Administrar

No me puc perdre mai. Visc al carrer de la br˙ixola. Com diu Dino Buzzati, de vegades tenc la impressiˇ que la br˙ixola del meu ge˛graf s'ha tornat boja i que, tot pensant que avanšÓvem cap el sud, en realitat segurament hem estat fent voltes sobre nosaltres mateixos. http://www.escriptors.cat/autors/perelloj

GELMAN

joanperello | 29 Novembre, 2007 21:37 | facebook.com google.com twitter.com

Feia molt de temps que no tenia notícia de Juan Gelman, el recent guanyador del premi Cervantes ,aquest poeta argentí de 77 anys i ulls llagrimosos que me recorda una mica en Joan Fuster amb el seu posat. M'han agradat especialment les seves primeres declaracions:

"vivo para escribir poesia"

"más que una vocación es un vicio"

Crec que, per altres declaracions que li he llegit, que no sempre s'ha sentit còmode amb l'etiqueta de poeta polititzat. En alguna ocasió ha afirmat que s'equivoquen els qui parlen de la seva poesia com a política, perquè els poetes viuen la realitat les 24 hores del dia i no tot ens desperta la necessitat d'escriure. Afirma que, com a ciutadà, sent responsabilitats, compromisos que no necessàriament han de trobar-se a la poesia. Crec que això és un bon senyal. Malament d'aquells poetes que només tenen la política com a art literària. Una cosa és la política i l'altra la literatura. Tanmateix ell no se'n desfarà mai d'aquesta etiqueta. Potser no li va quedar més remei. La dictadura argentina el va obligar a alçar la veu política.

Fa uns dies vaig penjar en aquest blog uns comentaris sobre Lisboa. Per aquells que no coneixen l'obra de Juan Gelman he triat com a mostra de la seva poesia uns versos inspirats en aquesta ciutat

Añoro la ternura

inexplicable de las calles de Lisboa

y el sol, ese sol, y el Tajo o río

que habla con la ciudad.

El mundo está nublado menos allí,

donde se adensa la tristeza del mundo.

Juan Gelman, a més a més, exergeix de blocaire, tot i que això no és cap garantia, ni de bona escriptura ni d'honestedat política.

No respectar lĺhome i envejar-lo.

joanperello | 26 Novembre, 2007 17:56 | facebook.com google.com twitter.com

Je ne respecte pas l’homme; cependant, je l’envie.

He llegit pocs poemes de Michel Houellebecq i no m’han dit gaire cosa, però entre ells m’he trobat amb aquesta joia. A mi m’agraden molt els versos que poden viure sols, per ells mateixos, independents del seu poema o del seu llibre. Aquest n’és un cas. En aquest mateix poema hi ha un altre pensament d’interés quan el poeta es planteja que hi deu haver una altra manera de viure, qualque cosa que no se troba en els llibres. Es curiós: un no gaire bon poema amb dos pensaments de molt d’interés. La vida de l’escriptor al marge de la literatura. L’enveja cap al proïsme encara que no el respectem. Potser s’ho pagarà llegir les seves novel·les, diuen que provocadores. No respectar l’home i envejar-lo.

Miquel Morell

joanperello | 25 Novembre, 2007 18:16 | facebook.com google.com twitter.com

Recentment s'han publicat alguns articles sobre l'escultor Miquel Morell. Va encetar el tema en Tomeu Fiol i s'hi han afegit escrits de Biel Florit, Pep Rosselló i López Crespí. Parlen de la soledat de l'artista a una residència d'Albacete, lluny de la seva terra. Me l'imagin arrufat, acariciant-se permanentment la seva barba blanca, amb els ulls entristits, però no me puc imaginar el paisatge que es veu des de la seva finestra. En Fiol reivindica una residència per aquells artistes ja majors que han quedat sols. Potser tendrien estímuls per seguir treballant artísticament. Vaig conéixer en Morell fa més de trenta anys. Podria haver-se semblat a alguna de les seves escultures. Podria haver fet un autoretrat permanent. En aquell temps no es perdia cap acte cultural. Arribava lentament a la sala de conferències, o a la galeria d'art, amb boina a l'hivern. El vaig tractar molt a una tertúlia que fèiem a can Rafel Jaume. Ells dos m'acostaren a la pintura mallorquina: Rivera Bagur, Brunet, Fraver, Mercant... i no hi podré fer mai cabal. En un país que no s'ha distingit massa per aprofundir en l'art, sinó que les classes dirigents i els qui podien comprar art més aviat estimulaven la mediocritat, aquesta casta de gent va fer un esforç generós per salvar la dignitat artística a Mallorca.

Lisboa, Pessoa

joanperello | 22 Novembre, 2007 22:13 | facebook.com google.com twitter.com

Nao: nao quero nada

Ja disse que nao quero nada.

Nao me venham com conclusoes!

A única conclusao é morrer.

Aquests versos de Fernando Pessoa, o d'Alvaro de Campos si tant voleu, es poden llegir a la tomba del poeta al claustre del Mosteiro dos Jerónimos situat a Belém ( Lisboa). No fa gaire he passat uns dies en aquesta ciutat, revisitant-la si se'm permet usar la paraula que dóna títol precisament al poema esmentat ( Lisbon revisited ) i qui sap si hi ha una certa influència del poeta per fer-me sentir molt a gust a Portugal. Pessoa també es present a la ciutat com a personatge a la terrassa de la cafeteria A Brasileira, a la rua Garrett on hi ha l'escriptor en una escultura de bronze, a una taula. Aquí els turistes ens hi feim fotos, més que a la tomba on, curiosament, passa més desapercebut. Els qui hem llegit Pessoa, emperò, se'ns fa més avinent també a altres llocs de Lisboa, especialment pels cafés de La Baixa o a les voltes de la praça do Comércio. Aquest Pessoa que intueixes als carrers del Chiado és més el del personatge Bernardo Soares del Llibre del desfici que el dels poemes, la Lisboa dels personatges que no esperen res perquè és perfectament inútil esperar. Diu, també: "sóc els voltants d'una ciutat que no existeix. No sóc ningú, ningú. No sé sentir, no sé pensar, no sé estimar. Sóc una figura de novel·la per escriure". La Lisboa té vistes al riu Tejo, ancestral i mut. Diuen que Pessoa es va enyorar de la seva ciutat durant els anys que va viure a Durban. De fet quan retorna al seu país mai més en surt, dedicant-se només a les traduccions de cartes comercials i a crear ficcions i personatges, ebri i entotsolat. "¿ Viatjar? Per viatjar n'hi ha prou en existir. Vaig de dia a dia, com d'estació a estació, en el tren del meu cos, o del meu destí, guaitant als carrers i les places, als gestos i els rostres, sempre iguals i sempre diferents com, al final, ho són tots els paisatges." En fi: Lisboa per visitar reiteradament i Pessoa per rellegir contínuament. I, al final, la única conclusió possible, morir.

Les dŔries del bloc

joanperello | 20 Novembre, 2007 23:17 | facebook.com google.com twitter.com

Sembla mentida que, amb la poca incidència que té el dietarisme en la literatura mallorquina, els blocs comencin a tenir ja difusió. Em complau incorporar-m'hi i ja me n'he duit la primera sorpresa, perquè només per inscriure'm ja he rebut correspondència de l'amic Pep Rosselló. El 20 de novembre és una data important i, només de pensar-hi en els anys que ja han passat de la mort del dictador, un no pot deixar de fer-se preguntes sense resposta. Potser ara no és hora de demanar-se si hem estat a l'alçada que ens correspon a cada un de nosaltres. La resposta podria ser cruel.

Enhorabona!

joanperello | 20 Novembre, 2007 19:18 | facebook.com google.com twitter.com

Si pots llegir aquest missatge és perquè el procés de registre s'ha realitzat correctament. Rep una cordial benvinguda!
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS