un altre sense la presència d'Eliot és, en definitiva, dir poc. Des de camps o angles diferents, Eliot va ser un dels mestres constructors de la modernitat literària.


Si Eliot va destacar com a poeta i assessor literari, també com afirma Abrams va contribuir a la formació dels gustos estètics de més d'una generació i va crear un nou model d'intel·lectual professional.


Només un petit tast de la seva prosa de crítica literària:


"Del crític teòric, n'esperem que sàpiga identificar els bons poemes. No sempre és veritat que les persones que saben reconéixer els bons poemes ens puguin dir per què son bóns"


"Ningú no neix o adquireix tot d'una, a l'adolescència o més tard, un gust i un discernament infal·libles. Les persones de poca experiència són les més susceptibles d'engany davant de productes falsos o adulterats. I veiem com una generació rera l'altra de lectors no instruïts s'empassa les falsificacions i adulteracions del moment, i fins i tot les prefereix, ja que són més fàcils d'assimiliar que no el producte autèntic."



"Llegeixo fins molt tard i a l'hivern me'n vaig cap al Sud"

L'enterrament dels morts, de La Terra Eixorca

Escriptors i arrelament

joanperello | 04 Febrer, 2008 23:41 | facebook.com google.com twitter.com

Llegesc, fragmentàriament, un llibre de Rodriguez Monegal sobre narrativa sudamericana. Los grandes nombres de la literatura latinoamericana son casi sin excepción gentes que han vivido fuera de su patria una época de su vida, desde el Inca Garcilaso hasta casos más cercanos, Octavio Paz y Cortázar. A la literatura catalana tenim Mercè Rodoreda, avui activa a les lectures obligatòries dels instituts i a sèries televisives, ara que es compleix el centenari del seu naixement. M'he avesat a no arrelar enlloc, va dir a una entrevista de Montserrat Roig als principis dels setanta. Mai faig projectes. M'he acostumat a no tenir un demà... Quan més s'escriu, més por es té i més exigent torna una. La por ferma. Per la seva banda Henry Miller va afirmar que si no hagués deixat els E.E.U.U. hauria enfollit i, qui sap, hauria hagut de suicidar-se. Sort de París, en aquest cas, que li va donar l'estabilitat necessària per a la creació literària. Escoltar un altre idioma tots els dies fa que el propi idioma es faci més agut per a un mateix, el fa conscient de certs matissos que mai va sospitar. A més a més, es produeix un lleuger oblit que desperta a cadascú la fam de recuperar certes frasses i expressions. Un es fa més conscient del seu propi idioma. Vargas Llosa és un altre escriptor que ha fet molta de la seva obra literària fora del seu país. No va ser fins el 1958, quan vaig arribar a Europa, Madrid, que vaig decidir que només m'importava escriure. Rimbaud ja havia escrit tota la seva obra abans de fugir, abans dels vint anys. En Bartomeu Fiol ha publicat ara Continuació o represa dels poemets de Montsouris, amb alguns poemes escrits fa més de quaranta anys fruit d'una estada a París: A la vora del Sena, a entrada de fosc, / obro el mapa i miro on em trobo. La síntesi de l'escriptor: saber on es troba i com escriure-ho. Els esmentats ho han fet amb classe.

El dia de Sant Blai i la terra secreta

joanperello | 03 Febrer, 2008 21:38 | facebook.com google.com twitter.com

Diumenge, 3 de febrer. Sant Blai. Aquests darrers anys, tal dia com avui, he anat a l’ermita de Sant Blai de Campos, a peu des de la casa d’uns amics a foravila on berenam i dinam, abans i després de la caminada. Passam un bon dia, sense fervor religiós. Discrepàncies polítiques a banda. Avui fallaré. M’agrada, emperò, l’ermita de Sant Blai. Un dia com avui s’hi congrega molta gent, que hi sol anar amb bicicleta o a peu. Naturalment no hi manca la gent que usa el cotxe. M’agraden els dies de gener i febrer, fum de fred sorgint de la boca, quatre gotes incertes, poc vent, la rosada encara a les bardisses, els ametllers esplèndids, el paisatge gris. Al cap i a la fi el que m'agrada és la varietat climatològica. Fred quan toca i calor a l'estiu. Enguany era el primer any des del canvi de règim polític al consistori de Campos. ¿Què haurà canviat des de l’any passat? El més important no és el canvi en un dia concret, sinó al llarg dels quatre anys de gestió. El 2007 hi va assistir el Bisbe Murgui. No tenc cap notícia sobre l’alineament d’aquest prelat sobre la polèmica episcopal . Supós que hauria tingut més interés si fós un cristià practicant, votant d’esquerres. No compartesc res del que proclamen.


He passat el dematí llegint la premsa i escoltant música, corregint textos d'un llibre de poemes. Unes gotes inexpressives m’han privat d’anar a veure el mar. El Diari de Balears publica un ample reportatge sobre el suport de la gent nacionalista a la coalició electoral UNITAT PER LES ILLES. Ahir vaig tenir una xerrada amb el coordinador, i uns dels artífex, de la coalició, En Biel Huguet, davant el caliu de la xemeneia. M’agrada l’empenta que hi dóna aquest activista polític. Sovint me deman on és la separació entre Entesa i PSM. Mentre parlava amb ell hi cercava la fesomia de son pare, el poeta Damià Huguet. Pols de rajoles a la roba. L’expressió de la fe en la feina pel país i la seva cultura. Al suplement Presència hi ha un article de Guillem Frontera. Parla de la classe política i d’un amic seu, desencisat. Aquest amic meu, servidor l’estim molt i m’agrada veure’l aquests dies, tan distès, tan alleujat. Parla de llibres, d’ametlers, de fires de poble. La plataforma Unitat li ha tret un pes de damunt. Se’l veu feliç. Aquestes eleccions, almenys, no el faran patir. No hi pensa. No en parla. Fa vida normal. Uff!. Me reconforta veure impressa l’opinió de molta gent que respect coincidint amb aquest projecte. No és fàcil, especialment en política, saber sobreviure a les desavinences i deixar de ser rencorós.


Escolt, mentres tant, el darrer disc de Maria del Mar Bonet. TERRA SECRETA. Excel·lent i deliciós. El títol general està tret d’una versió al català de Robert Graves, traduït per la seva filla Lucía. No desmereixen, emperò, la resta de poemes seleccionats per la cantant, mossèn Alcover, Guillem d’Efak, Miquel Angel Riera, Serrat, Ovidi Montllor... Un gran disc, tant per les lletres com per la música.


Tot plegat, un dia tèrbol de Sant Blai, amb un horitzó com a mínim diferent.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS