joan perelló

D'aquí a pocs minuts el rellotge m'anunciarà el darrer dia de l'any. Hi ha dates especials per fer diferents coses. Els primers dies d'alguns mesos, o d'alguna època, ens duen a un acte de contricció i ens prometem perseverar en allò que tanmateix no hem aconseguit mai, aprendre un caramull d'idiomes, renunciar a una part de la vida per fer més salut, etcètera. Altres dies, emperò, normalment coincidents amb un final, bé de temporada o bé d'any, com ara, ens duen als excessos. Les darreres hores d'un any conviden a reflexionar sobre el què ha significat aquest any per a cadascú, fins i tot pel nostre país, o el nostre petit redolet. He estat a punt de caure en la temptació, disposant-me a la reflexió. Sort emperò de la lectura d'un text que m'ha tornat a la realitat. De vegades, tinc la impressió que la brúixola del meu geògraf s'ha tornat boja i que, tot pensant que avançàvem vers el sud, en realitat segurament hem estat fent voltes sobre nosaltres mateixos...( Dino Buzzati ). El 2009 potser és això, una volta sobre nosaltres mateixos, sense avançar gaire. Una opció: no escriure inútilment el resum de l'any. Millor, guaitar cap al carrer entotsolat, Chopin potser, Buzzati sota la làmpara i a un racó, una beguda ja que tanmateix encara ens trobam a una data de finals i no de començament. La penitència, per més endavant. L'esperança, sí, però sense massa fe tampoc.

L'home que seu al banc de l'andana, sota un capell envellit per la mà dura dels calendaris, i sota també del rellotge de l'estació que marca la fugida en punt, anys enrera escrivia sense conéixer el desenllaç del que escrivia. Ho havia après d'Octavio Paz i, llegint Cortázar, sabia que els homes somien i que el somni també forma part de la literatura, o com li havia ensenyat Henry Miller, el llibre és l'home. Somriu davant aquest rampell que feia tants anys que no sentia. La literatura, es va dir, rumiant el que posaria ara a una pàgina en blanc si tingués una olivetti a mà, com si parlàs d'una cosa llunyana en el temps. La literatura, es repetia. Finalment, amb un gest de fàstic, o potser d'impotència, va posar la mà a la bossa. Fa pegar una glopada llarga i es va deixar endur per la somnolència. Potser, ulls clucs, solitari i vençut, volia meditar. L'any setanta-u havia escrit una pàgina amb l'olivetti i va somiar que seria escriptor. També va decidir anar a l'estació per fugir cap a la vida. La literatura, la vida, torna a pensar. Tot plegat com una glopada de vi que no assacia.

Un Nadal feliç. Hi ha polítics que surten de la presó, o dels jutjats, amb un fort sentiment d'amistat al cor. Nadal serveix per a que els amics t'avalin la compensació de la justícia. Pagues i evites la presó. La veritat és que passar un Nadal de fred i aigua a una cel·la no ha de ser gaire gratificant. Millor al carrer, posant bona cara als periodistes i agraint l'esforç econòmic dels companys de partit. Fins i tot els adversaris polítics consideren un gest d'honor dimitir, mal avesats com estam, obviant la crítica a una nefasta gestió política carregada de corrupció. Ai Nadal! Fins i tot jo m'emocion escoltant nadales, amb el nas aferrat als vidres contemplant la pluja. Serà que s'ha m'ha encomanat la por del pas del temps. Si arribàs a vell faria com Enrique Miret Magdalena que, segons llegesc, va dir que "No sé si Déu és poesia en la qual es creu". No com ara que no puc creure en res. Ho he llegit gràcies a Internet. casi gratis, on també he pogut seguir l'article de Sebastià Alzamora sobre la nit de Nadal i La Sibi·la, amb el seu anunci del judici final. Seguesc també el blog de Juan Cruz, a El País, que avui tracta d'un tema precissament d'internet, sobre una condemna judicial a uns periodistes de la Ser. I també trob una frase de Josep Pla, contundent, a un article de Joan Ollé: "Jo fumo per buscar adjectius". Si pogués tornaria a fumar, només per poder trobar adjectius adients. Gràcies a Internet, casi gratis, he passat un matí de música excepcional: Albinoni, Debussy amb versions de poemes de Baudelaire amb la veu de Barbara Hendricks, Ovidi Montllor i Toti Soler. A internet també hi podeu trobar l'article de Guillem Frontera "Per la refundació d'Unió Mallorquina". M'hauria agradat poder signar-ho jo, però no hi insistesc, no fos cosa que li fes malbé a la prosa del mestre Frontera. Ja ho sabeu, els millors articles també són a casa nostra, com alguns aliments i alguns vins. Bon Nadal i salut per a tothom!

Tots passen per davant d'ell amb bosses i maletes, un bitllet a la butxaca, la suor al coll. Els mocadors són per a torcar-se la suor, mocar-se, mostrar el malestar a un espectacle esportiu, mostrar l'aprovació a un espectacle taurí, plorar, dur-ne al butxacó de l'americana i, essencialment, per acomiadar-se a les estacions de tren. Quina meravella aquells films amb estacions plenes de fum que quasibé omplien la sala de projecció! I ara? Ell ja es fa poques preguntes i espera manco respostes. Ja no hi ha comiats. No hi ha belles al·lotes que corren per l'andana travelant amb els tacons alts i una bossa per capells, ni soldats, ni espies. Abans tenia la necessitat urgent de saber quina seria la propera estació. Ara ja no sap per què va cada dia a l'estació. Abans hi anava per fugir. Després per retrobar-se. Llavors per no perdre's. Ara ja no ho sap. De nit somia rails. De dia els mira. Les ginyes del desencís. Fragments de la vida a la deriva. Un gargall malalt al mocador.

La vella, cada dia, en arribar a l'estació, cerca el seu banc per asseure's. Duu un vell mocador pel cap que se'l treu de damunt i se'l deixa al voltant del coll. Sembla que no li doni gaire importància al prominent goll que li sobresurt perquè no té gaire cura per a que no se li noti. De fet, abans duia el mocador pel cap amb el coll gairebé descobert. Del carretó treu una bossa de plàstic, arruada, de propaganda de qualque supermercat. Una a una es menja una llepolia. Tot s'aferra. Ella mateixa sembla aferrada al banc. Ni sua. Duu la mateixa roba tant a l'estiu com a l'hivern. Duu un dit de safarrí, que se li pot veure a la pell de les cames primes, un dit per damunt dels calcetins arregussats. Les seves ungles de dol, brutes com el silenci, graten la pell de les golosies, com qui escata la fam. Ni els ocellets que han entrat a l'estació gosen apropar-se. Hi ha un tuf de soledat a la pell com qui traça una frontera. No se sap ben bé si hi ha un somriure entristit a la seva mirada o és el gest del desencís. L'oliosa bossa queda damunt el banc i ella, lenta com el cansament, cerca a les papereres l'aliment de l'atzar.

Plou, talment un fado. Dubta a l'hora d'asseure's a un banc. Finalment tria aquell que té un diari abandonat. Importa poc la data. Avui, ahir, fa una setmana. Els solitaris de les estacions absurdes no viuen pendents del calendari. Desplega el diari i observa els cercles en que qualcú ha fet una senya a les pàgines d'oportunitats. A un raconet de la pàgina en falta un tros. Segur que li ha donat més importància que a la resta d'anuncis i se l'ha ficat a la butxaca. Es el que passa amb els periòdics abandonats. Tots tenen els passatemps mig solucionats i les pàgines d'anuncis arrancades. El periòdic torna vell just en tenir-lo a les mans. Abans s'hi embolicaven els berenars, o a les botigues en tenien trossos penjant d'un clau, igual que als excusats. Vessar tinta, potser inútilment. Els periodistes cerquen els titulars per a les notícies i la gent llegeix les lletres grosses. Els qui malviuen a les estacions absurdes agafen el diari de manllevat, per pur atzar, perquè qualcú ja cansat d'una lectura poc productiva el llença o el deixa al banc dels desocupats. ¿Per què els diumenges hi ha més passatgers amb diaris sota els braços? Duen suplements i ofertes, fins i tot cupons per anar a un supermercat. Quan això succeeix no en queda ni un d'abandonat. Els captaires de la soledat ensumen els cupons. A les estacions absurdes també es llegeixen les notícies sense treure'ns res en clar. Qui sap si no s'ho paga entendre-ho. Passa les fulles amb un gest lent de posar saliva al dit. Potser avui és un dia apte per treure estadístiques a les pàgines d'obituaris. Separa les esqueles per sexes, després per edats. Treu mentalment l'estadística i se demana si tots deuen haver mort havent rebut els sants sacraments i la bendició apostòlica. Ni ell mateix se n'adona, però somriu una mica despectivament, potser amb menyspreu. Sap que a ell ningú li publicarà una esquela. La mitjana d'avui és de 72 anys, amb un seixanta-dos per cent d'homes. Pensa que ell no servirà ni per fer estadístiques.

Passa molts de capvespres a l'estació del tren, qui sap si com un personatge de Pere Calders, aquell a qui ningú no volia dir-li a quina hora passaria el tren, perquè el veien tan carregat de maletes, que els feia pena explicar-li que allí no hi havien hagut mai ni vies ni estació. Mira amb fixació l'andana i dubta. Potser és vera que aquelles línies paral·leles no són les ginyes del tren. De fet la gent, que com ell mateix pateix a l'andana, no duu gens d'equipatge. Manegen només la soledat. Duen l'expressió d'allò que a vegades s'anomena pell de cuiro, aquella pell enfosquida pel dolor qüotidià, unes rues que s'alimenten de fulles de calendari sense temps per girar-ne la pàgina. Mira cap a l'andana i dubta, com deia, perquè s'ha avesat a les cares de la rutina. Observa les presses i la manca de presses. Hi ha gent que frisa i gent impacient per a que s'acabi la jornada, amb el neguit d'unes busques de rellotge que fan difícil d'endevinar si s'han aturat o que ja han donat la volta sencera a la seva impaciència per posar-se la corda al coll. Hi ha gent que no sap si el temps avança. Miren cap a la llunyania d'una distància poc concreta. Somriuen amb el gest tímid dels qui assumeixen avorrir-se cordialment. Donar corda a la rutina. Donar corda al suïcida. La soledat és dubtar a l'hora d'asseure's a un banc d'estació de tren. Es com compartir neguits, si ets negatiu, o compartir la cadència de les anques si ets possitiu. A ningú li agrada compartir el dolor de cada dia, però hi ha gent que ignora que potser es pot compartir alguns fragments del dolor de cada dia. Ell s'empassa el silenci com si fos saliva. El tren no acaba d'arribar.

No crec en mi però no em deixis, diu un vers de Joan Vinyoli. Ho he repetit moltes vegades: en poesia m'agraden els versos contundents, aquells que poden sobreviure al marge d'un poema. Aquest vers de Vinyoli potser no és bell, però cau damunt la pàgina amb l'estridència del dolor. La poesia no sempre ha de ser bella, i fins i tot no convé que sempre sigui autèntica. L'autenticitat en poesia sovint fa perdre genialitat. L'autenticitat és per als dietaris no publicables, íntims. intimistes. La poesia exigeix molt més. Ara bé, quina sort quan damunt el paper en blanc s'entinta una frase que pot reconèixer-se com un vers! Com un gran vers.

Escrivia Joan Vinyoli:

"Un altre hivern i cada cop més àrid:

al fons de l'avinguda, el pomerar

s'ha tornat una taca de silenci

lilós que ja no esquinça cap lladruc,

planura enllà, i es va apagant de pressa.

Adéu, adéu!"

A ca meva, a Sa Ràpita, se'm moren els fassers, víctimes de la globalització, a través d'un intermediari anomenat becut vermell. Els fassers han tornat una taca de silenci. El seu silenci s'escampa arreu. Moren, si així es pot dir, lentament i de pressa. Fa temps que pateixen el mal a les seves entranyes, però sembla com si morissin d'un dia per l'altre. Seria fàcil anomenar culpables, però també seria una mica deshonest per part meva, ja que som un home poc avesat al món dels arbres i en sé poc de palmeres, però no puc avesar-me a veure-les morir arreu de Mallorca i, manco encara, al jardí de ca meva. Els fassers formen part de la meva imatge del camp mallorquí, de les meves passejades per les zones marítimes tant de Palma com de moltes poblacions. Amb humilitat els hi he fet homenatges a qualque llibre, o qui sap si en el fons el que feia era un homenatge als meus, a aquells que han estimat una gota d'essència popular. Així ho vaig escriure al meu llibre "Sal de Migjorn":

"L'alçada dels fassers, altius i serens, anuncia que el destí no s'acaba mai.

En saben molt de la remor de la soledat al camp fosc de les idees. Coneixen, i temen, el valor de la sequera i de la humitat. Baixen sovint al celler per embriagar-se de tedi.

A sota, els ossos dels éssers estimats, cruixen abeurats de terra grisa, a l'infern dels oblits. Aviat no en quedarà vestigi de tot el que he estimat. La sal del temps ho cura tot.

Els fassers són com la poesia. Ho saben tot de l'amor i la mort, però romanen impassibles i austers contemplant la vida.

L'alçada dels fassers, altius i serens, traça el desconcert final de la vida. Es l'observatori d'un paisatge difícil i cruel."

Ho repetesc: Aviat no en quedarà vestigi de tot el que hem estimat. La sal del temps ho cura tot. Mentrestant, a cadacú, se'ns mor un arbre, un fasser, o pitjor encara, se'ns mor la persona que estimam.

Escric amb les millors condicions possibles, la música de Joan Valent, la pluja de Sant Andreu, un whisky a la manera de Joan Fuster, potser The Famous Grouse, una certa depressió per com es fan les coses a llocs que me són molt propers, la lectura de fragments essencials a la literatura catalana, com llegir Vinyoli ara que es celebren homenatges, bevent passat. Ahir me vaig mullar de valent quan anava al bar a veure la victòria del Barça. Avui horabaixa m'ha tornat a agafar una barrumbada a la platja de Can Pere Antoni sense poder posar-me a recer. Si no agafes un refredat una de les millors sensacions és caminar sota la pluja. Es com una dolentia que te retorna a la infància quan no feies cas de les persones majors. Es ara un repte quan surts a caminar i no tems el canvi del temps. Te n'orgulleix saber que quatre gotes no faran canviar la teva rutina de caminador. ¿Quin és el meu personatge literari? No hi ha dubte: el senyor Sommer, de Patrick Suskind, molt ben duit al teatre per Pep Tosar. El senyor Sommer té una cara amaradíssima de pluja i tresca i tresca, fins a sortir dels marges de les pàgines. Estic desanimat i no m'han imputat per res. Tenc molt present la darrera setmana de novembre de 1976, i de 1975 per descomptat, però aquells dies del 76 feia molt bon temps, fins que de cop la pluja i el fred arribaren el 29 de novembre. ¿No és el mateix que està passant ara? No es que desconfii del que se'n diu del canvi climàtic. Es que fa trenta tres anys quan ningú en parlava ja existia. I també hi havia corrupció. I terrorisme. Terrorismes, en plural. Erem joves. El carrer ara ha envellit. Jo, no ho sé. No me mir a la lluna. El més important és que estim el que pens i sent que he d'estimar.

Es una hora punta de l'aeroport i al centre de control d'equipatges no hi ha moment d'aturall. Les maletes provinents dels diversos filtres dels equips d'escànners baixen una rera l'altra sense pausa. Els operaris, avesats al llenguatge de les etiquetes, les situen una a una al remolc o al contenidor del vol corresponent. Les sigles dels aeroports arriben a fer bellumes als ulls dels qui manegen l'evolució de les cintes dels equipatges. Ara mateix predominen les maletes etiquetades amb les lletres FRA, HAM, HAJ, PAD... i adesiara BIO, XRY, AGP. Ara vé una embestida de BCN o una de MAD. Hi ha una cussa, pastor belga, àgil, de poc pes, que es belluga frenètica per damunt les cintes dels equipatges ensumant una a una les maletes. Sembla com si jugàs amb elles, o que oloràs els records del que se'n duen els viatgers que acaben les vacances mallorquines. Cada una d'aquestes maletes duu el seu propi testimoni del que han estat aquests dies a l'illa de la calma com abans se l'anomenava. Roba arruada, camisetes suades, roba interior arregussada dins una bossa qui sap si desprenent les darreres olors d'un amor efímer. De cop la cussa, de nom Fabiola, deixa de trescar amunt i avall i s'atura davant una maleta vulgar, amb qualque crull a la falsa pell. La cussa fa com si tot el que l'envolta no anàs amb ella, però roman quieta, asseguda en el seu propi cos. Si això fós veritat s'encendrien totes les alarmes i els cossos de seguretat prendien les mesures que tenen previstes al seu protocol. L'acció, emperò, forma part de la meva ficció i de l'entrenament de la cussa Fabiola per detectar explossius als equipatges. La trampa que li han parat no duu res gaire comú, sinó amonal. Una dosi suficient per entrenar una cussa. El cuidador de l'animal se n'encarrega de felicitar-la per la feina i per la seva agilitat en diferenciar l'amonal dels perfums de les velles alemanyes. L'entrenament continuarà i a la cussa Fabiola li amagaran un altre explossiu a un equipatge fictici.

A la vida real, sobre tot en el món de la política, no hem avançat gaire detectant terrorisme, mentides o corrupció. Hi ha programes televisius que entretenen el personal fent passar els convidats per un detector de mentides. Hi ha un partit polític d'àmbit estatal, conegut pel seu alt percentatge de corruptes, que proposa un gran pacte per fer front a la corrupció i un codi ètic que han de superar els seus càrrecs públics. Fa oi sentir-los i veure'ls proclamant aquesta proposta per l'honestedat. No sé com s'ho faran per a que els seus candidats convencin. El que sé és que ho faran. Potser tenen una cussa Fabiola, àgil i frenètica, que s'aturarà davant cada un dels innocents càrrecs públics cada vegada que es disposin a prendre una decissió urbanística, per exemple. La cussa està preparada per a no cridar l'atenció en cas d'emergència. Només s'ha de quedar quieta. Els enemics no poden percebre que ha detectat amonal a l'equipatge. Al Parlament de les Illes Balears no sé si se detectarà el frau.

Els qui me coneixen bé saben de la meva condició de xaruc, poc propens als grans espectacles i gens aficionat a l'humor. La culpa no és meva només, sinó de l'èxit de la banalitat i l'horterada que s'ha apoderat del món de l'espectacle i, sobre tot, de la televisió. Tot plegat fa de mi un home que té poc interés en acostar-se al món de l'humor. Ahir a la nit, no per decisió meva, sinó induït per la gent més propera, vaig acostar-me a l'Auditòrium de Palma a veure l'espectacle Snowshow, sense conéixer-ne res del que m'hi trobaria, excepte el fet de saber que l'artista principal havia actuat al Cirque du Soleil, la qual cosa dóna una certa garantia. Damunt l'escenari un clown sense paraules i uns pocs acompanyants, amb el gest mínim per fer-te somriure. Vaig riure una estona, però el més important per mi és que vaig somriure durant tota la funció, i em vaig sentir partícep, una cosa impensable per mi fins ahir, un punt emocionat i tot, com si assistís a un memorable recital poètic. He llegit avui unes declaracions de Slava Polunin, el creador i intèrpret de l'espectacle esmentat, l'home del gest senzill i nostàlgic que alterna la lentitud amb l'explosssió de la festa del paper i d'una tempesta de neu, en que diu que "l'objectiu del clown és el plaer i l'alegria, ser un ximple" o que "l'estat natural del pallasso, mig boig, mig poeta, ha de ser la infància i l'anarquia per convertir-se en un metge d'ànimes". Anit passada el clown Slava me va curar durant una estona l'ànima.

Des de l'hotel, aprofitant l'avinentesa d'uns dies d'octubre de sol, mires arreu on te permet la finestra de l'habitació, vista de la ciutat vella i el port. Devora la sala on serveixen el berenar hi ha una terrassa amb més panoràmica encara. La ruta del dia està traçada, fins a Castelsardo sempre vorera de mar. A prop de Capo Caccia, a mí m'agrada en català, el Cap de la Caça, la mar es pot veure a banda i banda, amb la capital difusa a una i a l'altra, molt aprop, Isola Foradada, per no sentir-se estranys naturalment. Si voleu trobar encara més similituds amb Mallorca és d'obligada visita baixar fins a les Coves de Neptú, però amb la diferència respecte a les mallorquines és que, o bé hi vas amb embarcació per mar i depenent de l'estat d'aquesta. o baixant l'Escala del Cabirol, amb uns 650 escalons de pedra, de costa empinada i que després has de tornar a pujar. La ruta segueix cap a Stintino, passant per les mines d'Argentiera. Llegesc que Stintino/S'isthintinu vol dir passadís estret. L'antic poblet de pescadors es llança directe cap a la indústria turística, i així ja es manifesta als dos ports amb un notable augment de construcció nova. Al nord, l'illa d'Asinara, avui parc nacional, volcànica, té com a característica una somera albina que només conec per fotos. Finalment, arribam a Castelsardo que com clarament indica el nom es tracta d'una vila amb un castell al capcurucull, amb el seu corresponent museu de la llata. La tornada, ja ràpida, via Sàsser, cap a les darreres hores de l'Alguer, i de Sardenya en definitiva. Tot plegat amb la sensació d'haver endevinat el viatge, suficientment com per pensar que aquí sí que potser hi tornaràs en qualque ocasió, potser per seguir la ruta del nord cap a Santa Teresa i l'illa Magdalena, per anar baixant per la Costa Maragda qui sap si fins a Orosei i Arbatax, o cercar l'interior i les muntanyes amb més intensitat que aquesta vegada. Un repte, tot si la política italiana ho permet. La voràgine constructora hi pot fer molt de mal i sembla que ja s'han obert les comportes. Qui sap si en tornar-hi les tomàtigues i l'oli ja no siguin d'allà.

Insomni, un atac de tossina, cert malestar respiratori... potser són els ingredients per acabar de passar una mala nit. No n'hi ha prou en tenir dies difícils, d'aquells que et fan dubtar de la política del benestar perquè no has tengut ni un moment per a ser feliç, o per saber que ho pots esser. Finalment decideixes aixecar-te perquè els punts cardinals del llit s'han fet estrets. Una mirada cap el carrer buit. No, encara hi un solitari passejant el ca, i un taxi lent, i unes ombres talment fesomies del silenci o del murmuri. No és hora de preparar-se un gintònic, ni d'assaborir un whisky de malta, ni fins i tot una cervesa. Es l'hora de l'aigua mineral. Es l'hora de la butaca i d'una mirada sense gaire precissió, però potser això implica reflexió i de retruc, malestar. ¿Què fa la gent que té insomni? Posa la ràdio i escolta un programa del telèfon de l'esperança, o escolta Mahler, o es decanta per la televisió dels tarots, pornos, redifusions... La televisió a vegades et sorprèn. Assegut, amb la botella de vichy a la vora, talment com si fos safir del bó, pitges el botó i una cara el·legant tot i els ulls malalts, omple la pantalla. Es Jorge Luis Borges. Escoltes i penses que potser ha estat una sort no trobar-te gaire bé aquesta nit. Es el Canal 33, com no, i ho sé després, es tracta d'un film documental de Fernando Arrabal per a la televisió italiana. Es succeeixen els primers plànols de Borges i les imatges dirigides per Arrabal. Tot un espectacle de bellesa i reflexió. La literatura queda a un nivell molt alt.

Hi ha dos moments del dia imprescindibles per passejar per L'Alguer, a primera hora quan els comerços no han obert i es veuen pocs turistes pels carrerons, o pel bastió quan es pon el sol devers el Cap de la Caça, tot i que aquí ja ho comparteixes amb molts de turistes i dels propis habitants de la ciutat que s'hi passegen a peu o amb bicicleta. No som externs, diu Damià Huguet al poema Un dijous a L'Alguer ( Vols des d'Orly ). Aquest fragment de vers, contundent, no conté només literatura. Hi ha el que sentim molts de nosaltres quan viatjam per aquests corrals mediterranis. A L'Alguer és dels llocs on manco extern et sents, no ja per la parla catalana ja molt a la baixa, crec, o la retolació antiga dels carrers, sinó pel propi paisatge urbà. Vas i vens pels carrerons empedrats i adesiara tornes sortir a la murada oberta al mar, pels bastions anomenats Marco Polo o Colombo, entre cada una de les set torres fins al port on no s'hi veuen grans embarcacions per mor de la poca profunditat de les aigües. No hi ha corregudes ni presses. No hi ha cridòria. Tot és com la lenta harmonia de les ones enmig d'un mestral molt lleuger, quasi imperceptible. De tornada als carrerons a través de la Plaça del Pou Vell o Piazza Cívica, bades per les tendes inevitables dels souvenirs, des del coral vermell fins a les botigues que venen camisetes estampades amb la fesomia del sard. Es el preu que paguen les ciutats belles, que cada cop són més visitades. Acluques els ulls i intentes veure una ciutat sense aquestes botigues, sentint només el renou de les teves petjades damunt les pedres o el grinyolar d'una finestra que es tanca, amb qualcú que xafardeja des de la penombra. El temps es detendria i això és una quimera impensable, i fins i tot no convenient. Altra vegada al bastió i mirada cap a la mar, aquesta pàtria comuna. No és que ens assemblem, és que ni ells ni nosaltres som externs.

Una de les professions més difícils, potser, és la de polític, especialment quan s'han de gestionar els fons públics. Hi ha dues maneres de viure la política, o millor encara, de viure de la política. Una és en base a les idees, defensant unes posicions que penses que s'avenen amb la teva manera d'entendre el món i que, des de la honestedat, penses que les pots posar en pràctica, o bé des de l'oposició o bé des d'un govern. L'altra és l'opció personal, és a dir, la d'aquells polítics que, fins i tot amb un alt grau d'ideologia, poden posar el seu benefici particular per damunt de les seves pròpies idees. Fins i tot hi ha casos en que per aquest benefici personal canvien d'idees. Diuen que amb l'edat també les idees polítiques sofreixen un cert canvi, i no ho ho negaré, però fins i tot en aquest cas queda palesa l'honestedat d'un polític, o no. Quan el polític ha de defensar la posició de la seva ideologia, acceptant el percentatge que correspon al pragmatisme, si sospesa el seu benefici personal per damunt de la resta, corre el perill d'entrar a un carreró sense sortida. D'això se'n diu l'amor a la cadira, l'eròtica del poder... i no sé quantes coses més. A Mallorca n'anam plens d'aquests polítics que s'han deixat endur per les passions eròtiques del poder, pel diner fàcil, per l'afagalament dels conciutadans, i no sempre lleials, per no pagar les factures que te corresponen. Diríem que s'ha generat una peculiar pedagogia política basada en la picaresca. Un dirigent del PP, alt, tant físicament com pel càrrec que va ocupar, i que va dimitir no fa gaire, me va dir un dia, tot cofoi, "i qui és que a Mallorca no ha tengut un padrí o un conco que no hagi fet una mangarrufa". Així es defensava dels atacs que rebia el seu partit sobre la corrupció i es vantava que tanmateix res del que sortia als diaris afectaria el resultat de les eleccions. Amb això, probablement, tenia tota la raó. La veritat és que hi ha moments en que penses que una part de la població mallorquina té la corrupció considerada com un valor afegit. Quan no tenen arguments, diu allò de "tanmateix tots són iguals" o "i què no farien lo mateix ells si poguessin". Me neg a acceptar aquest diàleg. Posem els grillons als corruptes i que, a més de tornar el que han bestret de les arques públiques, reflexionin enmig de la humitat del que dictamini la justícia. A Campos, on no hi ha indicis de mangarrufes fins allà on jo sé, hi ha una situació peculiar. El batle Ginard cessa regidors que estan fent el que pactaren amb ell que farien amb la política municipal d'aquesta vila, per mor que el partit que ell representa, UM, va pactar allò que no vol ell pel seu poble, legítimament. Potser el que hauria de fer és replantejar-se el que fa dins aquest partit, perquè la realitat és que ara vol governar gràcies a la confiança i pacte que li donà l'esquerra amb una gestió de dretes. Es aquí on vull agafar el fil de la meva argumentació sobre l'ofici dels polítics. Teníem l'opció A, les idees i una segona, que anomenarem B, el benefici personal. Coincidesc amb els qui demanen la dimissió de Guillem Ginard com a batle de Campos per dues raons. Si ell es troba en política representant l'opció A, la de les idees, es troba en una situació difícil, ja que ha fracassat en dos fronts, primer com a membre destacat d'Unió Mallorquina, ja que no ha sabut transmetre al seu entorn fora del poble - a Palma, diria ell -, les necessitats de la vila que presideix. No l'entenen i, pens que a partir d'ara, ja ni l'escolten, una mica cansats de la seva lletania. Com a batle, recordem que gràcies als vots de l'esquerra que signà amb ell un pacte, el seu resultat és dolent ja que no aconsegueix garantir la governabilitat amb base al que acordaren i es dedica a recitar diàriament a través de les seves eines de comunicació, facebook per exemple, tota una lletania de dies d'un calendari que un lector no sap si sa van cap endavant o cap endarrera amb un alt caramull d'adeptes, just és reconéixer-ho, però que fomenten la crispació, tant que fins i tot el propi batle ha hagut d'anunciar la possibilitat d'esborrar comentaris. Si les decissions que es prenen dins UM es fan amb aquest encalantiment de cap, no és estrany que s'entri al joc de les contradiccions. Deia que si es troba a l'opció A, i vol lluitar pel poble de Campos, la cadira de batle hauria d'estar molt per damunt dels seus pensaments i dels seus interessos. Si, per ideologia, va equivocar-se pactant amb l'esquerra, potser el més convenient seria plantejar-se governar amb la dreta, però - ai, maremeva -., qui sap si hauria de cedir la batlia al PP. No pot governar amb minoria, i vot de qualitat, amb els vots dels qui ell ha cessat per manca de confiança. Es ell qui ha de sotmetre's al vot de confiança i, si és necessari, arribar a acords amb el PP. A ningú no li vendria res de nou. L'altre opció és, naturalment, la B, és a dir, la de posar les qüestions personals per damunt de tot. Davant els fets que s'han anat succeïnt me costa creure que per al batle Ginard el cessament dels regidors de CxC hagi estat unes de les decissions més difícils de la seva vida. Lament tot el que està succeïnt al poble on vaig nèixer. Sé que Campos és un poble de dretes, amb gent que maneja encara les cordes de les titelles imposant actuacions, però amb el pacte de centre-esquerra pensava que podia començar una nova etapa encaminada a canviar definitivament aquesta orientació dretana i caciquil. No ha estat possible tot i que s'han pogut observar detalls importants, com per exemple la garantia de corresponsabilitat política que han donat els partits de la coalició CAMPOS PEL CANVI, des del PSM, passant pel PSOE amb l'exemplar actitud d'En Burguera, fins als d'Entesa ben posicionats en aquesta crisi. L'oposició no ha estat a l'altura, badant com si la festa del desgavell campaner no anàs amb ells. Haurien d'haver aprofitat per agafar les regnes, però s'estimen veure com es desfà la calça del centre-esquerra, o volen tenir paciència un any més, assegurar-se l'empat i provar-ho a les noves urnes. Pens que s'ha triat l'opció B.

Iniciam la ruta cap a l'Alguer, sense perdre de vista ja gaire el Mar de Sardenya, amb una primera aturada a l'stagno di Cabras. Fins ara havíem vist marismes i pantans, però crec que aquí és on hi ha la zona més salobrosa. M'entretenc mirant com els barquers transporten uns feixos de banda a banda de l'estany, però tot i la meva curiositat per saber el que fan no se m'ocorre demanar el per què, ni el què. Fan feina, xerren i berenen. El lloc podria esser una llonja de peix, però sembla que els pescadors ja deuen haver fet la seva feina i ara tenen una altra tasca, la de transportar els feixos desconeguts cap a una vorera desconeguda. L'objectiu és passar per San Giovanni de Sinis i per Tharros, tot i que feim primer una altra aturada a Torre Grande, una extensa platja a una zona turística en temporada baixa. A la platja només hi ha una parella de jubilats, tot i l'excel·lent dia de sol. Al bar, uns operaris berenen i el cafè me costa 0,90¬. L'extensió de platja fa presumir que els mesos d'estiu es deu omplir a bastament, però l'arena no és tan fina com la nostra. Les carreteres d'aquesta zona, bones i amb poc trànsit, et permeten anar a una velocitat individual, sense pressions, percebent el paisatge. Camps de carxoferes, i d'altres productes, amb extensions considerables et fan pensar que aquesta illa pot abastir-se per ella mateixa i, a més a més, esser el rebost de l'Itàlia continental. Vinyes de vernaccia. El mar a l'esquerra i el salobrar a la dreta. Podria aturar-me de cop, deixant el cotxe a la vorera, i gratar la terra. Es el moment en que t'agradaria disposar de tot el temps del món i començar a caminar, sense terminis, sense rellotge. Sense presses, sense clàxons, arribam a San Giovanni de Sinnis i a Tharros, contemplant tot el Golf d'Oristany. Hi ha pescadors de canya, alguns senderistes i pocs turistes, alguns d'ells amb inquietuds arqueològiques i històriques. La ciutat dels fenicis. Es aquest un d'aquells moments de la teva vida en que maleeixes la teva ignorància. Mires el poblat i et converteixes en l'arqueòleg d'aquesta ignorància, fins que el rellotge te recomana seguir, potser ja directe cap a Bosa. De cop el camí, tot i que no perds de vista el mar, fa pujada fins arribar a un poble on hi ha signes de trànsit que et recomanen precaució en cas de neu. Ets a Cuglieri, un poble amb una gran basílica, muntanyós, amb carrers estrets de difícil circulació i d'impossible aparcament que t'obliga a continuar, ara ja cap per avall, per una carretera que mai perd intensitat paisatgística fins a la zona de Bosa. Una aturada a la platja de Bosa Marina, per estudiar ja les possibilitats de quedar-hi a dinar, bevent una bona cervesa ichnusa, i descartant-ho. Tornam a trobar-nos a una bona zona de platja però amb els establiments de restauració tancats, la qual cosa no és dolent pel resultat final, ja que a Bosa, la població tradicional, que té el seu breu encant, topam amb un restaurant que ens ofereix un menú de terra i un de mar per cadascun de nosaltres que és del nostre gust. Passejada per la vorera del riu Temo, amb uns pescadors que realitzen la seva tasca amb un peculiar artilugi, que no acab d'atrevir-me a descriure però que té èxit. A banda i banda del riu les cases són molt diferents, ja que unes tenen un comportament de certa elegància i les de l'altra banda, elegantment degradades. L'Alguer ens espera al final del recorregut, sempre espectacular, amb el mar de Sardenya a una banda i un paisatge costerut a l'altra.

Eleonora d'Arborea. Vet aquí un nom suggestiu, sovint vist i llegit a l'oest de Sardenya, al Golf d'Oristany. També és el nom del bed & breakfast que he triat per dormir a la ciutat d'Oristany, on hi arrib per carreteres comarcals quan el sol inicia el seu declivi i enlluerna la passió pel paisatge. Com sol passar no sempre les primeres impressions d'una ciutat mitjana solen coincidir amb aquella imatge que hi dus present, ja sigui per la lectura d'una guia de viatges o seguint itineraris pels blogs personals, sovint anònims des del punt de vista d'un lector. La gent s'esforça per fer-me fàcil l'arribada al centre, sense escatimar res. Potser no són tan expressius coms els italians continentals però m'agrada la seva austeritat. Tenen l'aparença de la gent senzilla que no frissa perquè sap que tot, tard o d'hora, ha d'arribar, fins i tot la massificació del turisme. Hi ha un punt emperò en que la vulgaritat canvia de fesomia i apareix la Piazza Eleonora i, millor encara, el b&b que has triat efectivament es correspon amb la fotografia d'internet i és una de les cases més belles de la plaça just devora l'ajuntament, tot un casal senyorívol que ara fa les funcions d'hostatge per a viatgers que blasmen de la política turística del tot inclós que ara tant s'usa a Mallorca amb la seva perniciosa influència. A partir d'aquest moment de canvi de fesomia Oristany es converteix en una bella ciutat, peatonal, també lenta com els murmuris de les velles parets d'esglèsies, monuments i edificis. Un simpàtic Andrea ens mostra l'habitació que tenim reservada. Si la casa compleix amb les nostres expectatives, l'habitació no rebaixa el nivell, ja que és ampla, i alta, amb un bon bany. Molts detalls per tots els racons, com si cada un d'ells aportàs una alenada de records. Els miralls, les llunes, tenen la vellura que correspon a una casa d'aquestes característiques. Els llençols antics no eviten la sensació de netedat. Tot funciona. El preu, 65 euros, amb berenar. Davant la política d'hotels que, com a monstres urbanístics, trenquen l'harmonia del paisatge, n'estic convençut de la bondat de la política dels b&b i dels agroturismes, o dels petits hotels. Els grans hotels beneficien l'economia de la multinacional, mentre que aquesta alternativa dóna beneficis als petits propietaris i a l'entorn més pròxim. Es el mateix que passa amb les botigues i els grans centres comercials. Es tracta de triar qualitat, encara que tenguin la senzillesa d'un vino della casa. Deia emperò que el nom d'Eleonora d'Arborea és suggerent. També ho és la seva imatge reial, amb un cert toc de distinció i potser de distanciament. He llegit, i això no la fa ni més bona ni més dolenta, que va néixer a Molins de Rei, qui sap si com una mostra més de la petjada catalana per aquesta illa. ¿L'hem d'anomenar a partir d'ara Elionor? El que ens quedarà tanmateix és la passejada lenta, nocturna, observant una reinvidicació política sobre l'energia eòlica, els carrerons al voltant de la Seu, o la passejada amb la claror del dematí, sorpresos perquè encara s'hi passegen frares de sandàlia, o perquè els arbres estan catalogats amb una petita fitxa, o la manera que tenen els operaris de fer una reforma a la calçada amb cura o la manera que tenen d'aparcar les bicicletes. No hi deu haver lladres de bicicletes a Oristany. No hi deu haver lladres. Potser només roben humitat per aquells carrerons. No devia pensar el mateix en Josep Pla que a Càller li van prendre la cartera, i d'això ja fa una pila d'anys. Llegir Pla, sobre tot fora d'hores, és un plaer de difícil traducció. Potser no serveix com a guia, però els seus comentaris sobre les illes del Mediterrani no tenen pèrdua. Es va declarar com a illòman, una malaltia segons ell encara no qualificada pels facultatius... una malaltia que no me sap gens de greu patir. De matinada, ben prest, toquen les campanes i lladren els cans. Ni això és molèstia, ans tot el contrari. Tot plegat és com la pregària dels muetzins. Estimar la pedra vella té això.

Deix la ciutat escarpida i solitària, sense arbres, com una antiga miniatura platejada, com havia descrit D.H.Lawrence la Càller que va conéixer. Podria anar cap a la mar, cap el sud-est i començar a olorar-la, potser Nora, l'illa de San Pietro, Piscinas... però tenint en compte l'horari i el quilometratge, me decidesc cap a l'interior, allunyant-me de les marismes que m'havien enlluernat des de les panoràmiques de l'avió en aterrar com des dels bastions de la ciutat, desviant-me una mica del camí que m'ha de dur a Oristany on tenc reservat per pernoctar. L'objectiu és Barumini on podré veure un poblat nurag, quelcom com els nostres talaiots. Així de fàcil ho té el guia quan sap que venim de Mallorca, tot i que no escatima informació. Parla d'elements de defensa, religiosos, mortuoris, socials... M'explica també que l'artífex del que veiem, el professor Lilliu, arqueòleg nadiu de la zona, ha treballat a Mallorca. L'interés no ve donat només pel vell poblat en sí, sino que també s'ha de valorar l'esplèndid paisatge de l'entorn. No record ara l'alçada del nurag, però és com un turó des on és perceptible la varietat camperola de l'illa, on tota la sensació de la tardor es fon dins la pel·lícula de la mirada. Hi ha foravila a pler, que diríem. Els nuclis urbans es troben molt allunyats els uns dels altres i, tant en el recorregut que hem fet fins aleshores, com en el que ens queda, ens topam amb molt poca gent i poquíssims cotxes. L'illa té vida lenta, com el gest d'un pagés que s'eixuga la suor del front sense presses i potser cavil·la sobre la seva sort o maleeix la climatologia.

La política a Mallorca potser té algun interés per aquells aspirants a exercir de politòlegs, o bé pels contertulians, si és que tenen intenció d'aclarir o aclarir-se enmig d'aquest món. Els qui no aspiram a res de tot això, ho llegim i ho comentam com qui passa ràpidament les pàgines d'un diari, llegint només les lletres grosses o la secció de xafardeig polític. L'actualitat política a Mallorca és molt perecedera. Quan tu llegeixes que han dit o decidit, ells ja s'han desdit i han tornat enrera, o no. La crisi que ha provocat UM al Consell de Mallorca i que ells diuen que ha provocat la presidenta Armengol o les desavinences amb el Bloc, probablement és comprensible, però ho tenen difícil per explicar. Ho tenen difícil i, a més, no se'n surten. Ja sé que no es pot demanar a la militància d'un partit que siguin tots intel·ligents i generosos, però quelcom més del que donen els seus dirigents se'ls hi ha d'exigir. Ara que estan de moda les quotes dins els partits polítics, quota de dones, quota de part forana, quota de crítics, quota de no sé què, potser seria el moment d'exigir la quota dels qui tenen sentit comú i, si a més són intel·ligents, ja seria exemplar. Hem vist com en aquests darrers anys el lideratge a UM ha estat difícil, lluny dels anys d'Albertí i Munar. Els dirigents actuals, emperò, surten a les fotografies amb una rialla de pinta en ample. També he llegit que diuen que sortint del pacte del Consell s'han llevat un pes de damunt. Jo no crec que els polítics s'hagin de llevar cap pes de damunt, sinó que han d'assumir la seva responsabilitat i el seu compromís adquirit. Potser duen massa llast imputable.

Una de les sensacions que fa que doni per acabat l'estiu és veure a tots els racons de la meva habitació de lectura tot un caramull de llibres llegits durant l'estiu a Sa Ràpita i que esperen el seu lloc al prestatge corresponent a la biblioteca de Palma. Avui vespre mateix he adesat una mica un raconet de la taula, i en anar a posar uns llibres a la zona d'assaig literari, els ulls s'han fixat en uns quants d'aquesta sèrie. Molts d'ells es situen a l'any 72 i 73, probablement aquells anys de jove que s'ho vol llegir tot. Mai he estat molt acadèmic, ni he seguit un ordre gaire rigorós en la meva formació, però amb la distància dels anys observ ara que vaig tenir curiositat per a saber el que pensaven els escriptors del seu procés de creació. Els ulls se'n van cap a una peça diminuta, dels Cuadernos Anagrama. Qui contesta és Lezama Lima, de qui n'he perdut alguns llibres, entre ells Paradiso, qui sap si a una tempesta de pluja del Carib, o a un dels cafès amb poc llum de Santo Domingo, ja fa una vintena llarga d'anys. Rellegint, amb aquest cop d'efecte de l'atzar, me trob amb frases com aquesta: "A mi nunca me ha interesado publicar sino hacer, como aquel noble inglés que escribía sus poemas en papel de cigarrillos y después se los fumaba y exclamaba: lo interesante es crearlos. Uno nunca se dedica a la poesía. La poesía es algo más misterioso que una dedicación... " De cop m'han entrat unes ganes loques de rellegir Lezama Lima. Parlant del desconeixement d'aquest poeta cubà, Julio Cortázar havia escrit: " De la ignorancia no me asombro." I jo, que els anys 70 vaig llegir Lezama puc afirmar que a la tardor de 2009 seguesc essent un ignorant de la literatura de Lezama Lima. Me rescabalaré, si puc!

He fet una aturadeta avui dematí a la feina per anar a prendre café amb un vell col·lega. Ja fa uns anys que no treballam junts, segurament perquè ell va optar per la via de l'ambició laboral, l'ascens a la vida professional i tot aquest món de estranys viaranys, perquè devia entendre que també amb això milloraria la seva qualitat de vida. Mai el me vaig creure del tot però era convincent. La típica persona que sap fer cas. Per posar un exemple, sabent que jo li don un valor important a la lectura, no deixa de fer-me alguna pregunta sobre llibres i en cita alguns dels darrers que ha llegit, els de moda, els de les prestatgeries dels centres comercials. M'agrada molt -diu- la força expressiva dels seus llibres, citant un autor de moda. I jo somric condescendent. M'agrada no fer la contrària als que tenen com a valor afegit de la seva vida el voler esser convincents. Potser m'equivoc. Potser de tant en tant convé fer la contrària a la gent del teu entorn. Parlam més de les empreses i de la crisi econòmica que dels llibres. Sense voler demostrar-me que se sent derrotat pel món voraginós dels nuclis durs de les empreses, jo li not un cert cansament a les parpelles. El seu gest de gestor ja no és tan vibrant ni altisonant. Admet, mirant el sobre de la sacarina, que potser ens hem equivocat una mica, que potser la vida no havia de ser només feina i feina, com ha fet ell fins ara mateix. La seva tossina delata els seus dubtes. Tanmateix m'ho acaba dient: Tenc por, Joan. He rebut a la rifa. Tenc càncer. Tampoc avui li faré la contrària. Beurem el cafè sabent que perdem una mica l'esperança. Els nostres truis de fa uns anys queden relegats. Ens acomiadam amb poques paraules, precissament amb aquelles que mai no sé dir. Voldria girar-me per mirar la seva silueta però no m'atrevesc, no fos cosa que ell també cercàs la meva.

La meva afició pel ciclisme ve d'antic. Es el primer esport que me va interessar, fins i tot abans que el futbol o el bàsquet, potser perquè mon pare me'n parlà des de molt petit quan me contava que ell havia participat a qualque carrera. Si digués cursa me semblaria cursi, seria com si mon pare no m'hagués contat mai aquelles històries. De nin també me vaig empasolar un caramull de biografies dels millors, dels històrics. Record encara fragments i anècdotes de Gino Bartali, Fausto Coppi, Bahamontes... La meva infància va lligada també a l'èxit professional de Guillem Timoner i no poques vegades el vaig anar a veure a Felanitx quan, apoteòsic, el rebíem els aficionats devers les escales (escaleres, en felanitxer) de l'església. També vaig anar moltes vegades a Sant Salvador per veure la seva particular ofrena de maillots arc-en-ciel. Després anàvem al velòdrom de Campos on podíem gaudir de les revenges del mundial, fent tàndem amb el motorista Albons. He passat moltes vetllades en aquest velòdrom, igual que al d'Algaida i al de Palma, el vell Tirador. La sensació de remor de bicicletes me posa la pell de gallina. Els colors del ciclisme me fascinen. Després d'En Timoner vaig seguir amb molt d'interés altres corredors de darrera moto de generacions molt posteriors, Bordoy, Caldentey, Espinós...fins que aquest esport inexplicablement va desaparéixer de Mallorca, el de ciclisme en pista i especialment darrera moto stayer. Afortunadament hem tengut uns anys espectaculars amb en Joan Llaneres, corrent a l'americana, persecució i puntuació. Ha arribat el més amunt on es pot arribar actualment dins la modalitat de la pista. També vaig seguir amb molt d'interés les carreres per etapes, Vuelta, Giro i Tour. I ara quasibé no les seguesc. Han fet, no sé si els ciclistes, els dirigents, els metges o fins i tot els comentaristes esportius, que ja no vibri amb aquest esport. Avui mateix he repassat el palmarés de la Vuelta. He recordat aquells noms de la meva infància. A les fires dels pobles venien uns paquets amb un caramull de ciclistes de plàstic que s'aguantaven damunt una plataforma on jo hi escrivia els meus noms mítics: Van Looy, Darrigade, Stablinsky, Altig... Quan s'espanyaven els ciclistes, els substituïa per les pinces d'estendre roba. Si en juntes dues en pots treure la silueta d'un ciclista. Aquells corredors de la meva infància corrien a ritme d'atzar. Jo llençava un dau de parxís i segons el resultat avançava posicions. Segurament qualque vegada feia trampes per afavorir la victòria d'un i no la del que pertocava. A les fires del ram hi havia jocs semblants. Els meus millors records del ciclisme correspon a la dècada dels 60, amb els mítics Anquetil, Poulidor, Gimondi fins arribar al millor de tota la història, Eddie Merck que ho guanyava tot. Potser de llavonses ençà va començar el declivi d'aquest esport, amb l'excepció i interval d'Indurain. Avui llegint el resum de la Vuelta he pogut retornar a l'infància. Les bicicletes, emperò, des de la retirada de Joan Llaneras, passen per un mal moment. No en queda cap d'aquells velòdroms mítics, i el que ens han fet per a glòria efímera d'uns polítics, no serveix per a la causa, a causa del mal ús dels doblers públics que han fet els polítics,. A Palma l'ajuntament ha pres posició en favor dels carrils per bicicletes i sembla com si la ciutadania no acabi d'estar-ne majoritàriament a favor. N'estic segur que el temps ho curarà tot i que, acabades les obres, tot es veurà millor. Veurem ciclistes, no professionals, pels carrers de Palma, almanco aquells que tenen on estotjar-la. A mi no me preocupa el carril bici, almanco no tant com l'escàndol polític del velòdrom Palma Arena que, miris per on miris, no té nom per jutjar-lo. També me preocupa l'evolució del ciclisme professional, amb tot aquest embull de dopatges i màfies mèdiques. En el fons enyor la remor dels radis voltant per Campos, Algaida o el vell Tirador.

L'amo Andreu Filat seu a la fresca, un vespre d'agost, mirant les paperines, i es venta amb un programa de les festes. ¿Com pot una cosa tan senzilla com les paperines penjades canviar la fesomia d'uns carrers? Tot sentint la seva remor, encara que faci calor, nota com se li posa per uns instants la pell de gallina. S'estremeix. Les paperines són també el ressó de la nostàlgia. Per a ell no passen els dies, i manco encara des de que va enviudar. La mort de na Miquela l'ha deixat tupat. Ara el que manco importància té són el mal d'esquena, el sucre i el colesterol. La pena és grossa i, a més a més, fa dies que no venen els fills. Ves a saber què els hi ha passat pel cap per embarcar-se. Enguany no vendran ni per passar les festes de la marededéu d'agost. Són a fer un creuer per la mediterrània, i fins i tot l'havien convidat, dient allò de que"vos anirà bé distreure-vos". Potser sabien que ell tanmateix els hi havia de dir que no, que ja li està bé passar-se l'agost a la fresca del corral, o davant la portassa. Està entretingut amb un dragó de coa curta a l'aguait d'un insecte vora la llum tènue. Niça, Marsella, Roma, Nàpols... S'imagina que si hi hagués anat a bord del vaixell potser en baixar a un d'aquests ports, només sentiria música francesa o italiana d'aquell temps, de quan ballaven aferradets a la verbena de la plaça, lleugers com el tacte del vestit de Na Miquela o aquella camisa que solia estrenar molts d'anys. Les seves cames no anaven tan tortes ni eren tan feixugues en aquell temps. No era el millor ballador, però era un dels dies que més li agradava sentir el cos de la seva dona entre els braços, ella amb la rialla oberta, els llavis pintats de vermell gairebé l'única nit de l'any. Té la mirada fixada en un crui de la paret, com si ja no estàs pendent del dragó de coa curta. De jove fa fer una temporada a Marsella, eren els temps del contrabàndol i sovint havia d'anar a Tànger i a Marsella, l'únic dels ports pel que se sentia atret del viatge del seu fill i la nora, amb una certa gola enyoradíssa. Sense acabar de voler reconéixer-ho, muda els pensaments, i se veu passejant per la Rue de la Canebière, deixant enrera els carrerons del port i l'olor de bullabesa i els ulls negres de les joves algerianes.  Acluca els ulls i es reconeix jove, fort, amb els braons dels qui no temen posar call. Passa gent pel carrer i ara no és com abans ja que no sempre reconeix les fesomies. No sap ni si l'han saludat amb un bon vespre o una aixecada de celles, austera, com la roba que duen. Ell roman amb les mans a la barra, assegut a la cadira de bova ¿Com era aquella cançó que cantaven, abeurats d'anisats, els mariners marsellesos, a entrada de fosca? No era com les cançons franceses de les verbenes. Era com un cant a l'exaltació. Res a veure amb el que es cantava per Campos. ¿Deuen passejar-se aquelles joves morunes pels carrerons amb pixum de mariners? No fa cap gest però amaga els pensaments com si n'estàs empegüeit,. Coses de joves. Aquells ulls negres, emperò, els va dur en el seu record durant molts d'anys, gairebé com una obsessió. Hi ha coses que no se duen a la cartera. Qui sap si passejant pels carrerons de Marsella, allunyant-se dels fills si hagués anat finalment amb ells, hauria topat la mirada estremida d'una d'aquelles algerines, potser velles i demacrades, com unes flors mustiees. ¿Com poden mesclar-se en una nit com aquesta les imatges d'un ball amb la seva dona amb les abraçades furtives amb una jove de Marsella, d'ulls negres i olor de pensió humida? Segueix sense fer cap gest, però agrena mentalment els seus records. Sent un buit a l'estòmac. Sap perfectament el què és. Es un mal de tota la vida. Potser s'espassarà amb un tassó de llet i unes galletes. Tanca la portassa i no fa esment de res mes. No té ni inquietud per la televisió. No sap si, finalment, divendres anirà a fer un volt per la revetla. Si ho hagués de decidir ara seria un no rotund, però tot pot canviar en un parell de dies. Les festes són les festes, i per qualque cosa. El darrer que li van dir els fills abans de partir era que no quedàs tancat a ca seva, sinó que sortís. Els focs allunyen els mals esperits. Potser tenen raó. La darrera imatge de la nit és la de na Miquela amb els llavis vermells somrient, potser quaranta i tants d'anys enrera. El darrer tacte, aquella pell, davall el vestit estampat, just estrenat. 

Joan Perelló (Campos, 1953) Llibres publicats: Es massa difícil (Temptant l'equilibri), 1973/ Sempre trobaré algun dolor, 1973/ Baf de llavis, 1976/ Carasses, 1997/ La set del viatger, 2001/ Sal de Migjorn, 2002/ Manual d'ànsia, 2005/ Quadern de manobre, 2007/ A recer, 2009/

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Enllaços
• Bloc de BalearWeb

• Les estacions absurdes (12): Jubilacions
• Les estacions absurdes (11): El cantiner de Cuba
• Les estacions absurdes (10): El fugitiu
• Éric Rohmer
• Les estacions absurdes ( 9 ): El món
• Present i futur, imperfectes
• 2009
• Les estacions absurdes (8): La literatura
• Les estacions absurdes (7): L'eternitat
• Les estacions absurdes (6): Sobredosi
• Bon Nadal
• Les estacions absurdes (5): El solitari existencialista.
• Lliçons de la vida
• Les estacions absurdes (4): Mocadors
• Les estacions absurdes (3): Llepolies i safarrí.
• Les estacions absurdes (2): Periòdics abandonats.
• Les estacions absurdes ( 1 )
• Nota breu sobre un vers de Vinyoli
• Els fassers de Sa Ràpita
• Novembres
• Detectors per a polítics
• Un metge d'ànimes
• Viatge a Sardenya ( i 6 ): Fins a Castelsardo
• Una mala nit amb Borges
• Viatge a Sardenya (5) L'Alguer
• La crisi política de Campos. Adéu al canvi.
• Viatge a Sardenya (4): Cap a L'Alguer
• Viatge a Sardenya (3): Eleonora d'Arborea
• Viatge a Sardenya (2): l'illa dels nurags
• Viatge a Sardenya (1): Càller
• La política a Mallorca
• Relectures de tardor
• Realitat o ficció
• Moments difícils
• Ciclisme, bicis, corrupció...
• Peixos daurats
• Pluges de setembre
• Carrer de les Botigues Fosques
• Crònica inacabada d'un cap de setmana
• Raimon
• Infància
• Existeix la pluja?
• Intensitat
• El retorn
• Inestabilitat
• Estopeig de llebeig i maltractaments a joves i llengua
• Una nit d'agost a les festes de Campos / relat
• Pintura ràpida
• Primer de setembre
• Final d'estiu

• Les estacions absurdes [12]
• Personal [16]
• Literatura [37]
• l [1]
• Politica [17]
• viatge a Sardenya [6]
• literatura [25]
• General [41]
• Politica [6]
• Comunicacio [3]
• Comunicació [2]
• Art [3]
• politica [5]

• Miquel A Moyà: És possible que les imatges i les paraules sien essecialment...
• Juan Alfonso: Feliz Navidad Wukro - Región de Tigray
• Joan: No me pensava mai tenir un lector a Addis Abeba! Sort en el...
• juan alfonso: Aquí también plou ( ...y dicen que estamos en la estación seca)...
• Joan: vegeu la pàgina:...
• Joan Perelló: La veritat és que en aquests moments no sé si aquest llibre té...
• kpitana: novembres...sempre fris de que l'hivern vengui i deixar la...
• Marga G.: Senyor Joan Perelló, he trobat aquest article seu d'Andreu...
• perello: cap el sud-oest!!!!!!!!!!!!
• Llorenç: Pots ben creure que me lleves un pes de damunt. Cagon dena, això...

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0
• Atom
• Comentaris recents