Administrar

No me puc perdre mai. Visc al carrer de la br˙ixola. Com diu Dino Buzzati, de vegades tenc la impressiˇ que la br˙ixola del meu ge˛graf s'ha tornat boja i que, tot pensant que avanšÓvem cap el sud, en realitat segurament hem estat fent voltes sobre nosaltres mateixos. http://www.escriptors.cat/autors/perelloj

Josep Maria Llompart

joanperello | 28 Gener, 2008 18:28 | facebook.com google.com twitter.com

Aquest horabaixa he anat a l'acte d'homenatge que l'Obra Cultural Balear i l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana han retut a l'intel·lectual Josep Maria Llompart, avui que es complien quinze anys de la seva mort.  A l'acte, correcte, hi ha hagut representació de l'Ajuntament de Palma i del Consell de Mallorca. No gosaria a dir si èrem molts o pocs. Pocs, si tenim en compte la vàlua humana, civíca i literària de l'homenatjat. Molts, si tenim en compte el país on vivim. L'horari, francament dolent, les sis-i-mitja del capvespre.

 

Dos mesos abans de morir, l'AELC, que ell havia presidit uns anys abans, li retia un homenatge al Teatre Principal, concretament el 28 de novembre de 1992 on vaig tenir la satisfacció de poder participar-hi a la lectura de poemes. En aquell cas no vaig optar per escriure uns versos d'homenatge, sinó que vaig fer un poema obviant la fraseologia dels elogis, excepte en el títol. Avui, amb la voluntat de retre-li un renovat homenatge, me permet transcriure'l:

 

Poema en prosa per a un home,
amb qui no podré fer mai cabal

 

La nit. L'atmosfera del silenci. Un caliu difícil. Hores de begudes seques i tassons enconfitats. Suren les llàgrimes de jazz, com la claror que sorgeix d'un ganivet capaç d'enlluernar la lluna i esquerdar un mirall. L'atzar, mentre, actua com un simulacre d'hàbits quan, indecís, acabes d'estotjar el desig a una carpeta de cartró amb elàstics molt usats. La poesia no és, al cap i a la fi, més que l'essència de la darrera claror del crepuscle: un murmuri de gestos, una mentida.

Cerques, àvid, la paraula. La manllevaries als adagis i, potser després d'unes vetllades, allargaries la mà cap al precipici, deixant-te endur per aquesta música que escarneix un saxo i no escatima la remor de les parpelles i els ventres, aquesta urgència de detalls, alenades, carícies que tasten un desert d'anques o uns pòmuls tebis. La nit és dibuixar el ventre al paper de seda i calcar la voluptuositat. La nit és el gest d'una pell exigent quan l'atzar, perdut a un núvol de cel difícil, és capaç de mentir.

 

Sßndor Marai

joanperello | 23 Gener, 2008 23:01 | facebook.com google.com twitter.com

A vegades tenc la sensació que m'agradaria llegir Sandor Marai assegut a una d'aquelles butaques grosses, pesants, amb orellanes. M'agradaria tenir un foc de llenya davant, una petita manta als genolls i un brandy amb copa grossa a una tauleta del costat. Llegir còmodament i no tenir por de llegir un autor profund. Tenc aquesta mateixa sensació quan llegesc Stefan Zweig. Una música de fons, audible quasibé només a les pauses. Potser Chopin. Tu, que ho saps tot, i que em parles des de l'altra riba, deus saber també quina enorme força té la música! Es més forta que els besos, les paraules, i les carícies. Allò que una persona ja no és capaç de dir ni amb el cos ni amb l'esperit ho pot expressar amb la música. Ho diu un personatge de la novel·la La germana, publicada a Empúries. Si he parlat de pauses en la lectura no és perquè les faci per mor d'un cansament de lectura. M'atur de llegir i acluc els ulls. Intent filmar a la meva imaginació tot el món que recrea l'autor. La prosa de Marai és excepcional. He perdut el compte dels llibres que ja duc llegits d'aquests autors. Serà que tenc mala memòria, com el mateix escriptor hongarés que ja per aquest motiu va començar a escriure la seva autobiografia als trenta-i-pocs anys. Ell, com fan molts de poetes que escriuen i reescriuen sempre un únic llibre de poemes, ha escrit també una única novel·la. Li va canviant només els títols i els noms dels personatges. Una gran novel·la excepcional sobre l'Europa d'entreguerres.

les excepcions al mˇn dels blocs ( parl de Climent Picornell )

joanperello | 22 Gener, 2008 22:04 | facebook.com google.com twitter.com

Me conect al bloc mentre escolt música llatina versionant jazz, o qui sap si l'hauria d'anomenar latin jazz, allunyant-me dels serials televisius. Repàs el que han escrit els altres i me fa ganes de retirar-me del món dels blocaires. No sé si jo som un d'ells, però facem autocrítica. Sortim a la palestra, treient pit, sovint darrere un pseudònim, i sense mirament hi amollam les nostres vísceres literàries, o millor dit, polítiques. El tema polític esgarrifa. i no parl de la pluralitat. Benvinguda sigui. Parl del nostre pobre nivell intelectual a l'hora de defensar les nostres idees i, sobre tot, a l'hora de criticar la dels altres. ¿Hem de renunciar, idò, a treure'ns públicament la vergonya i no dir el que pensam en veu alta?¿No és legítim aprofitar l'avinentesa i explicar al món, o com a mínim al nostre entorn, quin és el nostre dia a dia i quines són les nostres obsessions? Potser sí que tot és legítim i possible, però mantenc els meus dubtes. Recentment, i no crec que fos a cap bloc sino a un article de diari, l'escriptor Melcior Comes comentava la falta d'autocrítica de molts autors a l'hora de presentar-se a un premi literari. Efectivament dins la llarga llista de llibres que opten a un premi literari sempre n'hi ha alguns que destaquen i que ben probablement podrien guanyar, tot depenent de l'atzar en forma de jurat. Al mateix temps hi ha una llarga caterva d'obres mediocres, i unes quantes d'impresentables. ¿No estan en el seu dret? Naturalment que sí, fins i tot amb més motiu que molts dels blocaires que sorgim adesiara, perquè els aspirants a un premi literari són mers aspirants a la glòria efímera, mentre que els escrivents de bloc sorgeixen -sorgim, perdò- a la llum pública sense cap sedàs. A poc a poc un va construint el seu propi garbell i l'aplica a la lectura dels blocs. A poc a poc discernim allò que interessa d'allò que és superflu i que només serveix per fer-te perdre el temps. La curiositat dels blocaires emperò ens juga males passades perquè sovint ens fa obrir pàgines que sabem que tanmateix ens en penedirem. M'enrabii llavonses perquè enlloc d'aquests esputs literaris hauria de llegir obres i autors de qualitat que romanen al prestatge i que, de ben segur, ens han de portar el plaer de la bona literatura, com Coetzee, Marai, Auster, Gracq, Auster, Forcano... per posar només els exemples reals que tenc a la meva taula. Sort, emperò, que de tant en tant tocam amb un dit el cel i obrim el bloc que esperaves, aquell que enyores quan han passat alguns dies. N'hi ha uns quants però vull destacar el de Climent Picornell. Avui ens ha tornat a demostrar un pic més la seva saviesa literària amb l'article Els homes no duen davantal. No renunciem, doncs, als blocs. Cerquem i triem amb gust.

Boires entintades de capvespre,

joanperello | 21 Gener, 2008 20:47 | facebook.com google.com twitter.com

M’agrada la boira. M’agrada la matinada amb rosada. Rovada, deim a ca meva. Una boira cega, vaig escriure a un poema que romàn inèdit. L’alba entelada. Les boires, deia Sylvia Plath, s’alcen sense esperança, com els sospirs. La veritat és que en l'únic moment que me fa nosa és quan men el cotxe, com ahir vespre. Tot just deixar Palma per anar cap a Sa Ràpita la boira es va fer present, perillosa. Vaig recordar algun viatge per terres d'Extremadura, aglapit per la por, conduint i sentint-me amenaçat per la resta dels altres conductors que m'avançaven perillosament. Tampoc m'agrada veure-la quan he de viatjar en avió, i no només pel seu perill sinó perquè és sinònim de vol endarrerit o cancel·lat. Ahir a la nit tornavem de veure el festival de música i foc que havia organitzat l'Ajuntament de Palma. Un pèl llarg però bó, tot i que li va faltar un colofó més espectacular. La boira ens va acompanyar quasibé al llarg de tot el recorregut. Els ocupants del vehicle en silenci. La música de la ràdio nocturna que en aquestes condicions sembla esser una mica més bona que de dia.

 

Aquest dematí la boira era molt espesa. El jardí semblava mullat per una intensa pluja nocturna. Aquesta és la boira que m'agrada, encara que a la llarga me faci malbé el meu organisme. Aferres el nas als vidres i no hi ha carrer. Surts als carrer i no hi ha jardins. La mar ha desaparegut. No hi ha ni la seva remor amb aquesta encalmada.

Els diaris m'han donat la notícia dels guanyadors dels premis Ciutat de Palma. M'ha alegrat veure guanyador en Miquel Mas i Ferrà, amb qui vaig compartir els primers premis literaris, publicacions i presentacions. He pogut veure una foto nostra al bloc d'en Miquel López de quan èrem joves escriptors. Compartírem aquesta il·lusió i no poques vetllades. Ha anat elaborant una narrativa durant tots aquests anys de molta personalitat, recreant Mallorca. Al premiat de poesia només el conec de llegir-lo. Tot plegat em fa la sensació que es deuen haver premiat llibres de qualitat. Millor així. No hi ha res com la qualitat per vèncer les crítiques i per poder seguir donant continuïtat als premis només en català, minimitzant les polèmiques.


Hi ha un vers de Rosselló-Pòrcel que sempre m'ha acompanyat. I boires entintades de capvespre. Aquest vers pertany al poema A MALLORCA, DURANT LA GUERRA CIVIL. No només per aquesta imatge adient al tema d'avui, les boires, sinó per tot el seu conjunt, bé s'ho paga reproduir-lo.




Verdegen encara aquells camps
i duren aquelles arbredes
i damunt del mateix atzur
es retallen les meves muntanyes.
Allí les pedres invoquen sempre
la pluja difícil, la pluja blava
que ve de tu, cadena clara,
serra, plaer, claror meva!
Sóc avar de la llum que em resta dins els ulls
i que em fa tremolar quan et recordo!
Ara els jardins hi són com músiques
i em torben, em fatiguen com en un tedi lent.
El cor de la tardor ja s'hi marceix,
concertat amb fumeres delicades.
I les herbes es cremen a turons
de cacera, entre somnis de setembre
i boires entintades de capvespre.

Tota la meva vida es lliga a tu,
com en la nit les flames a la fosca.

Eleccions generals

joanperello | 18 Gener, 2008 22:18 | facebook.com google.com twitter.com

No som una persona que hagi donat l'esquena a la política, però -ai las!- encara no ha començat la campanya electoral i l'agrura és immensa. Les eleccions generals tenen un component, a més a més, de quelcom inútil. El vot personal es dilueix al cabàs de la derrota, però sempre he fet vot útil. He votat l'opció política que he volgut sense tenir en compte l'aritmètica. I no critic ni poc ni mica els qui tenen aquesta capacitat de votar útil en el sentit invers al meu. Ja m'agradaria poder votar PSOE tranquilament, llegir El País, escoltar Sabina o Serrat, etc. etc... Tot molt bé. També estaria bé poder optar, per internet, a votar el president dels E.E.U.U. Si ells han de ser presents arreu del món, almenys que ens deixin triar el president. Des de la distància l'únic que se pot assegurar és a qui no es pot votar. A Espanya ben igual. Podem saber a qui no votar. Podem saber a qui no volem de president de l'estat. Vet aquí el problema. D'aquí en sorgeix el vot útil. El vot que probablement podries no voler donar. En qualsevol cas crec que estic en condicions d'anunciar el meu vot a la candidatura Unitat per les Illes, tot i la constant amenaça del retorn de la dreta, que tanmateix mai acaba d'anar-se'n del tot. Es clar que el perill es troba dins el mateix maremagnum de la candidatura. Els excessos verbals i, sobretot, l'ànsia de protagonisme de qualque polític, ben fàcilment poder tudar l'esforç per tirar en davant aquesta candidatura.

revetlles, futbol, poesia...

joanperello | 16 Gener, 2008 23:17 | facebook.com google.com twitter.com

No sé si hi deu haver nit pitjor per les revetlles que una com la d'avui amb aquest vent cruel. El mes de gener ens té acostumat a les seves calmes, amb la mar plana i un fred agradable. Tot semblava, fa uns dies, que aquesta encalmada s'avançava però dies com avui ens han retornat a una realitat dura: fa un temps ingrat. Si no fós així, encara que fés més fred, un podria gaudir de la torrada a mitja nit en el cas de tenir coratge per assumir la festa.

Sant Antoni, Sant Honorat, Sant Sebastià... Anit els futbolers hi afegim un sant nou al santoral, Sant Miquel Àngel Moyà, el porter de futbol del Mallorca que ha salvat l'equip de quedar el·liminat a la Copa del Rei pel Madrid. Diràn les cròniques que el Madrid mereixia guanyar, però el que és cert és que qui ha guanyat ha estat el Mallorca i ho ha fet de la mateixa manera que acostuma a fer-ho el Madrid, amb l'aportació del porter i aprofitant alguna ocasió. En qualsevol cas sempre es bó guanyar el Madrid.

Les calmes de gener vindràn després de festes, quan Palma aconsegueixi apagar els llums i tots plegats retornem a la rutina sense festes. A mi no m'agrada exageradament el temps festiu però m'encanta tenir temps lliure - lliure o lleure, tant se val -. Temps per llegir i per escriure. Temps per caminar pel camp del Pla. Temps per caminar per la marina. Temps per caminar per les platges o les escolleres. Temps per ensumar el camp. Un horitzó amb bellumes. Vaixells de càrrega cap a destinacions desconegudes. L'altre dia, a l'arenal de Sa Ràpita, comparegueren centenars de grumers, menuts, d'una bella transparència. També hi ha molta alga a alguns indrets del litoral. Una bella alga que alguns sectors de la societat s'obstina en fer desaparèixer.

Llegesc fragments d'alguns autors a l'atzar, fragments breus, versos triats sense mirament, una mica obstinat en no anar a dormir encara que comenci a ser hora. Així és com visc: llegesc un llibre, escolte un poc de música, em passege pels carrers d'aquest poble ja massa gran abocat a ser una petita i avorrida ciutat. Mandrege, mire el cel, temptege l'oratge, parle amb algun amic sobre aquest antic ofici d'embastar paraules, pense, camine, no faig res. D'altres vegades, malde per escriure: un vers rebel, l'esborrany...Això és tot. Si algú creu que estic sol és que no ha entés res. Són fragments de Ramon Guillem, el culpable que encara no pugui anar a dormir. O, com diu José Carlos Llop:


         Es invierno en nuestra casa:

              una lámina de hielo en tus ojos,

a punto de quebrarse.

└ngel Terrˇn ( Ó mon seul dÚsir)

joanperello | 14 Gener, 2008 17:55 | facebook.com google.com twitter.com

 mon seul désir. Aquest és el títol del darrer llibre d'Angel Terrón, publicat a La Sínia del Tall. Segons la nota de l'editorial, a la contracoberta, el títol prové d'una sèrie de tapissos amb intenció alquimista que es poden veure al Museu de l'Edat Mitjana a la Posada de Cluny a París. ¿ Per què aquest títol? La majoria dels títols que el poeta ha posat als seus llibres tenen molt a veure amb la seva tasca professional: Iniciació a la química, Llibre del Mercuri, Ternari... però aquest no n'és el cas. Me qued amb la curiositat d'aquesta metàfora com a títol, conscient que l'autor en sap prou bé el motiu, fins que arrib al poema 29, datat el juny de 2006, amb el títol TOT RECORDANT EL TAPIS "À MON SEUL DÉSIR".


Passem al llibre en concret i vegem algunes de les seves curiositats: 31 poemes irregulars en el sentit de la forma: poemes datats com un dietari, proses i versos, alternància bilíngüe amb l'anglés encara que en aquest cas traduïts al català per l'autor, poemes extensos devora uns altres de brevíssims, fins i tot d'un únic versicle, homenatges a la literatura i a la ciència. Tal vegada per En Terrón no hi ha diferència entre ambdues, o com a mínim ell les viu amb la mateixa passió i crec que amb menys dubtes dels qui ell mateix planteja al llibre. Tots recordam el Pessoa de la seva AUTOPSICOGRAFIA, O poeta é um fingidor. N'Àngel Terrón al seu poema TÈCNIQUES D'ESTUDI no queda enrera. El ciéntífic és un fingidor. La sinèrgia d'un poeta científic.


El fet d'escriure un llibre de poemes amb clares referències a la data d'escriptura és un indici que ens trobam davant un dietari poètic, en aquest cas des de maig de 2003 fins a setembre de 2006, quasibé tres anys de reflexió literàrio-científica. Tot plegat una recerca: Emperò a la vida humana res no es repeteix, ja que nosaltres no som mai els mateixos, envellim i no podem renovellar els somnis, quasi no podem tenir somnis perquè no dormim.Vivim desvetllats esperant que el passat es faci present, i aquest sempre camina pels goigs del futur. L'autor reflexiona entorn als anys d'infància. De la mà de Rilke ens recorda que El destí no és res més que el dens pes de la infància. Terrón recorda els escarabats dels estius, les cadires a la fresca, lluites de pedrades. Però el pas dels anys és inevitable, marcint-nos dins la rutina. Ens pot salvar la poesia? Què és la poesia? Sols una manera de dir la veritat de la vida.

 



Llibre de les revelacions, de Pere Joan Martorell

joanperello | 13 Gener, 2008 22:52 | facebook.com google.com twitter.com

L'actual Director General de Cultura, En Pere Joan Martorell, és un autor prolífic i, a més a més, els seus llibres són molt densos. L'any 2007 n'ha publicat dos: Dansa nocturna, de poesia, amb el que va guanyar el passat Ciutat de Palma Joan Alcover i una mica posteriorment Llibre de revelacions, novel·la.


El personatge principal d'aquesta inquietant novel·la és n'Amador, un bell estudiant, inquiet, bohemi, culte que en un procés molt curt de temps s'ha d'enfrontar a les principals coses que li poden passar a un jove: el reconeixement de la seva sexualitat duita fins a les darreres conseqüències, els dubtes sobre els seus pares i en concret sobre la vertadera identitat del pare, el no saber afrontar la seva pròpia paternitat i, sobre tot, la necessitat de venjança... Tot és redueix a una qüestió d'emocions i de sentiments, una necessitat vital d'estar en pau amb mi mateix. No si escatimen situacions difícils i estranyes, i els personatges no te deixen indiferent. Hi ha tot un escenari de sexe i destrucció que contrasta amb el món senzill d'un poble de Mallorca on tothom es coneix.


El llibre comença pel propi final de la història i després vé dividit per diversos apartats generals, entremesclats amb alguns específics dels personatges centrals, Amador i Maria, a través dels seus dietaris o monòlegs. Li he sentit a dir a l'autor que ha intentat llevar-li el tò poètic que hi havia a anteriors obres seves en prosa, però en qualsevol cas es veu clarament que en Martorell és poeta. No crec que això sigui dolent, si això significa que escriu bé, com tampoc és negatiu que se noti molt en aquesta història la formació acadèmica de l'autor, llicenciat en Psicologia.


Aquesta és una novel·la d'aprenentatge. No per l'autor, naturalment ja que disposa de suficient obra publicada, per no tenir dubtes sobre els camins a seguir i amb un excel·lent domini del llenguate, sinó pels personatges que s'enfronten a la vida i res no és com es pensaven que seria.


La mentida com a causa de la destrucció. Es una frase de la novel·la gens gratuïta. Es la revelació del que és realment el llibre.

Angel Gonzßlez

joanperello | 13 Gener, 2008 18:28 | facebook.com google.com twitter.com

Ha mort el poeta Angel González, el de Palabra sobre palabra, un llibre que he cercat pels prestatges de la meva llibreria del pis de Palma i que no he trobat. Qui sap on l'he perdut o a qui el vaig deixar sense retorn. M'agrada retornar a llibres llegits vint o trenta anys enrera i comprovar-ne els subratllats. En aquest cas no ho he pogut fer. Record emperò que sempre vaig tenir-ne un bon record d'aquest autor. Eren els anys de llegir Barral, Gil de Biedma, Valverde... Tots els diaris d'aquest cap de setmana n'han anat plens de comentaris i obituaris. Tot ho han fet com a molt oficial, quasibé com si fós el darrer poeta nacional d'Espanya. TVE va emetre ahir a la nit un llarg reportatge que no vaig poder veure sencer però a on es presentava el poeta molt més humà. D'entre els articles llegits aquests dies potser el més diferent ha estat un de Jordi Virallonga a l'AVUI:

 

"Els d'aquí el consideraven un d'ells, fins i tot pel domini de la ironia i la paròdia poètica, tan marca de la casa, tot i que solien recordar que les primeres vegades que el van veure escoltant en un racó, amb bigoti i gavardina, pensaven que era un policia infiltrat.

Juan García Hortelano va editar l'any 1978 una antologia anomenada El grupo poético de los años 50, on reunia deu poetes, nou dels quals celebraven "la amistad a lo largo" sempre que es trobaven, perquè a més els unia el mateix interès de classe traïdora a la classe en què van néixer, el consum d'alcohol més enllà de l'escadussera prudència i un laïcisme radical, raons per les quals poetes barcelonins com Badosa, Corredor Matheos o José Maria Valverde no podien formar part del Rath Pack.

L'últim cop que vaig veure Ángel González cantava boleros en un bar de Madrid. Li vaig preguntar si podia cantar-ne un altre, i ell, amb el whisky al piano i un puro a la mà em va dir: "Jordi, tothom em diu que canti, però ningú no em demana que digui poemes". Mentia com només saben fer-ho els desesperats convençuts que la vida va de debò."


Vet aquí un dels seus poemes més coneguts:



A VECES

Escribir un poema se parece a un orgasmo:
mancha la tinta tanto como el semen,
empreña también más en ocasiones.
Tardes hay, sin embargo,
en las que manoseo las palabras,
muerdo sus senos y sus piernas ágiles,
les levanto las faldas con mis dedos,
las miro desde abajo,
les hago lo de siempre
y, pese a todo, ved:
¡no pasa nada!
Lo expresaba muy bien Cesar Vallejo:
"Lo digo y no me corro".
Pero él disimulaba.


Nit de l'Ónima, de SebastiÓ Alzamora

joanperello | 07 Gener, 2008 20:55 | facebook.com google.com twitter.com

¿ Es possible escriure una novel·la obscena i provocadora amb un alt nivell literari ? Crec que des d'Henry Miller no havia llegit res igual, amb tanta qualitat literària obscena s'entèn. Si he de posar un emperò a la perspectiva comtemporània de la novel·la, aprofitant la frase de la contracoberta, és precissament el tractament d'alguns personatges contemporanis. ¿ Es possible, torn a demanar-me, una novel·la culta, farcida de referències culturals i no només literàries, amb un llenguatge que combina el tractament  més barroer del sexe amb el llenguatge més ric que es pugui trobar entre els narradors catalans d'ara? Parl de Nit de l'anima, de Sebastià Alzamora, publicada a Proa.

 El mite de Faust, la irreverència religiosa i política, la identitat, la recerca d'una manera de viure... l'obsessió per ser escriptor, per ser un dels grans. Diu En Sebastià Alzamora que ell no ha volgut ofendre ni provocar. Jo ho dubt. Els qui facin lectures incompletes o se'n fiin només d'alguns titulars, segur que se sentiran ofesos. La polèmica està assegurada.

També tenim assegurada la continuïtat de la literatura mallorquina. Si ara parlam de Sebastià Alzamora (1972) que compta els seus llibres, tant de poesia com de narrativa com a èxits, també hem de fer esment a altres de la seva generació, com Pere Joan Martorell. Els qui, encara més joves, venen darrera, no quedaran darrera. Hi ha una nova saga nascuda als 80 que està demostrant tenir moltes coses a dir, com Pere Antoni Pons o Melcior Comes, que acaba de guanyar aquesta nit passada el premi Josep Pla i que, no fa gaire, ens va donar una novel·la excepcional, El llibre dels plaers immensos. Uns bons hereus de Villalonga i Porcel. Tots tenen un denominador comú: viure per escriure. I aquesta ambició és molt bona.

Elogi de DamiÓ Pons

joanperello | 06 Gener, 2008 20:03 | facebook.com google.com twitter.com

Avui, al Diari de Balears, en Damià Pons m'ha fet un gran favor publicant l'article "Elogi del PSM". Per aquest motiu m'atrevesc a manllevar-li el títol per retre-li un petit i discret homenatge des d'aquest humil bloc. Conec en Pons des de 1972 quan qualcú ens va posar en contacte per parlar de literatura. Acabàrem fent un llibre plegats, amb en Lleonard Muntaner i en Guillem Soler. Des de llavonses la meva admiració i el meu respecte ha anat en augment. Plegats dedicàrem moltes hores a la poesia, ja que no només editàrem el volum TEMPTANT L'EQUILIBRI si no que també fèrem els quaderns de poesia DOMINI FOSC, homenatjant amb el títol en Rosselló-Pòrcel. Afortunadament per a la societat mallorquina en Damià Pons no només ha exercit de poeta. La seva tasca com a professor tant a instituts com a la Universitat no ha estat mai discutida. Es un intel·lectual compromés sense concessions a la frivolitat. En política també ha estat sempre així, tant des de la militància com quan ha hagut d'exercir des de la primera línea. Avui ens ha donat una nova lliçó amb aquest contundent article publicat al Diari de Balears.

Salvatore Quasimodo

joanperello | 05 Gener, 2008 10:43 | facebook.com google.com twitter.com

Vaig començar a llegir el poeta Salvatore Quasimodo l’any 1973, concretament el 13 de juny, almenys així està datat al llibre. No era una edició exclusiva del poeta, sinò que formava part del volum IX d’una col·lecció anomenada “Los premios Nobel de Literatura”, publicada per Plaza Janés l’any 1969. Compartien l’extens volum de 1702 pàgines amb paper de missal altres guardonats amb el Nobel: Gerhart Hauptmann, Karl Gjellerup, André Gide, Ivo Andric, John Steinbeck, Saint-Jhon Perse, l’extraordinari poeta nascut a Guadalupe l’any 1887. En algunes époques aquest premi de literatura no ha gaudit de gaire prestigi a certs sectors intel·lectuals, qui sap si per certa prevenció als èxits de venda. No crec que es pugui dubtat de l’encert del jurat precissament els anys 1959 i 1960, quan van ser atorgats a aquests excepcionals escriptors. Sembla que els aspirants de 1959 eren Moravia, Malraux i Ezra Pound. Quasi res.

Al cap d’un any, el setembre de 1974, vaig adquirir, i llegir, el llibre “Poetas italianos del siglo XX”, publicat a l’editorial de Librerías Fausto de Buenos Aires, una edició a cura de Horacio Armani, i amb poemes entre d’altres de Marinetti, Saba, Campana ( ara feliçment editat per manera doble a Mallorca a través de Muntaner i de Moll), Cardarelli, Ungaretti, Montale, Penna, Pavese, Pasolini, Sanguinetti i, naturalment, el poeta de Siracusa Salvatore Quasimodo. Del 2006 hi ha una extraordinària versió de Dia rera dia, en català aquesta vegada, de la mà de Ponç Pons a la col·lecció Els Jardins de Samarcanda de l’editorial Eumo de Vic. També me consta una versió a Bromera (València) del llibre El fals i vertader verd. Segur que en trobaríem d’altres. Ara, gràcies al bon saber fer de la gent de edicions del salobre del Port de Pollença arriba la OBRA POETICA de Salvatore Quasimodo, amb traducció de Susana Rafart i Eduard Escofet i amb una introducció de Francesco Ardolino. Serà una molt bona ocasió per rellegir aquest poeta humanista per uns i hermètic per altres, però sempre poèticament trascendent.

Jo pujava aquell turó un matí

amb altres companys trescant

silencis interns. Encara

m’havia d’inventar la vida.

 (Segueix)
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS