joan perelló

Com que la meva jornada laboral no l'he feta a Palma, sinó a Menorca, he sortit una mica dels meus hàbits rutinaris. No he llegit la premsa com cada dia sinó a rampellades, un trosset a l'avió, un altre via internet i finalment, ja tard, una mica més a casa. De tornada a Mallorca afortunadament he tingut temps per anar a la Llibreria Quart Creixent on es presentava l'obra poètica completa de n'Antoni Vidal Ferrando que ha publicat edicionsdelsalobre sota el títol Allà on crema l'herba. Han parlat n'Antoni Xumet, en nom de l'editorial i en Pere Joan Martorell que n'ha fet una aproximació. Els qui coneixem l'obra d'aquest escriptor no ens cansam de recomanar-ne la seva lectura, tant en poesia com en prosa. No en parlaré, emperò, ara i ací, d'aquesta obra que hauria de ser lectura oficial dels instituts illencs. Si he començat parlant de la meva lectura de la premsa, i lligant-la amb la presentació d'un llibre que té un caràcter excepcional, és perquè d'entre els articles que he llegit avui ni ha hagut dos que m'han cridat l'atenció, per la meva coincidència general amb la visió crítica sobre els llibres i la televisió. Al Diari de Balears, sota el títol de Llibres i televisió, En Guillem Frontera fa esment d'un conflicte sorgit entre la televisió i els llibres de qualitat. Al diari Avui, En Miquel de Palol titula el seu article "Quo Vadis, TV3?". Recorda, estupefacte, com en els darrers programes que ha vist d'aquesta cadena, com El Club o Millenium, els escriptors convidats han estat Fernando Swartz o Francisco Casavella. A continuació va enumerant altres aparicions en escena de la resta del món cultural. ¿No han de sortir aquests escriptors a la cadena pública catalana? Potser sí, però no sempre està justificat, sobre tot si ho posam tot a la romana i sospesam el pes de les hores dedicades a Porcel, Cabrer, Riera... i un llarg etcètera. Me permet, com quasi cada nit, passar de la tv. i me dedic el poc temps que me queda abans d'anar a dormir a la literatura. El narrador de la novel·la de Vidal Ferrando La mà del jardiner diu: "Però el silenci que em crida no dóna segones oportunitats".

Les flors del jardí parlen en veu tan baixa que es fa difícil endevinar què diuen. Aquest petit fragment pertany al llibre de poemes de Gemma Gorga (Barcelona 1968) que duu l'excel·lent títol de "Llibre dels minuts" i que va publicar Columna (2006). El vaig llegir just recent editat i me va agradar molt. Avui, cercant un altre llibre a la meva casa de Sa Ràpita, m'he topat amb ell i l'he obert a l'atzar per aquesta pàgina. Me passa molt aixó d'anar remenant llibres pels prestatges i acabar llegint-ne fragments. Avui el que m'he topat resulta adient. Es el primer dia d'enguany que obr les portes del meu porxo de la casa rapitenca i m'hi instal per llegir i escriure. El temps i la temperatura són extraordinaris. Contempl unes alegries que vàrem comprar ahir i, a la manera de Gemma Gorga, tract d'endevinar el que diuen les flors i no me'n surt. Hauré de recórrer a la lectura. Les benignes, de Jonathan Littell en aquesta versió catalana de Pau Joan Hernández que ha publicat Quaderns Crema. Es un llibre dens i dur, llarg (1162 pàgines). Un amic meu, que també el llegeix ara, m'ha dit que cada dues-centes pàgines fa una interrupció per llegir altres coses i desintoxicar-se de tanta crueltat. Pens, aquest cap de setmana, fer-li cas. Entre i entre llegiré poemes de Dino Campana. També s'hi ha intercalat de manera imprevista na Gemma Gorga. De les lectures de la premsa casi millor ni parlar-ne. Les notícies que duu sobre la construcció de 450 vivendes de protecció oficial a la vila de Campos me deixa atordit. Ja hi duim uns dies sobre això i sembla que pren malament. No hi veig cap explicació coherent i, en canvi, hi veig molts d'emperons. Campos és el poble on vaig néixer i on, curiosament, mai hi he viscut, perquè per raons laborals del meu pare vaig anar a parar a altres indrets. Hi mantenc una relació estable perquè pas molt de temps a la meva casa de Sa Ràpita i alguns dels meus millors amics són campaners. Veure créixer i prosperar una vila, sense que perdi la seva identitat, és bó. El creixement desmesurat, un 15%, sense planificació, ni necessitat, no treu cap enlloc. Desconec a hores d'ara el per què de tot plegat i si els actuals governants han rebut una herència de la que no poden ni saben com desfer-se'n. Sense comptar amb aquestes vivendes VPO en aquest poble ja hi ha hagut un augment considerable de nova vivenda i diuen que en queden moltes de buides encara. No sé si qualcú hi posarà remei o acabarem com sempre, tombant el coll i avesant-nos a una nova configuració urbana. Com diu Gorga: "Hi ha en l'aire una sensació indefinida d'error, com si alguna cosa estigués malament, molt a prop o molt lluny, molt aviat o molt tard.".

Sa Ràpita, 5 d'abril de 2008

Mai parlàrem plegats, però pel carrers de Palma ens saludavem amb la mirada. Teníem molts d'amics comuns, com n'Antoni Serra o en Pep Rosselló, però mai vàrem tenir l'ocasió d'intercanviar cromos. Tal vegada anam deixant un rastre de timidesa o potser pensam que ja hi serem a temps. En qualsevol cas a vegades els escriptors també llegim els altres escriptors i, tot i no haver intercanviat cap paraula, sabem que hi ha una sintonia entre nosaltres. Aquest és el meu cas amb en Manel-Claudi Santos (Palma 1960-2008), aquest escriptor d'obra breu i físic fràgil que de ben segur, crític amb ell mateix, ha publicat molt menys del que podia. Ha mort recentment, construint una arquitectura d'absència. Arquitectura d'absència tal volta sigui el seu millor llibre. Poc importa si a cada un dels seus llibres hi trobam el rastre del que cercam. Que hi trobi un llibre de ficció allà on ha decidit viure la seva darrera absència!

"Si assumeixes un paper que supera les teves capacitats, no solament hi fracasses, sinó que a més deixes de banda el paper que podies fer a plena satisfacció". Ho va escriure Epictec, segles abans de Crist, ell qui va ser esclau a Roma i que per aquest motiu, i per sobreviure, va intentar tenir un ple domini sobre ell mateix. No tothom és capaç de ser lúcid com ell. Aquests dies, tots hem esdevingut analistes de la derrota. Els qui, a més de perdre en política, també perdem en el futbol, podem observar la caça que els mitjans de comunicació han iniciat cap a Frank Rikjaard, l'entrenador del Barça, precissament ell, el que probablement ha estat el millor dels possibles almanco durant els meus més de cinquanta anys de barcelonisme. Acostumam a ser cruels amb els nostres. Els admiram. Els pujam a dalt. Els defenestram. Com en el futbol en política també hem iniciat la caça d'algun personatge important. Líders, entrenadors...Llegesc a un diari esportiu ¿on són els cracks? Les planes d'opinió dels diaris, i molt més encara als blogs, també reclamen lideratge als polítics. Sembla com si els qui han votat una opció es vegin amb coratge de recriminar el que han defensat els d'una altra opció. Mala consciència, potser. Com que, tot i no ser un deixeble d'Epictec, no em veig amb capacitat d'assumir el paper d'analista polític o futboler, no vull deixar de fer-li cas i no vull deixar de banda alló que puc fer a plena satisfacció, llegir. Afortunadament la taula vessa: Cummings, Auster, Campana, Littell, Frontera...

No me'n vaig desdir i, naturalment, vaig votar UNITAT PER LES ILLES, tot i un agre pressentiment durant tot el cap de setmana. Quan un és pessimista per naturalesa sempre té més bons de pair els mals tràngols que són previsibles per mor d'una ja llarga experiència de nits electorals amb desencís. No ha estat possible i no m'extendré en explicar ara i aquí els motius. No ha estat possible, ara! ¿ Hem d'amollar el mac ? Reflexionem tots plegats sobre el país i la nostra gent. Tanquem ferides. No obriguem noves vies d'aigüa. Com deia Elias Canetti: L'única manera de suportar la dissort és interpretant-la. Necessitam gent amb capacitat per aquesta tasca i polítics per gestionar-la.

Vaig anar a veure Intimitat, una versió teatral de la novel·la de Kureishi. La gent de Mallorca torna a gaudir del teatre. La recuperació del Principal i, sobretot, la gestió de Joan Arrom, fa que sigui inevitable el retorn al teatre com a espectador. Intimitat és una obra teatral basada en la novel·la de Hanif Kureishi, publicada en català a Empúries l'any 1999. Kureishi és un escriptor d'origen paquistanés. A mí me va agradar la novel·la, que vaig llegir amb serietat, i m'ha agradat l'obra de teatre, que he vist somrient. ¿ Es que no és la mateixa història? Es clar que sí. La història és fàcil. La crisi dels quaranta i decidir abandonar la llar familiar. Es la nit més trista, perquè me'n vaig i no tornaré. Demà al matí, quan la dona amb qui he viscut sis anys hagi marxat amb bicicleta cap a la feina i s'hagin endut els nostres fills al parc a jugar a pilota, ficaré unes quantes coses en una maleta i, procurant que no em vegi ningú, sortiré de casa fortuïtament i agafaré el metro cap al pis d'en Víctor. L'obra de teatre més o menys també comença així, just que el públic ja somriu i fins i tot riu. Joel Joan sorgeix en començar la funció des del pati de butaques i parla amb un tècnic com si alguna cosa de la funció no acabàs de rutllar. Fa gestos de dubtes i preocupacions. Ningú no sap quin és el diàleg que manté amb el tècnic de l'obra. De cop s'encamina cap al centre  i, des de baix pega un bot fins damunt l'escenari, amb una envejable demostració de la seva condició física que, d'altra banda segueix mostrant al llarg de tota la representació. Un cop a dalt, dues frases tòpiques i somriure general de la platea, enllaçant-les emperò amb l'inici de l'obra: Es la nit més trista... La versió que s'ha fet està pensada en el lluïment físic i interpretatiu de Joel Joan. La gent s'ho va passar bé i va premiar l'actuació dels actors amb mambelletes durant un bon grapat de minuts. Al cap i a la fi el públic no només aplaudia l'obra. Aplaudim també el Teatre Principal. Aplaudim actors que fins ara només coneixíem d'algunes sèries televisives o pel·lícules, com Joel Joan, fantàstic i en plena forma, Clara Segura, Josep Julien.... Al mateix vespre la música de Joan Valent a la Seu, però va ser incompatible veure i sentir els dos espectacles. Davant l'impossibilitat d'entrar a la Seu, l'única opció possible, caminar pels carrerons de Dalt Murada, Sant Alons... Un tel d'humitat amarant els llums tènues i el nostre silenci. Uns escriptors sortint de Ca n'Alcover, Antoni Serra, Patrícia Gabancho... Un optimista podria arribar a pensar que viu a una gran ciutat. La realitat és molt més crua. Si no vas viu pots trepitjar una merda o esser atropellat per un motorista sense escrúpols. Senyor, ensenyeu-me a ser insensible, diu el personatge de Hanif Kureishi.

Trucs i baldufes, 21. El Gall Editor. En aquesta magnífica col·lecció de poesia acaba d'aparèixer el volum (a)poemes antologia poètica d'e.e.cummings. La poesia a Mallorca, i si m'ho permeteu, d'una manera especial a Pollença i al Port de Pollença, gaudeix d'una salut literària excepcional. Si fa poc saludàvem l'aparició de la versió catalana de Salvatore Quasimodo a les edicionsdelsalobre, ara hem de saludar amb la mateixa vehemència la versió de cummings (1894-1962), en minúscula, com se l'ha reconegut internacionalment. El seu nom, en el llenguatge de l'administració, és Edward Estlin Cummings. Va néixer a Cambridge ( Massachussets, USA).

 

 

Un any fonamental en la meva formació literària, i molt especialment en el caire de la poesia, va ser l'any 1973. Tenc la sensació que aquell any m'ho havia d'engolir tot. Un dels llibres fonamentals d'aquesta època d'aprenentatge és Lectura de la poesia americana (Seix Barral, 1970) de Serge Fauchereau. Un cop de llum a les tenebres del desconeixement: Pound, Eliot, Williams, Stevens, Moore, cummings...L'imagisme, l'objectivisme, la poesia de la guerra, els beatniks, la poesia negra, la Black Mountain Review... En aquesta mateixa època havia d'amarar-me, com no podia ser d'una altre manera de dadaisme i surrealisme. cummings va conéixer Tzara, Aragon, Breton, Soupault... Va compartir amb ells la rebel·lia de la creació. Una de les seves característiques és la transgressió formal, amb el seu ús especial de les minúscules i els punts.

 

Una vintena d'anys després vaig reprendre la lectura de e.e.cummings. A més dels poemes que es varen publicar l'any 1994 a l'Antologia de poesia anglesa i nord-americana contemporània (Ed.62), vaig poder gaudir uns anys després, en versió castellana, de l'antologia Buffalo Bill ha muerto (1910-1962), publicada a Hiperión l'any 1996: saldré del agua / hasta que mis muslos se empapen de ardientes flores/ Cogeré el sol con la boca/ y saltaré en el aire maduro/ Vivo/ con los ojos cerrados/ hasta chocar contra la oscuridad/ en las dormidas curvas de mi cuerpo/ Entrarán dedos de suave dominio/ con pureza de sirenas/ Completaré el misterio/ de mi carne/ Me levantaré/ Mil años después/ besando/ flores/ E hincaré mis dientes en la plata de la luna.

 

Ara el podré pair en català, versionat per Afred Sargatal.

T'agrada el jazz ben lent quan estàs sol.

Joan Margarit

Avui horabaixa he anat al Centre Cultural de Sa Nostra a una lectura de poemes de Joan Margarit. M'ha sorprés veure-hi pocs poetes en actiu. ¿ Què passa ? ¿ No hi ha adictes a la poesia de Joan Margarit ? Es estrany, sapiguent que deu ser l'únic que ven alguns exemplars dels llibres més que la resta. El públic escoltava amb atenció i jo diria que amb certa inquietud. La veu magnífica i la seva capacitat oral no permet perdre's mirant les teranyines, que segurament no hi ha a Sa Nostra, ja que mostra un aspecte magnífic després de la remodelació. Quan ja es notava el final de la lectura he pensat que notava a faltar alguna referència al jazz. El presentador de l'acte, Díaz de Castro, ha semblat llegir-me els pensaments i, abans de donar per tancada la sessió, ha conseguit una lectura d'un poema en clau jazzística, que semblava no preparat. Ho he agraït. En Joan Margarit és un home que mostra seguretat en la lectura dels seus poemes. La contundència dels seus finals encara és més convincent en directe. Es un mestre de l'amor difícil. Un mestre en aplicar la poesia que es entenedora sense obviar-ne la qualitat. Sap donar-li aquell punt expressiu per diferenciar-la de la prosa o de la poesia exclussivament sentimentalista.

L'home és un animal que es busca.

J.P.F.

Quan mor un dels grans, un gran poeta com és el cas de Palau i Fabre, no es mor només una persona i la seva obra, sinó que es mor una manera especial de ser artista. Apollinaire havia dit que no s'ha d'anomenar poeta sinó aquell que inventa, aquell que crea, en la mesura en què l'home pot crear. Aquesta cita no és aquí gratuïtament. Ho he aprofitat recordant que En Palau i Fabre la va usar per encapçalar un text sobre la poesia de Picasso. Tothom lliga l'obra de Palau i Fabre a l'alquimisme, no de bades Poemes de l'alquimista ( 1952 ) es considerada la seva obra cabdal. No és una obra amb un punt i final. Dóna la sensació que Palau i Fabre no dóna mai per acabat aquest llibre, sinó que experimenta damunt ell i en va fa prolongacions. Fins i tot quan parla de pintura. L'obra de Picasso ha estat perfectament visitada per aquest inventor i n'hi ha tret el suc, per a sort nostra. Ens ha demostrat que l'obra de Picasso, també un dels grans, no acaba als bastidors de les seves teles, sinó que va més enllà, a la recerca de la poesia. L'alquimista cerca descobrir el remei de tots els mals. El poeta, o aquell que inventa, treballa les paraules, les sintonitza i en recrea mites o escenes rutinàries... imitar això que sembla que és la vida. Amb la mort de Palau i Fabre ha mort una manera especial d'entendre l'art.

¿Som sincers quan parlam de Kosovo? Estenc l'atles damunt la taula i, per uns moments, me pos la fressa de militar i hi faig anotacions, assenyalant la història amb petites banderoles. Nacionalistes contra nacionalistes. Als balcans s'ha congriat una manera d'entendre el nacionalisme bassat amb la sang del teu adversari. ¿No passa així arreu? Vencedors, traidors, banderes, fronteres... ¿I nosaltres? Ni amb fresses podria posar-me roba de militar. Me vestesc de lector i pos damunt la taula alguns articles. Un dels bloguistes que llegesc amb més interés és Juan Cruz: "¿Kosovo? Estuve en Kosovo, y en otros lugares de Yugoslavia, a finales de los ochenta, después de la muerte de Tito. Se percibía una atmósfera sangrienta, difícil,que luego ya se hizo concreta, dura, irreversible en su dureza. Ahora se enciende una nueva mecha. A ver qué pasa; a mi memoria han venido imágenes tristes de aquellos días, como una nube que amenazara un diluvio perverso. Que no ha cesado.

Hace un día horrible, la nube es gris, persistente, total. Febrero. Es curioso, un día así hacía en Kosovo, cuando estuve." Sospit que avui no he d'acabar d'entendre'm amb ell. No es banya molt però per ell avui és un dia horrible i gris.

És una independència necessària, perquè respon al context enrevessat balcànic, que inclou la falta de garanties democràtiques per als albanokosovars dins de Sèrbia, però també és veritat que no és una independència que s'ajusti als processos d'emancipació nacional clàssics. I no ho és per raons històriques, polítiques i també culturals i ètniques. Quan els serbis asseguren que Kosovo és part de la seva història, tenen raó, perquè al capdavall hi són presents des de fa segles i la mitologia sèrbia ha abonat aquesta tesi fins a considerar Kosovo el bressol de la nació Sèrbia. Es l'opinió del professor Agustí Colomines.

A partir d'avui n'hi ha que diran que ja està, que el mapa ja és refet i que ningú més no serà independent. Però no hi ha cap analista seriós que no sàpiga que encara manquen independències per a activar en Europa abans que l'estabilitat del continent no siga completa i indiscutible. Escòcia, les illes Fer-Òer, el País Basc, Flandes, Valònia o nosaltres mateixos som realitats que es dibuixaran amb normalitat en el nou mapa europeu, si volem. Perquè els anys setanta reclamar una modificació de fronteres era anar contra el món, però avui és obstaculitzar la voluntat popular allò que va contra el món. Aquesta és la raó per la qual Espanya es va quedar ahir sola, amb Sèrbia, provant d'aturar el rellotge de la història. Es el comentari de Vicent Partal.

Mentrestant me pos l'autèntic vestit que me pertoca. L'ignorant. Faig autocrítica i assumesc que la història ens va passant just per davant i no tenim capacitat de reaccionar. Malament aprenguèrem la història i ara no la digerim a temps. Vivim sense criteri, amb comptades excepcions. M'agradaria disposar de més temps per seguir a la recerca de les excepcions.

Pinyols d'aubercoc. Un títol sorprenent per a un llibre sorprenent. L'autor, n'Emili Manzano, té l'honor de presentar un programa de TV (Canal 33) sobre llibres, i n'és reincident, ja que en una anterior etapa ja en va dirigir un altre. La meva manca d'atenció a la programació televisiva no m'ha permès la asiduïtat que voldria per seguir aquest programa de llibres, però com que estic a favor d'anar sumant en tot allò del que en patim un dèficit, no som gaire partidari de fer-li excessius retrets sinó tot el contrari. Parl emperò, anit, d'un llibre d'aquest presentador, probablement el seu únic llibre publicat fins ara. Pinyols d'aubercoc l'ha publicat L'Avenç. Es tracta d'un llibre de petit format, de fàcil lectura. Ho dic en el sentit positiu de l'afirmació. Fa mal aturar-se de llegir-lo, però si no et queda més remei, la brevetat dels capítols, t'ho fa fàcil. D'Emili Manzano sabia que era mallorquí, resident a Barcelona, però escoltant el seu programa, no situava el seu català oral dins la part forana de Mallorca, sinó molt més urbà. El llibre és una sorpresa pel seu llenguatge. Es d'un lèxic riquíssim, de poble. El millor és que no hi ha cap dialectalisme que hi sobri. Tot perfectament en el seu punt. A més a més, la història de l'aprenentatge vital del personatge ens duu cap el paisatge de Mallorca i les seves olors. Les pauses del lector seràn per acabar de situar alguna paraula de poc ús, o per acabar de captar tota aquesta olor de terra que se'n desprèn. Una petita maravella.

No m'extendré en gaires detalls perquè crec que de tothom és ben sabuda la llarga història dels xalets/ urbanització Torre Marina de Ses Covetes. Només vull fer palés el meu regirament quan a primera hora del matí he llegit el Diario de Mallorca on s'entrevista un dels compradors, si és que així se li pot anomenar a la seva operació especulativa, l'empresari Sebastià Sagreras, de malnom Peixet.

Pocs dies després, i així mateix al llarg de la campanya electoral de les darreres eleccions municipals, l'actual majoria de govern de Campos ja es va pronunciar, crec que amb claredat i contundència. El missatge que vaig percebre és que estan disposats a posar punt i final a n'aquest desastre urbanístic. Ja hi ha prou sentències. El que s'ha de fer és posar mans a l'obra i gestionar bé qui se n'ha de fer càrrec de les despeses.

No sé com s'ha de fer, però probablement haurem de tornar a la pressió popular i exigir dels diversos governs que ho aclarin d'una vegada. El país, és a dir, el nostre territori, no es pot permetre que aquest conflicte duri més, tot i que l'empresari Peixet afirmi que li doni igual que s'allargui durant vint anys més.

M'agraden les meves celles. No sé si perquè de nin mumare m'ho va fer creure, dient-me que els Ginard les tenim ben fetes. Ella presumia de no haver-les retocat mai. No sé quants d'anys fa d'aquest insòlita conversa familiar, però me va quedar a la memòria i, sovint, des d'una distància imperceptible, jo mirava mumare, intentant assegurar-me que no m'havia mentit. No sé si ara ella podria seguir sense mentir. No ho dubt respecte a les seves, però no podria assegurar el mateix respecte a les meves. Han envellit, com jo mateix. I m'han crescut. I necessiten un retall. Però m'hi neg. Em vull mantenir fidel a la meva expressió, sobre tot ara que s'està posant de moda el canviar-se les celles, sobre tot en el món de la faràndula. Potser és un gest simpàtic, o una bona operació de màrqueting, tot aquest maneig de la campanya del PSOE. Fora de la campanya les preguntes sobre política s'acaramullen i no hi ha resposta.

Per supost jo també voldria que no fós president el sr. Rajoy, però deixau-me amb la meva identitat. Ni faré cap gest de tocar-me les celles durant tota la campanya electoral, tot i que hi tenc certa tendència, no fora que qualcú es pensi que el meu gest és polític.

Maleesc el meu desordre. M'hauria agradat aprofitar l'avinentesa que ens trobam a punt d'entrar al dimecres de cendra i penjar-hi el poema de T.S.Eliot amb aquest títol. Crec que en tenc dues versions i no he aconseguit trobar-ne cap. Ho he intentat també a través de la xarxa i he hagut de desistir després d'un caramull d'entrades infructuoses.

Thomas Stearns Eliot va néixer a St. Louis el 28 de septembre de 1888. En començar la guerra del 14 va anar a viure a Anglaterra, on hi va residir fins a la seva mort, el 4 de gener de 1965. S'havia nacionalitzat britànic l'any 1927. Va treballar com a assessor literari a Faber and Faber. Li atorgaren el Nobel l'any 1948. He llegit a qualque paper que a l'any 1933 es va declarar anglo-catòlic en religió, classicista en literatura i monàrquic en política. Mare de déu, he d'exclamar! ¿Què faig jo aquí homenatjant el poeta que potser és el que ha influït més sobre les seves generacions posteriors? ¿Va influir directament per la seva pròpia poesia o pel seu càrrec d'assessor de Faber? El poeta reconeix que va començar a escriure encara als E.E.U.U, als catorze anys, uns poemes ateus i desesperançats, dels que no en queda cap rastre. L'influència decisiva és la de Baudelaire i Laforgue.

Sam Abrams, a la seva antologia anglesa i nord-americana contemporània, publicada a ed. 62 (1994) afirma: Dir que el curs de la poesia noderna i contemporània hauria estat un altre sense la presència d'Eliot és, en definitiva, dir poc. Des de camps o angles diferents, Eliot va ser un dels mestres constructors de la modernitat literària.

Si Eliot va destacar com a poeta i assessor literari, també com afirma Abrams va contribuir a la formació dels gustos estètics de més d'una generació i va crear un nou model d'intel·lectual professional.

Només un petit tast de la seva prosa de crítica literària:

"Del crític teòric, n'esperem que sàpiga identificar els bons poemes. No sempre és veritat que les persones que saben reconéixer els bons poemes ens puguin dir per què son bóns"

"Ningú no neix o adquireix tot d'una, a l'adolescència o més tard, un gust i un discernament infal·libles. Les persones de poca experiència són les més susceptibles d'engany davant de productes falsos o adulterats. I veiem com una generació rera l'altra de lectors no instruïts s'empassa les falsificacions i adulteracions del moment, i fins i tot les prefereix, ja que són més fàcils d'assimiliar que no el producte autèntic."

"Llegeixo fins molt tard i a l'hivern me'n vaig cap al Sud"

L'enterrament dels morts, de La Terra Eixorca

Llegesc, fragmentàriament, un llibre de Rodriguez Monegal sobre narrativa sudamericana. Los grandes nombres de la literatura latinoamericana son casi sin excepción gentes que han vivido fuera de su patria una época de su vida, desde el Inca Garcilaso hasta casos más cercanos, Octavio Paz y Cortázar. A la literatura catalana tenim Mercè Rodoreda, avui activa a les lectures obligatòries dels instituts i a sèries televisives, ara que es compleix el centenari del seu naixement. M'he avesat a no arrelar enlloc, va dir a una entrevista de Montserrat Roig als principis dels setanta. Mai faig projectes. M'he acostumat a no tenir un demà... Quan més s'escriu, més por es té i més exigent torna una. La por ferma. Per la seva banda Henry Miller va afirmar que si no hagués deixat els E.E.U.U. hauria enfollit i, qui sap, hauria hagut de suicidar-se. Sort de París, en aquest cas, que li va donar l'estabilitat necessària per a la creació literària. Escoltar un altre idioma tots els dies fa que el propi idioma es faci més agut per a un mateix, el fa conscient de certs matissos que mai va sospitar. A més a més, es produeix un lleuger oblit que desperta a cadascú la fam de recuperar certes frasses i expressions. Un es fa més conscient del seu propi idioma. Vargas Llosa és un altre escriptor que ha fet molta de la seva obra literària fora del seu país. No va ser fins el 1958, quan vaig arribar a Europa, Madrid, que vaig decidir que només m'importava escriure. Rimbaud ja havia escrit tota la seva obra abans de fugir, abans dels vint anys. En Bartomeu Fiol ha publicat ara Continuació o represa dels poemets de Montsouris, amb alguns poemes escrits fa més de quaranta anys fruit d'una estada a París: A la vora del Sena, a entrada de fosc, / obro el mapa i miro on em trobo. La síntesi de l'escriptor: saber on es troba i com escriure-ho. Els esmentats ho han fet amb classe.

Diumenge, 3 de febrer. Sant Blai. Aquests darrers anys, tal dia com avui, he anat a l'ermita de Sant Blai de Campos, a peu des de la casa d'uns amics a foravila on berenam i dinam, abans i després de la caminada. Passam un bon dia, sense fervor religiós. Discrepàncies polítiques a banda. Avui fallaré. M'agrada, emperò, l'ermita de Sant Blai. Un dia com avui s'hi congrega molta gent, que hi sol anar amb bicicleta o a peu. Naturalment no hi manca la gent que usa el cotxe. M'agraden els dies de gener i febrer, fum de fred sorgint de la boca, quatre gotes incertes, poc vent, la rosada encara a les bardisses, els ametllers esplèndids, el paisatge gris. Al cap i a la fi el que m'agrada és la varietat climatològica. Fred quan toca i calor a l'estiu. Enguany era el primer any des del canvi de règim polític al consistori de Campos. ¿Què haurà canviat des de l'any passat? El més important no és el canvi en un dia concret, sinó al llarg dels quatre anys de gestió. El 2007 hi va assistir el Bisbe Murgui. No tenc cap notícia sobre l'alineament d'aquest prelat sobre la polèmica episcopal . Supós que hauria tingut més interés si fós un cristià practicant, votant d'esquerres. No compartesc res del que proclamen.

He passat el dematí llegint la premsa i escoltant música, corregint textos d'un llibre de poemes. Unes gotes inexpressives m'han privat d'anar a veure el mar. El Diari de Balears publica un ample reportatge sobre el suport de la gent nacionalista a la coalició electoral UNITAT PER LES ILLES. Ahir vaig tenir una xerrada amb el coordinador, i uns dels artífex, de la coalició, En Biel Huguet, davant el caliu de la xemeneia. M'agrada l'empenta que hi dóna aquest activista polític. Sovint me deman on és la separació entre Entesa i PSM. Mentre parlava amb ell hi cercava la fesomia de son pare, el poeta Damià Huguet. Pols de rajoles a la roba. L'expressió de la fe en la feina pel país i la seva cultura. Al suplement Presència hi ha un article de Guillem Frontera. Parla de la classe política i d'un amic seu, desencisat. Aquest amic meu, servidor l'estim molt i m'agrada veure'l aquests dies, tan distès, tan alleujat. Parla de llibres, d'ametlers, de fires de poble. La plataforma Unitat li ha tret un pes de damunt. Se'l veu feliç. Aquestes eleccions, almenys, no el faran patir. No hi pensa. No en parla. Fa vida normal. Uff!. Me reconforta veure impressa l'opinió de molta gent que respect coincidint amb aquest projecte. No és fàcil, especialment en política, saber sobreviure a les desavinences i deixar de ser rencorós.

Escolt, mentres tant, el darrer disc de Maria del Mar Bonet. TERRA SECRETA. Excel·lent i deliciós. El títol general està tret d'una versió al català de Robert Graves, traduït per la seva filla Lucía. No desmereixen, emperò, la resta de poemes seleccionats per la cantant, mossèn Alcover, Guillem d'Efak, Miquel Angel Riera, Serrat, Ovidi Montllor... Un gran disc, tant per les lletres com per la música.

Tot plegat, un dia tèrbol de Sant Blai, amb un horitzó com a mínim diferent.

Aquest horabaixa he anat a l'acte d'homenatge que l'Obra Cultural Balear i l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana han retut a l'intel·lectual Josep Maria Llompart, avui que es complien quinze anys de la seva mort.  A l'acte, correcte, hi ha hagut representació de l'Ajuntament de Palma i del Consell de Mallorca. No gosaria a dir si èrem molts o pocs. Pocs, si tenim en compte la vàlua humana, civíca i literària de l'homenatjat. Molts, si tenim en compte el país on vivim. L'horari, francament dolent, les sis-i-mitja del capvespre.

 

Dos mesos abans de morir, l'AELC, que ell havia presidit uns anys abans, li retia un homenatge al Teatre Principal, concretament el 28 de novembre de 1992 on vaig tenir la satisfacció de poder participar-hi a la lectura de poemes. En aquell cas no vaig optar per escriure uns versos d'homenatge, sinó que vaig fer un poema obviant la fraseologia dels elogis, excepte en el títol. Avui, amb la voluntat de retre-li un renovat homenatge, me permet transcriure'l:

 

Poema en prosa per a un home,
amb qui no podré fer mai cabal

 

La nit. L'atmosfera del silenci. Un caliu difícil. Hores de begudes seques i tassons enconfitats. Suren les llàgrimes de jazz, com la claror que sorgeix d'un ganivet capaç d'enlluernar la lluna i esquerdar un mirall. L'atzar, mentre, actua com un simulacre d'hàbits quan, indecís, acabes d'estotjar el desig a una carpeta de cartró amb elàstics molt usats. La poesia no és, al cap i a la fi, més que l'essència de la darrera claror del crepuscle: un murmuri de gestos, una mentida.

Cerques, àvid, la paraula. La manllevaries als adagis i, potser després d'unes vetllades, allargaries la mà cap al precipici, deixant-te endur per aquesta música que escarneix un saxo i no escatima la remor de les parpelles i els ventres, aquesta urgència de detalls, alenades, carícies que tasten un desert d'anques o uns pòmuls tebis. La nit és dibuixar el ventre al paper de seda i calcar la voluptuositat. La nit és el gest d'una pell exigent quan l'atzar, perdut a un núvol de cel difícil, és capaç de mentir.

 

A vegades tenc la sensació que m'agradaria llegir Sandor Marai assegut a una d'aquelles butaques grosses, pesants, amb orellanes. M'agradaria tenir un foc de llenya davant, una petita manta als genolls i un brandy amb copa grossa a una tauleta del costat. Llegir còmodament i no tenir por de llegir un autor profund. Tenc aquesta mateixa sensació quan llegesc Stefan Zweig. Una música de fons, audible quasibé només a les pauses. Potser Chopin. Tu, que ho saps tot, i que em parles des de l'altra riba, deus saber també quina enorme força té la música! Es més forta que els besos, les paraules, i les carícies. Allò que una persona ja no és capaç de dir ni amb el cos ni amb l'esperit ho pot expressar amb la música. Ho diu un personatge de la novel·la La germana, publicada a Empúries. Si he parlat de pauses en la lectura no és perquè les faci per mor d'un cansament de lectura. M'atur de llegir i acluc els ulls. Intent filmar a la meva imaginació tot el món que recrea l'autor. La prosa de Marai és excepcional. He perdut el compte dels llibres que ja duc llegits d'aquests autors. Serà que tenc mala memòria, com el mateix escriptor hongarés que ja per aquest motiu va començar a escriure la seva autobiografia als trenta-i-pocs anys. Ell, com fan molts de poetes que escriuen i reescriuen sempre un únic llibre de poemes, ha escrit també una única novel·la. Li va canviant només els títols i els noms dels personatges. Una gran novel·la excepcional sobre l'Europa d'entreguerres.

Me conect al bloc mentre escolt música llatina versionant jazz, o qui sap si l'hauria d'anomenar latin jazz, allunyant-me dels serials televisius. Repàs el que han escrit els altres i me fa ganes de retirar-me del món dels blocaires. No sé si jo som un d'ells, però facem autocrítica. Sortim a la palestra, treient pit, sovint darrere un pseudònim, i sense mirament hi amollam les nostres vísceres literàries, o millor dit, polítiques. El tema polític esgarrifa. i no parl de la pluralitat. Benvinguda sigui. Parl del nostre pobre nivell intelectual a l'hora de defensar les nostres idees i, sobre tot, a l'hora de criticar la dels altres. ¿Hem de renunciar, idò, a treure'ns públicament la vergonya i no dir el que pensam en veu alta?¿No és legítim aprofitar l'avinentesa i explicar al món, o com a mínim al nostre entorn, quin és el nostre dia a dia i quines són les nostres obsessions? Potser sí que tot és legítim i possible, però mantenc els meus dubtes. Recentment, i no crec que fos a cap bloc sino a un article de diari, l'escriptor Melcior Comes comentava la falta d'autocrítica de molts autors a l'hora de presentar-se a un premi literari. Efectivament dins la llarga llista de llibres que opten a un premi literari sempre n'hi ha alguns que destaquen i que ben probablement podrien guanyar, tot depenent de l'atzar en forma de jurat. Al mateix temps hi ha una llarga caterva d'obres mediocres, i unes quantes d'impresentables. ¿No estan en el seu dret? Naturalment que sí, fins i tot amb més motiu que molts dels blocaires que sorgim adesiara, perquè els aspirants a un premi literari són mers aspirants a la glòria efímera, mentre que els escrivents de bloc sorgeixen -sorgim, perdò- a la llum pública sense cap sedàs. A poc a poc un va construint el seu propi garbell i l'aplica a la lectura dels blocs. A poc a poc discernim allò que interessa d'allò que és superflu i que només serveix per fer-te perdre el temps. La curiositat dels blocaires emperò ens juga males passades perquè sovint ens fa obrir pàgines que sabem que tanmateix ens en penedirem. M'enrabii llavonses perquè enlloc d'aquests esputs literaris hauria de llegir obres i autors de qualitat que romanen al prestatge i que, de ben segur, ens han de portar el plaer de la bona literatura, com Coetzee, Marai, Auster, Gracq, Auster, Forcano... per posar només els exemples reals que tenc a la meva taula. Sort, emperò, que de tant en tant tocam amb un dit el cel i obrim el bloc que esperaves, aquell que enyores quan han passat alguns dies. N'hi ha uns quants però vull destacar el de Climent Picornell. Avui ens ha tornat a demostrar un pic més la seva saviesa literària amb l'article Els homes no duen davantal. No renunciem, doncs, als blocs. Cerquem i triem amb gust.

M'agrada la boira. M'agrada la matinada amb rosada. Rovada, deim a ca meva. Una boira cega, vaig escriure a un poema que romàn inèdit. L'alba entelada. Les boires, deia Sylvia Plath, s'alcen sense esperança, com els sospirs. La veritat és que en l'únic moment que me fa nosa és quan men el cotxe, com ahir vespre. Tot just deixar Palma per anar cap a Sa Ràpita la boira es va fer present, perillosa. Vaig recordar algun viatge per terres d'Extremadura, aglapit per la por, conduint i sentint-me amenaçat per la resta dels altres conductors que m'avançaven perillosament. Tampoc m'agrada veure-la quan he de viatjar en avió, i no només pel seu perill sinó perquè és sinònim de vol endarrerit o cancel·lat. Ahir a la nit tornavem de veure el festival de música i foc que havia organitzat l'Ajuntament de Palma. Un pèl llarg però bó, tot i que li va faltar un colofó més espectacular. La boira ens va acompanyar quasibé al llarg de tot el recorregut. Els ocupants del vehicle en silenci. La música de la ràdio nocturna que en aquestes condicions sembla esser una mica més bona que de dia.

 

Els diaris m'han donat la notícia dels guanyadors dels premis Ciutat de Palma. M'ha alegrat veure guanyador en Miquel Mas i Ferrà, amb qui vaig compartir els primers premis literaris, publicacions i presentacions. He pogut veure una foto nostra al bloc d'en Miquel López de quan èrem joves escriptors. Compartírem aquesta il·lusió i no poques vetllades. Ha anat elaborant una narrativa durant tots aquests anys de molta personalitat, recreant Mallorca. Al premiat de poesia només el conec de llegir-lo. Tot plegat em fa la sensació que es deuen haver premiat llibres de qualitat. Millor així. No hi ha res com la qualitat per vèncer les crítiques i per poder seguir donant continuïtat als premis només en català, minimitzant les polèmiques.

Hi ha un vers de Rosselló-Pòrcel que sempre m'ha acompanyat. I boires entintades de capvespre. Aquest vers pertany al poema A MALLORCA, DURANT LA GUERRA CIVIL. No només per aquesta imatge adient al tema d'avui, les boires, sinó per tot el seu conjunt, bé s'ho paga reproduir-lo.

Verdegen encara aquells camps
i duren aquelles arbredes
i damunt del mateix atzur
es retallen les meves muntanyes.
Allí les pedres invoquen sempre
la pluja difícil, la pluja blava
que ve de tu, cadena clara,
serra, plaer, claror meva!
Sóc avar de la llum que em resta dins els ulls
i que em fa tremolar quan et recordo!
Ara els jardins hi són com músiques
i em torben, em fatiguen com en un tedi lent.
El cor de la tardor ja s'hi marceix,
concertat amb fumeres delicades.
I les herbes es cremen a turons
de cacera, entre somnis de setembre
i boires entintades de capvespre.

Tota la meva vida es lliga a tu,
com en la nit les flames a la fosca.

No som una persona que hagi donat l'esquena a la política, però -ai las!- encara no ha començat la campanya electoral i l'agrura és immensa. Les eleccions generals tenen un component, a més a més, de quelcom inútil. El vot personal es dilueix al cabàs de la derrota, però sempre he fet vot útil. He votat l'opció política que he volgut sense tenir en compte l'aritmètica. I no critic ni poc ni mica els qui tenen aquesta capacitat de votar útil en el sentit invers al meu. Ja m'agradaria poder votar PSOE tranquilament, llegir El País, escoltar Sabina o Serrat, etc. etc... Tot molt bé. També estaria bé poder optar, per internet, a votar el president dels E.E.U.U. Si ells han de ser presents arreu del món, almenys que ens deixin triar el president. Des de la distància l'únic que se pot assegurar és a qui no es pot votar. A Espanya ben igual. Podem saber a qui no votar. Podem saber a qui no volem de president de l'estat. Vet aquí el problema. D'aquí en sorgeix el vot útil. El vot que probablement podries no voler donar. En qualsevol cas crec que estic en condicions d'anunciar el meu vot a la candidatura Unitat per les Illes, tot i la constant amenaça del retorn de la dreta, que tanmateix mai acaba d'anar-se'n del tot. Es clar que el perill es troba dins el mateix maremagnum de la candidatura. Els excessos verbals i, sobretot, l'ànsia de protagonisme de qualque polític, ben fàcilment poder tudar l'esforç per tirar en davant aquesta candidatura.

No sé si hi deu haver nit pitjor per les revetlles que una com la d'avui amb aquest vent cruel. El mes de gener ens té acostumat a les seves calmes, amb la mar plana i un fred agradable. Tot semblava, fa uns dies, que aquesta encalmada s'avançava però dies com avui ens han retornat a una realitat dura: fa un temps ingrat. Si no fós així, encara que fés més fred, un podria gaudir de la torrada a mitja nit en el cas de tenir coratge per assumir la festa.

Sant Antoni, Sant Honorat, Sant Sebastià... Anit els futbolers hi afegim un sant nou al santoral, Sant Miquel Àngel Moyà, el porter de futbol del Mallorca que ha salvat l'equip de quedar el·liminat a la Copa del Rei pel Madrid. Diràn les cròniques que el Madrid mereixia guanyar, però el que és cert és que qui ha guanyat ha estat el Mallorca i ho ha fet de la mateixa manera que acostuma a fer-ho el Madrid, amb l'aportació del porter i aprofitant alguna ocasió. En qualsevol cas sempre es bó guanyar el Madrid.

Llegesc fragments d'alguns autors a l'atzar, fragments breus, versos triats sense mirament, una mica obstinat en no anar a dormir encara que comenci a ser hora. Així és com visc: llegesc un llibre, escolte un poc de música, em passege pels carrers d'aquest poble ja massa gran abocat a ser una petita i avorrida ciutat. Mandrege, mire el cel, temptege l'oratge, parle amb algun amic sobre aquest antic ofici d'embastar paraules, pense, camine, no faig res. D'altres vegades, malde per escriure: un vers rebel, l'esborrany...Això és tot. Si algú creu que estic sol és que no ha entés res. Són fragments de Ramon Guillem, el culpable que encara no pugui anar a dormir. O, com diu José Carlos Llop:

         Es invierno en nuestra casa:

              una lámina de hielo en tus ojos,

a punto de quebrarse.

 mon seul désir. Aquest és el títol del darrer llibre d'Angel Terrón, publicat a La Sínia del Tall. Segons la nota de l'editorial, a la contracoberta, el títol prové d'una sèrie de tapissos amb intenció alquimista que es poden veure al Museu de l'Edat Mitjana a la Posada de Cluny a París. ¿ Per què aquest títol? La majoria dels títols que el poeta ha posat als seus llibres tenen molt a veure amb la seva tasca professional: Iniciació a la química, Llibre del Mercuri, Ternari... però aquest no n'és el cas. Me qued amb la curiositat d'aquesta metàfora com a títol, conscient que l'autor en sap prou bé el motiu, fins que arrib al poema 29, datat el juny de 2006, amb el títol TOT RECORDANT EL TAPIS "À MON SEUL DÉSIR".

Passem al llibre en concret i vegem algunes de les seves curiositats: 31 poemes irregulars en el sentit de la forma: poemes datats com un dietari, proses i versos, alternància bilíngüe amb l'anglés encara que en aquest cas traduïts al català per l'autor, poemes extensos devora uns altres de brevíssims, fins i tot d'un únic versicle, homenatges a la literatura i a la ciència. Tal vegada per En Terrón no hi ha diferència entre ambdues, o com a mínim ell les viu amb la mateixa passió i crec que amb menys dubtes dels qui ell mateix planteja al llibre. Tots recordam el Pessoa de la seva AUTOPSICOGRAFIA, O poeta é um fingidor. N'Àngel Terrón al seu poema TÈCNIQUES D'ESTUDI no queda enrera. El ciéntífic és un fingidor. La sinèrgia d'un poeta científic.

El fet d'escriure un llibre de poemes amb clares referències a la data d'escriptura és un indici que ens trobam davant un dietari poètic, en aquest cas des de maig de 2003 fins a setembre de 2006, quasibé tres anys de reflexió literàrio-científica. Tot plegat una recerca: Emperò a la vida humana res no es repeteix, ja que nosaltres no som mai els mateixos, envellim i no podem renovellar els somnis, quasi no podem tenir somnis perquè no dormim.Vivim desvetllats esperant que el passat es faci present, i aquest sempre camina pels goigs del futur. L'autor reflexiona entorn als anys d'infància. De la mà de Rilke ens recorda que El destí no és res més que el dens pes de la infància. Terrón recorda els escarabats dels estius, les cadires a la fresca, lluites de pedrades. Però el pas dels anys és inevitable, marcint-nos dins la rutina. Ens pot salvar la poesia? Què és la poesia? Sols una manera de dir la veritat de la vida.

 

L'actual Director General de Cultura, En Pere Joan Martorell, és un autor prolífic i, a més a més, els seus llibres són molt densos. L'any 2007 n'ha publicat dos: Dansa nocturna, de poesia, amb el que va guanyar el passat Ciutat de Palma Joan Alcover i una mica posteriorment Llibre de revelacions, novel·la.

El personatge principal d'aquesta inquietant novel·la és n'Amador, un bell estudiant, inquiet, bohemi, culte que en un procés molt curt de temps s'ha d'enfrontar a les principals coses que li poden passar a un jove: el reconeixement de la seva sexualitat duita fins a les darreres conseqüències, els dubtes sobre els seus pares i en concret sobre la vertadera identitat del pare, el no saber afrontar la seva pròpia paternitat i, sobre tot, la necessitat de venjança... Tot és redueix a una qüestió d'emocions i de sentiments, una necessitat vital d'estar en pau amb mi mateix. No si escatimen situacions difícils i estranyes, i els personatges no te deixen indiferent. Hi ha tot un escenari de sexe i destrucció que contrasta amb el món senzill d'un poble de Mallorca on tothom es coneix.

El llibre comença pel propi final de la història i després vé dividit per diversos apartats generals, entremesclats amb alguns específics dels personatges centrals, Amador i Maria, a través dels seus dietaris o monòlegs. Li he sentit a dir a l'autor que ha intentat llevar-li el tò poètic que hi havia a anteriors obres seves en prosa, però en qualsevol cas es veu clarament que en Martorell és poeta. No crec que això sigui dolent, si això significa que escriu bé, com tampoc és negatiu que se noti molt en aquesta història la formació acadèmica de l'autor, llicenciat en Psicologia.

Aquesta és una novel·la d'aprenentatge. No per l'autor, naturalment ja que disposa de suficient obra publicada, per no tenir dubtes sobre els camins a seguir i amb un excel·lent domini del llenguate, sinó pels personatges que s'enfronten a la vida i res no és com es pensaven que seria.

La mentida com a causa de la destrucció. Es una frase de la novel·la gens gratuïta. Es la revelació del que és realment el llibre.

Ha mort el poeta Angel González, el de Palabra sobre palabra, un llibre que he cercat pels prestatges de la meva llibreria del pis de Palma i que no he trobat. Qui sap on l'he perdut o a qui el vaig deixar sense retorn. M'agrada retornar a llibres llegits vint o trenta anys enrera i comprovar-ne els subratllats. En aquest cas no ho he pogut fer. Record emperò que sempre vaig tenir-ne un bon record d'aquest autor. Eren els anys de llegir Barral, Gil de Biedma, Valverde... Tots els diaris d'aquest cap de setmana n'han anat plens de comentaris i obituaris. Tot ho han fet com a molt oficial, quasibé com si fós el darrer poeta nacional d'Espanya. TVE va emetre ahir a la nit un llarg reportatge que no vaig poder veure sencer però a on es presentava el poeta molt més humà. D'entre els articles llegits aquests dies potser el més diferent ha estat un de Jordi Virallonga a l'AVUI:

 

"Els d'aquí el consideraven un d'ells, fins i tot pel domini de la ironia i la paròdia poètica, tan marca de la casa, tot i que solien recordar que les primeres vegades que el van veure escoltant en un racó, amb bigoti i gavardina, pensaven que era un policia infiltrat.

Juan García Hortelano va editar l'any 1978 una antologia anomenada El grupo poético de los años 50, on reunia deu poetes, nou dels quals celebraven "la amistad a lo largo" sempre que es trobaven, perquè a més els unia el mateix interès de classe traïdora a la classe en què van néixer, el consum d'alcohol més enllà de l'escadussera prudència i un laïcisme radical, raons per les quals poetes barcelonins com Badosa, Corredor Matheos o José Maria Valverde no podien formar part del Rath Pack.

L'últim cop que vaig veure Ángel González cantava boleros en un bar de Madrid. Li vaig preguntar si podia cantar-ne un altre, i ell, amb el whisky al piano i un puro a la mà em va dir: "Jordi, tothom em diu que canti, però ningú no em demana que digui poemes". Mentia com només saben fer-ho els desesperats convençuts que la vida va de debò."

Vet aquí un dels seus poemes més coneguts:

A VECES

Escribir un poema se parece a un orgasmo:
mancha la tinta tanto como el semen,
empreña también más en ocasiones.
Tardes hay, sin embargo,
en las que manoseo las palabras,
muerdo sus senos y sus piernas ágiles,
les levanto las faldas con mis dedos,
las miro desde abajo,
les hago lo de siempre
y, pese a todo, ved:
¡no pasa nada!
Lo expresaba muy bien Cesar Vallejo:
"Lo digo y no me corro".
Pero él disimulaba.

¿ Es possible escriure una novel·la obscena i provocadora amb un alt nivell literari ? Crec que des d'Henry Miller no havia llegit res igual, amb tanta qualitat literària obscena s'entèn. Si he de posar un emperò a la perspectiva comtemporània de la novel·la, aprofitant la frase de la contracoberta, és precissament el tractament d'alguns personatges contemporanis. ¿ Es possible, torn a demanar-me, una novel·la culta, farcida de referències culturals i no només literàries, amb un llenguatge que combina el tractament  més barroer del sexe amb el llenguatge més ric que es pugui trobar entre els narradors catalans d'ara? Parl de Nit de l'anima, de Sebastià Alzamora, publicada a Proa.

 El mite de Faust, la irreverència religiosa i política, la identitat, la recerca d'una manera de viure... l'obsessió per ser escriptor, per ser un dels grans. Diu En Sebastià Alzamora que ell no ha volgut ofendre ni provocar. Jo ho dubt. Els qui facin lectures incompletes o se'n fiin només d'alguns titulars, segur que se sentiran ofesos. La polèmica està assegurada.

També tenim assegurada la continuïtat de la literatura mallorquina. Si ara parlam de Sebastià Alzamora (1972) que compta els seus llibres, tant de poesia com de narrativa com a èxits, també hem de fer esment a altres de la seva generació, com Pere Joan Martorell. Els qui, encara més joves, venen darrera, no quedaran darrera. Hi ha una nova saga nascuda als 80 que està demostrant tenir moltes coses a dir, com Pere Antoni Pons o Melcior Comes, que acaba de guanyar aquesta nit passada el premi Josep Pla i que, no fa gaire, ens va donar una novel·la excepcional, El llibre dels plaers immensos. Uns bons hereus de Villalonga i Porcel. Tots tenen un denominador comú: viure per escriure. I aquesta ambició és molt bona.

Avui, al Diari de Balears, en Damià Pons m'ha fet un gran favor publicant l'article "Elogi del PSM". Per aquest motiu m'atrevesc a manllevar-li el títol per retre-li un petit i discret homenatge des d'aquest humil bloc. Conec en Pons des de 1972 quan qualcú ens va posar en contacte per parlar de literatura. Acabàrem fent un llibre plegats, amb en Lleonard Muntaner i en Guillem Soler. Des de llavonses la meva admiració i el meu respecte ha anat en augment. Plegats dedicàrem moltes hores a la poesia, ja que no només editàrem el volum TEMPTANT L'EQUILIBRI si no que també fèrem els quaderns de poesia DOMINI FOSC, homenatjant amb el títol en Rosselló-Pòrcel. Afortunadament per a la societat mallorquina en Damià Pons no només ha exercit de poeta. La seva tasca com a professor tant a instituts com a la Universitat no ha estat mai discutida. Es un intel·lectual compromés sense concessions a la frivolitat. En política també ha estat sempre així, tant des de la militància com quan ha hagut d'exercir des de la primera línea. Avui ens ha donat una nova lliçó amb aquest contundent article publicat al Diari de Balears.

Vaig començar a llegir el poeta Salvatore Quasimodo l'any 1973, concretament el 13 de juny, almenys així està datat al llibre. No era una edició exclusiva del poeta, sinò que formava part del volum IX d'una col·lecció anomenada "Los premios Nobel de Literatura", publicada per Plaza Janés l'any 1969. Compartien l'extens volum de 1702 pàgines amb paper de missal altres guardonats amb el Nobel: Gerhart Hauptmann, Karl Gjellerup, André Gide, Ivo Andric, John Steinbeck, Saint-Jhon Perse, l'extraordinari poeta nascut a Guadalupe l'any 1887. En algunes époques aquest premi de literatura no ha gaudit de gaire prestigi a certs sectors intel·lectuals, qui sap si per certa prevenció als èxits de venda. No crec que es pugui dubtat de l'encert del jurat precissament els anys 1959 i 1960, quan van ser atorgats a aquests excepcionals escriptors. Sembla que els aspirants de 1959 eren Moravia, Malraux i Ezra Pound. Quasi res.

Al cap d'un any, el setembre de 1974, vaig adquirir, i llegir, el llibre "Poetas italianos del siglo XX", publicat a l'editorial de Librerías Fausto de Buenos Aires, una edició a cura de Horacio Armani, i amb poemes entre d'altres de Marinetti, Saba, Campana ( ara feliçment editat per manera doble a Mallorca a través de Muntaner i de Moll), Cardarelli, Ungaretti, Montale, Penna, Pavese, Pasolini, Sanguinetti i, naturalment, el poeta de Siracusa Salvatore Quasimodo. Del 2006 hi ha una extraordinària versió de Dia rera dia, en català aquesta vegada, de la mà de Ponç Pons a la col·lecció Els Jardins de Samarcanda de l'editorial Eumo de Vic. També me consta una versió a Bromera (València) del llibre El fals i vertader verd. Segur que en trobaríem d'altres. Ara, gràcies al bon saber fer de la gent de edicions del salobre del Port de Pollença arriba la OBRA POETICA de Salvatore Quasimodo, amb traducció de Susana Rafart i Eduard Escofet i amb una introducció de Francesco Ardolino. Serà una molt bona ocasió per rellegir aquest poeta humanista per uns i hermètic per altres, però sempre poèticament trascendent.

Jo pujava aquell turó un matí

amb altres companys trescant

silencis interns. Encara

m'havia d'inventar la vida.

 (Segueix)

Acab de donar per acabada la lectura de la novel·la Firmin, de Sam Savage. No sé si l'hagués llegida mai si no hagués estat perquè es tracta d'un obsequi. Qui va tenir el bon gust de fer-me aquest regal me va dir, "jo no l'he llegida, però fa bona pinta". I tant. Serà un best seller de Seix Barral. Malgrat aquest fet de ser un llibre de bones vendes comercials, no deixeu que els prejudicis vos vencin. Es un llibre excel·lent. Un homenatge a la literatura i a la música. Un llibre, emperò, de perdedors. Els personatge és una rata però la novel·la té molt de real. La plaça Scollay de la ciutat de Boston és on passa tota l'acció. Va ser enderrocada per política municipal de renovació, més o menys com sol passar-nos a tants d'indrets de ca nostra. Podríem dir que és un dels relats més trists que hàgim pogut sentir.

Blai, avui, a moltes fulles grogues d'aquell desembre de mil nou-cents noranta set, juro, damunt la teva calç, que espero la pau únicament de la terra agra. Estic amb tu en aquesta humilitat que no té fi, del guix, la sorra blanca del marbre i la mar, en l'alegria definitiva de la cendra. Me perdonaràs Blai que hagi començat aquesta carta manllevant-te'n una que vares escriure a n'Antoni Tàpies i que es va publicar l'any 60 als Papeles de Son Armadams. Crec que va ser l'any 71 quan et vaig conèixer, humil físicament, sota una pell transparent, a la camilla del carrer de Palma, 74, a Santanyí. De bades vaig cercar les llebres obertes, amb el ventre ple de mata. Res no delatava el pas dels caçadors. Llibres de pintura: Tàpies, Cuixart... i un rellotge que sempre marcava la mateixa hora: ginebra i cinc. Anit també plou quasi en vers darrera aquesta taula on escric, aquesta taula que aquests darrers mesos ha contemplat el meu silenci literari i que avui, a cops de lectures breus, inconnexes en fan venir escriguera. Com que ja no s'usa la ginebra, i ja no hi sou ni tu ni en Damià Huguet ( tenc set de tu i bec ginebra) per fer-ne versos, m'assec a la butaca amb un primmirat tassó amb whisky de malta. He llegit durant una estona Vicente Aleixandre i, de molt de fons, casi com si no compartís la vetllada amb nosaltres, hi havia na Madeleine Peyroux, descalça com un sentiment. Ebrio en la música secreta de tu aliento. Labios de muerte bajo nocturnas aves. Labios larguísimos, membranosos avances de un amor, de una sombra, de una muerte besada. Labios turbios. Espadas como labios. Tu també, Blai, llegires Aleixandre. No sé quin estrany atzar m'ha duit cap a vosaltres dos. Tocava llegir Blai Bonet com a homenatge al teu desè aniversari mortuori i he preferint transgredir l'ordre establert, començant per Sombra del Paraiso. Però com que la transgressió no va gaire amb les meves formes he acabat llegint L'evangeli segons un de tants, i Comèdia... i entre els llibres i papers arrenglerats entorn a la lletra B, he trobat un retrat que li feres al poeta que nasqué als jardins calents de la magnòlia oberta, a Màlaga, on el mar és jardí de les cases, al poeta alt i estés com la fusta. No sé si mai vares anar a Màlaga, però segur que ens ho haguessis fet creure, o a New York o a qualsevol indret d'aquest món que, tanmateix, mai va voler esser el teu. T'he escrit aquesta carta i tanmateix no t'he contat res del que passa per ca nostra. Te'n faries creus. Veig que no em preguntes per què vaig deixar el mal sense explicar. En el nostre silenci hi ha el penediment que sap fins a l'arrel com varen ser creades les cavernes dels nostres pulmons. Bona nit, Blai. Ja ens escriurem una altra volta si aconseguim passar full al calendari que assenyala dia vint-i-tants de ginebra.

Cap de setmana breu, però intens, a Madrid i Toledo. Madrid és una ciutat excepcional si hi viatges sense prejudicis. Es veritat que no he agafat cap taxi ni he sentit cap emissora de ràdio o tv ( Cope, TV Madrid o les altres estatals). Aquests darrers mesos hi ha hagut polèmica a Catalunya i Balears pel tema del transport i les infraestructures. S'ha de reconèixer que a Madrid això funciona, i així i tot, la circulació pels carrers és un caos. Potser he tengut sort, però els trajectes des de l'aeroport a la ciutat, o viceversa, així com entre diferents punts de la ciutat, han estat impecables. Un punt i a part, en positiu, és el tren des de Madrid a Toledo, ràpid, net i silenciós, amb una tarifa en consonància a les prestacions esmentades.Trenta minuts dura el trajecte. No fa gaires setmanes vaig visitar Lisboa ( revisitar, com escrivia a un anterior post) on es fa palesa la importància de tenir un transport públic eficient i que, en el cas d'aquesta ciutat, encara li dóna un valor afegit per la seva tradició i encant. A Catalunya i a Balears encara li haurem de donar una mica de temps per a fer una valoració.

Es la primera vegada que vaig a Madrid per raons personals i no professionals, si exceptuam un viatge d'allò que s'anomena d'estudis fa quasibé quaranta anys. Des de l'any 1976 fins a mitjan dècada dels noranta, visitava anualment aquesta ciutat assistint a cursos de formació de l'empresa on treballava. Record amb certa nostàlgia aquells anys de restaurants de menú, quan a Mallorca encara no s'usaven, o aquelles llargues caminades dels horabaixes recorrent tota la ciutat. De nit, la cerveseria alemana de la Plaza de Santa Ana, o el Central a la Plaza del Angel, amb les seves sessions de jazz que, pels cartells que vaig veure, encara mantenen. Després he seguit anant a Madrid per raons de feina però sense arribar casi mai a la ciutat, sinó que des de l'aeroport m'he dirigit a llocs de reunions a la perifèria, especialment al Parque Empresarial de la Moraleja a Alcobendas. Taxistes? Es clar que sí. Sense excepció tots escolten la COPE, però no m'he topat mai amb cap que m'hagi fet baixar del taxi per sentir-me parlar en català pel mòbil.

Aquesta opció que vaig prendre per visitar ara Madrid des d'una òptica diferent a les anteriors, sense els horaris establerts per les meves reunions professionals, sinó com a turista, no m'ha decebut. La veritat és que la fesomia de Madrid, tot i les obres de l'equip d'En Gallardón, no ha canviat sustancialment en aquests quaranta anys, almenys no tant com a altres indrets.

Toledo té l'avantatge, si hi vas amb tren, del propi viatge com ja he comentat per la seva comoditat, però també l'arribada a la seva estació de principis de segle, on ja es fa palès que la cultura d'aquesta ciutat no parla un únic llenguatge. Toledo és una ciutat que mostra arreu les seves influències, tant cristianes, musulmanes o jueves. Per cert, al centre d'interpretació del judaïsme, hi ha un cartell que anuncia que s'hi parla català, devora altres llengües europees. No sé quina cara hi posen els espanyols quan passan per davant aquest centre. A mi, tot i no entrar-hi, em va fer sentir bé. Tal vegada me va ajudar a una millor valoració d'aquesta ciutat històrica que avui s'ha convertit en un lloc de pelegrinatge turístic, especialment espanyol. M'ha donat la impressió que la figura del Greco ja no és la base d'aquesta ciutat, tal com m'havia donat la impressió durant aquell primer viatge d'adolescent, al viatge d'estudis d'aquells anys seixanta. La veritat és que qui ha canviat més de llavonses, tant d'aquell Madrid de la calle Arenal o de la Plaza Mayor, o del Toledo de espases i Greco, he estat jo mateix. Que la vida va de debó un ho aprèn massa tard, com diria el poeta Gil de Biedma.

Feia molt de temps que no tenia notícia de Juan Gelman, el recent guanyador del premi Cervantes ,aquest poeta argentí de 77 anys i ulls llagrimosos que me recorda una mica en Joan Fuster amb el seu posat. M'han agradat especialment les seves primeres declaracions:

"vivo para escribir poesia"

"más que una vocación es un vicio"

Crec que, per altres declaracions que li he llegit, que no sempre s'ha sentit còmode amb l'etiqueta de poeta polititzat. En alguna ocasió ha afirmat que s'equivoquen els qui parlen de la seva poesia com a política, perquè els poetes viuen la realitat les 24 hores del dia i no tot ens desperta la necessitat d'escriure. Afirma que, com a ciutadà, sent responsabilitats, compromisos que no necessàriament han de trobar-se a la poesia. Crec que això és un bon senyal. Malament d'aquells poetes que només tenen la política com a art literària. Una cosa és la política i l'altra la literatura. Tanmateix ell no se'n desfarà mai d'aquesta etiqueta. Potser no li va quedar més remei. La dictadura argentina el va obligar a alçar la veu política.

Fa uns dies vaig penjar en aquest blog uns comentaris sobre Lisboa. Per aquells que no coneixen l'obra de Juan Gelman he triat com a mostra de la seva poesia uns versos inspirats en aquesta ciutat

Añoro la ternura

inexplicable de las calles de Lisboa

y el sol, ese sol, y el Tajo o río

que habla con la ciudad.

El mundo está nublado menos allí,

donde se adensa la tristeza del mundo.

Juan Gelman, a més a més, exergeix de blocaire, tot i que això no és cap garantia, ni de bona escriptura ni d'honestedat política.

Je ne respecte pas l'homme; cependant, je l'envie.

He llegit pocs poemes de Michel Houellebecq i no m'han dit gaire cosa, però entre ells m'he trobat amb aquesta joia. A mi m'agraden molt els versos que poden viure sols, per ells mateixos, independents del seu poema o del seu llibre. Aquest n'és un cas. En aquest mateix poema hi ha un altre pensament d'interés quan el poeta es planteja que hi deu haver una altra manera de viure, qualque cosa que no se troba en els llibres. Es curiós: un no gaire bon poema amb dos pensaments de molt d'interés. La vida de l'escriptor al marge de la literatura. L'enveja cap al proïsme encara que no el respectem. Potser s'ho pagarà llegir les seves novel·les, diuen que provocadores. No respectar l'home i envejar-lo.

Recentment s'han publicat alguns articles sobre l'escultor Miquel Morell. Va encetar el tema en Tomeu Fiol i s'hi han afegit escrits de Biel Florit, Pep Rosselló i López Crespí. Parlen de la soledat de l'artista a una residència d'Albacete, lluny de la seva terra. Me l'imagin arrufat, acariciant-se permanentment la seva barba blanca, amb els ulls entristits, però no me puc imaginar el paisatge que es veu des de la seva finestra. En Fiol reivindica una residència per aquells artistes ja majors que han quedat sols. Potser tendrien estímuls per seguir treballant artísticament. Vaig conéixer en Morell fa més de trenta anys. Podria haver-se semblat a alguna de les seves escultures. Podria haver fet un autoretrat permanent. En aquell temps no es perdia cap acte cultural. Arribava lentament a la sala de conferències, o a la galeria d'art, amb boina a l'hivern. El vaig tractar molt a una tertúlia que fèiem a can Rafel Jaume. Ells dos m'acostaren a la pintura mallorquina: Rivera Bagur, Brunet, Fraver, Mercant... i no hi podré fer mai cabal. En un país que no s'ha distingit massa per aprofundir en l'art, sinó que les classes dirigents i els qui podien comprar art més aviat estimulaven la mediocritat, aquesta casta de gent va fer un esforç generós per salvar la dignitat artística a Mallorca.

Nao: nao quero nada

Ja disse que nao quero nada.

Nao me venham com conclusoes!

A única conclusao é morrer.

Aquests versos de Fernando Pessoa, o d'Alvaro de Campos si tant voleu, es poden llegir a la tomba del poeta al claustre del Mosteiro dos Jerónimos situat a Belém ( Lisboa). No fa gaire he passat uns dies en aquesta ciutat, revisitant-la si se'm permet usar la paraula que dóna títol precisament al poema esmentat ( Lisbon revisited ) i qui sap si hi ha una certa influència del poeta per fer-me sentir molt a gust a Portugal. Pessoa també es present a la ciutat com a personatge a la terrassa de la cafeteria A Brasileira, a la rua Garrett on hi ha l'escriptor en una escultura de bronze, a una taula. Aquí els turistes ens hi feim fotos, més que a la tomba on, curiosament, passa més desapercebut. Els qui hem llegit Pessoa, emperò, se'ns fa més avinent també a altres llocs de Lisboa, especialment pels cafés de La Baixa o a les voltes de la praça do Comércio. Aquest Pessoa que intueixes als carrers del Chiado és més el del personatge Bernardo Soares del Llibre del desfici que el dels poemes, la Lisboa dels personatges que no esperen res perquè és perfectament inútil esperar. Diu, també: "sóc els voltants d'una ciutat que no existeix. No sóc ningú, ningú. No sé sentir, no sé pensar, no sé estimar. Sóc una figura de novel·la per escriure". La Lisboa té vistes al riu Tejo, ancestral i mut. Diuen que Pessoa es va enyorar de la seva ciutat durant els anys que va viure a Durban. De fet quan retorna al seu país mai més en surt, dedicant-se només a les traduccions de cartes comercials i a crear ficcions i personatges, ebri i entotsolat. "¿ Viatjar? Per viatjar n'hi ha prou en existir. Vaig de dia a dia, com d'estació a estació, en el tren del meu cos, o del meu destí, guaitant als carrers i les places, als gestos i els rostres, sempre iguals i sempre diferents com, al final, ho són tots els paisatges." En fi: Lisboa per visitar reiteradament i Pessoa per rellegir contínuament. I, al final, la única conclusió possible, morir.

Sembla mentida que, amb la poca incidència que té el dietarisme en la literatura mallorquina, els blocs comencin a tenir ja difusió. Em complau incorporar-m'hi i ja me n'he duit la primera sorpresa, perquè només per inscriure'm ja he rebut correspondència de l'amic Pep Rosselló. El 20 de novembre és una data important i, només de pensar-hi en els anys que ja han passat de la mort del dictador, un no pot deixar de fer-se preguntes sense resposta. Potser ara no és hora de demanar-se si hem estat a l'alçada que ens correspon a cada un de nosaltres. La resposta podria ser cruel.

Si pots llegir aquest missatge és perquè el procés de registre s'ha realitzat correctament. Rep una cordial benvinguda!

Campos (1953) Llibres publicats: Es massa difícil (Temptant l'equilibri, 1973) Sempre trobaré algún dolor (1973) Baf de llavis (1976) Carasses (1997) La set del viatger (2001) Sal de Migjorn (2002) Manual d'ànsia (2005) Quadern de manobre (2007)

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Enllaços
• Bloc de BalearWeb

«	Maig 2008					»
Dl	Dm	Dc	Dj	Dv	Ds	Dg
			1	2	3	4
5	6	7	8	9	10	11
12	13	14	15	16	17	18
19	20	21	22	23	24	25
26	27	28	29	30	31

• Llibres, tv... i Vidal Ferrando
• Campos, VPO
• Manel-Claudi Santos, arquitecte d'absències
• Lliçons d'Epictec
• després de les eleccions
• El Teatre Principal ( Intimitat )
• e.e.cummings ( El Gall Editor )
• Joan Margarit a Sa Nostra ( Palma )
• Palau i Fabre, In Memoriam
• KOSOVO
• Pinyols d'aubercoc, d'Emili Manzano
• Ses Covetes
• Les meves celles
• Dimecres de cendra, i Eliot
• Escriptors i arrelament
• El dia de Sant Blai i la terra secreta
• Josep Maria Llompart
• Sándor Marai
• les excepcions al món dels blocs ( parl de Climent Picornell )
• Boires entintades de capvespre,
• Eleccions generals
• revetlles, futbol, poesia...
• Àngel Terrón ( à mon seul désir)
• Llibre de les revelacions, de Pere Joan Martorell
• Angel González
• Nit de l'ànima, de Sebastià Alzamora
• Elogi de Damià Pons
• Salvatore Quasimodo
• Les rates
• Carta a Blai Bonet
• Madrid, Toledo
• GELMAN
• No respectar l’home i envejar-lo.
• Miquel Morell
• Lisboa, Pessoa
• Les dèries del bloc
• Enhorabona!

• Literatura [3]
• literatura [16]
• General [12]
• Politica [2]
• politica [5]
• Política [0]

• júlia: Cercant informació sobre un llibre de Marai he entrat al teu...
• joan: me cago en tu puta madre
• Jaume Rosselló Gelabert: A la meva adolescència vaig conèixer dues bones persones amb el...
• Cristina Casas: Mai oblidaré les paraules que en Manel ens va dir el primer dia...
• Cati Bibiloni Castañer: Jo si el vaig conéixer. I ell a mí. Durant dos anys va ser el...
• Gregori Samsó: "Amante y negra como la noche, la muerte espera" [Ricardo...
• Josep J. Rossello: Un poeta pòstum ens ha deixat peprossello | 03 Abril,...
• Josep J. Rosselló: Mira, Joan, des que vaig poder votar per primer cop, a les...
• Josep J. Rosselló: Mira, Joan, des que vaig poder votar per primer cop, a les...
• conxa: M'he sentit molt identificada amb l'autor, jo també fa...

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0
• Atom
• Comentaris recents