Administrar

No me puc perdre mai. Visc al carrer de la br˙ixola. Com diu Dino Buzzati, de vegades tenc la impressiˇ que la br˙ixola del meu ge˛graf s'ha tornat boja i que, tot pensant que avanšÓvem cap el sud, en realitat segurament hem estat fent voltes sobre nosaltres mateixos. http://www.escriptors.cat/autors/perelloj

Les rates

joanperello | 31 Desembre, 2007 16:34 | facebook.com google.com twitter.com

Acab de donar per acabada la lectura de la novel·la Firmin, de Sam Savage. No sé si l'hagués llegida mai si no hagués estat perquè es tracta d'un obsequi. Qui va tenir el bon gust de fer-me aquest regal me va dir, "jo no l'he llegida, però fa bona pinta". I tant. Serà un best seller de Seix Barral. Malgrat aquest fet de ser un llibre de bones vendes comercials, no deixeu que els prejudicis vos vencin. Es un llibre excel·lent. Un homenatge a la literatura i a la música. Un llibre, emperò, de perdedors. Els personatge és una rata però la novel·la té molt de real. La plaça Scollay de la ciutat de Boston és on passa tota l'acció. Va ser enderrocada per política municipal de renovació, més o menys com sol passar-nos a tants d'indrets de ca nostra. Podríem dir que és un dels relats més trists que hàgim pogut sentir.

Carta a Blai Bonet

joanperello | 21 Desembre, 2007 22:01 | facebook.com google.com twitter.com

Blai, avui, a moltes fulles grogues d'aquell desembre de mil nou-cents noranta set, juro, damunt la teva calç, que espero la pau únicament de la terra agra. Estic amb tu en aquesta humilitat que no té fi, del guix, la sorra blanca del marbre i la mar, en l'alegria definitiva de la cendra. Me perdonaràs Blai que hagi començat aquesta carta manllevant-te'n una que vares escriure a n'Antoni Tàpies i que es va publicar l'any 60 als Papeles de Son Armadams. Crec que va ser l'any 71 quan et vaig conèixer, humil físicament, sota una pell transparent, a la camilla del carrer de Palma, 74, a Santanyí. De bades vaig cercar les llebres obertes, amb el ventre ple de mata. Res no delatava el pas dels caçadors. Llibres de pintura: Tàpies, Cuixart... i un rellotge que sempre marcava la mateixa hora: ginebra i cinc. Anit també plou quasi en vers darrera aquesta taula on escric, aquesta taula que aquests darrers mesos ha contemplat el meu silenci literari i que avui, a cops de lectures breus, inconnexes en fan venir escriguera. Com que ja no s'usa la ginebra, i ja no hi sou ni tu ni en Damià Huguet ( tenc set de tu i bec ginebra) per fer-ne versos, m'assec a la butaca amb un primmirat tassó amb whisky de malta. He llegit durant una estona Vicente Aleixandre i, de molt de fons, casi com si no compartís la vetllada amb nosaltres, hi havia na Madeleine Peyroux, descalça com un sentiment. Ebrio en la música secreta de tu aliento. Labios de muerte bajo nocturnas aves. Labios larguísimos, membranosos avances de un amor, de una sombra, de una muerte besada. Labios turbios. Espadas como labios. Tu també, Blai, llegires Aleixandre. No sé quin estrany atzar m'ha duit cap a vosaltres dos. Tocava llegir Blai Bonet com a homenatge al teu desè aniversari mortuori i he preferint transgredir l'ordre establert, començant per Sombra del Paraiso. Però com que la transgressió no va gaire amb les meves formes he acabat llegint L'evangeli segons un de tants, i Comèdia... i entre els llibres i papers arrenglerats entorn a la lletra B, he trobat un retrat que li feres al poeta que nasqué als jardins calents de la magnòlia oberta, a Màlaga, on el mar és jardí de les cases, al poeta alt i estés com la fusta. No sé si mai vares anar a Màlaga, però segur que ens ho haguessis fet creure, o a New York o a qualsevol indret d'aquest món que, tanmateix, mai va voler esser el teu. T'he escrit aquesta carta i tanmateix no t'he contat res del que passa per ca nostra. Te'n faries creus. Veig que no em preguntes per què vaig deixar el mal sense explicar. En el nostre silenci hi ha el penediment que sap fins a l'arrel com varen ser creades les cavernes dels nostres pulmons. Bona nit, Blai. Ja ens escriurem una altra volta si aconseguim passar full al calendari que assenyala dia vint-i-tants de ginebra.

Madrid, Toledo

joanperello | 03 Desembre, 2007 20:27 | facebook.com google.com twitter.com

Cap de setmana breu, però intens, a Madrid i Toledo. Madrid és una ciutat excepcional si hi viatges sense prejudicis. Es veritat que no he agafat cap taxi ni he sentit cap emissora de ràdio o tv ( Cope, TV Madrid o les altres estatals). Aquests darrers mesos hi ha hagut polèmica a Catalunya i Balears pel tema del transport i les infraestructures. S'ha de reconèixer que a Madrid això funciona, i així i tot, la circulació pels carrers és un caos. Potser he tengut sort, però els trajectes des de l'aeroport a la ciutat, o viceversa, així com entre diferents punts de la ciutat, han estat impecables. Un punt i a part, en positiu, és el tren des de Madrid a Toledo, ràpid, net i silenciós, amb una tarifa en consonància a les prestacions esmentades.Trenta minuts dura el trajecte. No fa gaires setmanes vaig visitar Lisboa ( revisitar, com escrivia a un anterior post) on es fa palesa la importància de tenir un transport públic eficient i que, en el cas d'aquesta ciutat, encara li dóna un valor afegit per la seva tradició i encant. A Catalunya i a Balears encara li haurem de donar una mica de temps per a fer una valoració.

Es la primera vegada que vaig a Madrid per raons personals i no professionals, si exceptuam un viatge d'allò que s'anomena d'estudis fa quasibé quaranta anys. Des de l'any 1976 fins a mitjan dècada dels noranta, visitava anualment aquesta ciutat assistint a cursos de formació de l'empresa on treballava. Record amb certa nostàlgia aquells anys de restaurants de menú, quan a Mallorca encara no s'usaven, o aquelles llargues caminades dels horabaixes recorrent tota la ciutat. De nit, la cerveseria alemana de la Plaza de Santa Ana, o el Central a la Plaza del Angel, amb les seves sessions de jazz que, pels cartells que vaig veure, encara mantenen. Després he seguit anant a Madrid per raons de feina però sense arribar casi mai a la ciutat, sinó que des de l'aeroport m'he dirigit a llocs de reunions a la perifèria, especialment al Parque Empresarial de la Moraleja a Alcobendas. Taxistes? Es clar que sí. Sense excepció tots escolten la COPE, però no m'he topat mai amb cap que m'hagi fet baixar del taxi per sentir-me parlar en català pel mòbil.

Aquesta opció que vaig prendre per visitar ara Madrid des d'una òptica diferent a les anteriors, sense els horaris establerts per les meves reunions professionals, sinó com a turista, no m'ha decebut. La veritat és que la fesomia de Madrid, tot i les obres de l'equip d'En Gallardón, no ha canviat sustancialment en aquests quaranta anys, almenys no tant com a altres indrets.

Toledo té l'avantatge, si hi vas amb tren, del propi viatge com ja he comentat per la seva comoditat, però també l'arribada a la seva estació de principis de segle, on ja es fa palès que la cultura d'aquesta ciutat no parla un únic llenguatge. Toledo és una ciutat que mostra arreu les seves influències, tant cristianes, musulmanes o jueves. Per cert, al centre d'interpretació del judaïsme, hi ha un cartell que anuncia que s'hi parla català, devora altres llengües europees. No sé quina cara hi posen els espanyols quan passan per davant aquest centre. A mi, tot i no entrar-hi, em va fer sentir bé. Tal vegada me va ajudar a una millor valoració d'aquesta ciutat històrica que avui s'ha convertit en un lloc de pelegrinatge turístic, especialment espanyol. M'ha donat la impressió que la figura del Greco ja no és la base d'aquesta ciutat, tal com m'havia donat la impressió durant aquell primer viatge d'adolescent, al viatge d'estudis d'aquells anys seixanta. La veritat és que qui ha canviat més de llavonses, tant d'aquell Madrid de la calle Arenal o de la Plaza Mayor, o del Toledo de espases i Greco, he estat jo mateix. Que la vida va de debó un ho aprèn massa tard, com diria el poeta Gil de Biedma.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS